Otó II del Sacre Imperi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flag Germany Emperors Banner.png Otó II el Roig
Rei de Germània
Emperador
Otton2.JPG
Otó rebent homenatges de les províncies, simbolitzades per dones germanes, franceses, italianes i alamanes. (vers 983)
Dinastia Otoniana
Nascut 955
Mort 983
Rei d'Alemanya
Regnat 961-983
Predecessor Otó I (pare)
Successor Otó III (fill)
Rei d'Itàlia
Regnat 961-983
Predecessor Otó I (pare)
Successor Otó III (fill)
Emperador del Sacre Imperi
Regnat 973-983
Predecessor Otó I (pare)
Successor Otó III (fill)

Otó II del Sacre Imperi (955Roma, 7 de desembre de 983), anomenat el Roig o el Sanguinari,[1] va succeir el seu pare Otó I com a rei rei d'Alemanya i rei d'Itàlia l'any 961. També rebé el títol d'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic el 25 de desembre de 967. Va ser el tercer governant de la dinastia Otoniana (o Saxona).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Otó II rebé una bona educació a mans del seu oncle Bruno i el seu germà bastard Guillem, arquebisbes de Colònia i Magúncia respectivament. Com a tutor seu el seu pare va nomenar a Gerbert d'Aurillac (futur papa Silvestre II), havent quedat impressionat pels seus coneixements després que el comte Borrell II de Barcelona l'hi presentés en un viatge a Roma.

El seu pare el va fer nomenar co-rei en una dieta a Worms l'any 961. Amb tan sols set anys fou coronat com a tal el 26 de maig del 961 a la catedral d'Aquisgrà. Va acompanyar son pare a les seves campanyes d'Itàlia, i el 25 de desembre de 967 el papa Joan XIII el va coronar coemperador, associat a son pare (August coimperator).

Certificat de matrimoni entre Otó i Teòfana.

Per tal de calmar les disputes entre el Sacre Imperi i l'Imperi Romà d'Orient en relació a l'ús del títol imperial, es va acordar el matrimoni entre l'Otó II i la princesa bizantina Teòfanu. Finalment el el 14 d'abril de 972 es casà amb Teòfana, neboda de l'emperador Joan I Tzimisces.

A la mort de son pare el 973, va ser acceptat com a successor a Alemanya, Itàlia i l'Imperi sense oposició. Primer sota la regència de sa mare, Adelaida de Borgonya, Otó va regnar continuant la política de son pare de reforçar el govern imperial a Alemanya i estendre'l més profundament a Itàlia.

Alemanya[modifica | modifica el codi]

El 974 diversos nobles descontents amb les polítiques otonianes s'hi van revoltar en contra. Els seus líders eren el duc Enric II de Baviera, el bisbe d'Augsburg Enric I i el duc de Caríntia Enric I, i la revolta seria coneguda com la Guerra dels Tres Enrics. El 977 Otó va aconseguir imposar-se i Enric de Baviera va fugir a Bohèmia. L'any següent Otó va desplaçar-hi els seus exèrcits per sotmetre els seus dos darrers opositors: Boleslau II de Bohèmia i Miecislau I de Polònia.

Aquell mateix any, aprofitant que Otó es trobava combatent a Bohèmia, el rei Lotari de França envaïa Lorena i ocupava la capital d'Aquisgrà durant cinc dies. Otó es va retirar a Colònia i després a Saxònia, i el setembre del 978 va respondre envaint França. Va avançar sense oposició saquejant Reims, Soissons i posant setge a París, defensada per Hug Capet. Una epidèmia entre els soldats del seu exèrcit va obligar l'Otó a retirar-se i el 980 ambdós reis van signar la pau: Lotari renunciava als seus drets sobre Lorena, i Otó reconeixia com a hereu de França Occidental el fill de Lotari Lluís.

Itàlia[modifica | modifica el codi]

Amb Alemanya assegurada, Otó va entrar a Itàlia aquell mateix any, disposat a sotmetre tota la península al seu control. Fou vençut pels àrabs el 13 o 14 de juliol del 982 a la Batalla de Capo Colonna, al sud de l'actual ciutat de Crotone, encara que aquesta localització és controvertida: almenys hi ha dues localitzacions més: a les proximitats del riu Assi i a les proximitats del riu Stilaro. La desfeta davant els sarraïns va constrènyer Otó a abandonar la península Itàlica. L'estiu següent, va convocar, a petició dels nobles saxons, la Dieta Imperial de Verona (Dieta de Verona del 27 de maig del 983) en el marc de la qual va fer elegir Rei de la Frància oriental el seu fill, Otó III; va enviar el seu nebot Otó I, duc de Suàbia i Baviera, a Alemanya per a obtenir-hi reforços, però el duc Otó I va morir durant el viatge.

Otó II va morir a finals d'aquell any mentre feia una campanya contra els Vèletes: el 29 de juny del 983 els vèletes, aprofitant la desfeta italiana d'Otó davant els sarraïns, es van aixecar contra ell. L'aixecament eslau va aturar l'expansió alemanya cap a l'est per més de cent cinquanta anys: el riu Elba es va convertir en una frontera natural del Sacre Imperi a l'est. Otó II va emmalaltir greument durant aquesta campanya i, ja malalt de mort, es va desplaçar fins a Roma, on va fer testament en favor de l'església i hi morí el 7 de desembre.

Família[modifica | modifica el codi]

Relleu representant Otó II i Teòfana rebent les seves corones de Crist.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Otó I de Saxònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric I l'Ocellaire
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Hedwiga de Francònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Otó I el Gran
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Dietrich de Westfàlia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Matilde de Ringelheim
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Otó II
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rodolf I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rodolf II de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Adelaida d'Itàlia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Burcard II de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Berta de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Per segellar un tractat de pau conclòs el 971 amb Joan I Tzimisces, Otó I va tenir la idea de casar el seu fill amb una princesa bizantina. A principis del 972 una delegació germana va arribar a Constantinoble a cercar Teòfana, neboda de l'emperador. Es va casar amb Otó II el 14 d'abril del 972 a l'església de Sant Pere de Roma. El papa Joan XIII va oficiar la cerimònia. Otó tenia disset anys. La parella tingué cinc fills, quatre dels quals sobrevisqueren Otó:

  • Adelaida (977-1043), abadessa de Quedlinbourg.
  • Sofia (978-1039), abadessa de Gandersheim i Essen.
  • Matilde (978-1025), esposa del comte palatí Ezzo de Lotaríngia.
  • Otó (980-1002), emperador del sacre imperi.
  • i una germana bessona d'Otó, que morí jove.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Otó II del Sacre Imperi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. (accés el 4-10-09). Els Annals de Magdeburg l'anomenen específicament Otto Rufus. Pel que sembla, el malnom li fou donat a causa de l'extremada vermellor de la seva cara.


Precedit per:
Otó I
Emperador Sacre Imperi Romanogermànic
962 - 983
Succeït per:
Otó III
Precedit per:
Otó I
Rei d'Alemanya
Rei d'Itàlia

961 - 983
Succeït per:
Otó III
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otó II del Sacre Imperi Modifica l'enllaç a Wikidata