Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flag Germany Emperors Banner.png Frederic I Barbaroja
Rei d'Alemanya
Emperador
Barbarossa.jpg
Frederic Barba-roja en una crònica del segle XIII.
Dinastia Dinastia Hohenstaufen
Nascut 1122
Mort 1190
Rei dels Romans (Rei d'Alemanya)
Regnat 1152-1190
Predecessor Conrad III (oncle)
Successor Enric VI (fill)
Rei d'Itàlia
Regnat 1154-1190
Predecessor Vacant des del 1137 (Abans Lotari II dels Supplinburger)
Successor Enric VI (fill)
Emperador del Sacre Imperi
Regnat 1156-1190
Predecessor Vacant des del 1137 (Abans Lotari II dels Supplinburger)
Successor Enric VI (fill)

Frederic I de Hohenstaufen (1122 - 10 de juny de 1190), anomenat el Barba-roja (Barbarossa en italià, Rotbart en alemany) va ser escollit Rei d'Alemanya a Frankfurt el 4 de març de 1152 i coronat a Aquisgrà el 9 de març, coronat Rei d'Itàlia a Pavia el 1154, i finalment coronat Sacre Emperador Romà pel Papa Adrià IV el 18 de juny de 1155. Va ser coronat Rei de Borgonya a Arles el 30 de juny de 1178.

Abans de l'elecció reial, era per herència Duc de Suàbia (11471152, com a Frederic III). Era el fill del duc Frederic II de la dinastia Hohenstaufen. La seva mare era Judith, filla del duc Enric IX de Baviera, de la casa rival de Welf, i per tant Frederic descendia de les dues famílies més importants d'Alemanya, fent-lo un candidat acceptable pels prínceps electors.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Elecció[modifica | modifica el codi]

Frederic va néixer el 1122. El 1147, va heretar el ducat de Suàbia i poc després va fer el seu primer viatge a l'Orient, acompanyant el seu oncle, el rei germànic Conrad III a la Segona Croada. L'expedició va resultar desastrosa, però Frederic es va distingir i va guanyar el respecte i la confiança del rei. Quan Conrad va morir el febrer de 1152, tan sols eren al seu llit de mort Frederic i el príncep-bisbe de Bamberg. Tots dos van afirmar després que en plenes capacitats mentals Conrad havia entregat la insígnia reial a Frederic, indicant que ell i no el seu propi fill de sis anys (el futur Frederic IV de Suàbia). Frederic va reclamar enèrgicament la corona, i el 4 de març a Frankfurt els prínceps electors el van designar com a nou rei germànic. La successió es va acordar en relativament poc temps, probablement perquè en descendir Frederic tant de la casa Welf com de la Hohenstaufen, era acceptat per les dues parts en conflicte. Va ser coronat a Aquisgrà uns dies després.

Ansiós per recuperar el poder que l'Imperi havia ostentat durant els temps de Carlemany i Otó I, el nou emperador va considerar que era imprescindible restablir l'ordre a Alemanya abans d'estar en situació de fer valdre els drets imperials a Itàlia. Va emetre una ordre general de pau, atorgant generoses concessions als nobles. A l'exterior, Frederic va intervenir a la guerra civil damesa entre Svend III i Valdemar I de Dinamarca i va entaular negociacions amb l'emperador romà d'Orient, Manel I Comnè.

Coronació com a emperador[modifica | modifica el codi]

Escut dels emperadors de la casa de Hohenstaufen

Quan havia estat elegit, Frederic havia comunicat la notícia al Papa Eugeni III, però no havia demanat la confirmació papal. El març de 1153, Frederic acordar amb el Vaticà les condicions de la seva coronació, que es van posar per escrit al Tractat de Constança (batejat amb el nom de la ciutat on Barba-roja va jurar el document). El tractat establia que a canvi de què el papa el coronés emperador, Frederic es comprometia a sotmetre Roma i entregar la ciutat al papa, combatre les ambicions bizantines sobre la península itàlica, i a no firmar tractats de pau amb els enemics de l'Església (principalment els habitants de Roma i els normands de Sícilia).

Frederic també havia obtingut el consentiment papal per l'anul·lació del seu matrimoni sense fills amb Adelaida de Vohburg (a través de la qual havia obtingut el domini de la major part de l'Alsàcia), basant-se en rebuscades al·legacions de consanguinitat (el seu rebesavi era germà de la seva re-rebesàvia). Un cop obtinguda la nul·litat i malgrat les condicions del Tractat de Constança, va reprendre les negociacions amb Constantinoble proposant de casar-se amb una princesa bizantina. Les negociacions van resultar infructuoses.

El 18 de juny de 1155 el papa Adrià IV el va coronar emperador del Sacre Imperi Germànic a la Basílica de Sant Pere. Just després de la coronació el poble de Roma es va alçar en armes, pretenent de capturar el Papa. Fins a la nit les tropes imperials i papals van combatre els romans. Un cop restablerta la calma, Barba-roja va renunciar a retornar el govern de la ciutat al Papa incomplint el Tractat de Constança.

Retorn a Alemanya[modifica | modifica el codi]

Va abandonar Itàlia la tardor de 1155 quan el desordre tornava a imperar a Germània, especialment a Baviera. El ducat de Baviera va ser traspassat d'Enric II Jasomirgott, marcgravi d'Àustria, al cosí de Barba-roja Enric el Lleó, duc de Saxònia, de la Casa de Welf.

El 9 de juny de 1156 Frederic es va casar amb Beatriu de Borgonya, filla i hereva de Renald III, afegint a les possessions imperials el comtat de Borgonya que s'estenia des de Besançon al Mediterrani.

El cisma papal[modifica | modifica el codi]

El Juny de 1158 Frederic inicià una segona campanya italiana, acompanyat d'Enric el Lleó. L'expedició, destinada a reforçar el domini imperial a la península, va capturar la ciutat rebel de Milà i va establir oficials de l'imperi a les ciutats del nord d'Itàlia. L'ambició de Frederic xocava amb els interessos papals sobre alguns territoris en disputa.

Amb la mort accidental del papa Adrià IV el 1159, es va convocar un conclave. Els cardenals estaven dividits entre una majoria favorable a Alexandre III, enemic declarat de Barba-roja i oponent de les pretensions imperials sobre Itàlia, i els partidaris de Víctor IV del partit imperial. Alexandre va ser escollit, però el poble de Roma va aclamar a Víctor. Frederic va convocar un concili a Pavia per solucionar el conflicte (l'autoritat de l'emperador per convocar un concili no estava clara). A Pavia, es va barrar l'entrada als partidaris d'Alexandre de manera que Víctor va ser elegit. Tanmateix, l'acord del concili va ser ignorat pel clergat italià i francès, i també part de l'alemany. Els esforços de Frederic de fer que Enric II d'Anglaterra i Lluís VII de França no reconeguessin Alexandre també van fracassar.

La pau amb el Papa i el conflicte amb Enric[modifica | modifica el codi]

Monument a Frederic a Sinzig

El 1175, Frederic van iniciar una nova expedició a Itàlia (la cinquena) i la Lliga Llombarda es va formar per oposar-s'hi. Amb el refús d'Enric el Lleó a prendre-hi part, la campanya va ser un fracàs. El 29 de març del 1176 Frederic va patir una dura derrota a la Batalla de Legnano, prop de Milà, on va ser ferit i durant un temps donat per mort. No li va quedar altre remei que iniciar negociacions de pau amb Alexandre III i la Lliga Llombarda. Per la Pau de Venècia l'emperador i el papa es van reconciliar amb un mutu reconeixement de drets. Les ciutats llombardes van continuar lluitant fins que el 1183 Frederic els hi va permetre elegir se seus propis magistrats mitjançant la Pau de Constança.

Frederic no va perdonar a Enric el Lleó per no haver-lo ajudat el 1174. Al 1180 Frederic va acabar de consolidar un poderós estat que comprenia Saxònia, Baviera, i territoris substancials del nord i l'est d'Alemanya. Aprofitant l'hostilitat de la resta de prínceps alemanys envers Enric, Frederic el va jutjar in absentia per un tribunal de bisbes i prínceps que el van condemnar i desposseir de les seves terres. Enric, veient-se abandonat pels seus aliats, va haver de rendir-se el novembre de 1181 davant l'exèrcit imperial que el seu cosí havia reunit. Va passar tres anys a l'exili a la cort del seu sogre Enric II d'Anglaterra, fins que se li va permetre tornar a Alemanya on va acabar els seus dies amb el títol menor de Duc de Brunswick.

Croada i mort[modifica | modifica el codi]

Un cop fetes les paus amb el Papa, Frederic es va embarcar en la Tercera Croada (1189), que seria coneguda com la Croada dels Tres Reis al participar-hi també Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra.

Deixant el seu fill Enric VI com a regent, Frederic va organitzar un gran exèrcit de 100.000 homes i va iniciar la marxa cap a Terra Santa. Frederic havia desafiat per carta a Saladí a disputar un combat singular entre ells dos a la plana egípcia de Zoan.

Frederic es va obrir pas pels territoris bizantins i va morir, abans de poder enfrontar-se amb Saladí, el 10 de juny de 1190 ofegat al riu Saleph poc després de vèncer Qutb al-Din a la batalla d'Iconium,[1] prenent la ciutat al soldà seldjúcida, Kilij Arslan II. Les circumstàncies exactes de la seva mort són desconegudes. Algunes versions parlen de què es va ofegar mentre es banyava, i d'altres diuen que el seu cavall el va llençar a l'aigua mentre creuava el riu. Segons el cronista Ali ibn al-Athir l'aigua arribava just a la cintura, de manera que és possible que el contrast entre la calor que feia i l'aigua gèlida li hagués provocat un atac de cor (tenia 67 anys).

La mort de Frederic va portar al caos al seu exèrcit. Desorganitzats, atemorits, i atacats pels turcs molts alemanys van desertar, van morir, o fins i tot van cometre suïcidi. El fill de Barba-roja Frederic VI de Suàbia va liderar els pocs soldats que quedaven dels que havien iniciat la marxa fins a Acre. Amb l'objectiu d'enterrar Barba-roja a Jerusalem es va posar el seu cos en vinagre dins d'un barril per preservar-lo, però l'intent va fracassar. La seva carn es va acabar enterrant a l'església de Sant Pere d'Antioquia, els seus ossos a la catedral de Tir, i el seu cor i entranyes a Tars.

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Frederic I, duc de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Frederic II, duc de Suàbia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Agnès d'Alemanya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
11. Berta de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. Güelf I, duc de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Enric IX, duc de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Judit de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Judit de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
14. Magnus, Duc de Saxònia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Judit de Friül
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendència[modifica | modifica el codi]

  • Primeres núpcies: Adela de Vohburg. Matrimoni anul·lat, sense descendència
  • Segones núpcies: Beatriu de Borgonya.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic
  1. (anglès) Maxi Hinze, The Third Crusade and Its Impact on England', p.10'


Precedit per:
Conrad III
Rei d'Alemanya
"Rei dels Romans"

11521169
Succeït per:
Enric VI
Precedit per:
Conrad III
Rei d'Itàlia
11541186
Precedit per:
Lotari II
Emperador del Sacre Imperi
11551190
Precedit per:
Frederic II
Duc de Suàbia
11471152
Succeït per:
Frederic IV


Precedit per:
Beatriu I
Comte de Borgonya
11561190
Succeït per:
Otó I