Urals

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Urals
Уральские горы
Ural Mountains Map.gif
Mapa dels Urals
Cota màxima: 1,895 msnm
Longitud: 2,500 km
Coordenades: 60° 00′ N, 60° 00′ E / 60.000°N,60.000°E / 60.000; 60.000Coord.: 60° 00′ N, 60° 00′ E / 60.000°N,60.000°E / 60.000; 60.000
Situació: Rússia Rússia
Cims destacats: Naródnaia (1,895 m)
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

Els Urals (en rus Уральские горы, Uràlskie gori, o simplement Урал, Ural) són una serralada que discorre de nord a sud de la Rússia occidental.

Les muntanyes dels Urals s'estenen al llarg d'uns 2.500 km, des de les estepes kazakhes, vora la frontera septentrional del Kazakhstan, fins a la costa de l'Àrtic. L'illa de Nova Zembla n'és, en realitat, una continuació dins el mar. Geogràficament aquesta serralada assenyala la part nord de la frontera arbitrària entre les seccions asiàtica i europea del continent eurasiàtic. El cim culminant n'és el Naródnaia (1.895 m). L'erosió dels Urals ha fet aparèixer a la superfície una considerable riquesa mineral, que inclou pedres precioses com el topazi i el beril. Els boscos verges de Komi, als Urals septentrionals, han estat reconeguts Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Iekaterinburg és l'autoproclamada capital dels Urals, si bé els Urals constitueixen un terme geogràfic, no pas administratiu. Altres ciutats importants de la regió són Txeliàbinsk, Ufà i Perm.

Paisatge del nord dels Urals

Els Urals es troben entre les cadenes de muntanyes més antigues del planeta. Es van formar a la fi del període Carbonífer, quan un continent (que a grans termes coincideix amb Sibèria) va col·lidir amb el supercontinent que abastava la majoria de les terres del món de l'època: la combinació de Lauràsia (Europa i l'Amèrica del Nord) i Gondwana. Des d'aquells temps remots, Europa i Sibèria han romàs unides per sempre.

Els geògrafs divideixen els Urals en cinc regions: Urals Meridionals, Urals Mitjans, Urals Septentrionals, Urals Subàrtics i Urals Àrtics.

Als Urals hi ha grans reserves d'or i platí.

Les muntanyes més altes dels Urals són:

  • Naródnaia, als Urals Subàrtics (1,895 m)
  • Iaman-Tau, als Urals Meridionals (1,640 m)
  • Telposiz, als Urals Septentrionals (1,617 m)
  • Paier, als Urals Àrtics (1,499 m)
  • Oslianka, Urals Mitjans (1,119 m)

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Durant l'Antiguitat Clàssica, Plini el Vell pensava que els urals eren les muntanyes Rifean[1][2] esmentades per diversos autors, incloses fonts àrabs del segle X. Tal com va afirmar Sigismund von Herberstein, durant el segle XVI els russos anomenaven aquesta serralada amb diversos noms derivats de paraules russes per a roca (pedra) i cinturó. La denominació russa moderna és Урал (llegit Ural), que es remunta als segles XVI i XVII i que inicialment fou utilitzada per a fer referència a les parts meridionals del sistema muntanyós. Pot que la paraula vinga o bé del túrquic (Bashkir, en què el mateix nom es fa servir per a tota la cadena muntanyosa), o de l'Ob-Ugric.[3] A partir del segle XIII al Bahkortostan existeix una llegenda d'un heroi anomenat Ural. Va sacrificar la seua vida pel bé del seu poble, que va amuntegar roques sobre la seua tomba que posteriorment esdevingueren els Urals.[4][5][6]

Geologia[modifica | modifica el codi]

Una mina als Monts Urals vora el 1910.

Els Urals són una de les cadenes muntanyoses más antigues de la Terra. Si es considera que la seua edat edad es remunta de 250 a 300 milions d'anys, la seua elevació és inusualment gran. El seu procés de formació i orogenia és producte de la col·lisió de la vora oriental del continent d'Euramèrica amb la marge occidental del continent del Kazakhstània, nou i relativament dèbil, que actualment constitueix la major part del territori del Kazakhstan i Sibèria Occidental a l'oeste del riu Irtix. També va intervindre en la col·lisió un arc d'illes associades a l'últim continent esmentat. Aquest xoc va tindre lloc al llarg d'un període de quasi 90 milions d'anys, a finals del període Carbonífer - començaments del Triàsic.[7][8][9][10]

A diferència d'altres orògens importants del Paleozoic (tals como el dels Apalatxes, l'caledònica o l'hercínica), els Urals no han sofert un col·lapse extensional post orogènic i s'han conservat molt bé si tenim en compte la seua edat, estant fonamentats sobre una important arrel d'escorça.[11][12] A la zona est i sud dels Urals la majoria de l'orogen es troba soterrat davall de sediments posteriors que es remunten al Mesozoic i Cenozoic.[7] El Pay-Khoy que es troba cap al nord no correspon a l'origen dels Urals i es va formar posteriorment.

Als Urals va ser descoberta la shuiskita, un mineral del grup de la Pumpellyita.[13]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Noah Webster. Letters to a young gentleman commencing his education: to which is subjoined a brief history of the United States. Howe & Spalding, S. Converse, 1823, p. 101. 
  2. Siegmund Jakob Baumgarten, Ferdinand Wilhelm Beer, Johann Salomo Semler. A supplement to the English Universal history: lately published in London: containing ... remarks and annotations on the Universal history, designed as an improvement and illustration of that work. E. Dilly, 1760, p. 145. 
  3. Фасмер, Макс. Этимологический словарь русского языка
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta bse
  5. *Ludmila Koriakova and Andrei Epimakhov. The Urals and Western Siberia in the Bronze and Iron Ages. Cambridge University Press, 2007, p. 338. ISBN 0521829283. 
  6. Ural, toponym Chlyabinsk Encyclopedia (in Russian)
  7. 7,0 7,1 D. Brown & H. Echtler. The Urals. In: R. C. Selley, L. R. M. Cocks & I. R. Plimer (eds.), Encyclopedia of Geology, Vol. 2. Elsevier, 2005. P 86-95.
  8. L. R. M. Cocks & T. H. Torsvik. European geography in a global context from the Vendian to the end of the Palaeozoic. In Gee, D. G. & Stephenson, R. A. (eds), European Lithosphere Dynamics. Geological Society, London, Memoirs, 32, 83–95.
  9. Victor N. Puchkov. The evolution of the Uralian orogen. Geological Society, London, Special Publications, 2009; v. 327; p. 161-195.
  10. D. Brown et al. Mountain building processes during continent–continent collision in the Uralides. Earth-Science Reviews, Volume 89, Issues 3-4, August 2008, Pages 177-195.
  11. Mary L. Leech. Arrested orogenic development: eclogitization, delamination, and tectonic collapse. Earth and Planetary Science Letters 185 (2001) 149-159.
  12. Jane H. Scarrow, Conxi Ayala & Geoffrey S. Kimbell. Insights into orogenesis: getting to the root of a continent–ocean–continent collision, Southern Urals, Russia. Journal of the Geological Society, London, Vol. 159, 2002, pp. 659–671.
  13. «Shuiskite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 14 de desembre de 2013].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Urals