Lluís Felip I de França

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís Felip I de França
Lluís Felip I de França

Lloctinent General del Regne
Regne
31 de juliol de 1830 - 9 d'agost de 1830
Precedit per Carles X (com a Rei de França)
Succeït per Ell mateix com a Rei dels francesos

Regne
9 d'agost de 1830 - 24 de febrer de 1848
Precedit per Ell mateix com a Lloctinent General del Regne
Succeït per Jacques-Charles Dupont de l'Eure
President del Govern Provisional de la República

Títols Duc d'Orleans
Copríncep d'Andorra
Duc de Chartres
Naixement 6 d'octubre de 1773
París, (França)
Defunció 26 d'agost de 1850 (als 76 anys)
Claremont (Anglaterra)
Consort Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies
Casa Reial Casa d'Orleans
Pare Lluís Felip duc de Chartres
Mare Adelaida de Borbó-Penthièvre

Coat of Arms of the July Monarchy (1831-48).svg

Lluís Felip I de França (París, 6 d'octubre de 1773 - Claremont, Anglaterra, 1850) fou rei dels francesos (1830-1848) i el darrer sobirà que ha regnat a França amb el títol reial.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Era fill primogènit de Lluís Felip duc de Chartres i de la princesa Adelaida de Borbó-Penthièvre. Pertanyia, per tant, a la Casa d'Orleans, branca menor de la Casa de Borbó francesa que exercia el títol de ducs d'Orleans i que tenia el seu origen en el príncep Felip d'Orleans fill de Lluís XIII de França i de la infanta Anna d'Àustria. La Branca major dels Borbó, descendents de Lluís XIV, germà de Felip d'Orleans, acostumava a desconfiar de les intencions dels Orleans, els quals tindrien dret al Tron si els Borbó s'extingien. Exiliats sovint de la cort reial, els Orleans passaren gran part de la seva història dedicats a estudis de literatura i ciències, per la qual cosa foren molt influïts per les idees de la Il·lustració.

En la seva infantesa, a partir de 1782 Lluís Felip va tenir com a institutriu Madame de Genlis, la qual va inculcar-li la inclinació per les idees liberals; potser fou aleshores que el nen va formar-se la seva interpretació del catolicisme, lleugerament influïda pel pensament volterià.

Duc de Chartres[modifica | modifica el codi]

El 1785, a la mort del seu avi, el seu pare passà a ostentar el títol de duc d'Orleans, i llavors, Lluís Felip esdevingué duc de Chartres, el títol que fins aleshores havia dut el seu pare.

Poc abans de l'esclat de la Revolució, el 1788 el jove Lluís Felip va mostrar les seves simpaties liberals quan va ajudar a tirar a terra la porta d'una cel·la de la presó del Mont Saint-Michel, durant una visita que hi féu amb Madame de Genlis. Des d'octubre de 1788 fins a octubre de 1789, el Palais-Royal, la residència a París dels Orleans, fou un lloc de trobada per als revolucionaris. Durant els primers anys de la Revolució, Lluís Felip va donar un suport total a la reforma completa de la societat francesa. En el seu diari, Lluís Felip hi explicà que, comptant amb l'aprovació del seu pare, va decidir afiliar-se al Club dels Jacobins.

Des de 1785, Lluís Felip posseïa el càrrec hereditari de coronel del 14è regiment de dragons. El 1791, quan la Guerra s'anava fent més propera, tots els coronels foren cridats a incorporar-se als seus regiments; Lluís Felip va demostrar ser un oficial modèlic i un soldat valent; així, tres dies després de la Fugida a Varennes, va encendre's una forta discussió entre dos capellans i un dels nous vicaris "constitucionals"; aleshores, una multitud va encerclar la casa on eren els capellans demanant sang; el jove coronel va llençar-se sobre la multitud i alliberà els dos capellans que després fugiren; aquell mateix dia, a la vora d'un riu una altra multitud va amenaçar d'agredir els dos capellans; Lluís Felip va salvar-los la vida posant-se davant d'un pagès armat amb una carabina; l'endemà, Lluís Felip va tirar-se a un riu per salvar un enginyer que s'hi estava ofegant; per aquesta acció, les autoritats locals el condecoraren amb una "corona cívica".

Després de la Declaració de Pillnitz, a finals de 1791, el seu regiment fou destinat al nord, a Flandes; Lluís Felip va servir-hi a les ordres d'un vell company del seu pare com ho era el duc de Biron, i amb altres oficials que després es distingiren en les guerres de Napoleó, entre els quals hi havia el coronel Berthier i el tinent coronel Alexandre de Beauharnais (marit de la futura Emperadriu Josefina). Lluís Felip va participar en les batalles de Boussu, Quaragnon i Quiévrain a prop de Jemappes. Biron va escriure al Ministre de la Guerra de Grave lloant-li el jove coronel que, aleshores, fou accedit a brigadier, per la qual cosa passà a dirigir una brigada de cavalleria a l'exèrcit de Lückner, l'Exèrcit del Nord, on serví amb quatre futurs mariscals de França: Macdonald, Mortier (que després seria mort arran d'un intent d'assassinar Lluís Felip), Davout, i Oudinot. Dumouriez fou nomenat per dirigir l'Exèrcit del Nord l'agost de 1792; Lluís Felip va dirigir una divisió a les seves ordres a la Batalla de Valmy, en la qual va rebre l'ordre d'emplacar una bateria d'artilleria al cim del turó de Valmy.

El resultat de la batalla de Valmy (20 de setembre de 1792) fou incert fins que els austríacs i els prussians, mancats de municions, foren obligats a retrocedir fins més enllà del Rin. Lluís Felip, elogiat en una carta escrita per Dumouriez després de la batalla, fou cridat a París per realitzar un informe sobre Valmy per al govern; aleshores, va tenir una entrevista amb Danton, ministre de justícia; anys després, explicà aquesta entrevista als seus fills. A París, fou ascendit a tinent general. Per l'octubre, va tornar a l'Exèrcit del Nord, on Dumouriez havia començat la marxa cap als Països Baixos austríacs. En la campanya, Dumouriez va decidir atacar una força austríaca situada en una posició forta a les muntanyes de Cuesmes i de Jemappes a l'oest de Mons. La divisió dirigida per Lluís Felip va patir moltes baixes perquè va atacar a través d'un bosc i es retirà en desordre. Llavors, Lluís Felip va agrupar unes quantes unitats, anomenant-les "el batalló de Mons" i va atacar juntament amb altres unitats franceses, imposant-se a les forces austríaques.

Els esdeveniments de París minaren la brillant carrera militar de Lluís Felip. La incompetència de Jean-Nicolas Pache, el nou ministre girondí, va deixar l'Exèrcit del Nord sense proveïments; per això, van començar a produir-se desercions massives. Per altra banda, Lluís Felip es trobava descontent amb les polítiques radicals de la República; per això va començar a pensar de fugir de França tot i que a la Convenció havia votat a favor de l'execució de Lluís XVI. El 22 de març de 1793, en una entrevista, Dumouriez va proposar a Lluís Felip unir-se en el seu intent de passar-se als austríacs per així poder marxar sobre París i restaurar la Constitució de 1791. Malgrat els seus desitjos de quedar-se a França per complir amb els seus deures militars, la progressiva radicalització de la Convenció va decidir-lo a fugir després del fracàs dels intents de Dumouriez de fer alçar l'exèrcit contra la Convenció.

La deserció de Lluís Felip va dur la ruïna a la família Orleans; malgrat que va parlar a la Convenció condemnant rotundament l'acció del seu fill, Felip Igualtat va ser detingut l'abril de 1793 i executat a la guillotina pocs mesos després, el 4 d'octubre.

Duc d'Orleans[modifica | modifica el codi]

Després de la seva sortida de França, Lluís Felip, esdevingut duc d'Orleans arran de l'execució del seu pare, va haver de viure amagat, evitant tant els revolucionaris republicans com els cercles d'emigrats francesos legitimistes, establerts a diferents llocs d'Europa i també a l'exèrcit austríac.

Primer, va establir-se a Suïssa, on va viure-hi usant un nom fals; a Schaffhausen, va trobar-hi Madame de Genlis i la seva germana Adelaida; llavors, tots tres, es traslladaren a Zuric, on les autoritats locals li comunicaren que per protegir la neutralitat de Suïssa, Lluís Felip havia de sortir de la ciutat. Aleshores, se n'anaren a Zug, on fou descobert per un grup d'emigrats; com que es va fer evident que les dues senyores no podrien viure tranquil·les si no se separaven d'ell, Lluís Felip les deixà i acabà fent cap a Basilea; tanmateix, mancat de recursos, ell i el seu criat Baudoin hagueren de viure com vagabunds, no quedant-se mai en un determinat lloc més de dos dies. Finalment, l'octubre de 1793, Lluís Felip va trobar feina com a mestre de geografia, història, matemàtiques i llengües modernes en una escola per a nois a Reichenau; fou aleshores que li arribà la notícia de l'execució del seu pare a París.

Després d'haver deixat Reichenau, va separar la seva germana Adelaida de Madame de Genlis, qui havia renyit amb Lluís Felip; Adelaida va anar a viure amb la seva tia àvia la Princesa de Conti a Fribourg, després a Baviera i finalment a Hongria; després, se'n va anar amb la seva mare a Espanya.

A partir d'aleshores, Lluís Felip va viatjar molt; el 1795, era a Escandinàvia, on durant un any, va estar-se a Muonio, un remot poble del Golf de Bòtnia. Després, va passar-se quatre anys als Estats Units, residint a Filadèlfia, Nova York i Boston, on va ensenyar francès. Als Estats Units, va conèixer-hi personalitats destacades com ara George Clinton, John Jay, Alexander Hamilton i George Washington. La seva visita al Cap Cod el 1797 va coincidir amb la divisió del poble d'Eastham en dos, un dels quals va anomenar-se Orleans, potser en honor seu. Anys després, el 1839, en una carta adreçada a Guizot hi explicà que la seva estada als EUA influí profundament en les creences i idees que aplicà durant el seu regnat.

A Boston, Lluís Felip va assabentar-se del cop d'estat del 18 de fructidor de l'any V (4 de setembre de 1797) i de l'exili de la seva mare a Espanya; llavors ell i els seus dos germans van decidir tornar-se'n cap a Europa; per això, es traslladaren a Nova Orleans per embarcar-se cap a l'Havana amb la idea de fer cap a la Península Ibèrica; ara bé, aleshores, Espanya estava en guerra amb la Gran Bretanya; per això, el vaixell, de nacionalitat americana, que salpà de Nova Orleans fou interceptat en aigües del Golf de Mèxic; els britànics els capturaren a tots tres però els envià cap a l'Havana; però com que no pogueren trobar cap vaixell cap a Europa, els tres germans s'hagueren de passar un any a Cuba fins que en foren expulsats per les autoritats espanyoles. Aleshores, navegaren cap a les Bahames i, finalment, arribaren a Nova Escòcia on foren rebuts pel duc de Kent, fill de Jordi III i pare de la futura reina Victòria; a partir d'aleshores, Lluís Felip va travar una profunda amistat amb la família reial britànica. Poc després, els tres germans se'n tornaren a Nova York i, el gener del 1800, arribaren a Anglaterra, on van residir-hi durant quinze anys.

Després de l'abdicació de Napoleó i de la restauració de la Monarquia amb Lluís XVIII, Lluís Felip, que durant el seu exili havia aconseguit la reconciliació de la Casa d'Orleans amb els Borbó, va tornar a França i tornà a moure's en els cercles de la cort; tanmateix el record del tractament donat a la Casa d'Orleans durant l'Antic Règim va causar friccions entre el rei i el duc d'Orleans, que va alinear-se obertament amb l'oposició liberal. Tanmateix, Lluís Felip va mantenir una bastant bona relació amb Carles X, malgrat que, per la seva oposició a les polítiques de Villèle i, després, de Polignac, fou un factor d'inestabilització política.

Rei dels Francesos[modifica | modifica el codi]

La reaccionària política del rei Carles X va dur a l'esclat de la revolució de juliol de 1830, en què, després de quatre dies de disturbis, el 2 d'agost de 1830, Carles X abdicà, amb la qual cosa, en principi, la corona passava al seu fill el duc d'Angulema qui, així, havia d'esdevenir Lluís XIX de França; ara bé, com que els revolucionaris no estaven pas disposat a acceptar-lo, va haver d'abdicar ell també aquell mateix dia, i, llavors, el nou rei havia de ser el seu nebot -i nét de Carles X- Enric, comte de Chambord, qui arribà a ser proclamat rei de França "Enric V"; ara bé, com que Enric només tenia deu anys, s'anomenà regent Lluís Felip d'Orleans. Al final, però, el 9 d'agost, l'Assemblea va decidir no reconèixer Enric V i oferir la corona a Lluís Felip.

Un cop a tron, Lluís Felip va titular-se rei dels francesos i no pas rei de França, instaurant així la idea de la monarquia popular en què el títol del rei es vincula a un poble i no pas a un estat. Per altra banda, Lluís Felip va rebutjar la idea del dret diví dels reis. A més, per l'ordenança del 13 d'agost de 1830, el rei va decidir que el seu primogènit duria el títol de duc d'Orleans -i no pas el de Delfí de França- i que la germana i els fills del rei serien prínceps d'Orleans i no pas de França. El 1832, la seva filla, la princesa Lluïsa d'Orleans es casà amb Leopold I rei dels belgues.

Fotografia de Lluís Felip al 1842.

El juliol de 1835, Lluís Felip va sobreviure un intent d'assassinat dut a terme per Giuseppe Mario Fieschi al boulevard du Temple de París.

En el seu govern, Lluís Felip va evitar la pompa i el luxe de Carles X i els seus predecessors; per això, se'l va conèixer com el "rei ciutadà" o el "monarca burgès"; ara bé, aviat les seves polítiques es van percebre com a autoritàries i conservadores; a més, durant el seu regnat, van empitjorar les condicions de vida de la classe obrera; la caiguda del seu règim va ser precipitada per la crisi econòmica de 1847.

Abdicació i exili[modifica | modifica el codi]

El 24 de febrer de 1848, després de l'inici dels aldarulls a París, per a la sorpresa general, Lluís Felip abdicà a favor del seu nét Felip, que només tenia nou anys, hereu de la corona després que el seu pare, el duc Ferran Felip d'Orleans hagués mort accidentalment el 1842, i fugí cap a Anglaterra.

En un principi, l'Assemblea Nacional estava disposada a acceptar Felip com a nou rei dels francesos, però, pressionada pels revolucionaris del carrer, hagué d'acabar proclamant la República

Lluís Felip va viure a Anglaterra amb la seva família fins a la seva mort, esdevinguda a Claremont (Surrey) el 26 d'agost de 1850. Posteriorment, fou enterrat amb la seva esposa Amèlia, morta el 1866, a la Capella Reial de Dreux, la necròpoli que havia fet construir el 1816.

Família i descendents[modifica | modifica el codi]

Lluís Felip es casà el 1809 amb la princesa Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies filla del rei Ferran I de les Dues Sicílies i de l'arxiduquessa Maria Carolina d'Àustria. Era per tant néta del rei Carles III d'Espanya i de la princesa Maria Amàlia de Saxònia i de l'emperador Francesc I, emperador romanogermànic i de l'arxiduquessa Maria Teresa I d'Àustria. La parella tingué deu fills:

Orleanistes i legitimistes[modifica | modifica el codi]

Després de la revolució de 1830, a França es formà la facció dels legitimistes, els quals rebutjaven Lluís Felip i es declaraven partidaris dels Borbons directes, és a dir, Carles X, mort a l'exili el 1836, i els seus descendents: Lluís Antoni, duc d'Angulema, "Lluís XIX" (1836-1844) i Enric, comte de Chambord, "Enric V" (1844-1883). Per això, a partir de 1848 els monàrquics francesos es dividien en dos grups: orleanistes -partidaris dels hereus de Lluís Felip- i legitimistes -seguidors dels descendents de Carles X-.

Amb la mort sense descendència del comte de Chambord (1883), va extingir-se la branca principal dels Borbó francesos; llavors, molts dels antics legitimistes passaren a reconèixer com a rei el comte de París, nét de Lluís Felip. Ara bé, un sector minoritari de l'antic legitimisme considerà que l'herència dels drets dinàstics del comte de Chambord havia de passar als descendents del duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, malgrat que, per esdevenir rei d'Espanya, havia hagut de renunciar als seus drets al tron de França.


Precedit per:
Carles X
Rei de França
1830 - 1848
Succeït per:
Napoleó III


Cronologia dels reis de França, reis dels Francesos i emperadors dels Francesos
del 987 a 1870
987 996 1031 1060 1108 1137 1180 1223 1226
   Hug Capet Robert II Enric I Felip I Lluís VI Lluís VII Felip II Lluís VIII   
1226 1270 1285 1314 1316 1316 1322 1328 1350
   Lluís IX Felip III Felip IV Lluís X Joan I Felip V Carles IV Felip VI   
1350 1364 1380 1422 1461 1483 1498 1515 1547 1559
   Joan II Carles V Carles VI Carles VII Lluís XI Carles VIII Lluís XII Francesc I Enric II   
1559 1560 1574 1589 1610 1643 1715 1774 1792
   Francesc II Carles IX Enric III Enric IV Lluís XIII Lluís XIV Lluís XV Lluís XVI   
1792 1804 1814 1824 1830 1848 1852 1870
     -   Napoleó I Lluís XVIII Carles X Lluís Felip I - Napoleó III   

Portal:Història - Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte



A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Felip I de França