Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flag Germany Emperors Banner.png Enric II el Sant
Rei de Germània
Emperador
Basler Muenster Figur.jpg
Escultura, s. XIV, al portal de la Catedral de Basilea
Dinastia Otoniana
Nascut 973
Mort 1024
Rei d'Alemanya
Regnat 1002-1024
Predecessor Otó III (pare)
Successor Conrad II (dinastia sàlica)
Emperador del Sacre Imperi / Rei d'Itàlia
Regnat 1004-1024
Predecessor Otó III (pare)
Successor Conrad II (dinastia sàlica)

Enric II (6 de maig de 973-13 de juliol de 1024), anomenat el Sant (i canonitzat per l'Església Catòlica), va ser el cinquè i darrer emperador del Sacre Imperi Romà de la dinastia saxona (o otoniana) des de la seva coronació a Roma el 1014 fins a la seva mort una dècada més tard. Va ser coronat rei d'Alemanya el 1002 i rei d'Itàlia el 1004.

Era fill del duc Enric II de Baviera. Com que el seu pare s'havia rebel·lat contra els dos emperadors anteriors, va passar part de la seva joventut a l'exili. Va succeir el seu pare com a duc de Baviera el 995 com Enric IV.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Talla del s. XVI (Església de St. Magnus, Waldburg)

Era fill del duc Enric II de Baviera, conegut com el "busca-raons", i la seva esposa Gisela de Borgonya. Després d'una revolta fallida contra l'emperador Otó II, el seu pare es va haver d'exiliar a Hildeheim, on va posar la seva educació a càrrec de l'Església, primer a mans del bisbe de Freising i després a l'escola catedralícia de Hildesheim.

Després de la mort d'Otó II, el seu pare va tornar a rebel·lar-se contra el seu fill Otó III. Tot i que no va poder aconseguir la corona germana, el 985 va recuperar el ducat de Baviera. A la mort d'Enric II de Baviera (i de Caríntia) el 995 el seu fill el va succeir com a Enric IV de Baviera (durant l'exili Enric III dels liutpoldings havia governat el ducat) i III de Caríntia.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Enric es trobava de camí a Roma per ajudar al seu cosí, l'emperador Otó III, per combatre els rebels romans quan el gener de 1002 rebé notícies de la seva mort. Coneixedor de què l'oposició a la seva successió era forta, Enric es va afanyar a apoderar-se de les insígnies reials. Els candidats rivals al tron, com Ezzo de Lotaríngia, Eckard I de Meissen, o Herman II de Suàbia, van disputar la successió d'Enric, però amb l'ajuda de l'Arquebisbe de Magúncia Willigis va poder assegurar l'elecció reial i ser coronat el 7 de juny del 1002 a Magúncia, tot i que encara passaria un any fins que no fos plenament reconegut.

Enric es va passar els anys següents consolidant el seu poder polític dins les fronteres alemanyes. Va dirigir una reeixida campanya contra Boleslau I de Polònia i després va entrar al Regne d'Itàlia per enfrontar-se amb Arduin d'Ivrea, que havia estat escollit Rei d'Itàlia per una facció oposada. Amb l'arribada de l'exèrcit germànic els vassalls d'Arduin van fugir en desbandada i Enric va ser coronat rex italiae a Pavia el 15 de maig de 1004 per l'Arquebisbe de Milà, Arnulf II.

Després de reprimir durament una revolta dels ciutadans de Pavia, Enric va quedar-se a la ciutat fins al 25 de maig quan, considerant que Itàlia estava assegurada, va decidir tornar a Alemanya. Des d'allí va iniciar una nova campanya contra Boleslau en la que es va aliar amb els lituans pagans contra els polonesos critsians. La campanya va culminar amb uns compromisos de pau en els que es permetia a Boleslau conservar Lusàcia i Meissen, però havia de cedir Bohèmia.

Tomba de l'emperador i Cunegunda a la Catedral de Bamberg, esculpida en 1499-1513 per Tilman Riemenschneider

Enric II va concedir la investidura del ducat de Baviera, a la Dieta celebrada a Ratisbona (1005) al seu nebot Enric de Luxemburg. Aquest es va enfadar amb l'emperador el 1009, i se li va retirar el ducat, però l'emperador finalment li va tornar el 1017.

A Itàlia, Arduin es va tornar a revoltar, però abans que Enric hi arribés va dimitir i es féu monjo. Enric es va dirigir directe a Roma, on el Papa Benet VIII el va coronar emperador del Sacre Imperi el 14 de febrer de 1014. Va nomenar oficials germànics per administrar Itàlia i va tornar a Alemanya el maig.

Enric va morir el 13 de juliol de 1024 i fou enterrat a la catedral de Bamberg. Ell i la seva esposa Cunegunda de Luxemburg no havien tingut fills, segons la creença popular perquè tots dos havien fet un vot de castedat en el matrimoni.

sant Enric

Coronació del rei en una miniatura del Sacramentari d'Enric II (Munic, Bayerischen Staatsbibliothek)
emperador i confessor
Nom secular Heinrich, Enric II del Sacre Imperi
Naixement 6 de maig de 973
Baviera
Defunció 13 de juliol de 1024
Göttingen
Enterrament Catedral de Bamberg
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització 4 de març de 1146, Roma per Climent II
Lloc de pelegrinatge Catedral de Bamberg
Festivitat 13 de juliol (15 de juliol fins al 1969)
Iconografia Com a rei, amb ceptre i corona; església a les mans
Patronatge Basilea (Suïssa)

Veneració[modifica | modifica el codi]

Per les seves donacions a esglésies i monestirs, i pel matrimoni cast que mantingué amb la seva esposa Cunegunda, Enric va ser canonitzat per l'Església Catòlica el juliol de 1147, sota el pontificat de Climent II. Cunegunda també va ser canonitzada l'any 1200 per Innocenci III.

El culte a Enric tingué el seu origen a la diòcesi de Bamberg, que ell mateix havia fundat. D'allí es va difondre a la resta de Baviera i del regne d'Alemanya, principalment a Alsàcia i la zona del llac de Constança.

A Itàlia, la santedat d'Enric fou qüestionada degut a les seves campanyes militars a la península i per la seva ingerència a l'estructura de l'Esglèsia. El precursor de la Reforma Gregoriana Humbert de Silva Candida el va acusar de simonia i de robar a l'Esglèsia. I Joaquim de Fiore va pintar a Enric com un dels set caps del drac apocalíptic, juntament amb Herodes, Neró, Constantí II, Cosroes II, Saladí i Frederic II. Tanmateix, les influències dels rei Hohenstaufen i el clergat germànic van aconseguir tirar endavant la canonització d'Enric.

Després de diversos moviments en el calendari, la seva festivitat ha quedat establerat el 13 de juliol (la data de la seva mort). És el patró de la ciutat suïssa de Basilea.

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8. Rei Enric I d'Alemanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Duc Enric I de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Matilde de Ringelheim
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Duc Enric II de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Arnulf I de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Judit de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Enric II
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. Rodolf I de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Conrad de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Berta de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Gisela de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Adelaida de Bellay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 




Precedit per:
Otó II
Rei d'Alemanya
1002-1024
Succeït per:
Conrad II
Precedit per:
Arduin
Rei d'Itàlia
10041024
Precedit per:
Otó II
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
1014-1024



A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic