Front Nacional (França)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Front Nacional».
Front Nacional (França)
Front national
Líder Marine Le Pen
President honorífic Jean-Marie Le Pen
Fundació 5 d'octubre de 1972
Seu 76 rue des Suisses
Nanterre
Joventuts Front Nacional de la Joventut
Membres  (2012) 50.000[1]
Ideologia Nacionalisme francès,
Conservadorisme social,
Souverainism,
Populisme de dreta
Euroescepticisme,
Conservadorisme nacionalista,
Antiglobalització,
Antiimmigració, ultradreta
Afiliació internacional Cap
Afiliació europea Aliança Europea per a la Llibertat
Grup al Parlament Europeu No-inscrits
Colors oficials Blau, blanc i vermell
Posició Ultradreta[2]
Assemblea Nacional
2 / 577
Senat
0 / 348
Parlament Europeu
3 / 74
Consells Regionals
118 / 1.880
Lloc web
www.frontnational.com

El Front Nacional (en francès, Front national; abreujat com a FN) és un partit polític francès nacionalista, econòmicament proteccionista i socialment conservador. El partit es va fundar el 1972 i buscava unificar una varietat de moviments nacionalistes francesos de l'època. El 1973 el partit va crear el seu propi moviment juvenil, el Front Nacional de la Joventut (FNJ). Jean-Marie Le Pen va ser el primer líder i el centre indiscutible del partit des del seu naixement fins a la dimissió de 2011. Mentre que el partit va presentar-se com una força marginal durant els seus primers deu anys, des de 1984 ha estat la principal força del nacionalisme francès de dretes.[3]

L'FN s'ha consolidat com la tercera força política de França, després de la Unió per a un Moviment Popular (UMP) i el Partit Socialista (PS).[4][5] A les eleccions presidencials de 2002, per primera vegada a França, un candidat ultradretà va passar a la segona volta, després que Le Pen vencés el candidat socialista a la primera volta. Tanmateix, a la segona, Le Pen va quedar en un distant segon lloc, lluny de Jacques Chirac. A causa del sistema electoral francès, la representació en escons del partit ha estat limitada, malgrat la seva important quota de vots.[6] L'actual líder del partit és Marine Le Pen, que va prendre el relleu del seu pare el 2011.

Els seus principis ideològics actuals inclouen el proteccionisme, un enfocament de tolerància zero als problemes d'ordre públic, i la oposició a la immigració. Des de la dècada de 1990, la seva postura sobre la Unió Europea ha esdevingut cada vegada més euroescèptica. La seva oposició a la immigració se centra particularment en la immigració no-europea, i està a favor de la deportació d'immigrants il·legals, criminals i aturats, encara que actualment la seva posició ideològica és més moderada que la del seu punt més radical de la dècada de 1990.

Context polític i social[modifica | modifica el codi]

L'FN neix d'una tradició d'extrema dreta francesa que es remunta a la Revolució Francesa de 1789;[7] el partit rebutja tant la revolució com el seu llegat.[8][9] Un dels primers precedents del partit polític va ser l'Action Française, fundada a finals del segle XIX, i els seus descendents de la Restauration Nationale,[10] un grup promonàrquic que dóna suport a la reivindicació del comte de París al tron ​​de França.[11] Més recentment, el partit va atreure el poujadisme de la dècada de 1950, iniciat com a moviment antiimpostos i sense relacions amb l'extrema dreta, si bé tenia diputats «protonacionalistes» com Jean-Marie Le Pen.[12] Un altre conflicte que forma part del rerefons de la formació política va ser la guerra d'Algèria (molts frontistes, inclòs Le Pen, van participar directament en la guerra) i la consternació de l'extrema dreta per la decisió del president francès Charles de Gaulle d'abandonar la seva promesa de conservar l'Algèria francesa.[13] En les Eleccions presidencials de 1965, Le Pen va intentar consolidar sense èxit el vot de l'ultradreta al voltant del seu candidat a la presidècia Jean-Louis Tixier-Vignancour.[14] A finals de la dècada de 1960 i principis de 1970 l'extrema dreta francesa era representada principalment per petits moviments com Occident, Groupe Unió Défense (GUD) i l'Ordre Nouveau (ON).[15]

Història[modifica | modifica el codi]

Primers anys (1972 – 1981)[modifica | modifica el codi]

Encara que ON havia competit en algunes eleccions locals des de 1970, en el seu segon congrés del juny de 1972 va decidir crear un nou partit polític per disputar les eleccions legislatives de 1973.[16][17] El partit va néixer formalment el 5 d'octubre de 1972, sota el nom de Front Nacional per a la Unitat Francesa (Front national pour l'unité française), o Front Nacional.[18] ON va bastir el nou partit seguint el model del Moviment Social Italià (MSI), més estable, que en aquell moment pretenia establir una àmplia coalició de la dreta italiana. L'FN va adaptar a la versió francesa el logotip tricolor de l'MSI.[19][20][21] El partit francès volia unir les diverses corrents de l'extrema dreta francesa, i inicialment va reunir el grup nacionalista de Le Pen, el Partit de la Unitat Francesa de Roger Holeindre, el moviment Justícia i Llibertat de Georges Bidault, expoujadistes, veterans de la guerra d'Algèria i alguns monàrquics, entre d'altres.[18][22] Le Pen va ser escollit per ser el primer president del partit, ja que hom considera que no estava contaminat per la imatge pública activista de l'ON i era una figura relativament moderada de l'ultradreta.[23][24]

Tot i haver estat format expressament per a les eleccions legislatives de 1973, els comicis es van convertir en un desastre pel partit amb un mer 0,5% dels vots nacionals; Le Pen va obtenir 5% en la seva circumscripció de París.[25] La retòrica utilitzada en la campanya va ressaltar els vells temes de l'extrema dreta i va ser en gran part poc motivador per a l'electorat del moment.[26] Altrament, el seu programa electoral va ser relativament moderat en aquell moment, poc diferenciat del de la dreta convencional.[27] Le Pen va demanar la «fusió total» dels corrents del partit, i va desaconsellar l'activisme dur.[28] Els elements més radicals de l'ON no es van donar per alertats i van tornar a l'activisme resistent, fet que els va comportar l'expulsió el mateix any.[29][30] Le Pen aviat es va convertir en el líder indiscutible del partit,[31] encara que això li va costar l'abandonament de molts líders i gran part de la seva base militant.[29]

En les eleccions presidencials de 1974, Le Pen no va poder trobar un tema que aconseguís mobilitzar el seu electorat.[32] Molts dels seus grans temes, com l'anticomunisme, eren compartits per la majoria de la dreta dominant.[33] Altres temes que va utilitzar l'FN van ser crides a augmentar la taxa de natalitat francesa, la reducció de la immigració (encara que aquest assumpte es va minimitzar), l'establiment d'un exèrcit professional, la derogació dels Acords d'Évian, i el sorgiment d'un «renaixement francès i europeu».[34][35] Tot i ser l'únic candidat nacionalista, no va aconseguir obtenir el suport de la totalitat de l'extrema dreta, a causa que diversos grups es van unir a altres candidats o van cridar a l'abstenció.[34] La campanya encara va perdre més suports quan la Lliga Comunista Revolucionària va publicar una denúncia sobre la presumpta participació de Le Pen en la tortura durant la seva estada a Algèria.[34] En les seves primeres eleccions presidencials, Le Pen va obtenir només el 0,8% dels vots.[34]

Rivalitat FN–PFN[modifica | modifica el codi]

Després de les eleccions de 1974, l'FN va ser eclipsat per l'aparició del Partit de les Forces Noves (PFN), fundat per dissidents de l'FN (en gran part de l'EN).[36][37] La seva competència mútua va afeblir els dos partits al llarg de la dècada de 1970.[36] Alhora, l'FN va guanyar diversos nous grups de simpatitzants, entre els quals François Duprat i els seus «nacionalistes revolucionaris», Jean-Pierre Stirbois i els seus «solidaristes», la Nova Dreta, i Bernard Anthony.[38] Amb la mort de Duprat per un atac amb bomba, els «nacionalistes revolucionaris» van abandonar el partit, mentre que Stirbois es va convertir en el número dos de Le Pen després que els seus «solidaristes» haguessin abandonat la tendència neofeixista de la direcció del partit.[39] El conjunt de l'extrema dreta va obtenir resultats marginals a les eleccions legislatives franceses de 1978, si bé el PFN estava millor posicionat.[40][41] En les primeres eleccions al Parlament Europeu de 1979, el PFN va formar part de l'intent de construir una aliança dels partits d'ultradreta, però finalment va ser l'únic dels dos partits que va participar en les eleccions.[42] El PFN va concorre-hi amb Jean-Louis Tixier-Vignancour com al seu candidat principal, mentre que Le Pen va demanar l'abstenció.[43]

Per a les eleccions presidencials de 1981, tant Le Pen i com Pascal Gauchon del PFN van anunciar les seves intencions de córrer-hi.[43] No obstant això, l'augment de suports polítics necessaris per presentar-se als comicis va incapacitar Le Pen i Gauchon a concorre-hi —el 1976 el nombre de suports per part de polítics electes necessaris es va multiplicar per cinc i el nombre dels departaments, triplicar.[43] François Mitterrand, del Partit Socialista (PS), va ser guanyar les eleccions i l'esquerra va arribar al poder per primera vegada a la Cinquena República. Llavors, Mitterrand va dissoldre l'Assemblea Nacional per convocar a unes eleccions legislatives avançades,[44] guanyades per majoria absoluta pel PS.[45] Aquesta «presa de possessió socialista» va portar a una radicalització dels votants de centredreta, anticomunistes i antisocialistes.[46] Amb només tres setmanes per preparar la seva campanya, l'FN va participar en les eleccions amb un nombre limitat de candidats i va guanyar amb prou feines un 0,2 % dels vots.[33] Els resultats del PFN van ser encara pitjors, i aquestes eleccions van marcar la fi efectiva de la competència del Front Nacional.[33]

Míting de 2007 del Front Nacional en homenatge a Joana d'Arc

Marine Le Pen (des de 2011)[modifica | modifica el codi]

El 23 de febrer de 2014 va obtenir en la primera volta de les eleccions municipals franceses de 2014 els millors resultats de la seva història.[47] El Front Nacional va obtenir un 7% dels vots i va obtenir l'alcaldia de Hénin-Beaumont (Nord – Pas de Calais), amb un 50,26% dels vots.[47] «Arribar en primer lloc en un nombre tan important de ciutats grans és la prova que el FN s'implanta de manera permanent», va interpretar Marine Le Pen.[47]

El 25 de maig del 2014, el Front Nacional va guanyar les eleccions europees a França.[48][49] El partit de Marine Le Pen va aconseguir el 35% dels vots al seu país.[50] A la Catalunya Nord va obtenir els mateixos resultats, guanyant per tant també les eleccions allí.[51]

Direcció[modifica | modifica el codi]

Líders[modifica | modifica el codi]

Vicepresidents[modifica | modifica el codi]

El partit ha tingut cinc vicepresidents des del 12 de juliol 2012 (tres anteriorment).[52]

Secretaris generals[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Record Le Point» (en francès). , 20 gener 2012.
  2. Gino Raymond. Historical Dictionary of France. Scarecrow Press, 23 octubre 2008, p. 157–. ISBN 978-0-8108-6256-2. 
  3. Shields 2007, p. 229.
  4. Shields 2007, p. 247, 264, 297 i 301.
  5. DeClair 1999, p. 6 i 104.
  6. DeClair 1999, p. 46, 56 i 71.
  7. Hauss, Charles. Comparative Politics: Domestic Responses to Global Challenges. Cengage Learning, 2010, p. 116. ISBN 978-0-495-83321-5. 
  8. Davies, Peter. The National Front in France: Ideology, Discourse and Power. Routledge, 2002, p. 34–35. ISBN 978-0-203-00682-5. 
  9. Zúquete, José Pedro. Missionary politics in contemporary Europe. Syracuse University Press, 2007, p. 35. ISBN 978-0-8156-3149-1. 
  10. DeClair 1999, p. 13 – 17.
  11. Day, Alan John. Political parties of the world. University of Michigan, 2002, p. 193. ISBN 978-0-9536278-7-5. 
  12. DeClair 1999, p. 20 – 21.
  13. DeClair 1999, p. 21 – 24.
  14. DeClair 1999, p. 25 – 27.
  15. DeClair 1999, p. 27 – 31.
  16. Shields 2007, p. 163 – 164.
  17. DeClair 1999, p. 36 – 37.
  18. 18,0 18,1 Shields 2007, p. 169.
  19. Shields 2007, p. 159, 169.
  20. DeClair 1999, p. 31, 36 – 37.
  21. Kitschelt & McGann 1997, p. 94.
  22. DeClair 1999, p. 13.
  23. DeClair 1999, p. 38 – 39.
  24. Shields 2007, p. 170.
  25. Shields 2007, p. 171.
  26. DeClair 1999, p. 39.
  27. Shields 2007, p. 173 – 174.
  28. Shields 2007, p. 174 – 175.
  29. 29,0 29,1 Shields 2007, p. 175.
  30. DeClair 1999, p. 39 – 40.
  31. DeClair 1999, p. 40.
  32. Shields 2007, p. 176 – 177.
  33. 33,0 33,1 33,2 Shields 2007, p. 183.
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 Shields 2007, p. 177.
  35. Shields 2007, p. 185.
  36. 36,0 36,1 DeClair 1999, p. 41.
  37. Shields 2007, p. 178 – 179.
  38. Shields 2007, p. 180 – 184.
  39. Shields 2007, p. 181, 184.
  40. Shields 2007, p. 179 – 180, 185 – 187.
  41. DeClair 1999, p. 43.
  42. Shields 2007, p. 181 – 182.
  43. 43,0 43,1 43,2 Shields 2007, p. 182.
  44. Shields 2007, p. 182, 198.
  45. Shields 2007, p. 182 – 183.
  46. White, John Kenneth. Political parties and the collapse of the old orders. SUNY, 1998, p. 38. ISBN 978-0-7914-4067-4. 
  47. 47,0 47,1 47,2 Riera Sanfeliu, Carme. «Resultat històric del Front Nacional a França». Ara, 24 març 2014, pp. 10 – 11.
  48. http://www.vilaweb.cat/acn/societat/4193616/20140525/front-nacional-marine-le-pen-guanya-eleccions-franca-enquestes-peu-durna.html
  49. http://www.ara.cat/mon/Front-Nacional-franca-segons-sondeigs_0_1144685768.html
  50. http://www.diaridetarragona.com/internacional/24054/el-front-nacional-guanya-les-europees-a-franca-amb-el-35-dels-vots
  51. http://www.racocatala.cat/forums/fil/185840/front-national-obte-35-dels-vots-catalunya-nord
  52. (francès) «F. Philippot becomes a vice president of the FN». Le Figaro, 12 juliol 2012 [Consulta: 11 novembre 2013].
  53. (francès) «Alain Jamet : Functions in the party». [Consulta: 11 novembre 2013].
  54. (francès) «Louis Aliot : Functions in the party». [Consulta: 11 novembre 2013].
  55. (francès) «Marie-Christine Arnautu : Functions in the party». [Consulta: 11 novembre 2013].
  56. (francès) «Jean-François Jalkh : Functions in the party». [Consulta: 11 novembre 2013].
  57. (francès) «Florian Philippot : Functions in the party». [Consulta: 11 novembre 2013].
  58. (francès) «Steeve Briois : Functions in the party». Front National. [Consulta: 11 novembre 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Bibliografia addicional

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]