Jacques Chirac
| Jacques Chirac | |
|---|---|
 |
|
|
|
|
| Mandat 17 de maig de 1995 – 16 de maig de 2007 |
|
| Precedit per | François Mitterrand |
| Succeït per | Nicolas Sarkozy |
|
|
|
| Mandat 27 de maig de 1974 – 25 d'agost de 1976 |
|
| President | Valéry Giscard d'Estaing |
| Precedit per | Pierre Messmer |
| Succeït per | Raymond Barre |
| Mandat 20 de març de 1986 – 10 de maig de 1988 |
|
| President | François Mitterrand |
| Precedit per | Laurent Fabius |
| Succeït per | Michel Rocard |
|
|
|
| Mandat 20 de març de 1977 – 16 de maig de 1995 |
|
| Precedit per | Jules Ferry Vacant entre el 05.06.1871 i el 20.03.1977 |
| Succeït per | Jean Tiberi |
|
|
|
| Mandat 27 de febrer de 1974 – 28 de maig de 1974 |
|
| President | Raymond Marcellin |
| Precedit per | Michel Poniatowski |
|
|
|
| Mandat 6 de juliol de 1972 – 1 de març de 1974 |
|
| President | Georges Pompidou |
| Precedit per | Jacques Duhamel |
| Succeït per | Raymond Marcellin |
|
|
|
| Mandat 7 de gener de 1971 – 5 de juliol de 1972 |
|
| President | Georges Pompidou |
| Precedit per | Roger Frey |
| Succeït per | Robert Boulin |
|
|
|
| Naixement | 29 de novembre de 1932  París (França) |
| Partit polític | UMP (des de 2002) RPR (1976-2002) UDR (1974-1976) PCF (fins a 1974) |
| Parella | Bernadette Chodron de Courcel |
| Professió | Polític i Funcionari |
| Nacionalitat | Francesa |
| Religió | Catòlic Romà |
| Signatura |  |
Jacques René Chirac (París, 1932) és un polític francès, primer ministre (1974-1976; 1986-1988), Copríncep d'Andorra i president de la República Francesa (1995 fins al 2007).
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
És casat amb Bernadeta Chodron de Courcel, amb qui ha tingut dues filles, Laurence i Claude.
Es va formar al Col·legi Louis-le-Grand, al Col·legi Nacional de Ciències Polítiques i en la nord-americana Universitat de Harvard. Va residir a Algèria des de 1956 fins a 1958, abans d'ingressar en l'Escola Nacional d'Administració (ENA) com a preparació per a la seva carrera de funcionariat superior francès. Després d'haver mostrat en la seva joventut marcada simpatia amb els comunistes, ha realitzat la seva carrera política a les files de la dreta parlamentària, adherint-se a diversos grups gaullistes.
Chirac és un alt funcionari jubilat del Tribunal de Comptes.
Des de 1962, Chirac va ocupar diverses secretaries d'Estat juntament amb el primer ministre Georges Pompidou. Per suggeriment d'aquest, en 1967 es va presentar com a candidat gaullista a l'Assemblea Nacional i va passar a exercir un destacat càrrec al Ministeri d'Assumptes Socials. Cap a 1972, va ser ministre d'Agricultura. En morir Pompidou l'any 1974, Chirac, aleshores ministre de l'Interior, va donar suport al nou president, Valéry Giscard d'Estaing, que, malgrat no ser gaullista, el va nomenar primer ministre al maig d'aquell any. Va dimitir a l'agost de 1976, queixant-se del presidencialisme de Giscard, i al final d'aquell any va fundar el seu propi partit, Reagrupament per la República (RPR, en les seves sigles en francès). En 1977, va obtenir la majoria en les eleccions municipals de París, amb la qual cosa es va convertir en alcalde de la capital francesa, preludi de la seva primera candidatura a la presidència enfront del mateix Giscard en 1981. François Mitterrand, el candidat socialista, va aconseguir la victòria per un estret marge, iniciant un període presidencialista que va durar 14 anys (fins maig de 1995).
Primer ministre [modifica]
En 1986, Chirac es va convertir en primer ministre durant el període de ‘cohabitació' (en llenguatge polític, exercici del poder en un sistema presidencial, en el qual els càrrecs de cap de govern i de president són exercits per diferents partits de dreta i d'esquerra) amb el socialista Mitterrand com a president de la República. En 1988, es va enfrontar una altra vegada amb Mitterrand en les eleccions presidencials, sent derrotat a les urnes (54% enfront del 45%). Després d'aquest fracàs, es va concentrar en la seva tasca com a alcalde de París. Quan, en les eleccions de març de 1993, les diverses forces conservadores van obtenir una àmplia majoria parlamentària, Chirac es va mantenir al marge, permetent així que Édouard Balladur es convertís en l'últim primer ministre de François Mitterrand, mentre ell es disposava a afrontar un tercer intent per a aconseguir la presidència en la primavera de 1995.
President de la República [modifica]
Chirac va aconseguir la victòria enfront del candidat socialista Lionel Jospin i va passar a ser president de la República, en el marc d'un programa de compromís amb la unitat europea, l'unió monetària europea i la lluita contra la desocupació. En aqueix mateix any, va ordenar la represa de les proves nuclears a la Polinèsia Francesa, que van acabar al gener de 1996, després de nombroses protestes nacionals i internacionals. El 9 de desembre de 1996, va signar en secret un acord militar amb el canceller alemany Helmut Kohl que suposava la coordinació entre els exèrcits dels dos països dins de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).
.jpg)
Va decidir convocar noves eleccions legislatives que es van celebrar el maig de l'any següent, amb l'objecte de reactivar la política social i econòmica del seu primer ministre, Alain Juppé, però els resultats obtinguts en la primera volta de les mateixes van portar a aquest a presentar la seva dimissió com a candidat a tal càrrec. La segona volta d'aquestes eleccions, celebrada el 1 de juny, va suposar una desastrosa derrota de la coalició de dretes, deixant Chirac en una situació difícil, obligat a ‘cohabitar' amb el vencedor, el socialista Lionel Jospin.
La seva actitud en la crisi internacional de febrer de 1998, contrària a l'atac nord-americà a Iraq promogut pel govern nord-americà de Bill Clinton en càstig a la negativa iraquiana a la inspecció del seu arsenal químic i biològic, va facilitar la resolució d'aquesta crisi. El 22 de febrer, el secretari general de l'Organització de les nacions Unides (ONU) Kofi Annan va aconseguir un acord amb Saddam Hussein, pel qual aquest es comprometia a complir les decisions de l'ONU. Aquest pacte va evitar l'esclat d'un conflicte després que Clinton acceptés l'abast del que s'havia pactat. Chirac va justificar la seva postura argumentant que no es podia acceptar sense permís de l'ONU una acció bèl·lica contra un Estat membre d'aquest organisme.
El 2 de maig de 1998, va participar a la cimera que es va reunir a Brussel·les als principals mandataris de la Unió Europea i va aprovar la definitiva llista dels onze països que integrarien el grup d'avantguarda de la nova moneda única europea, l'euro, França entre ells.
Segon mandat [modifica]
Novament candidat presidencial en les eleccions celebrades, en primera volta, el 21 d'abril de 2002, el seu nom va ser el més votat a les urnes, encara que només va obtenir el 19,6% dels sufragis, seguit a escassa distància per Jean-Marie Le Pen, líder de l'ultradretà Front Nacional que va rebre el 16,86% dels vots.[1] Ambdós van concórrer a la segona volta d'aquests comicis presidencials el 5 de maig. El temor generat al país pel programa extremista de Le Pen va motivar que totes les formacions d'esquerra, centre i dreta moderada sol·licitessin el vot per a Chirac, que va aconseguir una mica més del 82% dels vots i va resultar reelegit president de la República. L'endemà va nomenar primer ministre al liberal Jean-Pierre Raffarin (pertanyent a un petit partit de centredreta, Democràcia Liberal) per a substituir Jospin (el qual havia dimitit després del seu fracàs en la primera volta), i 24 hores més tard va formar un govern integrat bàsicament per neogaullistas, la qual cosa va posar fi al període de ‘cohabitació'.
Poc després, en les mes de juny, van tenir lloc eleccions legislatives, i la denominada Unió per la Majoria Presidencial (coalició formada pel seu RPR i Democràcia Liberal) va obtenir 357 escons i, per tant, la majoria absoluta en la nova Assemblea Nacional. Davant aquests resultats, Chirac va pactar un nou executiu amb Raffarin, el qual va ser confirmat com a primer ministre. El 14 de juliol d'aquell mateix any, després de tots aquests esdeveniments electorals, Chirac va ser objecte d'un frustrat atemptat per part d'un militant d'un grup ultradretà que li va disparar durant la desfilada que tenia lloc a París amb motiu la festa nacional francesa.
En el 2003 s'erigeix com la principal figura dels opositors a la invasió d'Iraq per part de EUA. La situació va degenerar fins a portar a França i EUA al punt més baix en les seves relacions bilaterals. Gràcies a aquesta acció Chirac va ser nomenat candidat al premi Nobel de la Pau d'aquell any.
Juntament amb el canceller alemany Gerhard Schröder, ha reafirmat l'eix francoalemany, en el qual els dos mandataris comparteixen posicions pel que fa a la Unió Europea i en política internacional.
Va convocar un referèndum per ratificar la Constitució europea. Celebrat el 29 de maig de 2005, els electors van rebutjar la nova constitució.
El 2 de setembre del 2005 fou hospitalitzat arran d'un petit accident vascular que n'havia afectat la vista, d'acord amb el comunicat oficial ofert pel primer ministre Dominique de Villepin el dia següent. Tanmateix, el secretisme que tradicionalment ha envoltat els problemes de salut dels presidents de la República Francesa va propiciar moltes especulacions sobre la naturalesa i gravetat reals de l'incident. Finalment, el 9 de setembre Chirac fou donat d'alta amb la recomanació de no volar durant sis setmanes (impedint, entre d'altres, la seva assistència a l'assemblea general de l'ONU).[2] Prèviament havia gaudit de bona salut malgrat haver fumat molt en el passat, i només el fet que puntualment portés un audiòfon el novembre del 2003 havia generat preocupació. El 2005 deixà el seu partit en mans de Nicolas Sarkozy.
El 17 de desembre del 2011 fou condemnat per a malversar fons públics i abús de confiança per haver creat una xarxa quan era alcalde de París i preparava la seva cursa cap a la presidència francesa. Protegit per la immunitat del càrrec de president el procés judicial s'inicià quan abandonà el càrrec el 2007. Amb aquesta xarxa havia contractat una trentena de persones que no prestaven serveis per a l'ajuntament francès, però finançat amb fons públics. Tanmateix com que no tenia antecedents penals, Chirac atacat per una demència, no va haver d'ingressar a la presó[3]
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ «Jean-Marie Le Pen» (en castellà). Elecciones en Francia. El País, 2007. [Consulta: 20 abril 2011].
- ↑ «Villepin remplace Chirac au sommet de l'ONU» (en francès). TF1, 9/11/2005. [Consulta: 20 abril 2011].
- ↑ «Chirac, el primer president condemnat a França». Telenotícies. TV3, 15/12/2011. [Consulta: 17 desembre del 2011].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacques Chirac |
| Precedit per: François Mitterrand |
President de la República francesa 1995 - 2007 |
Succeït per: Nicolas Sarkozy |
| Precedit per: Pierre Messmer |
Primer Ministre de França 1974 - 1976 |
Succeït per: Raymond Barre |
| Precedit per: Laurent Fabius |
Primer Ministre de França 1986 - 1988 |
Succeït per: Michel Rocard |
| Precedit per: Jacques Duhamel |
Ministre d'Agricultura i Desenvolupament Rural 1972 - 1974 |
Succeït per: Raymond Marcellin |
| Precedit per: Jules Ferry Vacant entre 1871 i 1977 |
Alcalde de París 1977 - 1995 |
Succeït per: Jean Tiberi |
| Precedit per: Raymond Marcellin |
Ministre de l'Interior 1974 |
Succeït per: Michel Poniatowski |
| Precedit per: Roger Frey |
Ministre Delegat de les Relacions amb el Parlament 1971 - 1972 |
Succeït per: Robert Boulin |
| Precedit per: François Mitterrand |
Copríncep d'Andorra 1995 - 2007 amb Joan Martí i Alanís (1995–2003) i Joan Enric Vives i Sicília (2003–2007) |
Succeït per: Nicolas Sarkozy |
|
||||||||||||||
- Persones vives
- Presidents de França
- Primers ministres de França
- Coprínceps d'Andorra
- Alcaldes de París
- Parisencs
- Gran Creu de la Legió d'Honor
- Collar de l'orde d'Isabel la Catòlica
- Gran Creu de l'orde de Sant Olaf
- Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana
- Gran Creu de Cavaller amb Cordó de l'orde al Mèrit de la República Italiana
