Lluís VII de França

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLluís VII de França

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Louis VII de France Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1120 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort18 setembre 1180 Modifica el valor a Wikidata (59/60 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturabasílica de Saint-Denis Modifica el valor a Wikidata
Rei dels francs
1r agost 1137 – 18 setembre 1180
← Lluís VI de FrançaFelip II de França →
Duc d'Aquitània
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCristianisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósobirà, monarca Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc
Rei dels francs Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia Capet Modifica el valor a Wikidata
CònjugeElionor d'Aquitània (1137 (Gregorià)–)
Constança de León i de Barcelona (1154 (Gregorià)–)
Adela de Xampanya (1160 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
FillsMargarida de França i de Castella
 ( Constança de León i de Barcelona)
Adela de França
 ( Constança de León i de Barcelona)
Felip II de França
 ( Adela de Xampanya)
Alix de França
 ( Elionor d'Aquitània)
Maria de França i d'Aquitània
 ( Elionor d'Aquitània)
Agnès de França i de Xampanya
 ( Adela de Xampanya) Modifica el valor a Wikidata
ParesLluís VI de França Modifica el valor a Wikidata  i Adelaida de Savoia Modifica el valor a Wikidata
GermansFelip de França, Robert I de Dreux, Felip de França i de Savoia, Pere de Courtenay, Enric de França i de Savoia i Constança de França Modifica el valor a Wikidata
Premis

Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 21090 Modifica el valor a Wikidata

Lluís VII de França, dit el Jove (en francès Louis le Jeune) (1120 - París, 1180) fou rei de França entre 1137 i 1180.[1]

Orígens familiars[modifica]

Segon fill del rei Lluís VI de França i la seva segona esposa Adelaida de Savoia. Per línia paterna era net de Felip I de França i Anna de Kíev, i per línia materna d'Humbert II de Savoia i Gisela de Borgonya. Fou germà dels prínceps Enric de França, Robert I de Dreux així com de Pere II de Courtenay.

Hereu de la Corona[modifica]

Es convertí en hereu al tron després de la mort del seu germà Felip el 1131 en un accident de cavall. El 25 d'octubre d'aquell mateix any fou consagrat rei en presència del seu pare com manava la tradició de la Dinastia Capet a la catedral de Reims pel Papa Innocenci II.

Núpcies i descendents[modifica]

Es casà el 22 de juliol de 1137 a Bordeus amb Elionor d'Aquitània, filla de Guillem X d'Aquitània i Elionor de Chatellerault. D'aquesta unió nasqueren:

Es casà, en segones núpcies, el 1154 amb Constança de Castella, filla del rei Alfons VII de Castella i Berenguera de Barcelona. D'aquesta unió nasqueren:

Es casà, en terceres núpcies, el 13 de novembre de 1160 amb Adela de Xampanya, filla de Teobald IV de Blois i Matilde de Caríntia. D'aquesta unió nasqueren:

Tingué un fill il·legítim:

  • Felip de França (?-1161)

Ascens al tron[modifica]

El 25 de desembre de 1137, quatre mesos després de la mort del seu pare, fou novament coronat a Bourges.

Abans de morir, el seu pare va concertar el seu matrimoni amb Elionor d'Aquitània. Aquest avantatjós matrimoni va proporcionar un domini reial que triplicà el que tenia fins aquells moments gràcies al dot proporcionat per la donzella. Aquesta dot comprenia la Gascunya, Poitou, Llemosí, Angomois, Saintonge i Perigord. El caràcter del rei, devot, ascètic, ingenu i indecís va comportar un mal adveniment amb Elionor, dona de caràcter fort.

Els primers anys del seu regnat Lluís VII va apartar la seva mare de la cort, però va conservar els consellers del seu pare, entre ells l'abat Suger de Saint-Denis. Va continuar amb la mateixa política duta pel seu pare i va revaloritzar els dominis reials. Va fer múltiples concessions a les comunitats rurals, va fomentar l'agricultura i va afavorir l'emancipació dels serfs. Va propiciar el favor de les ciutats concedint cartes de burgesia, mitjançant aquesta concessió els burgesos obtenien una sèrie de beneficis i els municipis s'administraven d'una manera independent al senyor feudal, a Étampes, Bourges, Reims, Sens, Compiégne i Auxerre. Va mantenir l'elecció dels bisbes consagrats al poder reial.

El maig de 1141, Lluís VII s'enfrontà al comte Teobald II de Xampanya i al Papa Innocenci II, amb motiu de la presa de possessió del bisbat de Langres, ja que ell volia imposar el nomenament de Bernat de Claravall. De nou tornà a oposar-se al Papa l'any 1141 intentant imposar el seu candidat per a la seu de Bourgues contra Pierre de la Châtre, al qui donava suport el Papa. Innocenci II dictà una ordre d'excomunió contra Lluís VII i Pierre de la Châtre es refugià a la Xampanya. El rei va envaí el comtat i, al seu pas incendià, durant l'estiu de 1142, Vitry-en-Perthois i la seva església en la qual es trobaven refugiats els habitants de la vila que van tenir una mort horrible.

Per acabar definitivament el problema, el rei va signar el tractat de Vitry amb el comte Teobald II la tardor del 1143, acceptant l'elecció de Pierre de La Châtre i aconseguint que s'anul·lés el veto que pesava sobre el regne, i el 22 d'abril participà en la conferència de Saint-Denis per solucionar el conflicte aparegut entre la Santa Seu i ell.

La Segona Croada[modifica]

Per segellar l'acord, el rei acceptà prendre part en la Segona Croada encoratjada per Bernat de Claravall i el Nadal del 1145, Lluís VII anuncià la seva decisió d'unir-se a ella per a socórrer als Estats cristians de Palestina amenaçats pels turcs que acabaven d'envair el comtat d'Edessa el 1144 i van perpetrar la massacre de centenars de cristians.

L'11 de juny del 1146, el rei Lluís VII i la seva esposa Elionor van partir al comandament de 300 cavallers i una quantiosa armada, seguits per desenes de milers de pelegrins. Van sortir de Metz i passaren per la vall del Danubi, on foren rebuts per l'armada de Conrad III d'Alemanya, projectant passar per Àsia Menor per arribar a Constantinoble el 4 d'octubre del 1147.

L'expedició va estar llastrada per la discòrdia existent entre els clans francesos i alemanys, per la inexperiència de Lluís VII que es mostrà dubitatiu, i per la falsedat dels romans d'Orient que perjudicaven els cristians, més que ajudar-los. Enganyat per aquests, Lluís VII és derrotat pels turcs a Àsia Menor i sofrí diversos revessos a Síria. Amb grans dificultats arribà a Antioquia el març del 1148, que estava en mans de Ramon de Poitiers, oncle d'Elionor.

Ramon esperava que Lluís VII l'ajudaria a combatre l'enemic que li havia pres alguns dels seus territoris, però el rei només pensava a arribar a Jerusalem. Elionor intentà, en va, convèncer el seu marit perquè ajudés al seu oncle però el rei va preferir els consells del templer Thierry de Galerà.

Lluís VII obligà Elionor a seguir-li i va deixar Antioquia. Arribà fins a la ciutat de Jerusalem en compliment del pelegrinatge que s'havia imposat i el juny del 1168, intentà prendre Damasc, davant la qual la seva armada es quedà esperant. La parella reial va romandre un any en Terra Santa abans de tornar per mar, i per separat, a França. El rei va ser capturat pels romans d'Orient, sent alliberat pel normand Roger II de Sicília.

Finalment la participació francesa a la croada va comportar diverses crisis:

  • Financera, perquè aquesta expedició va empobrir considerablement el tresor reial.
  • Política, perquè el rei no es va ocupar directament del regne durant els dos anys d'absència i, en conseqüència, va disminuir el seu poder sobre els grans senyors feudals.
  • Militar, perquè la croada va ser una successió de derrotes militars i una part de la seva cavalleria i de la gran armada van ser sacrificades.
  • Dinàstica i patrimonial, perquè aquesta croada va provocar la ruptura del rei amb Elionor d'Aquitània.
  • Territorial, perquè després de la separació Elionor va recuperar tots els feus que havia aportat en el seu dot.
  • Estratègica, perquè Elionor, en casar-se amb el futur rei d'Anglaterra va proporcionar immensos territoris a la corona d'Anglaterra, permetent així la presència, al continent, d'un temible competidor per al rei de França. Pel seu matrimoni el rei Enric II d'Anglaterra, va regnar sobre un territori que s'estenia des del sud d'Escòcia als Pirineus, comprenent Anglaterra, Gal·les, Anjou, Maine, Normandia, Aquitània i Bretanya.

Separació d'Elionor d'Aquitània[modifica]

Durant el viatge de tornada a França, al novembre de 1149, Lluís VII va pensar a separar-se d'Elionor. Però el Papa Eugeni III, després d'una parada a l'Abadia de Forest-Casino, i posteriorment l'abat Suger, van aconseguir reconciliar-los.

No obstant això, després de la defunció de Suger el 1151, el rei, desitjant la separació, va trobar, en el concili de Beaugency, el motiu: una àvia d'Elionor, Eduarda de Borgonya, era la neta de Robert el Pietós, rebesavi del rei (en 9è grau civil però en 5è grau canònic), i aquest fet propicià l'anul·lació del matrimoni el 18 de març de 1152. Elionor recobrà el dot i el 18 de maig de 1152 es casà, en segones núpcies, amb el comte d'Anjou i futur rei d'Anglaterra Enric II Plantagenet.

Aquesta fallada política és el principi d'una rivalitat contínua entre els regnes de França i Anglaterra, que va durar fins a mitjans del segle xiii. Lluís VII donà suport les revoltes de Bretanya i Poitou contra Anglaterra, així com les dels fills d'Enric II contra el seu pare. Contribuïx a aquesta situació:

  • El despotisme d'Enric II, que involucrà en les revoltes als seus grans vassalls.
  • El suport del clergat al rei de França en raó a la pietat de Lluís VII i als estrets llaços històrics entre l'episcopat i el regne capet.
  • La rebel·lió dels fills d'Enric II que exigiren el patrimoni i trobaren refugi i protecció al costat de Lluís VII.

Mort i successió[modifica]

El 18 de setembre del 1180, Lluís VII morí al castell de Melun a causa d'una paràlisi. L'endemà, fou inhumat a l'abadia reial de Saint-Port en Barbeau que ell havia fundat a les ribes del Sena. El seu fill Felip II August el succeí, tot i que ja exercia el poder des del 28 de juny d'aquell mateix any.

Referències[modifica]


Precedit per:
Lluís VI el Gras
Rei de França
1137-1180
Succeït per:
Felip II
Precedit per:
Guillem X
Duc d'Aquitània
Comte de Potiers
amb Elionor

1137-1152
Succeït per:
Elionor i Enric II
Cronologia dels reis de França, reis dels Francesos i emperadors dels Francesos
del 987 a 1870
987 996 1031 1060 1108 1137 1180 1223 1226
   Hug Capet Robert II Enric I Felip I Lluís VI Lluís VII Felip II Lluís VIII   
1226 1270 1285 1314 1316 1316 1322 1328 1350
   Lluís IX Felip III Felip IV Lluís X Joan I Felip V Carles IV Felip VI   
1350 1364 1380 1422 1461 1483 1498 1515 1547 1559
   Joan II Carles V Carles VI Carles VII Lluís XI Carles VIII Lluís XII Francesc I Enric II   
1559 1560 1574 1589 1610 1643 1715 1774 1792
   Francesc II Carles IX Enric III Enric IV Lluís XIII Lluís XIV Lluís XV Lluís XVI   
1792 1804 1814 1824 1830 1848 1852 1870
     -   Napoleó I Lluís XVIII Carles X Lluís Felip I - Napoleó III   

Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte



A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís VII de França