Llemosí (regió)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llemosí
Limousin
Bandera del Llemosí Escut del Llemosí
(En detall) (En detall)
Localització
Localització del Llemosí a França
Estat
• Departaments
• Districtes
• Cantons
• Municipis
França
3
8
106
747
Capital Llemotges
Gentilici llemosí, llemosina
Llengües pròpies occità
Superfície 16.942 km²
Població (2011[1])
  • Densitat
741.072 hab.
43,74 hab/km²
Coordenades 45° 41′ 17″ N, 1° 37′ 14″ E / 45.68795°N,1.620483°E / 45.68795; 1.620483Coord.: 45° 41′ 17″ N, 1° 37′ 14″ E / 45.68795°N,1.620483°E / 45.68795; 1.620483
Organització
Consell Regional
• Presidència:

Llemosí
Gérard Vandenbroucke (PS)
Codi INSEE 74
Departaments Alta Viena
Corresa
Cruesa
Web

El Llemosí (en occità Lemosin i en francès Limousin) és una de les 26 regions de França i una de les set en què és dividida Occitània, que només coincideix parcialment amb la regió històrica del Llemosí.

El 2 de juny de 2014 François Hollande anuncià la fusió de la regió amb Poitou-Charentes i Centre.[2]

Geografia[modifica | modifica el codi]

La regió del Llemosí limita amb les regions del Centre, Alvèrnia, Migdia-Pirineus, l'Aquitània i Poitou-Charentes.

Componen la regió 3 departaments: Corresa, Cruesa i Alta Viena.

Història[modifica | modifica el codi]

El territori que actualment es coneix com a Llemosí va ser romanitzat a partir del 51 aC. Amb la caiguda de l'imperi romà d'Occident, aquesta regió va ser ocupada primerament pels visigots entre els anys 419 i 507, i més tard pels francs. Posteriorment, va passar successivament a formar part del regne de Nèustria (511-584) i d'Aquitània (584-876).

Entre els anys 876 i 918, el Llemosí va estar controlat pels comtes de Tolosa com a vescomtat semi-independent, amb els vescomtes Fulcoald (852-886), Hildebert (886-904) i Hildegart (904-945). Després va caure sota la influència dels comtes de Poitiers i dels ducs d'Aquitània, que hi deixaren com a vescomtes Bosó I (945-968), Adalbert I (968-995), Bosó II (995-1006), Bernat I (1006-1047), Adalbert II (1047-1088), Bosó III (1088-1091), Almodis (1091-1116), Bosó IV (1116-1118), Adalbert III (1118-1143) i Bosó V (1143-1167).

A partir de 1154 va romandre sota dominació anglesa, i Adalbert IV (1167-1180) en fou el darrer vescomte. Incorporat des d'aleshores a la Guiana, fins que va ser definitivament conquerit per Carles V el 1374. Els estats provincials, però, no foren abolits fins al 1531, encara que funcionaren fins al 1602, quan els seus membres foren arrestats per donar suport a la conspiració de Turenne.

El 1594 tingueren lloc al país les insurreccions dels croquants, provocada per la misèria produïda per l'augment dels impostos, i que s'estendria al Perigord i al Carcí. La revolta acabà amb una baixada general dels impostos. El 1624 es tornaren a revoltar contra el rei, però foren derrotats i els seus caps, Donat i Barran, foren executats. El 1636 es produí una nova revolta, però acabà amb una amnistia general. També donaren suport a la conspiració de Montmorency del 1613.

Durant la Revolució francesa el llemosí Pierre Vergniaud (1753-1793), dirigent girondí, fou president de la Convenció el gener del 1793. I Josèp Ros (1834-1905) autor de Chanson lemosina (1899), fou l'impulsor del felibritge a la regió.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Occità

És una terra de llengua occitana, de la qual es parla el dialecte llemosí. També és la terra dels més grans trobadors dels segles XI a XII (amb la regió de Poitiers i el Perigord). Potser per a això, cap al segle XIII el terme "llengua llemosina" va acabar designant primer la llengua emprada pels trobadors en general, i més tard el llenguatge arcaic d'aquests. Fins al segle XIX s'ha usat també, incorrectament, de vegades per a parlar de la llengua occitana en el seu conjunt i d'altres per a parlar de la llengua catalana.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cuina llemosina

La cuina llemosina pertany a la cuina occitana, adaptada a la geografia del país. Hi destaquen les carns, amb diverses races de ramaderia pròpies molt preuades, com la vaca llemosina, el boví llemosí o el porc de cul negre, a més dels ànecs i les oques. La cuina tradicional aprofita els productes que es poden obtenir fàcilment als abondants boscs, com la caça, la pesca, els bolets, les castanyes, els fruits del bosc o els cargols. Altres productes són les patates, amb les quals es fan plats com les farcidures o el milasú; les pomes, que es mengen tant en plats salats com en postres, crues o en tartes, com per exemple a la flonyarda; i les cireres negres, amb les quals es fa el famós clafotís.

Les begudes tradicionals són el vi, les ratafies i els licors de fruites.

Economia[modifica | modifica el codi]

El Llemosí és una regió essencialment rural, coneguda per la cria d'un dels millors bestiars bovins d'Europa. Els ramats de boví del Llemosí -d'un color vermell castany distintiu- es troben amb facilitat a qualsevol punt de la regió. A més de la ramaderia, amb més del 10% de caps totals a França, la regió també és un important centre productor de fusta. En canvi, el pes de l'agricultura en l'economia regional és escàs, ja que les abundants pastures es dediquen principalment a alimentar la ramaderia. El cultiu més estès és el del sègol. El sector primari ocupa un 8% de persones al Llemosí, el doble que la mitjana a França.

Els recursos miners són importants. Es tracta, bàsicament, de jaciments d'urani al Mont Ambazac i de coure. Paradoxalment el 70% de l'energia al Llemosí prové de centrals hidroelèctriques de la regió. Un 32% de la superfície del Llemosí és bosc, ja majoria molt jove, amb aigua abundant. La natura, l'arquitectura antiga i la gastronomia atrauen cada cop més turistes. De fet, ja des del segle XVII era una regió de segones residències, i molts llemosins es guanyaven un sobresou com a paletes per ajudar a construir-les. La majoria es van acabar abandonant. Havent aprés de l'experiència, en l'actualitat es busca un turisme no massiu, respectuós amb les tradicions i la natura.

La capital regional, Llemotges, va ser en el passat un centre industrial de fama mundial gràcies a les seves fàbriques de porcellana. En l'actualitat, la producció de porcellana ha disminuït considerablement. També a l'àrea de la capital regional es concentren les indústries del calçat i del paper. La indústria del cuir, i especialment del calçat, i tèxtil ha estat tradicionalment important al Llemosí, un vestigi n'és el teixit anomenat en català tul, procedent en origen de la vil·la de Tula (en francès, Tulle, pronunciat tul). Tant l'artesania tradicional (instruments musicals; en especial violes de roda, acordions i llaüts; esmalt, porcellana, tapissos, calçat de gamma alta) com la investigació en enginyeria puntera són sectors forts i els més creixents a l'economia llemosina.

Mapa del Llemosí tradicional

Política[modifica | modifica el codi]

El president del Consell Regional és el socialista Jean-Paul Denanot, que ocupa aquest càrrec des de les eleccions regionals de 2004, data en què va substituir al també socialista Robert Savy. L'any 2004, l'esquerra francesa va obtenir en aquesta regió el seu millor resultat, un 62,02% dels vots emesos a la segona volta. Així mateix, la coalició formada pel Partit Socialista, el Partit Comunista Francès, Els Verds, el Partit Radical d'Esquerra i l'Alternativa per a la Democràcia i el Socialisme va aconseguir 31 dels 43 escons que componen el Consell Regional del Llemosí.

La coalició de dreta, formada per la UMP i la Unió per a la Democràcia Francesa, va obtenir el 37,98% dels vots i 12 escons.

El Front Nacional no va aconseguir cap escó al Consell Regional del Llemosí, ja que no va poder passar a la segona volta de les eleccions. La llista del Front Nacional va obtenir el 9,31% dels vots emesos en la primera volta, quan el mínim legal per a poder passar a la segona volta és del 10%. Això fa del Llemosí una de les poques regions de la França europea on la ultradreta no és present al Consell Regional.

Llemosins[modifica | modifica el codi]

Força homes i dones polítics a França són d'origen llemosí, és el cas, per exemple, de Sadi Carnot, que va ser president de la República; Jacques Chirac, també expresident; Jacques Delors, que fou ministre de França i president de la Comissió Europea de Brussel·les; François Hollande, primer secretari dels socialistes francesos; el comunista André Lajoinie; l'exministre Edmond Michelet; l'exministre Henri Queuille, de vegades anomenat doctor Queille; etc.

També hi ha hagut eclesiàstics, com el cardenal Dubois (1656-1726), el papa Climent VI (segle XIV) i quatre papes succesors llemosins més, que exercien a Avinyó. Després d'ells els papes van tornar a viure a Roma.

Alguns llemosins cèlebres pertanyen al món de les letres, és el cas, per exemple, de la filòsofa i escriptora Simone de Beauvoir, les escriptores George Sand i Colette, i els poetes Tristany L'Hermite i Jean Ségurel i el trobador Bernard de Ventadour. Pel que fa a les arts plàstiques, el més conegut és el pintor Auguste Renoir, tot i que n'hi ha d'altres, com la pintora Suzanne Valadon i els pintors Paul Rebeyrolle i Jean-Joseph Sanfourche. La modista Coco Chanel és mundialment reconeguda.

Al món del cinema pertanyen els actors Raymond Bussières, Raymond Poulidor i Anny Duperey. L'actriu Nathalie Baye, nascuda a Normandia, té una residència a Aubusson, a la Cruesa, on va sovint i és considerada llemosina d'adopció.

Dintre de la ciència i la tècnica es troben l'enginyer Eugène Freyssinet i el físic i químic Louis Joseph Gay-Lussac.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal d'Occitània

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Populations légales 2011» (en francès). INSEE, 2013-12-31. [Consulta: 2014-01-03]. «Les poblacions legals 2011 entren en vigor l'1 de gener de 2014»
  2. 14 nouvelles régions: gare aux conséquences économiques (francès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]