Joana d'Arc
De Viquipèdia
Jeanne la Pucelle (Joana la Donzella) és la patrona de França en l'actualitat a més de formar part dels seus herois nacionals. Dissortadament, es desconeix la seva data de naixement, però se sap que ben bé estaria entre els anys 1407 i 1412. Se sap amb més certesa, però, que va morir a Rouen el 30 de maig de 1431 cremada públicament acusada d'heretge.
Nogensmenys, tot i el profund consens, alguns autors s'han esforçat a dir que va aconseguir fugir a temps de les brases gràcies a una evasió i, hauria mort uns quants anys després, el 1449, ja casada. Això, però, es deu a l'aparició de les anomenades "falses Joanes d'Arc", que aparegueren després de la mort de la Pucelle.
Bé és de dir això car ens posa l'existència de les dues tesis al voltant de l'estudi de la seva vida; "la clàssica", o oficial, que és la ben coneguda per tothom i que ha mogut tot un seguit de pel·lícules, llibres… i "l'heterodoxa", defensada en base a una altra interpretació dels textos a vegades tapada per la primera, a més a més de barrejar entre les seves teories, les posteriors aparicions de les anomenades "falses Joanes d'Arc". Així doncs, sobre la seva vida, no sempre podrem parlar amb la certesa absoluta que tradicionalment se'ns ha ofert.
Joana, finalment, fou rehabilitada el 1456 mitjançant un procés on van haver molts testimonis i es van declarar heretges els jutges que l'havien condemnada; finalment, ja al segle XX, el 1909 fou beatificada i posteriorment canonitzada, és a dir, declarada una Santa el 1920, "Santa Joana d'Arc", doncs.
[edita] L'origen de Joana i el context del seu temps
[edita] Del nom
Seguint el fil conductor del procés fet a Rouen a Joana, entre gener i maig de 1431, ja podem dir d'entrada que no es deia Jehanne Darc sinó que es feia dir "Dins el meu poble se'm deia Jehannette. A França, se m'anomenava Jehanne des de la meva arribada." D'aquesta manera, quan ella va ser preguntada pel nom i cognoms, ella no va dir ni el de la mare ni el del pare, com no havia fet mai. Així, ella mateixa sempre es va fer dir Joana la Donzella.
Sobre el mot "Darc" com a cognom, se li va afegir oficialment a posteriori de forma oficial per anomenar-la, terminologia que ens ha arribat fins avui. El fet de no posar l'apòstrof a "Darc" perquè quedés en "d'Arc" és degut a què en l'edat mitjana no existia l'accent i per tant, hauríem d'esperar a la seva aparició per trobar mots amb apòstrof utilitzats amb la quotidianitat d'avui.
Arc, doncs, fou la paraula que es va agafar del cognom del pare d'ella, Jacques Darc, que a la vegada venia de les arrels familiars d'aquest, establertes possiblement en dos pobles, Arc en Barrois o Art sur Meurthe; dos pobles molt propers d'on es creu que va néixer la Pucelle (el 8 de maig de 1429, la Pucelle d'Orléans, gràcies a l'aixecament del setge per aquesta). El cert, és que el nom varia (Arc, Ars, Ai…) donades les diferències en la versió arcaica d'Art sur Meurthe (on es redueix l'R). I pel que fa a la C final, aquesta realment era més que emprada en ocasions remotes, ja que molts escrivans podien posar una T o per exemple una E (Tarc, Dare, Day…). Serà gràcies a un poeta d'Orléans fins ara desconegut el 1576 que trobarem ja la denominació actual Jehanne d'Arc. Actualment el nom “Jehanne” s'entén com Jeanne.
[edita] Els seus pares
La mateixa Joana, va dir sobre els seus pares el següent, en el procés: "El meu pare es diu Jacques Darc i la meva mare Isabelle". D'aquesta manera se sap que els seus pares varen ser Jacques Darc i Isabelle Romée. De totes maneres, Isabelle Romée no n'era pas el nom original, sinó que era el sobrenom que es donà a Isabelle de Vouthon (que pertanyia a la parròquia de Vouthon, avui al departament de Charente, el número 16), com es féu a d'altres una vegada realitzaven el pelegrinatge "de Puy" (de la muntanya) enlloc del de Roma. De fet, Joana no en va donar el cognom.
El fet que Joana esmentés d'aquesta manera als seus pares, no tancaria definitivament les portes a la versió heterodoxa, si hom creu que ella els considerava pares, encara que adoptius, perquè era amb els que havia conviscut sempre o, simplement no sabia que era filla adoptiva; que en aquest cas explica que no tan sols ella no hauria nascut a Domremy sinó que a més a més fóra la filla adoptiva de Jacques i d'Isabelle, els seus pares reals, afirmen, haurien estat Isabeau de Bavière i Louis d'Orléans. Aquest últim era germà del rei Carles VI de França, i aquests haurien dut la noia de només dos mesos d'edat a la vila de Domremy, discretament; tal com estableix una carta del cavaller Perceval de Boulainvillers adreçada al Duc de Milà, Philippe-Marie Visconti, el 24 de juny de 1429. Així doncs, quan es refereix a la data de naixença de Joana com el 6 de gener de 1412, aquesta tesi concreta que el 6 de gener fou la data d'arribada de Joana a Domremy, a més de donar suport al Papa Pius X en un decret del 6 de gener de 1904, on donava el 1407 com a any de naixement de Joana.
[edita] El naixement
L'embolic i el profund debat en què es veu involucrada la data de naixement de la Donzella d'Orléans, no l'aconseguí resoldre ella mateixa en el procés, quan li van preguntar en l'interrogatori d'identitat, quina edat tenia. Ella respongué el següent: "al voltant de dinou anys, penso".
D'aquesta manera, tot i que no n'estava segura, l'historiografia ha agafat aquesta declaració al peu de la lletra i d'aquesta manera, restant-la a la data en la que es va dur a terme aquesta pregunta al procés (24 de febrer de 1431), els comptes donen el 1412 com a data més probable de naixement.
Del lloc, teòricament és a Domrémy on va néixer, tal com ella va dir en l'interrogatori d'identitat del seu procés, el 21 de febrer de 1431; "Jo sóc nata a la vila de Domrémy". A més a més va afegir que era una vila depenent de Greux (immediatament al nord de Domrémy) i que avui ha passat a anomenar-se Domrémy-la-Pucelle gràcies a ella. Totes dues, pertanyen a la Mosa, a l'actual departament 55è de França, a la regió de la Lorena.
Domremy, a més, va ser també el lloc on va rebre el bateig de mans de Mossèn Jean Minet
[edita] El conflicte de la guerra dels 100 anys
El context que va fer famosa Joana es remunta als inicis del segle X en una França molt vertebrada, com la resta de l'antic Imperi Romà on el predomini normand a les costes del nord francès, es feia cada dia més evident; aquesta cultura nòrdica, va arribar a vorejar tota la costa europea: França, la Península Ibèrica, altre cop França, fins a terres itàliques.
D'aquesta manera, el rei francès, Carles III el Gras, va decidir sotmetre el màxim dirigent normand, Rollon (forma llatino-francesa probablement de Gange-Rolf (en noruec)) a la seva voluntat a canvi d'unes terres que pràcticament ja havia aconseguit mitjançant la rapinya a la costa; aquestes eren les del comtat de Normandia. Gange-Rolf acceptà i n'esdevingué duc a més a més de vassall del rei. Així, el seu descendent, Guillem el Conqueridor, obtingué una bona plataforma per atacar Anglaterra, en la batalla de Hastings, on morí llur rei, Harold, i així a més de Normandia, es féu amb la corona anglesa essent d'altra banda vassall del rei francès.
De les relacions franco-angleses, (matrimonis principalment) trobarem reis d'origen francès a la corona anglesa, com Plantagenet (Enric II) de la casa d'Anjou, i rei d'Anglaterra del 1154 al 1189 entre d'altres títols com l'esmentat ducat de Normandia. Seria la seva dinastia, la que encetaria el desig de fer-se algun dia amb la corona de França i unir les dues corones.
Ja prop de l'esclat de la guerra dels cent anys, el 1337 els interessos més que evidents d'unificar les corones, esclataren a la mort del rei francès Carles IV el 1328. Felip de Valois, el francès i successor gràcies a la llei sàlica (Carles IV no havia tingut descendència masculina), es va proclamar rei de França el 27 de maig de 1328 (Felip VI de França, doncs). A la mort de Carles IV, ja n'havia esdevingut regent per ser un Valois i de la branca dels Capets com Carles IV, a més a més de ser-ne el primer cosí, mentre esperaven el naixement del fill pòstum del rei difunt, que va ser finalment una filla. El rei anglès, Eduard III doncs, nebot de Carles IV perquè el seu pare, Eduard II estava casat amb la germana de Carles, Isabel de França el 26 de gener de 1340 en ple conflicte armat, es declara rei de França (Eduard III d'Anglaterra i teòricament I de França) atenyent-se als seus pretesos drets a la corona francesa com a nebot de Carles.
Felip VI, el 1337 reclamà el feu de la Gascoina a Eduard III (atenyent-se a la llei feudal) després d'incursions al canal de la mànega en l'intent de restaurar el rei David II de França (aliat francès exiliat a França des del juny de 1333) al tron escocès dient-li que no respectava el seu rei. A això, l'1 de novembre respon Eduard III plantant-se a les portes de París mitjançant el bisbe de Lincoln declarant que ell era l'adequat per a ocupar el tron francès.
Anglaterra guanyaria batalles com Crécy (1346) i Poitiers (1356) ja amb el relleu de Joan II enlloc de Felip VI i la participació del fill d'Eduard, el príncep Negre signant un domini anglès creixent. A partir d'aquí, amb els relleus a les dues corones, s'entra en una situació de guerra crònica, on aquesta esdevé quotidiana, donada la seva gran llargada la qual cosa propiciava que hi haguessin èpoques de més conflicte bèl·lic que d'altres.
Ja al segle XV, qui ocupava el tron anglès era Enric V, mentre que a França hi havia Carles VI, aquest últim amb una pretesa discapacitat mental (potser un desordre bipolar), que el féu signar el 1420, el Tractat de Troyes on reconeixia com a rei nominal l'infant Enric VI d'Anglaterra després de 1422. Probablement es deu a l'estrès que va patir després de les derrotes franceses de 1415 en endavant a mans del rei anglès.
La malaltia del rei francès, féu engegar una lluita pel poder entre el seu cosí Joan, duc de Borgonya o Joan sense Terra i el germà de Carles VI, Lluís d'Orléans. El 23 de novembre de 1407, en els carrers de París i per ordre del borgonyó, hi ha l'assassinat de l'armanyac Lluís d'Orléans. Les dues branques de la família reial francesa, doncs, estaven dividides entre els que donaven suport al duc de Borgonya (Borgonyons) i els que li'n donaven al d'Orléans i després de Carles VII el Delfí (desheretat o il·legitimat des de 1420); armanyacs (lligats a la causa d'Orléans a la mort de Lluís). Amb l'assassinat de l'armanyac, tots dos bàndols, esclataren en una guerra civil, on buscaren el suport dels anglesos. Els partidaris del Duc d'Orléans, el 1414, veieren rebutjada una proposta pels anglesos que finalment pactaren amb els borgonyons.
Amb la mort de Carles VI, el 1422, es coronà rei de França Enric VI d'Anglaterra (per tant Enric VI d'Anglaterra i I de França); mentre que els armanyacs no acotaren el cap i es mantingueren fidels al fill del rei, Carles VII a qui coronaren també el 1422 de forma nominal, a falta de veure si aconseguien imposar-lo com a rei legítim de França tot destronant l'anglès.
[edita] La infància de Joana
Malgrat els esdeveniments que s'estaven produint al seu entorn, Joana va créixer com qualsevol altre noia tant del poble com d'aquella època. Així, seguint i prenent com a més versemblants, les seves pròpies declaracions al procés eclesiàstic, confirmarem, que va aprendre totes aquelles tasques domèstiques de la seva mare i només d'aquesta, com ella digué. D'aquesta manera, sabem que en matèria de fe i en llengua vulgar, va aprendre el Parenostre, l'Ave Maria i el Credo que refusà per tres vegades recitar sinó era en confessió.
Més domèsticament, aprengué a filar i a cosir, i de tant en tant a contribuir a la vigilància de l'estable, també birbar i acompanyar el ganxo en el moment de llaurar i rasclar tot un seguit de tasques quotidianes. També aprengué a muntar a cavall sense cap suport. Això en un entorn rural i molt familiar, ple d'amics i amb alguns padrins com ara Jean Lingué, Barrey, Agnès i Sibylle. A més a més sabem també que va tenir diversos germans; Jacquemin, Jean, Pierre, i Catherine essent ella la cinquena i més jove filla del matrimoni.
De les experiències pietoses de Joana, sabem que es confessava al sacerdot de la seva parròquia, mentre combregava per pasqua i en absència o indisposició del sacerdot, recorria a d'altres; d'aquesta manera en dues o tres ocasions va confessar-se a dos mendicants. El seu confessor principal, doncs, va ser l'agustí Pasquerel del que n'aprengué a jutjar. Ella, ja coneixia també la moral del decàleg cristià. Poc a poc, les creences de la jove es començaren a desenvolupar més i més tot esdevenint més sacralitzants.
Tanmateix, això no volia dir que fos una nena diferent de les altres, més estranya o potser especial. Tret del seu pietisme i seriositat, era una noia molt intel·ligent que també jugava, cantava, dansava… junt amb la resta de noies del poble, petit, on tothom es coneixia. Per tant, participà també en tradicions vilatjanes, de la vila. Aquests rituals, com per exemple algunes danses o l'ús de corones votives, foren agafats pels jutges de Rouen en una interpretació sui generis per encaixar-les dintre d'un conjunt de pràctiques religioses, pròpies d'una bruixa (cal recordar que al final se l'acusà d'heretge). Nogensmenys, ella no va caure en l'engalip i va remarcar que no havia pas vist mai cap fada, com també va ressaltar algun testimoni com ara Hauviette. Va dir que de totes maneres al poble hi havia un arbre anomenat “de les dames”, que popularment li deien “de les fades”.
[edita] Els incidents a Domrémy
El 1425, la vila on vivia Joana, va patir una incursió enemiga, d'acord amb la situació del reialme francès, als tres anys de la coronació nominal de Carles VII. Realment era una situació que ja es preveia o potser es veia venir. Just dos anys abans, Jacques, havia pagat la protecció del poble a Robert de Sarrebruck, senyor de Commercy. L'atac probablement va ser més proper a una ràtzia, ja que la vila no es va veure en una situació el suficientment crítica com per no refer-se, tot i que els efectius de Sarrebruck no van aconseguir estar a l'alçada.
Aquest seguit d'incursions ràpides als pobles, amb la intenció de calar-hi foc, i cometre d'altres atrocitats, debilitaren el bàndol del Delfí, però no el suficient com per acabar amb aquest. Així, el juliol de 1428, Domrémy tornà a ser víctima d'un altre atac en aquest cas borgonyona per el capitost Henri d'Orly, que ara sí que provocà la fugida dels habitants a la fortalesa més propera, Neufchâteau, just a sota de Domrémy que veié cremada la seva església. D'aquesta manera, els habitants van poder comprovar amb els seus propis ulls, quina era la situació real del Delfí, quina era l'amenaça i les noves que van començar a arribar amb molta velocitat del setge d'Orléans amb la presa de les viles del Loire voltant aquest nucli.
[edita] La misticitat de Joana
“Jo tenia tretze anys quan vaig sentir una veu de Déu”, va ser el que va declarar Joana a Rouen el dijous 22 de febrer de 1431. Això va ser sobre el migdia al jardí del seu pare. A més a més va afegir que la primera vegada que la va sentir notà una gran sensació de por. A la pregunta dels seus jutges, afegí que aquesta veu venia del cantó de l'església i que rarament no era acompanyada d'una gran claredat, que venia del mateix costat que la veu.
L'opinió més comuna a aquestes visions, sovint s'explica en base a al·lucinacions, algun tipus d'esquizofrènia o problemes mentals. Queda en un segon lloc el pensar que podien haver estat fruït d'algun tipus d'obsessió desenvolupada per l'abundant assistència a misses, confessions… i es descarta que mentís.
Quan li varen preguntar com creia que era aquella veu, ella respongué que li va semblar un veu ben noble de tal manera que cregué que era enviada de part de Déu (“i jo crec que aquesta m'ha estat enviada de part de Déu”). Així, quan la va sentir per tercera vegada li va semblar reconèixer-hi, doncs, un àngel. Així, tot i que de vegades no l'entenia gaire bé, primer li va aconsellar que freqüentés les esglésies i després, que havia d'anar a França, i en aquest sentit la va començar a pressionar. Aquesta, a més, la sentia unes dues o tres vegades per setmana. No gaire després, revelà un altre dels missatges clau que li va enviar, que seria el que ella aixecaria el setge en què estava immersa Orléans: “ella em deia que jo faria llevar el setge d'Orléans”
El 27 de febrer, Joana va identificar aquestes veus; es tractaven de les veus de Santa Caterina d'Alexandria i de Santa Margarida d'Antioquia. Les quals eren les santes més venerades del moment, si ens atenyem a la iconografia anterior a Joana. Caterina, és definida de vegades com una figura apòcrifa a cavall dels sigles III i IV que morí a una edat aproximadament similar a la de Joana, també erudita (patrona de moltes especialitats intel·lectuals) i havent persuadit l'emperador Maximilià II que deixés de perseguir cristians. Després seria condemnada a morir per la roda (un sistema de tortura que esmicolava els ossos) es diu que ella en tocar-la es trencà i finalment la decapitaren. Per altra banda, la llegenda de Margarita, diu que fou una noia menyspreada per la seva fe catòlica a qui se li va oferir matrimoni a canvi de la seva renúncia a aquesta fe. De la seva negació, ella fou torturada de manera que va escapar-se'n miraculosament diverses vegades, fins la seva mort definitiva. Per tant, a més de morir verge, fou màrtir.
Joana, afirmà que les havia reconegut perfectament, gràcies a que elles mateixes s'havien identificat, la qual cosa ja havia declarat a Poitiers, quan l'interrogà la cort del Delfí sobre les visions. Per tant, es negà a donar-ne més detalls, tot emplaçant als jutges a anar a Poitiers si volien conèixer més detalls.
Sobre l'any en què això va succeir, primer havia dit que va ser quan tenia tretze anys, i ara detallà que feia set anys que aquestes veus l'aconsellaven i la protegien; per tant, restant set anys al dia de l'interrogatori, ens trobem que el 1424 fora aquell en què se li haurien aparegut per primer cop les visions. I si tenia tretze anys, fent la resta podríem afirmar que va néixer el 1411. Són dades que es podrien ajustar a les seves declaracions en l'interrogatori d'identitat on va declarar que tenia al voltant de dinou anys; per tant, no res més lluny que vint anys.
Joana, explicaria doncs, abans d'esmentar el nom de les santes la missió que la veu li encarregà. Però va ser després d'anomenar aquestes, que els jutges li van preguntar doncs, de qui era la primera de les veus que havia sentit, aquella que li havia causat gran por set anys enrere. Ella, que tot el que anava responent ho feia amb moltes reserves i en comptagotes tot resistint-se diverses vegades, respongué que fou Sant Michel (Sant Miquel, protector del reialme de França); el qui veié amb els seus propis ulls i no pas sol, sinó que acompanyat d'àngels del cel. Així, per ordre de Déu anà a França.
[edita] La missió
En les seves aparicions, les veus li van indicar què és el que havia de fer. Va ser el fet detonant el setge de la ciutat d'Orléans, l'octubre de 1428. Una de les més importants del moment, que va caure a mans dels anglesos el 1428. Allò, juntament amb les incursions enemigues a Domrémy, la va fer sortir de la seva reserva.
El fet essencial tractava de recórrer a Robert de Baudricourt, comandant de la guarnició armanyac, establert a Vaucouleurs, una mica al nord de Domrémy; la qual cosa ella va fer mitjançant el seu oncle, Durant Laxant. Es tractava d'obtenir una petita escorta per anar a trobar el Delfí allà on s'amagava, a Chinon. I és que per això havia de travessar territori hostil, defensat pels anglo-borgonyons, en aliança. Així, la Pucelle donaria un missatge secret al rei que li havia estat revel·lat per les veus.
Va haver de passar prop d'un any fins que Baudricourt vers el gener de 1429 acceptà concedir-li l'escorta desitjada, davant la insistència de la jove noia. Certament, ella ja havia fet l'intent una primera vegada per l'ascensió de 1428 (el 13 de maig, segons Poulengy), però havia trobat la resistència de l'armanyac. Segurament hi hagué una altra entrevista a les darreries de l'any, fins que Baudricourt claudicà. Aquí va ser quan els jutges van aprofitar per posar el dit a la llaga en una qüestió força transcendent en aquell moment, la discussió sobre les vestimentes d'home que havia fet servir la jove heroïna. La van interrogar sobre el motiu i ella va respondre que havia estat per ordre de Déu el qual d'haver-li ordenat vestir d'una altra manera també ho hagués fet. Així els jutges li preguntaren si no fou realment per odre de Baudricourt afirmació que ella negà rotundament. Així ella mateixa valorà positivament haver vestit d'home ja que era el criteri i designi de Déu. Altrament, per persuadir Robert de Baudricourt, li traslladà allò que ja corria en boca de tothom; que la verge de Lorena (Lorraine), salvaria el regne perdut per una dona (segurament referint-se a la filla pòstuma del difunt rei Carles IV).
[edita] El segon pas: el viatge cap a Chinon
Robert de Baudricourt, envià Joana al Duc de Lorena, Carles I i René d'Anjou, que el succeiria a la seva mort el 1431 ja que estava casat amb la seva filla, l'hereva, Isabel de Lorena des del 1420. René, a més era el cunyat del Delfí, ja que la seva germana, Maria d'Anjou estava casada amb aquest (des del 18 de desembre de 1422). Joana, tenia el desig que René l'acompanyés a Chinon, però en un primer moment només en tragué bones paraules, argent i un cavall.
En el període que Joana provava de treure'n l'escorta per anar a Chinon d'aquests poderosos, fou albergada durant prop d'un mes per la família Le Royer, Henri i Catherine Le Royer. Finalment, seria Baudricourt qui li concediria una petita escorta de sis homes que la farien iniciar el viatge a Chinon el 13 de febrer de 1429 aproximadament. Entre ells, hi havia els dos que n'haurien de tenir cura: Poulengy i Jean Nouillompont, és a dir, Jean de Metz.
Jean de Metz, (o Mès) i senyor de Nouillonpont (o Novelenpont), fou un dels homes forts en el recorregut epopèic de Joana, ja que va estar al seu costat a totes les batalles a partir d'aquest moment. Poulangy, Bertrand de Poulengy (Poulangy o Polongy), “Pollichon”, fou senyor de Grondecourt, llur família fou ennoblida el 1425 i com Jean de Metz, fou l'altre responsable de dur sana i salva a Joana a Chinon, a més d'acompanyar-la al llarg de la seva trajectòria militar.
Jean de Metz va fer la seva declaració al procès de nul·litat el 31 de gener de 1456 ja amb una edat que rondava els 57 anys, mentre que Poulangy, una mica major, ho féu el 6 de febrer del mateix amb una edat aproximada d'una 63 anys. Tots dos declararen molt favorablement per Joana (Metz: “I quan li vaig preguntar qui era el seu senyor, em respongué que era Déu. Aleshores li vaig concedir la meva fè cap a ella, tocant-li la mà, i prometent-li que, amb la guia de Déu, jo la conduiria cap al rei”) de la qual cosa se n'extreu la gran admiració i estima per la que consideraren la seva heroïna. Pel que fa a Jacques Darc, el pare de Joana, fou el més reticent a l'inici de la missió d'aquesta.
Vers el 13 de febrer de 1429, doncs, Joana emprengué el viatge que l'havia de fer travessar territori enemic. Aquest viatge, la faria ben famosa i tothom coneixeria la seva aventura, però des d'un primer moment, l'escorta assignada, no tenien realment una idea clara de quina era la missió ni de qui era Joana.
És quan Joana anà vestida d'home, com va dir per ordre de Déu (“Tot el que jo faig és per ordre de Nostre-Senyor. Si ell m'ordenés de prendre un altre d'hàbit, jo el prendria, puix que seria per ordre de Déu”). Jean de Metz, diria al respecte en el procés de nul·litat: “Quan Jehannette era a Vaucouleurs, la vaig veure vestida amb un vestit vermell, pobre i gastat […] Li vaig preguntar si volia fer el viatge vestida com anava, i ella va respondre molt enèrgicament que volia posar-se roba d'home. Aleshores li vaig donar el vestit i l'equipament d'un dels meus homes. Després, els habitants de Vaucouleurs, tenien un vestit d'home fet per ella, amb tots els requisits necessaris”
El viatge cap a la França del sud a través de territori borgonyó, la va fer cavalcar de nit en hores intempestives per fer-se dissimular i no despertar l'atenció de cap destacament. Algunes de les ciutats més importants per les que va passar foren les següents: Auxerre, Gien i Sainte Catherine de Fierbois.
Del pas per Auxerre, sabem que va arribar a participar a una missa a la seva catedral, la qual cosa provava que circulava passant força desapercebuda per una ciutat força hostil. De Gien, no se sap amb prou certesa gairebé res del seu pas, però sembla ser que va passar als voltants del mateix febrer per l'únic pont sobre el Loire que restava a mans franceses, i fou el lloc on començà a circular el rumor que una donzella assegurava que alliberaria la ciutat d'Orléans del seu setge més coronaria el Delfí a Reims. Hauria tornat a passar als volts del 25 de juny del mateix any, 1429, per retrovar-se amb el Delfí, ja i viatjar cap a Reims. Finalment, el pas per Sainte Catherine de Fierbois, per on hauria passat a finals de febrer, segurament el dia 22. Aquesta localitat era una vàlua força important, puix que es tractava d'un santuari miraculós de caire cavalleresc, de la banda del Delfí i ornada amb ex-vots militars. Va ser allí on va escriure la lletra a Carles VII anunciant la seva vinguda i on va restar a l'espera de la resposta de la cort que finalment la rebé en audiència.
[edita] La malfiança del Delfí
Tot i la gran memòria que hom atorga a la gent de l'Edat mitjana, donats els mitjans d'aquesta, a més a més de l'intel·ligència de la Pucelle, és força difícil de saber si realment sabia llegir i escriure. De proves gràfiques n'hi han; de la seva signatura com a mínim. Però la qüestió està en suspens tot i que s'acostuma a dir que en el període que va estar a la cort del Delfí, l'estiu de 1429, podria haver-ne après o bé haver rebut vagues nocions.
Tanmateix, la lletra va arribar a la cort de Chinon acompanyada de la fama de la Pucelle. Això va engegar un gran debat on es va discutir si era adient rebre-la, és a dir, si era cert tot allò que deia ser o era algú que ordia una vilania, o un engany. Cal dir que no va faltar pas curiositat per veure aquella que deia portar la salvació d'Orléans i la coronació del propi rei. El factor detonant, però, fora la declaració de Baudricourt, que era un home de confiança del Delfí. D'aquesta manera, decidiren rebre-la.
Aquesta fora la primera prova que li varen fer passar. Si el reialme de França depenia de com pogués reaccionar la cort de Chinon, no es podien arriscar a que una jove, potser il·luminada, o potser mística, es presentés davant del rei i el pogués matar. D'aquesta manera, el Delfí s'ocultà entre la gent que ocupava la sala.
El com Joana va aconseguir reconèixer la figura del rei d'entre la resta ha suscitat una gran discussió posteriorment. Una de les tesis més raonables i lògiques en aquest sentit, és la que apunta a què ja se l'havien descrit prèviament. El fet, però, és que Joana, en el procés va dir el següent: “Quan vaig entrar dins la cambra del rei, jo el vaig reconèixer d'entre els altres, per consell i revel·lació de la meva veu, i li vaig dir que volia anar a fer la guerra als anglesos”.
Amb habilitat, els jutges la van pressionar i li varen preguntar: “Quan la vostra veu us designà el vostre rei, hi havia alguna llum?” al que ella va defugir respondre com a tantes d'altres preguntes amb un francès sec i tallant “passez outre”. Aleshores van afegir si va veure algun àngel a sobre del rei, a la qual cosa va respondre de la mateixa manera. Amb aquestes respostes s'han creat molts punts d'opinió però el fet és que la revel·lació de la seva veu es podria haver produint abans d'anar a Chinon, és a dir que hagués tingut un coneixement previ com apunta la tesi de què ja se l'havien descrit amb anterioritat, com podria ser que la pròpia vestimenta el delatés.
Finalment, el rei la va rebre sola i ella li hauria exposat una pregària per persuadir-lo que li donés un exèrcit i la enviés a Orléans; una de les curiositats més buscades d'aquest tram de la seva vida. Gràcies, però al testimoni del Duc d'Alençon, en el procés de nol·lificació; un home de gran pes amb sang reial, hauria estat el següent:
“Va ser el senyor i comte de la Vendôme qui la portà a l'apartament del rei. Quan aquest la mirà, li preguntà el seu nom. “Senyor Delfí”, contestà ella, “Em dic Jehanne, la Pucelle; i el rei del cel t'envia una paraula a través meu, per la que tu seràs consagrat i coronat a Reims, i que tu seràs el lloctinent del Rei del Cel, que és ser Rei de França”. Després que el Rei li havia fet unes quantes preguntes, ella li digué: “Amb els meus respectes, et dic que tu ets el vertader hereu de França i fill del Rei, i ell m'envia per guiar-te cap a Reims al final, on tu potser rebràs la teva coronació i consagració. Si tu vols”. A l'acabar l'entrevista, el Rei digué que Joana li havia confiat secrets que no podien ser sabuts per ningú, excepte per Déu, qui hi havia posat molta confiança en ella. Tot això he sentit sobre Joana, però no tinc testimonis, sobre això”.
Sembla ser, doncs, que segons el Duc d'Alençon aquestes haurien estat les paraules que van convèncer el Delfí; el qui aleshores la va dotar amb dos oficials, Ambleville i Guyenne, per protegir-la. Jean d'Aulon es varen encarregar de l'intendència d'ella, mentre que Louis de Coutes “Minguet” i Raymond que li feren de patges. Tanmateix, el Delfí no donà carta blanca a Joana; car les pressions a més de la seva cort estaven diversificades. Així, varen decidir fer-li una espècie de procés a Poitiers, per verificar que fos qui deia que era. D'aquest procés, ella en féu moltes referències a Rouen, davant els seus jutges, però el cert és que els documents de Poitiers s'han perdut, després d'haver passat per l'Universitat de París (reticent al Delfí) i els propis jutges de Rouen.
Sobre Poitiers, el que en sabem és a través de les declaracions en el procés de nul·lificació, i així sabem per començar que la seva durada va ser de tres setmanes, i que Joana, va aconseguir deixar una bona impressió als teòlegs que la van examinar. Maître François Garivel, que era Conseller General del rei, donà els primers detalls, dient que certament el procés durà tres setmanes i bàsicament es tractava de plantejar-li moltes preguntes a Joana, per després poder examinar les seves respostes i la seva expressió; procés que va resultar satisfactori, ja que ella sempre es va mantenir dintre de les seves creences i amb gran fermesa, tot defensant que era una missatgera de Déu i venia a dur el Delfí a Reims per consagrar-lo; començant perquè havia d'escriure una carta als anglesos demanant-los que es retiressin. També va afegir que li va sorprendre, que ella sempre anomenés al rei Delfí, i quan li va preguntar perquè no li deia mai rei, obtingué aquesta resposta: “ella em va respondre que no l'anomenaria Rei fins que no fos coronat i untat a Reims, ciutat a la qual pretenia conduir-lo.”
A Poitiers, un dels punts clau, va ser la manera com Joana es va guanyar aquesta confiança demostrant la solidesa de les seves creences, a més de treure'n un exèrcit per treure Orléans del setge en què es trobava. La pregunta dels jutges, naturalment, va ser que els hi donés algun senyal per a què ells poguessin confirmar que ella realment era la missatgera de Déu que deia ser. Ella, doncs va respondre que no hi havia pas cap altra manera que donant-li el nombre de soldats que el Delfí cregués convenient, amb els quals ella mateixa aixecaria dit setge.
Gobert Thibaut, terratinent del rei de França i amic de Poulengey, va enriquir amb les seves declaracions, els detalls del procés a Poitiers, explicant que durant les tres setmanes, ella va ser allotjada a casa de Jean Rabateau. A més de fer unes declaracions força positives respecte a ella, va concretar que els doctors i jutges es varen creure a banda del fet que vingués de Déu, les seves profecies també.
Maître Jean barbin, doctor en lleis i advocat del rei, va seguir en la mateixa línia i va fer, però, un recordatori; una referència a Maria d'Avignon “la gasque d'Avignon”, una dona que va fer certes prediccions a inicis de segle, causant una gran commoció. Aquesta va dirigir-se al rei de França anunciant-li que al seu reialme se li venien a sobre grans calamitats per patir; i va parlar d'unes visions en les que veia el reialme desolat mentre en d'altres se li apareixia un exèrcit que es posava a les seves mans. Ella resultà esporuguida de l'idea d'haver-se'n de fer càrrec, però se li va dir que algun dia vindria una jove pagesa que prendria l'exèrcit i salvaria França. Així va concloure dient, que naturalment es varen pensar que Joana, era aquesta noia de la que parlava Maria.
Finalment testimoniaria el germà Seguin de Seguin, dominic, professor de teologia i degà de la Facultat de Teologia de Poitiers. Que va comentar com havia sentit de la mà de Maître Jean Lombart l'aventura de Joana fins Poitiers, i després ell va explicar que va voler posar a prova la seva fe preguntant-li en quin dialecte li havien parlat les veus. La resposta que en va treure, fou: “Un de millor que el vostre”. Aleshores li va demanar proves i ella, irritada, li replicà demanant un exèrcit, de nombre a decidir pel rei, amb el que es faria amb Orléans. Aleshores, ell com a valoració personal, va expressar que realment havia vist complerts tals objectius sense cap mena de dubte.
[edita] La campanya del Loira: Orléans
[edita] El setge
Des de l'octubre de 1428, Orléans estava assetjada pels anglesos, que la voltaven tot controlant les viles del costat. Orléans era un punt estratègic molt important per fer-se amb el domini de les terres del Loira junt amb Angers, Tours o Blois. El Comte de Salisbury va arribar a França el juny amb 6.000 tropes. A aquestes, s'hi varen afegir 4.000 unitats més de part del Duc de Bedford, que les va treure de la guarnició establerta a Normandia. D'aquesta manera es varen fer amb Chârtres a finals d'agost, com a ciutat més important.
Finalment, el 8 de setembre de 1428, Salisbury es fa amb Meung, i el 26 del mateix mes, amb Beaugency, després d'estar en setge des del 20. Així, el duc de Salisbury, per començar a establir-se definitivament, envià William de la Pole, que no era altre que el Comte de Suffolk, per atacar Jargeau i Châteauheuf, amb la que es feu el 10 d'octubre després de 3 dies de resistència. Així, William i Salisbury es reuniren al sud de Orléans el 12 d'octubre de 1428 amb uns efectius d'unes 4.000 tropes, ja que s'havien hagut d'anar repartint entre els pobles conquerits. D'aquesta manera tenien ben acotada Orléans, i només els faltava superar un últim escull, donada la situació geogràfica de la ciutat i el seu sistema defensiu: les Tourelles.
Al sud d'Orléans hi havia el riu Loira, i fins l'altre riba d'aquest hi havia una petita illa Ille Sant Antone enmig. La cara sud de la ciutat vorejava uns 364 metres amb el riu, doncs tenia un pont fins allí, de dinou arcs de pedra, acabant en una petita estructura defensiva, mentre a l'altra banda de la riba, al nord d'aquesta hi havia una barbacana anomenat boulevard, que dificultava l'accés a la fortificació on hi havia un passadís que conduïa a un pont llevadís, defensat per dues torres, les Tourelles. Obtenint aquest punt, es podia accedir a l'illa de Saint Antone seguint el pont i així a la ciutat.
Va ser aquest el punt mitjançant el qual van atacar els anglesos durant dos dies; van iniciar un bombardeig sobre les Tourelles i el fort. El 23 d'octubre de 1428, els francesos abandonaren aquestes posicions. Un dia després, Salisbury pujà a una de les dues torres, i des de les altures, tractà de visionar els moviments francesos; però per malastrugança seva, una bomba francesa travessà la finestra per on mirava, i rebé un fort impacte a la cara morint una setmana després a Meung. Al relleu, el comte de Suffolk. Aquest, juntament amb Bedford, es dedicaren a reforçar la zona i a guardar la posició. L'últim va dur dos prestigiosos generals: Lord Talbot i Lord Scales que arribaren l'1 de desembre i reemplaçaren Suffolk.
Lord Talbot, es va centrar en la cara oest d'Orléans, a la mateixa riba que la ciutat, on controlaven cinc punts en el mapa, que va connectar entre sí, el més important d'aquests, l'església de Sant Laurent, que conformava una espècie de bastilla, la qual van reforçar molt, esdevenint el seu quarter general de maniobres de la zona. També es va fer amb l'illa de Carlemany, que estava enmig del Loira i també a l'oest de la ciutat, i ja a l'altra riba prengué l'església de Sant Privé. Glasdale s'encarregà ara de la zona de les Tourelles, acordonant entre tots la ciutat d'Orléans, que es veié encerclada cada vegada més a prop de l'atac definitiu; la zona nord est de la ciutat tampoc se'n va escapar, ja que allí Suffolk féu una altra fortalesa, al voltant de l'església de Sant Loup i una altra al voltant de Sant Leblanc (aquesta ja a l'altra riba).
Durant l'hivern, es varen dedicar a seguir reforçant les seves posicions mentre rebien un subministrament de tropes d'unes 1.500 unitats de part dels borgonyons. Mentrestant, van provar d'ocupar un vas bosc que protegia la ciutat de forma natural, al nord est d'aquesta, el qual no van poder fer decantar al seu favor.
[edita] L'arribada de la resistència
Pel que fa a la defensa, malgrat la veterania dels soldats, només es comptava aproximadament amb uns 500 efectius i així varen decidir fortificar el possible la ciutat. D'aquesta manera, els vilatans es varen organitzar per defensar les 34 torres de defensa de la ciutat en 34 companyies. Nogensmenys, com a gran capitost, poc després de la mort de Salisbury, arribà le Bâtard d'Orléans, és a dir, Jean d'Orléans, el Bastard d'Orléans, se li diria després també el Comte de Dunois quan adquirís aquest títol el 1439, acompanyat de 600 tropes. D'aquesta manera, se li encarregaria la defensa de la ciutat. Fins a sis milers de tropes aproximadament seguirien aquest cavaller de forma gradual, per ajudar en la defensa de la ciutat, aguantant així fins el 12 de febrer de 1429, quan Carles VII envià reforços per interceptar un subministrament entre Rouvray i Janville anglès que venia des de París. El fracàs fou absolut, degut a una negligència i es perderen sobre els 700 homes (Batalla dels arengs).
D'aquesta manera, les provisions de la ciutat francesa començaren a expirar i una bona part de la noblesa decidí abandonar-la en vista del futur desastre, mentre Carles VII s'ho mirava des de la distància. Però el curs de la situació, favorable als anglo-borgonyons, a causa d'un conflicte entre el Duc de Borgonya a finals de febrer, quan aquest oferí posar la ciutat sobre la seva protecció, Bedford rebutjà i els borgonyons abandonaren les seves posicions de setge durant el mes següent.
Hi hagué, però, un altre fet determinat i és l'arribada a escena d'una joveneta que deia ser enviada per Déu i, que posava com a prova el fet que fora ella qui deslliuraria Orléans del setge. Era Joana, que acabava de rebre el vistiplau a Poitiers de la mà del rei. Joana, anà armada amb una espasa que tragué de Sainte Catherine de Fierbois, el santuari dels cavallers i amb un estendard que va descriure així en el procés “hi havia la figura del món i dos àngels als costats. Aquest era de roba blanca d'aquella que anomenen boucassin. A sobre, duia escrit: Jhesus Maria, i em sembla que estava franjat de seda”.
El rei, havia decidit proveir Joana amb uns deu o dotze mil homes segons va indicar ella al judici de Rouen, i decidí entrar per la fortalesa de Saint Loup i després per la fortalesa del Pont. És a dir, que primer per la cara oest de la ciutat (riba nord) i després per les Tourelles. El propi Bastard ja va parlar en el procés de nul·lificació de la imatge que va donar Joana en aquesta missió, cap altra que la de talismà, favorable, si resultava efectiva, com va succeir (“Jo crec que Joana fou enviada per Déu com també que el seu comportament en la guerra fou un fet diví més que humà. Hi ha moltes raons que em fan pensar això”) Joana ja va començar avisant amb una lletra als anglesos de la seva arribada i del prec que es retiressin, resposta dels quals no obtingueren res més que injúries.
Abans de la seva arribada a Orléans, Joana va haver de superar un difícil periple. Primer va ser enviada amb unes tropes de reforç a Blois, una de les viles del Loira ja a prop de Orléans; tot just a l'exterior del cercle que formaven les tropes angleses voltant Orléans. La següent ciutat sobr el mapa, era Beaugency i després ja venia Meung i Orléans. Des d'aquella ciutat, començà a aportar, donada la seva fama, l'autoestima necessària per a les tropes i la gent de les ciutats. Sense oblidar, però, que va demostrar tenir una gran habilitat per veure sobre el plànol les posicions i així poder traçar una bona estratègia, mes tenia el suport dels generals que l'acompanyaven.
Els acompanyants de Joana cap a Blois, segons el Bastard, qui rebia puntual informació dels moviments de Joana, foren gent força destacada, l'arquebisbe de Reims (Regnault de Chartres després canceller de França) i el senyor de Gaucourt; que varen escortar un comboi format per el senyor de Rais (Gilles de Laval) i de Boussac a més a més de Coulent, Ambroise de Lore, i el mític cavaller La Hire.
El viatge de Blois fins a Saint Loup, com va dir ella, no es podia fer d'altra manera que donant una immensa volta (seguint la ruta de Sologne) per les ciutats del sud del Loira, fins a arribar al nord est de Orléans; ella venia de l'oest (sempre seguint el riu Loira). El 28 d'abril, Joana arribà a Chécy, on passaria aquella nit, i el Bastard la pogué conèixer en persona finalment. Donades les circumstàncies adverses, a banda de la potència dels anglesos, del vent en contra provinent de l'est, el Bastard féu retrocedir una mica les posicions per protegir les seves tropes i els reforços nouvinguts (amb Joana), que duien queviures i féren posar en petites embarcacions les quals aconseguiren amb dificultats.
[edita] El Bastard i l'alliberament de la ciutat d'Orléans
Això féu irritar la Pucelle, que ho va fer notar ràpidament només veure el Bastard. Ell quedà sobtat, perquè va veure que el que ella pretenia no era el que s'havia trobat, és a dir que de ser ella qui hagués dirigit les tropes de reserva, hauria anat directament a les Tourelles per atacar Lord Talbot. El Bastard, digué “Aleshores Joana em digué; “ets tu el Bastard d'Orléans?” “Si” vaig respondre “i estic molt content de la vostra arribada” “ets tu qui has dit que jo havia de venir per aquesta banda [s'entén, del riu], i que no hauria d'anar directament al costat on hi ha Talbot i els anglesos?” “Si, i gent més sàvia que jo té la mateixa opinió, per el nostre major èxit i seguretat” “En nom de Déu” va diraleshores “El consell del Meu Senyor és més segur i sensat que el vostre…” “.
En aquell mateix moment, el vent començà a canviar de direcció essent favorable al Bastard, que probablement va començar a creure que es tractava tot d'un miracle. Així va ser, perquè aleshores el Bastard va ordenar entrar a Saint Loup, amb les esperances ara més que mai posades en Joana. Així, vencent, pogueren entrar a Orléans per la porta de la Borgonya el 29 de abril per la tarda.
Joana, seria allotjada en una de les millors cases de la vila, en aquest cas la del tresorer ducal, Jacques Boucher i passà els primers dies amb la gent d'Orléans. No passà el temps, però, en va, ja que es varen anar intercanviant insults amb els anglesos, que a l'altra banda de les muralles, podies fer arribar les seves veus des del silenci ambiental. El 30 d'abril es recorda l'episodi en què es va intercanviar alguns crits amb el capità anglès William Glasdale. Joana també assistiria a les misses i fins i tot a la processó de la invenció de la creu, festa de la catedral (el 3 de maig).
L'1 de maig, el Bastard va abandonar Orléans en busca de l'Exèrcit Reial, que estava a Blois, amb el qual arribà el dia 4. Amb aquests, atacarien la petita fortalesa de Sant Pouair, que duia a París, amb la que els anglesos per defensar-la varen haver de posar la petita guarnició que restava defensant Saint Loup, perdent totes dues. Els anglesos, es veurien perduts i varen decidir anar evacuant les seves petites fortaleses per a concentrar tots els recursos a la riba sud del Loira, és a dir, a les Tourelles i a Saint-Jean-le-Blanc.
Joana prengué la iniciativa el dia 6, després d'haver enviat unes tres missives als anglesos el dia abans, i sortint de la porta de la Borgonya, travessà el Loira passant les petites illes (Iles des Martinets) que hi havien al mig i col·locant-se a la més gran, l'Ile aux Toiles. Des d'allí llençaria un atac contra la fortificació de Saint-Jean-le-Blanc. Els anglesos, en veure'ls venir, varen fugir a Les Augustins (convent), just a sota de les Tourelles, on es varen concentrar i van esperar l'atac francès llençat des de Leblanc.
Mentre tot això se succeïa, LaHire i Joana varen emprendre l'atac cap a l'oest, allà on els anglesos es resguardaven, Les Augustins. Allí els anglesos tenien 500 tropes aproximadament, que varen poguer aguantar aquest primer atac mitjançant arquers i canonades essencialment. Durant la tarda d'aquell dia, els francesos varen atacar diversament intentant calar foc a les estructures de fusta que hi havien. Aleshores els anglesos varen iniciar un contraatac ja propers al vespre. Però La Hire (qui tenia per nom de pila Etienne de Vignolles) va respondre amb un atac amb homes armats a cavall que els féu tornar a les seves fortificacions. Finalment, s'hi varen afegir les tropes que havien anat creuant el Loira i es varen fer amb el convent fortificat de Les Augustins. Al mateix temps, Talbot quedà desconcertat ja que no podia enviar ajuda per cobrir els atacs que el Bastard duia a terme a les fortificacions del nord oest; la que més li interessava mantenir era la de Saint Laurent, la més gran, però no se'n sortí.
Talbot, la nit del sis al set, va provar de reordenar posicions per a una major i més efectiva defensa, ja que havia perdut els llocs més propers a les Tourelles. Va treure les tropes que tenia a Sant Privé i a l'illa de Carlemany i les va traslladar principalment a les Tourelles i a la barbacana adjunta. Mentrestant, Joana va passar la mateixa nit a Orléans.
El dia set, va ser el dia clau; de bon matí ja va travessar Joana el riu per reunir-se amb els altres capitosts que estaven a l'est de les Tourelles i la barbacana adjunta, un camp clos bastant impetuós i emmurallat amb terra, fusta i pedra principalment, a més en la seva vessant nord, disposava d'una fossa mentre al seu cantó est hi havia un pont llevadís sobre la fossa. Hi havia un segon pont llevadís a la vessant nord mitjançant la qual es podia penetrar al cor de les Tourelles. Explica el Bastard que curiosament Joana li va pregar que esperés una mica més, aleshores ella va agafar el cavall i se'n va anar sola a una vinya a pregar per la victòria durant mitja hora.
Quan va tornar, amb coratge i l'estendard, van emprendre l'atac. Joana, acompanyà els que pujaven les escales i tractà de pujar-ne una; però una fletxa anglesa l'apartà del combat ferint-la greument. Aquesta anà a parar just per sota de l'espatlla i l'escot , la qual cosa féu descoratjar el francesos. La pròpia Joana va dir a Rouen que ja sabia que seria ferida, perquè les seves veus li ho havien advertit. “Jo ho sabia bé, i li havia dit al meu rei; però, malgrat això, em va deixar continuar. Allò m'havia estat revelat per les veus dels dos sants, Santa Caterina i Santa Margarita”. “Més jo vaig tenir el gran confort de Santa caterina i vaig ser guarida en quinze dies”, havia dit prèviament. En tot cas, el Bastard, va decidir retirar-se de la batalla per aquell dia i reorganitzar l'estratègia. Joana el va intentar persuadir per què seguís, encara que fos amb la seva absència mentre ella es retirava a resar privadament.
És dit que un soldat anomenat “Le Basque” tot i que hi ha debat en afirmar si la mateixa Joana ho va intentar abans, va agafar l'estendard d'ella i amb aquest va anar a atacar el camp clos seguit de l'exèrcit francès. Així, veient l'estendard, la milícia prengué el coratge suficient com per a penetrar-hi aquell mateix dia, mentre per altra banda els francesos enviaven una barcassa cremant al pont que separava la barbacana de les Tourelles. Això va afeblir el pont i va col·lapsar el capitost anglès, que en un intent desesperat va provar de fer travessar a les tropes el pont, col·locant-se a la petita estructura defensiva d'enmig. Amb habilitat, la gent de la ciutat sortí i trencà les seccions del pont suficients per a que les tropes angleses no aconseguissin els seus objectius: ara la batalla ja estava decantada.
Finalment, el dia 8 de maig, els anglesos començaren una retirada, no abans sense provar un últim atac mitjançant els seus longbowmen, una especialitat d'arquers pròpia dels anglesos caracteritzada per la llarga distància que podien aconseguir llençant la fletxa causant efectes tan efectius com travessar cuirasses enemigues. Tanmateix, mitjançant la gent de les muralles, no van aconseguir el seu objectiu i varen haver de retirar-se de les seves petites fortificacions del nord oest de Orléans, dirigint-se a Meung, que era la ciutat que els quedava més a prop seguint aquella direcció. A partir d'aquest moment, tothom va veure com el miracle que anunciava Joana s'havia acomplert. De fet, tot just acabava de començar i d'aquesta manera es va guanyar el sobrenom de la Pucelle d'Orléans. A més, actualment, la ciutat celebra la seva salvació amb festes anuals cada maig. Tot just després de la fugida de les tropes angleses, Joana preparà una missa i unes pregàries per els morts.
[edita] Les ciutats del Loira
El següent pas de la campanya, va ser alliberar la resta de ciutats que els anglesos havien anat apoderant-se per tal d'encerclar Orléans i deixar-la sense el suport de les seves viles més properes. Meung, Jargeau Beaugency i Patay, doncs, eren els objectius principals. Amb Orléans alliberada, el Delfí assabentat va anar a reunir-se amb Joana el 10 de maig a Tours. Aquesta ciutat, estava al costat de Chinon, i a la riba nord del Loira tot just abans d'arribar a Blois, on havia passat ja prèviament Joana abans d'arribar a Orléans. I és que el rei no podia fer passos substancials donada l'inseguretat permanent per la proximitat i la potència de les tropes anglo-borgonyones. Joana, doncs, va anar al seu encontre mentre el Bastard, Ponton de Xantrailles i el mariscal de Saint Sévère feren les primeres incursions a Jargeau, a l'est d'Orléans.
Després d'aquesta primera temptativa, varen anar a trobar-se amb el rei i Joana el mateix dia 13 ara a Loches i allí van començar a dissenyar una campanya per recuperar les terres del Loire: Jargeau, Meung i Beaugency. Joana durant aquest temps va estar fent visites, per exemple a la família del Duc d'Alençon, a Saint Florent lès Saumur. Finalment, tot just abans d'iniciar el setge, el dia 9 de juny Joana arribà a Orléans i es reincorporà a l'exèrcit. Allí, viatjà el mateix dia cap a Jargeau amb un exèrcit segurament de més de 6.000 homes, sota la direcció del Duc d'Alençon i el conestable Arthur de Richemont i es trobarien amb el Bastard i amb Florent d'Illiers que venien de Châteaudun amb més reforços, segons comentava el Duc d'Alençon al procès de nul·lificació. A Jargeau, els esperava, novament, Suffolk.
Durant dos dies els francesos van assatjar Jargeau fins l'alliberació, el 12 de juny. El camí cap a l'assoliment de l'objectiu va ser la superació el propi dia 10 d'una petita guarnició que va sortir a l'encontre dels francesos. Un cop derrotada, el dia següent, l'11, s'iniciaren els bombardeigs a Jargeau, la qual cosa rellançà la campanya dels francesos pel Loira, això relleva veient la successió seguida de les campanyes per les diferents ciutats i la persecució que se'n féu dels anglesos fins la seva expulsió d'aquelles terres.
Ja el 12, els anglesos patirien una gran derrota, per Suffolk fóra un dia desgraciat, ja que els francesos aconseguiren pujar les muralles de la ciutat i dirigir un atac definitiu sobre aquesta. Joana, rebé un cop de pedra al cap, amb la fortuna que el seu casc la protegí de la mort. Ella i el casc varen caure a terra, però ràpidament, Joana, que havia estat al mig de la batalla en tot moment amb l'estendard alçat, es va aixecar de seguida i va aportar l'adrenalina suficient a les tropes com per acabar vencent i, fins i tot, fent presoner a Suffolk al final del dia. El 1898, un escultor francès, Lanson, va erigir una estàtua a Joana en la que aquesta es portava la mà al cap, per recordar el cop. Aquesta estàtua es pot trobar a la Place du Martroi, Jargeau. William de la Pole, el Comte de Suffolk, restaria tres anys presoner. Sortiria el 1431, però el 28 de gener de 1450, morira assassinat. John de la Pole, el seu germà, el succeiria.
Amb rapidesa, l'exèrcit del Delfí va aprofitar el rejoveniment d'ànim de les tropes i en dos dies es varen plantar a Meung, el següent objectiu. Van fer un atac nocturn aquesta vegada, després d'haver-ho preparat acuradament el dia 13 a Orléans. El dia 14 es va produir un atac i, sense haver acabat aquest ni haver fet capitular la ciutat, es va passar a bombardejar el dia 15 la fortalesa de Beaugency, sempre des d'una de les illes de l'interior del Loira, estant protegits. Beaugency, va ser defensada per una guarnició anglesa de la mà de William Gough. Al veure venir la derrota, els anglesos varen pactar la rendició i varen marxar lliurement el matí del 17 de juny.
Tanmateix, el dia 13 de juny, havia sortit una expedició de prop de tres mil pagesos, des de Janville, al nord d'Orléans, passat Patay, encomanada per Bedford i dirigida per Sir John Fastolf. A ell, se li uní John Talbot, que venia de Meung el dia 16 amb reforços. Els dos decidiren anar a atacar els francesos a Beaugency, amb el desconeixement que ja havia estat presa de bon matí. D'aquesta manera, baixant del nord, els anglesos varen topar amb l'exèrcit de Joana, que venia d'alliberar Beaugency. Aleshores, varen formar files i es varen disposar a lluitar; amb la desgràcia pels comandants anglesos de què les seves tropes no van voler pas entrar en combat, segurament ensumant-se la derrota, i varen fugir a Meung. Així els armanyacs aquella mateixa nit varen tornar a Meung també, on els anglesos tenien una defensa més òptima establerta, donat que estaven en una fortalesa. Però tot i els bombardeigs, no varen poder evitar la derrota, i amb la lliçó apresa, el 18 de juny varen marxar d'hora cap al nord, amb l'intenció de tornar a Janville, per un antic camí romà, probablement per esperar reforços des de París, la qual cosa volien evitar els francesos.
Les viles de la riba i de la vall del Loira havien estat, doncs, recuperades per l'exèrcit de la Pucelle, però la gesta no va acabar aquí, ja que es temia que, deixant escapar els anglesos, aquests podrien tornar reforçats. Així que després de discutir què calia fer, Joana va encoratjar els seus capitans a anar a l'encontre dels anglesos abans d'arriscar-se a patir unes hipotètiques conseqüències desfavorables. Semblava una tasca difícil, però no sabien pas que els anglesos s'havien aturat no massa lluny de Janville, a reposar, concretament a Patay, tot i que el punt exacte no es coneix. D'aquí el nom de la Batalla de Patay.
Quan els dos exèrcits es varen sentir a prop, es prepararen, França va posar tota la carn a la graella mitjançant la cavalleria pesant amb La Hire i Ponton dirigint-la; el Bastard i Alençon, en el cos de l'exèrcit varen prendre part, mentre que Joana i Richemont es quedaren en un segon plà. La tàctica francesa fou la de llençar la cavalleria a l'atac per eclipsar els prop de 500 arquers que van prendre les posicions davanteres per mirar d'aturar-los. La velocitat dels francesos aviat va superar el radi d'acció de les fletxes i així els eclipsaren. La tàctica havia sortit bé, perquè superada la línia d'arquers, varen poder dirigir-se al cor de la formació anglesa on hi havia el següent escull: Fastolf.
Els arquers havien estat dirigits per Scales i Talbot, que varen ser capturats mentre que més enrere havia quedat Sir John Fastolf, que s'ho va veure venir i, superats els arquers fugí en veure que les seves tropes no se'n sortirien, amb la poca tropa que encara restava darrere la protecció dels arquers i estava a punt d'entrar en combat tot derrotat cap al nord. Els anglesos havien patit la derrota definitiva a les terres de Loira i els camps de les rodalies, aquest últim combat resolt fàcilment en poca estona; obrint les portes definitivament a la consagració de Carles VII com a rei de França a Reims. En aquest moment de glòria, Joana va decidir no aprofitar-se'n i mostrà pietat vers els presoners anglesos. Joana va demostrar així que no tenia esperit de venjança tal com marquen les directrius de l'església, més en el judici a Rouen ja va dir que mai havia matat cap home, parlant dels motius pels que portava l'estendard: “Era jo mateixa qui portava l'esmentat estendard quan jo carregava vers els enemics, per evitar matar algú. Jo mai vaig matar un home”.
[edita] La confirmació de la validesa de la paraula de Joana: Reims
[edita] El viatge cap a Reims
El viatge que havia de dur a Carles VII cap a la seva consagració, es presentava força difícil tot i la presència de la Pucelle, la qual havia demostrat que gràcies a la seva habilitat per encoratjar un exèrcit anímicament derrotat donada la dinàmica negativa de la qual venia que no mentia quan deia que l'única prova per saber si era cert que era una enviada no era altre que ella treuria Orléans del seu setge i duria el rei a Reims, car Reims en aquell moment estava guardada per els borgonyons com bona part del trajecte que conduïa a aquesta ciutat.
La comitiva de la cort que va iniciar el camí cap a aquesta ciutat, però es va trobar amb un panorama no esperat; la fama de la Pucelle s'havia estès per bona part del territori i allò havia fet que l'exèrcit armanyac del Delfí fos temut. Allò va ser una sorpresa que es varen anar trobant al pas per les diferents viles de renom que hi havien a la ruta que portava a Reims, ben al nord de França. Així doncs, Joana va passar sense gaires problemes per successives ciutats com ara Gien, Saint Fargeau, Mézilles, Auxerre, Saint Florentin i Saint Paul (ruta que anà des de la victòria de Patay el 18 de juny, fins el 5 de juliol a Troyes).
Des de Gien, per exemple, es varen anar enviant invitacions a diverses autoritats per assistir a la consagració del Delfí qui volia fer saber a tothom que seria oficialment el nou rei legítim de França. Abans d'arribar a Mézilles, Carles ja va agrupar tots els contingents que formarien l'exèrcit reial que l'havien d'escortar fins a Reims (29 de juny). D'Auxerre, es va arribar a preveure una guerra posat que hi havia una petita guarnició enemiga, però després de tres dies de negociacions, es va aconseguir extreure la col·laboració d'aquests amb Carles VII i les conseqüents provisions per tal de proseguir la ruta (aproximadament l'1 de juliol).
El següent escull en el camí, era la ciutat de Troyes; una ciutat amb guarnicions borgonyones de més de mig miler d'unitats. Aqui es varen presentar dues opcions: seguir o fer un canvi d'estratègia i encarregar-se d'arribar a Reims en un altre moment. La veu preponderant, la van portar els nobles de sang reial, que van intentar imposar el seu criteri. Aquests i la majoria dels capitans, varen creure convenient dur la batalla a la zona de Normandia com a següent pas, abans de passar per Reims. En aquest sentit varen persuadir el Delfí. Joana, però, era contrària a aquesta decisió car va dir que les seves veus li havien indicat que el camí a seguir en aquell moment no era altre que la coronació definitiva del Delfí a Reims perquè allò ajudaria a fer davallar l'autoritat, el suport i el poder dels seus enemics. I amb aquesta idea anà a convènce'l, acompanyada de Jean d'Orléans, el Bastard a Troyes, després d'haver convençut la majoria dels capitans, segons el propi Bastard confessava en el procès de nul·lificació.
Mentrestant, la ciutat de Troyes, es dividia entre la gent que estava disposada a aguantar, i els burgesos de la ciutat que tremolaven davant de l'arribada de l'exèrcit reial i les dures conseqüències que podia tenir veure's involucrats en un setge.
Fer cambiar el rei d'opinió fóra força difícil, però Joana ho va aconseguir mitjançant l'argument de les seves veus. El Bastard, va recordar en el procès el següent: “”Noble Delfí” va dir ella “ordena a la teva gent que vagi i posi en setge el poble de Troyes, i no perdeu més temps en tals llargs consells. En nom de Déu, abans hagin passat tres dies, jo us portaré cap a l'interior del poble, amb bones maneres o per la força, i deixarem atònits de gran manera els falsos borgonyons.”” D'aquesta manera, el rei acceptà i es decidí avisar la vila de les intencions reials, amenaçant-los; la qual cosa no féu atemorir des d'un primer moment la ciutat, creant així un clima prebèl·lic; Joana fins i tot va començar a col·locar estratègicament les tropes de manera perfecta, ja que va dir que dos o tres dels seus soldats més experimentats no ho podrien haver fet millor. Una de les trobades més importants, va ser entre Joana i el germà Ricard, enviat per els troyencs. D'aquesta trobada, Ricard, resultà convertit en un home ben fidel a la causa armanyac, segons un Burgès de París en el llibre titulat “Le Journal d'un Bourgeois de Paris”. És un llibre anònim, però se sobreentèn que l'escriuria aquell qui es va posar en el títol d'aquest.
A les portes de Troyes, doncs, l'exèrcit va romandre durant cinc dies, amb les negociacions, del 5 al 10 de juliol. El 9 de juliol, es va permetre entrar el rei a la ciutat i el deu, penetrà l'exèrcit. La guarnició borgonyona va romandre quieta al centre de la ciutat amb certa passivitat. Pertant, van decidir no lluitar. Arrel de la ressolució de l'entrebanc més poderós de la ruta, les següents viles varen suposar un espècie de camí de roses. El 12 de juliol s'arribà a Arcy i un dia després a Châlons, ciutat que espantada, no va dubtar a entregar rapidament les claus de la ciutat al Delfí. Aquestes dues últimes ciutats, amb Troyes, quedaven molt a prop en el mapa de Domrémy i Vaucouleurs, és pot dir així que Joana havia tornat als seus orígens havent donat una volta pel reialme francès havent recollint tota una sèrie de triomfs que ella mateixa havia pronosticat i promès. Fou per aquests pobles en els quals Joana es va retrobar amb gent de Domrémy com ara un cosí seu cistercenc dit Nicholas Romée, o Jean Morel, padrí d'ella, entre d'altres vilatans.
El dia 15 de juliol, la Chevauchée (la cavalcada) com així es coneix en francès, va arribar al castell de Sept-Saulx no gaire lluny ja de Reims, on hauria d'esperar els esdeveniments que el permetessin entrar a la ciutat. No trigaren aquests pas massa a produir-se, ja que el mateix dia, el Delfí va rebre en una carta la submissió formal de les autoritats de Reims a ell i el seu exèrcit. Amb precaució, doncs, van desestimar l'opció de resistir sabent que un setge probablement no els comportaria gaires beneficis. El 16 de juliol entrà la comitiva armanyac a la ciutat de Reims, doncs.
[edita] La coronació del Delfí a Reims
Sabem que el dia de la consagració definitiva del rei francès a Reims, va ser el 17 de juliol. No va ser la cerimònia més esplèndida del moment puix que les circumstàncies de la guerra ho impedien, però el ritual es va dur a terme de totes maneres. Joana va assistir-hi, i sembla ser que en una posició ben privilegiada i amb el seu estendard, la qual cosa delata un dels moments claus en la història de Joana, representat per alguns quadres. Aquest moment, és vist tradicionalment com el clímax de l'epopeia de Joana, el punt més àlgid.
La cerimònia en si, va estar mancada, doncs, d'alguns elements tradicionals que varen ésser ben substituïts, com per exemple alguns objectes simbòlics reials. El que si que es va aconseguir, són els elements originals per a la unció; és a dir, la crema de la Santa ampolla duta de l'abadia de Saint Remy.
[edita] L'altra epopeia: el camí cap a Rouen
[edita] La campanya a l'Illa de França
Arribada fins a aquest punt, teòricament Joana ja no tenia res més a fer a l'exèrcit. Havia complert la seva promesa perfectament, o segons ella, simplement havia complert correctament les ordres que li havien assignat les seves veus, és a dir, Déu. Però ella, com molts d'altres, varen veure que mentre la ciutat de París estigués presa per les tropes angleses, difícilment el nou rei podria fer-se clarament amb el control del reialme de França, puix que París, n'era la capital.
El mateix dia de la coronació, Joana va enviar una carta al Duc de Borgonya, fent una referència a una altra enviada tres setmanes abans en la que li demanava que anés a la coronació del Delfí. D'aquella no en va obtenir pas resposta. Tanmateix, el motiu de la carta, era la demanda d'una treva a petició del nou Rei de França. Ella va ser respectuosa en el to de la demanda tot i que li va recordar, una cosa ben usual en aquella època, potser intentant deixar-li entreveure una contradicció en les seves aliances contra l'armanyac: “...com els cristians fidels haurien de fer; i si us complau de fer la guerra, aleshores aneu contra els Sarracens”. D'aquesta manera és un testimoni més que reflecteixen la presència de les lluites entre cristians i islàmics a l'Edat Mitjana. Així, fins i tot per ella, l'objectiu islàmic era normal i legítim, seguint el dogma cristià del moment, doncs.
El mateix dia de la coronació, encara, varen arribar emissaris del Duc de Borgonya i s'iniciaren les negociacions per arribar a la pau, o a una treva, que és el que es va acabar pactant. No va ser la pau que va desitjar Joana tal com va expressar en la mateixa lletra, però com a mínim la va obtenir durant quinze dies. Tanmateix la treva, no va ser pas gratuïta, ja que hi varen haver interessos polítics al rerefons d'aquesta.
Carles VII, doncs, necessitava fer-se amb París, per exercir de Rei amb poder efectiu sobre el reialme, a més a més de què no tenia interès a crear un mala imatge d'ell mateix duent a terme una conquesta violenta de terres que aleshores passarien als seus dominis i un dia o altre li podrien passar factura; però per altra banda, el que va moure el Duc de la Borgonya a signar la treva, fou la necessitat de guanyar el temps suficient per refer-se. És a dir, poder fer un exàmen general de la situació, resituar-se sobre el terreny i refer les aliances amb l'anglès Bedford, regent en aquell moment d'Enric VI (que acabà el 1437; havia nascut el 6 de desembre de 1421).
Una treva amb el Duc borgonyó, no volia pas dir cessar les lluites contra els anglesos. D'aquesta manera, Carles, va decidir amb l'objectiu clarament fixat a París, aprofitar els jorns de treva duent l'exèrcit reial en una espècie de tour per l'actual regió francesa d'Illa de França a l'espera d'anar-les vassallant poc a poc, així sacrificava l'opció d'atacar directament la capital podent-ho fer després amb més punts a favor. Així l'Exèrcit va passar successivament sense entrebancs per ciutats com Corbeny el 21 de juliol, Soissons el 23 de juliol, el Castell de Thierry quatre dies després, Montmirail ja l'1 d'agost, Provins el 6, Coulommiers un dia després, La Ferté-Milon el 10 d'agost, i Crépy l'onze. L'objectiu, era anar col·locant les seves tropes de forma estratègica per amenaçar la capital del reialme.
Els dies següents, el 12 i el 13 d'agost, Carles, provar des de Crépy estant, l'atac directe contra París. De la vila restant al nord est de la capital francesa varen fer un petit desplaçament primer a Lagny le-Sec i després a Dammartin. Però la guarnició angloborgonyona, alerta, va fer una bona anticipació sortint a l'encontre d'aquests i els va aconseguir aturar, fent-los retrocedir altre cop fins a Crépy. Aquella temptativa armanyac, va cridar l'atenció anglesa que mitjançant Bedford, els va enviar una ofensiva, un repte de duel el 14 d'agost a Montépilloy, al qual varen accedir els francesos d'anar-hi el dia següent. Allà els anglesos tenien una resistència ben formada, capaç de fer front a lexèrcit reial francès conduït enèrgicament per Joana.
Montépilloy, era una vila que quedava enmig de Crépy i París, i allà els anglesos varen estructurar la seva guarnició de la forma tradicional, amb els arquers a davant tot esperant l'adeversari. La batalla, va ser en sí el suficientment estranya com per a provocar després de diversos atacs la retirada a París de les tropes angleses mentre el seu cap, Bedford, marxava a Rouen a sufocar unes revoltes que havien esclatat. De fet, els francesos que fins aquell moment no havien trobat una resistència de certa entitat a l'Ile, havien preferit fer d'aquesta espècie de tour al voltant de París, d'una exhibició tot evitant enfrontaments directes amb els borgonyons. Aquesta actitud, no agradaria pas gaire a Joana. La batalla de Montépilloy va deixar entreveure que l'exèrcit anglès no mostrava una actitud massa diferent de l'armanyac.
D'aquesta manera, qui sortia guanyant en tot això, a banda dels armanyacs fent-se amb Montépilloy, era Felip el bo, és a dir, el Duc borgonyó, a qui Bedford deixava la defensa de la capital francesa. El borgonyó se sortia amb el que buscava, doncs tenia a favor la pròpia ciutat que era potencialment proborgonyona.
[edita] París
Joana trepitjaria Compiègne, una vila que toca l'Oise, un afluent del Sena estant en territori borgonyó, per primer cop a mitjans del mes d'agost, aproximadament el 18 juntament amb l'Exèrcit i el rei. Allà la ciutat obrí les portes a l'arribada d'aquests. La situació va arribar a ser una mica peculiar, perquè l'avanç de les tropes franceses cap a París, contrastava amb la pròpia diplomàcia armanyac que es dedicava a oferir pactes i enteses amb els borgonyons, els vertaders enemics en aquella zona. El 21 d'agost fins i tot es va arribar a una pintoresca treva que tenia per finalitat cessar els atacs durant quatre mesos a més a més de cedir alguns pobles al Duc de Borgonya, a més a més es va arribar a prometre un Conferència de pau de cara a la primavera del següent any. Naturalment, es tractava d'una estratègia per confiar l'enemic borgonyó; ja que dos dies després de la treva, el 23, Joana i el Duc d'Alençon varen marxar de Compiègne, deixant-hi el rei, per a atacar finalment l'objectiu final: París.
Amb un batalló, en dos dies es varen plantar a Saint Denis (just a davant de la capital de França, seguint el curs del Senna); des d'allí volien llençar els atacs contra les portes de la fortificació parisenca. Per un atac contundent i definitiu, però, van haver d'esperar l'arribada del rei, que es va fer efectiva a Saint Denis el 7 de setembre. Així, el dia següent, es va decidir atacar per la porta de Saint-Honoré, que quedava al nord oest de la ciutat. L'ofensiva va resultar un fracàs donada la resistència borgonyona combinada amb la ja anticipada tendència també proborgonyona dels seus habitants. A més a més, Joana, va ser ferida per una fletxa en una cuixa. Això, va accelerar la decisió que el rei estava abocat a prendre: la retirada (efectiva el 10 de setembre. Aquesta decisió era totalment el contrari del que hauria volgut Joana, que com en la resta de batalles havia demostrat valor i valentia.
Joana va retornar a Saint Denis el dia 9, on allà va donar gràcies a Déu pel fet que no fóra mortal. El Delfí, ara Rei, a partir d'aquell moment va agafar plenament el control de la situació en el sí del seu exèrcit i la seva cort, essent ell el màxim influenciador en les decisions d'ell mateix; passant per sobre de les veus que fins ara havia tingut en compte de Joana. Així posà frè, va detenir la campanya militar. Allò seria un factor de tensió amb la pròpia Joana a partir d'aquell moment. El Rei francès, amb aquella aturada no expressava pas l'intenció d'abandonar definitivament la lluita, sinó que simplement optava per pensar i defensar l'opció de conquerir-la mitjançant la pau, tractats i d'altres oportunitats, doncs, en un futur. Precisament aquesta és la via que va decidir prioritzar com a màxim dirigent, el Rei de França, la via del pactisme.
El 21 de setembre dissoldria l'Exèrcit reial a Gien; després de fer un recorregut que el va dur camí de la vall del Loire, sortint del nucli parisenc l'11 de setembre, i travessant ciutats destacades com Provins o Montargis.
Seguir per la via del pactisme, significava reafirmar-se en l'idea que Joana ja no li era necessària. Ella havia promès coronar-lo a Reims i així havia estat. Un cop consagrat volia aplicar la política que ell creia convenient d'aplicar amb legitimitat per ser el Rei. El seu objectiu final era el de refer l'harmonia entre la noblesa de França, refer l'estructura familiar i arribar a la pau definitiva amb els borgonyons per tal d'afrontar amb molta més força a les espatlles l'expulsió definitiva de les presència anglesa al seu reialme. Per fer això, necessitaria el temps que estava disposat a passar allunyant-se d'incomodar els borgonyons tot humiliant-los amb victòries militars sobre aquests. Segons la seva filosofia només així podria fer front a Enric VI (al 1435, finalment el Rei de França obtindria la ciutat de París de mans del Duc de la Borgonya, Felip el Bo mitjançant el Tractat d'Arràs). Aquesta estratègia mai la va fer saber a Joana, a la qual probablement no tenia pas cap obligació de fer-se-la saber, com tampoc en tenien els seus consellers, donat que ella, de fet, mai havia pertangut al Consell Reial.
[edita] Les desavinences de Joana amb la Cort
Joana va començar a inquietar-se profundament davant la nova estratègia del Rei, pausada i sense l'urgència dels últims temps. Ella no podia pas acabar de comprendre sense cap explicació com el Rei havia decidit deixar de banda el fet militar per els processos de treves. A banda, va decidir de separar els generals tot dividint-los i destinant-los a diverses regions. Així, quan Joana volgué reemprendre la campanya militar, ho va haver de fer sense la presència del Bastard ni del Duc d'Alençon; aquest últim que a la seva vegada demanaria sense èxit a la Cort que Joana l'acompanyés en la campanya a Normandia.
En aquest període de treves, Joana va residir a Mehun-sur-Yèvre amb la cort. Allí, Carles VII establiria la seva residència favorita i el 1461 hi moriria. Mehun, és un castell que havia estat restaurat per l'oncle de Carles VII i que quedava força lluny de París, a la zona d'influència del Loira. Sola doncs, va preparar