Alexandre I de Rússia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alexandre Pavlovitx Romanov
Alexandre I de Rússia

Escut de l'Imperi Rus
Emperador i tsar de totes les Rússies
Precedit per Pau I
Succeït per Nicolau I de Rússia
Coronació 23 de març de 1801 (com a tsar)

Naixement 23 de desembre de 1777
Sant Petersburg (Imperi Rus)
Defunció 1 de desembre de 1825
Taganrog (Imperi Rus)
Consort Lluïsa de Baden
Dinastia Romànov
Pare Pau I
Mare Sofia de Württemberg


Alexandre I de Rússia (en rus: Александр I Павлович) (Sant Petersburg 1777 - Taganrog 1825) fou un tsar de Rússia entre 1801 i 1825, rei de Polònia des de 1815 i primer gran duc de Finlàndia.

Va néixer el dia 23 de desembre de 1777 a Sant Petersburg essent fill del futur tsar Pau I de Rússia i de la duquessa Sofia de Württemberg. Alexandre era nét del tsar Pere III de Rússia i de la tsarina Caterina II de Rússia per via paterna; mentre que per via materna era nét del duc Frederic II Eugeni de Württemberg i de la marcgravina Frederica Dorotea de Brandenburg-Schwedt.

Alexandre va succeir el seu pare al tron després que aquest fos assassinat, i va dirigir Rússia durant el període caòtic de les Guerres Napoleòniques. El seu regnat es divideix en dues gran etapes, mentre que en un primer període intentà la introducció de reformes de caràcter liberal, després de 1815 fou el principal defensor de l'absolutisme a Europa. Referent a la política exterior, Alexandre incrementà i consolidà definitivament el poder de Rússia en el concert internacional. Concretament, sota el seu regnat, Rússia va conquerir Finlàndia i part de Polònia. Les estranyes contradiccions del seu caràcter converteixen Alexandre en un dels tsars més interessants de Rússia.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Poc després del seu naixement, la seva àvia paterna, la tsarina Caterina la Gran, l'apartà dels seus pares per tal de guiar personalment la instrucció del futur tsar. Algunes veus al·leguen que ella volia proclamar Alexandre com a hereu del tron en detriment del seu pare.

Alexandre fou utilitzat tant per la tsarina com pel tsarèvitx en les seves personals lluites de poder a la Cort. Aquest fet condicionà de forma important el caràcter d'Alexandre que aviat es convertí en una persona amb un caràcter difícil, amb grans dots per a la manipulació de les persones i amb una facilitat d'exercir el poder remarcable. Educat sota l'atmosfera lliberal de la cort de Caterina, va ser instruït, per un tutor suís, Frederic Cesar de Laharpe, en els principis de Rousseau. A part de la formació intel·lectual, Alexandre fou instruït en els coneixements militars pel Nikolai Saltykov que l'introduí en els costums de la noblesa russa.

Inicialment, el jove Alexandre simpatitzava amb els revolucionaris francesos i polonesos. Malgrat tot, aviat s'intuí que el seu pare li va ensenyar a combinar un teòric amor per la humanitat amb un menyspreu pràctic per l'home. Aquestes tendències contradictòries van mantenir-se en el seu caràcter durant tota la seva vida, revelant-se en les fluctuacions de la seva política, tant interna com exterior.

El 1793 es casà amb la princesa Lluïsa de Baden, que només tenia 14 anys en aquell moment. La mort de Caterina, el novembre de 1796, va portar el seu pare, Pau I de Rússia, al tron. Aviat, el nou tsar es guanyà les enemistats de la noblesa i l'església russa que veia amb mals ulls les reformes iniciades pels governs de Pau. Així, el tsar fou assassinat el març de 1801. Del seu matrimoni amb Lluïsa de Baden tan sols va tenir dues filles que van morir de petites.

Va establir amistat amb Napoleó Bonaparte per un període de temps molt breu però per pressió dels nobles i dels familiars, l'aliança es va trencar i Alexandre es va convertir novament en enemic de França.

Arribada al tron[modifica | modifica el codi]

Alexandre I va arribar al tron el 23 de març de 1801 i va ser coronat al Kremlin el 15 de setembre del mateix any 1801. Els historiadors encara debaten sobre el paper que va jugar Alexandre en l'assassinat del seu pare. L'opinió més estesa és que ell estava a favor d'aconseguir prendre el tron al seu pare però que va insistir que el seu pare no havia de morir. Al pincipi, de fet, això va exercir una petita influència en la vida de l'emperador.

El jove tsar estava determinat a reformar el sistema de govern obsolet i centralitzat que Rússia tenia. Al mateix temps que retenia per un temps alguns dels vells ministres que havien servit a l'emperador Pau, un dels primers actes del seu regnat va ser el nomenament del Comitè Privat, també anomenat irònicament "Comite du salut public", format per joves i entusiastes amics seus -Victor Kochubey, Nikolay Novosiltsev, Pavel Stroganov i Adam Jerzy Czartoryski- per donar forma a uns esquemes de reformes internes que pretenien aconseguir l'establiment d'una monarquia constitucional. Alexandre intentà elaborar una constitució i grans polítiques lliberals. També volia resoldre un altre problema rus -el futur dels serfs. El règim va contemplar la possibilitat d'emancipació dels serfs encara que això no es va aconseguir fins al 1861. Russia no estava preparada per a una societat més lliberal; i Alexandre, va ser tal com ell mateix va dir, "un feliç accident" al tron dels tsars. Alexandre es queixà amargament de l'«estat de barbarisme en què havia quedat el país a causa del tràfic d'homes».

Alexandre també es queixà de la corrupció generalitzada i el fet que aquesta l'havia deixat sense homes. En conseqüència, hagué de cobrir els llocs administratius governamentals amb alemanys i altres estrangers cosa que accentuava la resistència dels vells russos a les reformes. Aquest regnat que havia començat amb grans promeses de reformes i que va acabar enfortint encara més les cadenes que oprimien el poble rus va ser conseqüència més aviat dels defectes del tsar que de la corrupció i de l'endarreriment de la manera de viure russa.

El seu amor per la llibertat es va demostrar irreal, tot i semblar sincer. La seva vanitat augmentava al presentar-se davant el món com el benefactor del seu poble, però al seu teòric liberalisme s'hi afegia un caràcter autòcrata sense que això li representés cap contradicció.

«Sempre vols instruir-me!», exclamava davant Derzhavin, el seu ministre de justícia, «Però jo sóc un emperador autòcrata i ho seré, i res més!». El príncep Czartoryski va escriure: «Podria haver acordat graciosament que tothom fos lliure, si cada un escollís lliurement ser-ho».

Malgrat tot el seu temperament, unit a la falta de fermesa dels seus propòsits, li van fer posposar aquelles mesures els principis de les quals havia recolzat públicament.

Legislació[modifica | modifica el codi]

La codificació de les lleis iniciada el 1801 no va acabar de dur-se a terme durant el seu regnat. No es va fer res per solucionar la situació de la pagesia russa. La constitució esbossada per Mikhaïl Speransky i aprovada per l'emperador va quedar sense firma. Alexandre, de fet, va posseir en gran mesura totes les característiques tiràniques, com la desconfiança en la capacitat del seu poble per tenir una opinió independent. Li va faltar també el primer requisit per ser un sobirà reformista: la confiança en la seva gent; i va ser això el que va viciar les reformes que es dugueren a terme. Va experimentar en les províncies perifèriques del seu imperi, i els russos van fer notar amb murmuracions que, no content amb governar mitjançant estrangers, ara concedia a Polònia, Finlàndia i les províncies bàltiques els beneficis que a ells els negava.


Precedit per:
Pau I
Escut de l'Imperi Rus
Emperador de Rússia

18011825
Succeït per:
Nicolau I


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alexandre I de Rússia