Caterina II de Rússia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Caterina II la Gran
Caterina II de Rússia

Escut de l'Imperi Rus
Emperadriu i tsarina de totes les Rússies
Precedit per Pere III
Succeït per Pau I de Rússia
Coronació 9 de juliol de 1762

Batejat Sophie Friederike Auguste von Anhalt-Zerbst
Naixement 2 de maig de 1729
Stettin, Pomerània
Defunció 17 de novembre de 1796
Sant Petersburg (Imperi Rus)
Consort Pere III
Dinastia Romànov
Pare Cristià August d'Anhalt-Zerbst
Mare Joana Elisabet de Holstein-Gottorp

Caterina II de Rússia anomenada la Gran (Iekaterina Alekséievna, en rus: Екатерина Великая), (Stettin 1729 - Sant Petersburg 1796). Princesa alemanya que esdevingué tsarina de Rússia per l'abdicació del seu marit el tsar Pere III de Rússia. Representa la monarquia il·lustrada per antonomàsia del segle XVIII a Rússia. La seva llegenda s'ha mantingut viva fins als nostres dies.

Infància[modifica | modifica el codi]

Nasqué a la ciutat de Stettin, capital històrica de Pomerània, en aquell moment pertanyent al regne de Prússia i que avui forma part de Polònia, l'any 1729. Era filla del príncep Cristià August d'Anhalt-Zerbst i de la princesa Elisabet de Schleswig-Holstein-Gottorp. La seva era una família de tercer grau dintre de la noblesa alemanya de principis de segle XVIII. La seva educació transcorregué amb una certa precarietat econòmica, encara que no cultural.

Casament i descendència[modifica | modifica el codi]

Caterina II en la seva joventut

L'any 1745 la princesa d'Anhalt-Zerbst, Sofia Augusta, és l'escollida per la tsarina Elisabet I de Rússia per casar-se amb el seu nebot i hereu, el futur tsar Pere III de Rússia.[1] El llavors tsarevitx Pere de Rússia era fill del duc Carles Frederic de Holstein-Gottorp i de la gran duquessa Anna de Rússia filla de Pere I de Rússia i germana de la tsarina Elisabet I de Rússia. El casament es produí el 1745, la parella s'establí a Sant Petersburg i tingueren dos fills, la paternitat dels quals s'ha posat més que en dubte:

La paternitat dels seus fills s'atribueix a un dels seus múltiples amants, en especial a Serguei Saltikov. La tsarina tingué múltiples amants i sembla demostrat el fet que patí de nimfomània, ja que es descobriren múltiples aparells de caràcter sexual.

Esposa de Pere III de Rússia[modifica | modifica el codi]

El fracàs del matrimoni ja es fa palès la nit de noces, ja que no serà fins dotze mesos després que el matrimoni serà consumat. Pere pendrà una amant i Caterina iniciarà contactes amb diferents grups de poder contraris al seu marit a la vegada que també inciava la seva particular, i extensa, llista d'amants.

Extremadament informada de les notícies que occorrien a Rússia i a la resta d'Europa, mantenia correspondència amb els més grans pensadors del moment, inclosos Diderot i Voltaire.

El 1762 el seu marit accedeix al tron amb el nom de Pere III de Rússia, però les seves excentricitats i les seves polítiques, en especial la seva obsessió amb Prússia, li crearen múltiples enemics que veuran en Caterina la candidata ideal a ocupar el tron de Rússia. Caterina i el seu amant Grigori Orlov van liderar un cop de palau emprant una tropa que va entrar al Palau on residia el tsar, capturant-lo i transportant-lo al castell de Ropsha on una setmana després moriria assassinat pels partidaris de la seva dona. Caterina esdevenia la nova tsarina, adoptant el nom de Caterina II de Rússia.

Tsarina de Rússia[modifica | modifica el codi]

En la política interna destaca la voluntat de reforma de lleis i codis que per tal de portar-la a terme convocà una comissió legislativa en què totes les classes socials, a excepció dels serfs, hi eren representats. Mesos després la desconvocà en una onada de conservadurisme després de la revolta cossaca dirigida per Omelian Pugatxov els anys 1774 - 1775. A causa de la revolta reorganitzà les províncies i els districtes russos per aconseguir un control més gran de les àrees rurals.

Afavorí la colonització de les noves àrees ocupades a Alaska i a Ucraïna, donant terres a la noblesa i garantint-los serfs. Va establir la Societat Econòmica Lliure per tal d'encoratjar la modernització de l'agricultura i la indústria. Va animar a la inversió estrangera a establir-se a Rússia per tal de convertir-se en un motor per les regions menys desenvolupades. Reduí la presència de la censura a la societat russa, encoratjant a l'educació de les classes mitjanes i de l'aristocràcia.

Pel que fa la política exterior de la tsarina Caterina, aquesta es caracteritza pel continu avenç de la frontera russa l'Oest[2]. Durant els primers anys del seu regnat el ministre d'Afers Estrangers fou Kikita Panin, el qual exercici una influència considerable. El seu exercici estigué encaminat a aconsguir el Pacte del Nord, un pacte entre les monarquies de Rússia, Polònia, Prússia, Suècia i potser el Regne Unit en contra de la unió dels Borbó de França i Espanya i dels Habsburg d'Àustria. El pacte fracassà i Panin perdé el suport de la tsarina i hagué de dimitir l'any 1781.

Retrat de Caterina II

La qüestió polonesa[modifica | modifica el codi]

L'any 1764 Caterina col·locà un seu antic amant al tron de Polònia, Estanislau II August de Polònia. Malgrat que la idea fou de Prússia, Rússia sortí molt afavorida dels tres successius repartiments que s'aplicaren sobre de Polònia, en el qual particparen Prússia i Rússia, i en menor mesura Àustria (1772, 1793 i 1795.

L'Imperi otomà[modifica | modifica el codi]

Durant el regnat de Caterina, Rússia es convertí en la principal potència a l'Europa Oriental. La rivalitat amb l'Imperi Otomà s'expressà en les dues guerres turcorusses de 1768 - 1774 i de 1787 - 1792 En aquestes guerres, Caterina intentà aplicar la filosofia dels repartiments polonesos però no tingué èxit. Tot i així, aconseguí debilitar les posicions otomanes i ocupar la Península de Crimea en 1783[3] després de la Primera Guerra Turcorussa,

El 1787 es va reprendre la guerra contra Rússia, que aquest cop comptava amb el suport d'Àustria. Suècia i Prússia van entrar al conflicte a favor de l'Imperi, però van proveir poca ajuda. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin mentre Uixakov va destruir la flota otomana a Kinburn i Fidonisi i després d'un llarg setge hivernal Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin. Després de les derrotes a Focşani i Rymnik els otomans van evacuar Bessaràbia i Valàquia. L'ocupació de Crimea fou ratificada després de la Segona Guerra Turcorrussa i amb el Tractat de Jassy en 1792.[4]

Guerra de successió bavaresa[modifica | modifica el codi]

Després de la mort sense descendents directes de l'últim elector de la branca principal de la família dels Wittelsbach una guerra, la Guerra de Successió de Baviera entre Àustria i Prússia va iniciar-se per tal de col·locar els propis candidats al tron bavarès 1778 - 1779. Mentre Àustria apostava pel príncep Carles IV Teodor de Baviera i Prússia i Saxònia ho feien pel comte Carles II de Zweibrücken. Caterina fou nombrada intermediadora per arribar a la pau que s'acordà al Congrés de Teschen de 1779.

Caterina jugarà un rol importantíssim que posteriorment durant el segle XIX i XX jugaria el Regne Unit, i ho féu moltes vegades inconscientment.

Conflicte amb Suècia[modifica | modifica el codi]

L'any 1788 Rússia es trobà embolicada en una guerra amb Suècia. El tron suec era ocupat pel cosí de Caterina, el rei Gustau III de Suècia. Suècia reclamava les progressives conquestes russes als estats bàltics. La guerra tingué diverses etapes, la que enfrontà Rússia amb Suècia i la que encarà Suècia i Dinamarca. El conflicte se segellà restaurant els diversos territoris a les diverses nacions. La pau regnà durant vint anys.

La Cultura[modifica | modifica el codi]

Caterina s'autoqualificà com una "filòsofa al tron". Malgrat la seva voluntat de passar per una sobirana il·lustrada i liberal molts dels seus actes denoten un menyspreu pels serfs, denotant característiques d'una tirana amb una gran falta de sensibilitat liberal.

Fou una patrona de les Arts i de la Literatura. El Museu de l'Hermitage començà amb les peces de la col·lecció particular de la tsarina. Va escriure un manual per l'educació dels infants inspirant-se en les idees de John Locke, fundà l'Institut Smolny, i esdevingué un dels més importants d'Europa en la seva especialitat.

Escrigué novel·les, comèdies i memòries. Mantigué correspondència amb Diderot, D'Alembert i Voltaire. Malgrat tot, el seu regnat també estigué marcat per la figura de la censura.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gerhardi, William Alexander. The Romanovs (en anglès). Putnam, 1939, p. 34. 
  2. MATA, Jordi. «Els Romanov i la Rússia imperial». Sàpiens [Barcelona], núm. 135 (octubre 2013), p. 48-54. ISSN 1695-2014
  3. Kırımlı, Hakan. National movements and national identity among the Crimean Tatars: (1905-1916) (en anglès). Brill, 1996, p. 1. ISBN 9004105093. 
  4. Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World. vol.1 (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 774. ISBN 1598843362. 


Precedida per:
Pere III
Escut de l'Imperi Rus
Emperadriu de Rússia

17621796
Succeïda per:
Pau I