Carles III el Gras

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles III el Gras
Rei de França Oriental, Rei de França Occidental, Rei d'Itàlia, Emperador
Charles le Gros.PNG
Gravat representant Carles el Gras
Nascut 839
Mort 888
Rei dels francs orientals
Regnat 876-887
Predecessor Alamània: Lluís I (pare)
Saxònia: Lluís III (germà)
Successor Arnulf de Caríntia (nebot)
Reis dels francs occidentals
Regnat 884-887
Predecessor Carloman II (cosí segon)
Successor Odó I de França (dinastia Robertiana)
Emperador d'Occident
Regnat 881-887
Predecessor Vacant (abans, Carles II el Calb)
Successor Vacant (després, Guiu III de Spoleto)

Carles el Gras (en llatí: Carolus Pinguis) (Neudingen, 13 de juny de 839 - ídem, 13 de gener de 888) va ser rei carolingi de França Oriental des de 876, emperador d'Occident des del 881 i rei de la França Occidental des de 884.

Fill de Lluís el Germànic, va rebre el regne d'Alamània en herència. Amb l'abdicació del seu germà Carloman obtingué el regne d'Itàlia, i fou coronat emperador el 881 pel Papa Joan VIII. L'any següent morí el seu altre germà Lluís, i amb els seus territoris reunificà el regne de la França Oriental del seu pare. Al morir sense descendència el seu cosí Carloman II, va heretar també tota la França Occidental, reunificant d'aquesta manera (encara que per poc temps) l'Imperi Carolingi.

La tradició historiogràfica el considera un monarca incapaç i despreocupat. Patia malalties constants i se sospita que podria haver estat epilèptic. Va ser deposat el 887 a la dieta de Trebur i va morir unes setmanes més tard.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Accés al tron d'Alamània[modifica | modifica el codi]

Carles era el més petit dels tres fills de Lluís el Germànic i la seva esposa Emma. Durant la seva joventut hi ha registrat un episodi de "possessió demoníaca", en el que es conta que havia estat treient escuma per la boca fins que el van portar a l'altar de l'església.

L'any 859 Carles va ser nomenat Comte de Breisgau, una marca d'Alamània a la frontera sud de la Lotaríngia. El 864 es va unir als seus dos germans en una revolta contra el seu pare per reclamar que repartís el poder entre els seus fills. El 865 Lluís el Germànic es veié obligat a dividir les seves terres entre els seus hereus: el fill gran Carloman rebria Baviera, el segon fill Lluís Saxònia (amb Francònia i Turíngia), i a Carles li corresponia Alamània (Suàbia més Rècia).[1]

Quan el 875 va morir sense fills l'emperador Lluís II d'Itàlia, Lluís el Germànic va intentar fer valer l'acord que havia arribat amb ell perquè el seu fill gran Carloman el succeís. Però Carles el Calb de la França Occidental va ser més ràpid i va anar a Itàlia on es féu coronar rei i emperador. Lluís el Germànic va enviar Carles a Itàlia al capdavant d'un exèrcit, al que posteriorment s'hi afegí el mateix Carloman. Però no van ser capaços de guanyar el regne italià fins a la mort de Carles el Calb el 877.

L'any 876 Lluís el Germànic va morir i Carles es convertí a ple dret en rei d'Alamània. Contrastant amb les constants disputes entre parents havien estat la norma en la dinastia carolíngia, els tres germans van cooperar en el govern i no es qüestionaren les fronteres que havien heretat. Quan el 879 Carloman va patir un atac de feridura que l'obligà a abdicar, va repartir els regnes entre els seus germans i donà Baviera a Lluís i Itàlia a Carles.

Rei d'Itàlia i Emperador[modifica | modifica el codi]

Carles es va establir a Itàlia i la convertí en la capital dels seus dominis. El 880 va unir-se als co-reis de França Occidental Lluís III i Carloman II per posar setge al Comtat de Viena, en mans de Bosó V de Provença.

El juliol del 880 el Papa Joan VIII va demanar ajuda a Carles per defensar-se de Guiu II de Spoleto, que estava envaint els estats pontificis. Per agrair la seva ajuda, el Papa va coronar-lo emperador el 12 de febrer de 881.

Rei de França Oriental[modifica | modifica el codi]

El 876 el seu germà Lluís el Jove mentre es dirigia a combatre els víkings que s'havien establert als Països Baixos, va morir i Carles heretà Saxònia i Baviera. D'aquesta manera recuperava la totalitat dels territoris de la França Oriental que havien estat del seu pare, a més del regne d'Itàlia i el títol imperial.

Carles va liderar els seus exèrcits per combatre els víkings i va entrar en negociacions amb els seus capitosts, als qui va pagar diners per a que marxessin.

Carles el Gras, representat amb la flor de lis com a rei francès, a les Grandes Chroniques de France (s. XIV)

Rei de França Occidental[modifica | modifica el codi]

Carloman II de França Occidental va morir el desembre de 884, com ho havia fet el seu germà Lluís dos anys abans. Com que cap dels dos havia tingut fills, els nobles van convidar Carles a que acceptés el tron. Va ser coronat rex in Gallia el 20 de maig de 885.[2]

El 885 va haver de fer front a una nova incursió vikinga. El capitost Sigfrid havia navegat a través del curs del Sena i havia posat setge a París, exigint un altre tribut a canvi de tornar enrere. Aquest cop Carles no va acceptar i després d'un any de setge, es va dirigir amb el seu exèrcit cap a París. Va arribar a encerclar els homes de l'oficial víking Rol·ló, però va evitar l'enfrontament i va acabar pagant set-centes lliures de plata als vikings perquè marxessin. Aquestes accions van afectar molt el prestigi de Carles, especialment al regne occidental.[3]

Deposició, mort i successió[modifica | modifica el codi]

L'any 887 la popularitat de Carles es trobava als moments més baixos. Era percebut com a covard i incompetent, i a més a més no tenia fills legítims. Els seus intents de nomenar hereu el fill bastard que havia tingut amb una concubina van trobar-se amb l'oposició dels bisbes i Carles va haver de claudicar. Aquell estiu va rebre als seus parents, el comte de París Odó i el margravi de Friül Berenguer, per discutir la seva successió.[4]

El mateix any la seva cosina Ermengarda, filla de Lluís d'Itàlia i vídua de Bosó de Provença, va portar el seu fill Lluís a la cort.[5] Carles el va confirmar com a hereu de Provença, i és possible que pensés nomenar-lo successor al capdavant de l'Imperi. Però aleshores van arribar notícies que el seu nebot[6]Arnulf de Caríntia havia aplegat un exèrcit i es volia fer amb el control de Germània. Tot i que els alamans es van mantenir fidels a Carles, el regne oriental es va col·lapsar. Carles, que havia tornat a patir atacs de la seva malaltia, va ser declarat incapaç per governar i fou obligat a abdicar el 17 de novembre de 887. Es va retirar a Suàbia, on va morir sis setmanes després, el 13 de gener de 888.[7]

Amb la seva deposició i mort l'Imperi Carolingi es va desintegrar definitivament. Va ser succeït per Odó a la França Occidental, Arnulf de Caríntia a la França oriental, Berenguer de Friul a Itàlia, i Rodolf a Borgonya. El títol imperial va quedar uns anys vacant.

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de Carles el Gras (s. XIX)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Pipí el Breu
 
 
 
 
 
 
 
8. Carlemany
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Bertrada de Laon
 
 
 
 
 
 
 
4. Lluís el Pietós
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Hildegarda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Lluís el Germànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Ermengarda de Hesbaye
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Carles el Gras
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Welf
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Emma d'Altdorf
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Hedwiga de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Carles es va casar l'any 862 amb Ricarda de Suàbia (vers 840 - vers 895). No van tenir descendència.

L'únic fill conegut de Carles va ser Bernard (?- 891 o 892), fruit de la unió amb una concubina.


Precedit per:
Lluís III (el Jove)
Rei d'Alemanya
876–887
Succeït per:
Arnulf de Caríntia
Precedit per:
Carloman II
Rei de França Occidental
884–887
Succeït per:
Odó I de França
Precedit per:
Carles el Calb
Emperador d'Occident
881–887
Succeït per:
Guiu III de Spoleto

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Eric Joseph Goldberg:" Struggle for empire : kingship and conflict under Louis the German",pàg 817-876 ed. Cornell University Press, 2006 (ISBN 080143890X i 9780801438905)
  2. Simon Maclean: "Kingship and politics in the late ninth century - Charles the Fat and the End of the Carolingian Empire", 2003, pp. 126, 127.
  3. Christian Bonnet, Christine Descatoire, Les Carolingiens, 741-987, Armand Colin, 2001, p. 91
  4. Robert Parisot: "Le royaume de Lorraine sous les Carolingiens (843-923)", edA. Picard et fils, 1898, p. 484
  5. «GERMANY, KINGS».
  6. Régine Le Jan: "Famille et pouvoir dans le monde Franc", Publications de la Sorbonne, Paris (ISBN 2859442685) p. 204
  7. Docteur Augustin Cabanès: "Les morts mystérieuses de l'histoire", volume 1.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Klaus Herbers: "Karl III. (Ostfrankenreich)". En: "Biographisch-Bibliographisches Kirchenlexikon" (BBKL). Volum 3, ed.Bautz, Herzberg 1992, ISBN 3-88309-035-2, Sp. 1133–1136.
  • Hagen Keller: "Zum Sturz Karls III. Über die Rolle Liutwards von Vercelli und Liutberts von Mainz, Arnulfs von Kärnten und der ostfränkischen Großen bei der Absetzung des Kaisers". En: "Deutsches Archiv für Erforschung des Mittelalters" 22, 1966, pàgs. 333–384; també en: "Königswahl und Thronfolge in fränkisch-karolingischer Zeit", publicat per Eduard Hlawitschka (Wege der Forschung 247). Darmstadt 1975, pàgs. 432–494.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles III el Gras