Reina Victòria del Regne Unit

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Victòria I del Regne Unit)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Victòria del Regne Unit».
Victòria del Regne Unit
Reina Victòria del Regne Unit

Regne
20 de juny de 183722 de gener de 1901
Precedit per Guillem IV
Succeït per Eduard VII
Coronació 28 de juny de 1838 (amb 19 anys)

Títols Emperadriu de l'Índia
Batejat Alexandrina Victoria
Naixement 24 de maig de 1819
Londres Palau de Kensington, Londres
Defunció 24 de maig de 1819 (als -82 anys)
Illa de Wight Palau d'Osborne, Illa de Wight
Consort Albert de Saxònia-Coburg Gotha
Descendència
Dinastia Casa de Hannover
Pare Príncep Eduard, duc de Kent i de Streathem
Mare Princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld

Coat of Arms of the United Kingdom (1837-1952).svg

Reina Victòria del Regne Unit (Londres 1819 - Palau d'Osborne a l'Illa de Wight 1901). Reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda entre el 1837 i el 1901, i emperadriu de l'Índia entre el 1876 i el 1901. El seu regnat, que fou el més llarg de la història de les illes britàniques, marcà una època en la vida quotidiana de la població i de tot el llarg segle XIX britànic, el victorianisme.

Més enllà de valoracions polítiques o socials, el regnat de la reina Victòria significà la gran expansió colonial britànica vers l'Àfrica i l'Àsia, la revolució industrial del país que malgrat que ja s'havia iniciat al segle XVIII fou en el segle XIX quan el procés es consolidà i s'expandí enormement. Dinàsticament, Victòria I fou l'últim monarca de la casa dels Hannover que regnà el país i que donà pas a la nova dinastia, també germànica, dels Saxònia-Coburg Gotha.

Naixement i família[modifica | modifica el codi]

Nascuda el 24 de maig de 1819 al Palau de Kensington essent filla del duc de Kent, Eduard del Regne Unit i de la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld. La princesa era néta per via paterna del rei Jordi III del Regne Unit i de la princesa Carlota de Mecklenburg-Strelitz mentre que per via materna ho era del duc Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saafeld i de la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein.

El duc de Kent, igual que els seus germans, no es maridà durant la seva joventut i ho féu a una edat madura quan el rei Jordi III del Regne Unit els sotmeté a una enorme pressió per tal que es cassessin d'acord amb el seu rang i amb la necessitat de garantir la successió a la Corona britànica.

La princesa Victòria fou batejada al Palau de Kensington el mateix any 1819 essent els seus padrins el rei Jordi IV del Regne Unit, el tsar Alexandre I de Rússia, la princesa Carlota del Regne Unit que era muller del rei Frederic I de Württemberg i la duquessa viuda de Saxònia-Coburg Saafeld, la comtessa Augusta de Reuss zu Ebersdorf und Lobenstein.

Malgrat que els seus pares no tinguessis més fills, la princesa tenia dos germans per part de mare, ja que la seva mare havia estat casada anteriorment amb el príncep Emili Carles de Leiningen i d'aquest matrimoni havien nascut dos fills, els prínceps Carles Frederic de Leiningen i la princesa Feodora de Leiningen, princesa de Hohenlohe-Lagenburg.

Als vuit mesos del seu naixement, el seu pare el duc de Kent, Eduard del Regne Unit moria d'una greu pneumònia i tan sols una setmana després moria el seu avi, el rei Jordi III del Regne Unit, la qual cosa convertia a la jove princesa en segona a la llista de successió a la Corona i presumpta hereva del príncep de Gal·les i futur rei Guillem IV del Regne Unit que no tenia fills.

En una primera etapa de la seva vida rebé la formació exclusivament en alemany que era la seva llengua materna i també amb la que es relacionava amb la seva institutriu. Posteriorment rebé formació en anglès i altres idiomes com el francès, el llatí, el grec i l'italià.

A l'edat d'onze anys morí el rei i padrí Jordi IV del Regne Unit deixant la Corona al rei Guillem IV del Regne Unit d'edat avançada i sense fills del seu matrimoni amb la princesa Adelaida de Saxònia-Meiningen. La princesa es convertí en hereva a la Corona i per l'Acte de Regència de 1831 foren garantit els títols de duquessa de Kent i de Strathearn a la mare de la futura reina.

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

L'any 1835 la princesa Victòria coneixia al príncep que amb el pas dels anys es convertiria en el seu espòs i en l'amor de la seva vida, Albert de Saxònia-Coburg Gotha. Albert i Victòria eren cosins en primer grau, ja que el pare d'ell i la mare d'ella eren germans carnals, fills del duc Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saalfeld.

Malgrat que es plantejaren importants contratemps en torn del matrimoni, l'oposició del rei que preferia un príncep holandès o aquells que preferien un gran duc rus per la jove princesa, el partit encapçalat per la princesa Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld, duquessa de Kent, i el rei Leopold I de Bèlgica, oncle de la princesa, guanyaren la partida. Es veia en Albert de Saxònia un jove educat en les millors universitats alemanyes, atractiu i molt capaç, alhora que pertanyia a una petitíssima casa principesca alemanya que no contribuiria a crear obligacions extres al Regne Unit i no dominaria l'agenda de la futura reina. Albert es convertí també en el candidat ideal pel Parlament.

El 10 de febrer de 1840 a la Capella Reial del Palau de Saint James de Londres es casà amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg Gotha. En aquell mateix moment Albert adquiria el grau d'altesa reial i el títol de príncep consort del Regne Unit. La parella tingué nou fills i es convertiren en allò que els genealogistes han anomenat com els avis d'Europa, juntament amb el rei Cristià IX de Dinamarca.

Descendents de la reina Victòria són: la reina Elisabet II del Regne Unit, la reina Margarida II de Dinamarca, el rei Carles XVI Gustau de Suècia, el rei Joan Carles I d'Espanya, el rei Harald V de Noruega, el rei Constantí II de Grècia, el rei Miquel I de Romania, la gran duquessa Maria de Rússia, el príncep Alexandre de Iugoslàvia i el duc Amadeu de Savoia-Aosta entre d'altres.

Obra de govern[modifica | modifica el codi]

La qüestió de Hannover[modifica | modifica el codi]

L'any 1837 moria al Palau de Buckingham el rei Guillem IV del Regne Unit i immediatament es convertia en reina del Regne Unit la princesa Victòria. Des de l'any 1714 els sobirans anglesos eren també electors de Hannover primer i posteriorment reis de Hannover, pel fet que fou l'elector de Hannover qui esdevindria, l'any 1714, rei anglès amb el nom de Jordi I del Regne Unit. La unitat dinàstica dels dos territoris no es corresponia però amb una unitat de fet en qüestions de legislació. Per aquest motiu, mentre que a Hannover encara era vigent la llei sàlica, al Regne Unit aquesta llei mai s'hi havia instaurat. D'aquesta forma, l'any 1837, a la mort del rei Guillem IV del Regne Unit, el regne de Hannover passà al duc de Cumberland, que es convertiria en el rei Ernest August I de Hannover i els territoris britànics passaren a la reina Victòria. Els reis i els descendents hannoverians conservarien fins a l'any 1917 tots els seus títols britànics i fins i tot en l'actualitat formen part de la llista successòria a la Corona anglesa. L'actual cap de la casa dels Hannover és el príncep Ernest August de Hannover espòs de la princesa Carolina de Mónaco.

Els primers governs[modifica | modifica el codi]

Quan Victòria assolí el poder, l'executiu era controlat pel partit liberal encapçalat per Lord Melbourne. Melbourne exercí una forta influència sobre una reina extremadament inexperta i poc preparada per les funcions de govern. El primer ministre esdevingué cada vegada més impopular i se succeïren un seguit de revoltes al Canadà i a Jamaica que feren que l'any 1839 caigués l'executiu Melbourne.

La reina va sol·licitar al conservador sir Robert Peel a formar govern. Malgrat tot, Pell es trobà amb importants contratemps com a conseqüència de les dinàmiques que s'havien generat durant més de vint anys de govern liberal. L'anomenada crisi de les cambreres reials en fou un clar exemple, ja que davant l'intent de Peel de substituir les cambreres de la Cort, majoritàriament esposes de liberal per esposes de conservadores, aquestes exerciren una important pressió sobre la reina que no respongué a l'expectativa de Peel i mantingué els càrrecs. Peel fou substituït l'any 1840 per Melbourne que fou substituït de nou per Peel l'any 1841 després de perdre les eleccions.

Des de 1840 i fins al 1842 se succeïren quatre intents d'atemptat contra la figura de la reina cap d'aquests intents tingué èxit i ni tan sols aconseguiren ferir a la reina.

Irlanda[modifica | modifica el codi]

La predilecció de la reina Victòria es féu patent des del moment que elegí passà les vacances a la vila de Killarney a Kerry. Aquesta elecció fou corresposta per els irlandesos que en un primer moment sentiren devoció per la jove monarca. Ara bé, l'any 1845 esclatà a Irlanda l'anomenada Fam de la Patata que va provocar la mort d'un milió d'irlandesos i l'emigració d'un altre milió cap als Estats Units principalment. En resposta a la crisi la reina donà de la seva pròpia llista civil que rebia del Parlament la quantitat de £5000 per diversos obres de caritat. Malgrat això, la dura política que establia el ministeri de Lord John Russell que empitjorà la crisi va afectar greument la popularitat de la sobirana fins a l'extrem que el moviment republicà creixé considerablement i batejà a la monarca com la "Reina fam".

La primera visita oficial a l'illa es produí l'any 1849 essent especialment organitzada per lord Claredon, el lord Lieutenant d'Irlanda; és a dir, el cap de l'administració britànica a l'illa, amb l'objectiu d'atraure l'atenció dels polítics britànics cap als greus problemes que patia Irlanda. La imatge de la reina seguí durant els següents anys bastant deteriorada i així la Corporació de Dublin es negà a felicitar als prínceps de Gal·les pel seu matrimoni o pel naixement del seu primer fill, el príncep Albert Víctor. La reina pressionà a membres dels gabinets ministerials, lord Lieutenant i inclús membres de la família reial a establir la residència a l'illa.

L'última visita de la reina a Irlanda es produí l'any 1900, mesos abans de morir quan ella anà a l'illa per tal d'apel·lar als homes irlandesos que s'allistessin a l'exèrcit britànic per tal de lluitar a la Segona Guerra Bòer. L'oposició nacionalista féu que Arthur Griffith establís una organització anomenada Cumann na nGaedheal que uní l'oposició britànica. Cinc anys després Griffith va emprar els contactes realitzats en la campanya en contra de la visita de la reina per forma un nou moviment polític anomenat Sinn Fein.

Els anys centrals de Govern[modifica | modifica el codi]

La dècada de 1850[modifica | modifica el codi]

L'any 1851 es produí a Londres la Gran Exhibició de 1851. Organitzada magistralment pel príncep Albert va ser inaugurada oficialment per la reina l'1 de maig del mateix any. Tot i la por de molts, la mostra fou un rotund èxit que consolidà el Regne Unit a l'avantguarda dels nous ginys tecnològics i com a país punter en la revolució industrial.

L'any 1852 entrà al Govern Lord Derby que no estigué durant gairé temps a l'executiu, ja que no pogué mantenir una còmoda majoria parlamentària. La reacció de la reina fou d'ansietat per acabar amb la debilitat i poca durada dels primers ministres que ja arrossegava des de la Crisi de les Cambreres de Cort de l'any 1842. Tant la reina com el príncep consort van encoratjar als polítics a formar grans coalicions que aportessin estabilitat a la vida política del país.

Lord Aberdeen arribà a l'executiu portant a terme una de les intervencions militar més importants del regnat de la reina Victòria a Europa, la participació anglesa a la guerra de Crimea l'any 1854 al costat de l'Imperi Otomà i en contra de Rússia. Abans de l'entrada a la guerra havien corregut forts rumors de certes preferències reials pel bàndol rus en contra de l'otomà la qual cosa afecta la popularitat de la sobirana i de la família reial. Malgrat tot, el suport inequívoc de la reina Victòria i de la família reial al complet a les tropes britàniques que partien a la guerra i la institució de la "Creu Victòria" arran de la guerra com un premi al valor de la tropa van esvair els rumors existents.

La consecució de les accions militars portades a terme pel ministeri de lord Aberdeen durant la Guerra feren que el Govern d'Aberdeen caigués l'any 1855. El lloc d'Aberdeen fou substituït pel de Lord Palmerston amb qui la reina s'havia reconciliat. Malgrat tot, Palmerston també caigué dos anys després com a conseqüència de la conducta portada a terme arran de la Segona Guerra de l'Opi.

Palmerston fou substituït de nou per Derby evidenciant l'existència de governs inestables i poc capaços d'aglutinar suports populars i parlamentaris amplis. Derby aconseguí sufocar les rebel·lions de l'Índia i posar definitivament la colònia sota les mans de la corona anglesa. L'executiu de Derby no gaudí d'una major consideració que el que havia tingut durant la seva primera etapa de govern i així l'any 1859 fou substituït de nou per Parlmerston.

Viduïtat[modifica | modifica el codi]

El 14 de desembre de l'any 1861 moria al castell de Windsor el príncep consort Albert de Saxònia-Coburg Gotha causant una terrible depressió a la sobirana britànica. La reacció de la monarca fou la d'abandonar per complet la vida política, la pública i restringir la seva presència a un petit nucli familiar. Des de 1861 i fins a l'any 1901, durant quaranta anys, la reina Victòria vestí ininterrompudament de color negre.

Victòria començà a incrementar la seva amistat amb un membre del servei de palau d'origen escocès, John Brown, relació de la qual se'n deduí per part de l'opinió pública d'una història d'amor o inclús es parlà d'un suposat casament en secret de la parella. Recentment s'han descobert diaris en el qual diverses persones testimonien l'existència de l'esmentat matrimoni. Tot plegat féu que la reina fos coneguda amb el sobrenom de Senyora Brown.

L'aïllament de la reina de la realitat pública va fer que la monarquia caigués en un important impopularitat en l'opinió pública i que els moviment republicans guanyessin gran quantitat d'adeptes. A més a més, ella no participava ni dels deures oficials ni del govern i es va recloure a les residències reials de Balmoral a Escòcia o Palau d'Osborne a l'illa de Wight. Mentrestant una de les principals peces legislatives del període victorià fou aprovat al Parlament: L'Acte de la Reforma de 1867. Lord Palmerston es mostrà enèrgicament contrari a la reforma electoral i en conseqüència hagué de dimitir l'any 1865 la qual cosa suposà l'arribada al poder de Lord Russell i posteriorment de Lord Derby.

Gladstone i Disraeli[modifica | modifica el codi]

El 1868, el conservador Benjamin Disraeli va entrar a l'executiu britànic. Amb el pas del temps mostraria ser el primer ministre preferit de la reina Victòria. El seu ministeri, malgrat tot, aviat col·lapsà, essent substituït pel Govern de Willian Gladstone membre del partit liberal. La reina mai mostrà cap simpatia per Gladstone ni per les seves polítiques la qual cosa contribuí a augmentar la seva preferència per Disraeli. Fou durant el govern de Gladstone al principi dels anys 1870 quan la reina va començar a emergir gradualment com una fortíssima figura social i política abandonant l'aïllament. Amb el suport actiu de la seva família va esdevenir cada vegada més activa.

El 1872, la reina Victòria patí un sisè atemptat en contra de la seva vida. L'atemptat provenia d'un irlandès que demanava la llibertat pels presoners irlandesos, Arthur O'Connor. John Brown va ser capaç d'interceptar la pistola abans que el propi O'Connor pogué cometre el regicidi que tenia preparat i en conseqüència rebé la medalla d'or a la valentia. O'Connor fou sentenciat a presó i a rebre càstigs corporals els quals eren permesos per l'Acte de 1842, malgrat això, Victòria condonà gran part de la condemna.

Disraeli tornà al poder l'any 1874 en un moment en què els sentiments imperialistes eren en boga tant al Regne Unit com a Europa. El 1871 l'Imperi Alemanya havia estat proclament i la filla gran de la reina Victòria, la princesa reial Victòria, un dia esdevindria emperadriu de la principal potència continental d'Europa esdevenint jeràrquicament superior a la seva mare que tan sols era una reina.

Per tal de prevenir qualsevol anamolia diplomàtica, l'any 1876 es va promulgar un nou Acte de Títols Reial pel Parlament, acte en què s'incloïa el títol d'Emperadriu de l'Índia com a nou títol dels sobirans anglesos alhora Disraeli fou creat comte de Beaconsfield.

L'administració de Disraeli caigué l'any 1880 quan els liberals guanyaren les eleccions generals. Gladstone havia renunciat al lideratge dels liberals l'any 1876 i la reina havia convidat a Lord Hartington a formar un nou executiu. Malgrat tot, Hartington no acceptà formar ministeris sense el suport de Gladstone.

L'any 1882 es produí un nou atemptat en contra la vida de la reina. Un boig escocès, Roderic Maclean, va disparar en contra la reina que era asseguda en un carruatge errant el tret.

Des de 1880 i fins a l'any 1885 el govern liberal de Gladstone introduí importants reformes sobretot en la llei electoral que malgrat que la reina no acceptava no tingué més remei que donar el seu consentiment. El 1886 Gladstone fou substituït pel conservador Lord Salisbury que creà un nou marc legislatiu independent per l'illa d'Irlanda.

Els últims anys[modifica | modifica el codi]

El Jubileu d'Or[modifica | modifica el codi]

L'any 1887, el Regne Unit va celebrar el Jubileu d'Or de la Reina Victòria; és a dir, el cinquantè aniversari de l'ascensió al tron. L'ocasió fou una brillant trobada de la més important reialesa vinculada amb la reina que es reuniren en un important banquet en què assistiren un important contingent de reis i prínceps europeus.

Entre d'altres al Jubileu hi assistiren l'emperadriu Victòria de Prússia, el kàiser Guillem II de Prússia, la reina Sofia de Grècia i el seu espòs el rei Constantí I de Grècia; els prínceps de Gal·les; el gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt, la gran duquessa Elisabet de Rússia o la reina Maria del Regne Unit entre molts d'altres.

El Jubileu de Diamants[modifica | modifica el codi]

L'any 1897 se celebrà a Londres el jubileu de Diamants de la reina Victòria per tal de commemorar el seixantè aniversari de l'accés al tron de la sobirana. Una vegada més la capital britànica fou el màxim aparador de prínceps i reis europeus que rendien tribut a la reina, mare i àvia de reis i prínceps, Victòria.

L'any 1896ja s'havia convertit en la sobirania més longeva del Regne Unit superant al rei Jordi III del Regne Unit, el seu avi.

Els últims anys de la reina foren extremadament durs, l'any 1884 ja havia vist la mort del seu fill petit, el príncep Leopold del Regne Unit, com a conseqüència de l'hemofília que patia i que li proporcionà la mort al sud de França. També havia vist a morir a dues de les seves filles i un altre fill seu, la gran duquessa Alícia de Hessen-Darmstadt l'any 1878, la mort de la princesa reial Victòra de Prússia l'any 1901 i la mort del duc d'Edimburg, el príncep Alfred del Regne Unit. La mort de la princesa reial fou especialment dura per la reina, ja que mantenia vincles estretíssims amb la seva filla gran que sentia com una dona excepcional.

La reina també veié la mort de dos dels seus néts, el príncep hereu del príncep de Gal·les, Albert Víctor del Regne Unit, i la del príncep hereu Alfred del Regne Unit. La reina també veié com la seva filla petita, la princesa Beatriu del Regne Unit perdia el seu espòs, el príncep Enric de Battenberg en una guerra africana i com dos dels seus quatre fills patien l'hemofília.

El seu últim acte públic fou la col·locació d'una pedra que inaugurava nous edificis que engrandirien el Museu d'Albert i Victòria de Londres.

El 22 de gener del 1901 la Reina moria a la seva estimada residència de l'Illa de Wight (la residència havia estat dissenyada pel seu espòs), a l'edat de 81 anys després de 63 anys, set mesos, i dos dies de regnat. El funeral tingué lloc el dia 2 de febrer del mateix any enterrant la reina al costat del seu espòs al Fragmore Mausoleum.

Fou succeïda pel seu fill, l'etern príncep de Gal·les i rei Eduard VII del Regne Unit i la seva muller la princesa Alexandra de Dinamarca.