Literatura russa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La literatura russa fa referència a la literatura feta a Rússia, pels emigrants d'aquest país o per altres autors que han utilitzat el rus[1] en nombrosos països, alguns dels quals han format part de Rússia o de la Unió Soviètica. Abans del segle XIX s'havia produït bastant poc, i és en aquest segle quan s'esdevé el segle d'or de la literatura russa amb el poeta Aleksandr Puixkin i els grans novel·listes Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski. Amb el didactisme soviètic la producció literària s'estancà. Tanmateix, a través dels dissidents, també trobà noves expressions, amb autors com Aleksandr Soljenitsin i Borís Pasternak. Amb la caiguda de l'URSS s'han obert noves perspectives per a la literatura russa.

Literatura russa antiga[modifica | modifica el codi]

La literatura antiga es constitueix a través d'obres rares escrites en rus antic, que no s'ha de confondre amb l'eslau antic de l'Església. Obres anònimes d'aquesta naturalesa són El conte de la Campanya d'Ígor i Oració de Daniel l'Emparedat. Les anomenades «vides de sants» (en rus жития святых, jitià sviatikh) van formar un gènere popular en l'antiga literatura russa. La vida d'Alexandre Nevski (Житие Александра Невского, Jitie Aleksandra Nèvskogo) n'és un exemple ben conegut. Altres monuments de la literatura russa són Zadónsxina, la Sinopsi de Kíev i Un viatge més enllà dels Tres Mars. Les bilini (былины) –epopeies populars orals– fusionen tradicions paganes i cristianes. La literatura russa medieval va tenir un caràcter religiós i s'utilitzà majoritàriament una forma adaptada de l'eslau eclesiàstic, llengua amb molts elements eslaus del sud. La primera obra en rus col·loqiual, l'autobiografia de l'arxiprest Avvakum, no va veure la llum fins a la meitat del segle XVII.

Era petrina[modifica | modifica el codi]

La modernització de Rússia, normalment associada amb Pere el Gran i Caterina la Gran, va coincidir amb una reforma de l'alfabet rus i una tolerància creixent cap a la idea d'utilitzar el llenguatge popular per a propòsits literaris generals. Autors com ara Antiokh Kantemir, Vassili Trediakovski i Mikhaïl Lomonóssov a començaments del segle XVIII van aplanar el camí per a poetes com ara Gavriïl Derjavin, dramaturgs com Aleksandr Sumarókov i Denís Fonvizin i prosistes com ara Aleksandr Radísxev i Nikolai Karamzín; aquest últim és acreditat sovint com el creador de la llengua literària russa moderna.

Edat d'Or[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment, el segle XIX és conegut amb el nom d'Edat d'or de la literatura russa. El romanticisme va permetre que sorgissin excepcionals talents poètics: els noms de Vassili Jukovski i, posteriorment, Aleksandr Puixkin, destaquen per damunt de tot. S'ha afirmat que Puixkin va cristal·litzar la llengua literària russa i que va introduir un nou nivell artístic en la literatura russa. La seva obra més coneguda és una novel·la en vers, Eugeni Oneguin. Tota una nova generació de poetes, incloent-hi Mikhaïl Lèrmontov, Ievgueni Baratinski, Konstantín Bàtiuixkov, Nikolai Nekràssov, Aleksei Konstantínovitx Tolstoi, Fiódor Tiúttxev i Afanasi Fet van seguir les passes de Puixkin.

També la prosa d'aquesta època aporta destacats representants. El primer gran novel·lista ru fou Nikolai Gógol. Després vingueren Nikolai Leskov, Ivan Turguénev, Mikhaïl Saltikov-Sxedrín, tots ells autèntics mestres del relat curt i la novel·la, i els novel·listes Ivan Gontxarov, Lev Tolstoi i Fiodor Dostoievski, que ben aviat van esdevenir autors de renom internacional, fins al punt que molts estudiosos, com ara F.R.Leavis, han descrit un o un altre com els més grans novel·listes de tots els temps. A la segona meitat del segle XIX, Anton Txékhov va excel·lir escrivint històries curtes i va esdevenir, probablement, l'autor dramàtic més destacat internacionalment d'aquest període.

Altres destacats autors d'aquest període són el contista Ivan Krilov. Igualment, autors de no-ficció com ara Vissarion Belinski, Aleksandr Hertsen; dramaturgs com Aleksandr Griboiédov, Aleksandr Ostrovski i Kozma Prutkov (un nom de col·lectiu) en la sàtira.

El suïcidi a la literatura russa del segle XIX[modifica | modifica el codi]

La literatura russa del segle XIX perpetua idees dispars sobre el suïcidi; va esdevenir una altra faceta de la cultura i la societat en la qual aquells homes eren contemplats i tractats de manera diferenciada. Una dona no podria cometre el noble, heroic suïcidi que un home sí pot fer; ella podria no ser vista com una màrtir, sinó com una simple humana que, abassegada pels sentiments de l'amor no correspost, i en no tenir ningú que la protegeixi de ser victimitzada per la societat, es rendeix.[2] Bona part de les heroïnes russes del segle XIX van ser víctimes del suïcidi, així com víctimes de la forma de vida de Sant Petersburg, del qual s'ha dit durant molt de temps que va importar la idea de les justificacions de suïcidi a Rússia. Sant Petersburg, que va ser construïda com a ciutat occidental, més que com a ciutat russa, va ser acusada durant molt de temps, per part dels defensors del tradicional estil de vida rus, de ser importadora d'idees occidentals, idees per assolir notabilitat, cometre suïcidi i, la síntesi de les dues idees, del fet que la noblesa del suïcidi estigués entre ells.[3]

Les novel·les ambientades a Moscou en particular, com ara Anna Karenina i Bednaia Liza (Pobre Liza),[4] segueix una tendència de suïcidi de dones que suggereix una feblesa de caràcter que existeix pel sol fet de ser ser dones; els lectors han dit que les seves emocions les condueixen a situacions on el suïcidi sembla ser l'única via d'escapament. Aquests suïcidis no tenen un significat que vagi més enllà d'això i en el cas de Bednaia Liza, l'ambientació a Moscou serveix solament per donar una familiaritat que atraurà al lector a llegir aquests llibres, lluny de les novel·les occidentals.[4]

En contrast amb això, moltes novel·les ambientades a Sant Petersburg, presenten el suïcidi vist, primerament, des de l'òptica d'un protagonista masculí (com ara Crim i càstig de Fiódor Dostoievski), en oposició a les dones que ocupaven el centre d'atenció en els títols anteriorment esmentats. Encara més, al contrari de les poques dones que se suïciden en aquests texts petersburguesos[4] se senten impulsades a aquests extrems per un amor tan poderós i ineludible que les consumeix, o per dificultats financeres i una degradació moral a la qual han de fer front a la capital imperial,[4] contaminada o destruïda llur feminitat; relacionat amb això, la prostitució va esdevenir notablement més prominent en la literatura popular del segle XIX.[2]

Un altre nou aspecte dels suïcidis literaris introduït als texts petersburguesos és que els autors han canviat les seves mirades des de les individuals i la seva manera de conduir les accions a presentacions de grans ideologies polítiques, que són comuns als herois grecs i romans. Aquest pas es va prendre a fi i efecte d'establir una connexió entre els protagonistes masculins russos que es lleven les seves pròpies vides i els clàssics herois tràgics, mentre que les dones de la literatura romanen com a microcosmos per a l'estereotipada idea de la condició femenina. La idea del suïcidi com a mitjà de protegir el dret a decidir per un mateix, era vista com a legítima dins de l'esfera de Sant Petersburg, una capital secular i “sense Déu…”.[4] A diferència del que succeïa amb els herois de les tragèdies clàssiques, les morts dels protagonistes masculins, com ara a la novel·la de Nikolai Gógol Nevskii Prospekt i Svistul’kin de Dmitri Grigoróvitx, no comportaven grans celebracions en el seu honor, o fins i tot febles records entre els seus camarades.De fet, ambdós protagonistes moren amb una mort solitària, patint en calma i sols les seves últimes hores. Fins a la Revolució Russa de 1917, temes com aquests seran destacats en la literatura.[4]

L'Edat de Plata de la poesia russa[modifica | modifica el codi]

El començament del segle XX és considerat l'Edat de Plata de la poesia russa. Alguns poetes destacats d'aquesta època són: Aleksandr Blok, Serguei Iessenin, Nikolai Gumiliov, Maksimilian Voloixin, Innokenti Ànnienski i Zinaida Hippius. Els poetes que més s'associen amb l'"Edat de Plata" són Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Óssip Mandelxtam i Borís Pasternak

Mentre que l'Edat de Plata és considerada com el desenvolupament de la tradició literària russa del segle XIX, alguns poetes avantguardistes provaren d'anul·lar-la: Velimir Khlébnikov, David Burliuk, Aleksei Krutxénikh i Vladímir Maiakovski.

Per bé que l'Edat de Plata és famosa per la seva poesia, també va produir alguns novel·listes de primer ordre i escriptors de relats curts, com ara Aleksandr Kuprín, el Premi Nobel Ivan Aleksèievitx Bunin, Leonid Andréiev, Fiódor Sologub, Aleksei Rémizov, Ievgueni Zamiatin, Dmitri Merejkovski i Andrei Beli, tot i que molts d'ells van escriure tant poesia com prosa.

És un període d'intensa activitat crítica i teòrica amb el desenvolupament del formalisme rus.

L'època soviètica[modifica | modifica el codi]

Després de la Revolució Russa nombrosos escriptors russos es van exiliar, la majoria a Berlín. El 1921 Nikolai Gumiliov va ser executat per activitats tsaristes.

Els primers anys del règim soviètic van estar marcats per la proliferació de grups literaris avantguardistes. Un dels més importants vas ser el moviment OBERIU, que incloïa Nikolai Zabolotski, Aleksandr Vvedenski, Konstantín Vàguinov i el més famós escriptor de l'absurd, Daniil Kharms. Altres famosos autors que experimentaren amb el llenguatge van ser els novel·listes Andrei Platónov i Iuri Oleixa i els escriptors de relats curts Isaak Bàbel i Mikhaïl Zósxenko.

Amb l'arribada de la Nova Política Econòmica (NEP) es va produir una nova lliberat envers els escriptor i alguns dels exiliats van retornar a Rússia com Víktor Xklovski, Andrei Beli i més tard Maksim Gorki.

La vida literària es reprèn tot i els problemes amb el poder i la precarietat de l'economia. Alguns grups, com els dels Germans de Sant Serapió o del moviment de l'OBERIU van assajar de renovar l'estètica de la novel·la o de la poesia. Es permet una certa crítica a la societat i algunes novel·les satíriques.

Amb l'arribada al poder de Ióssif Stalin el 1930 marca la fi de la llibertat relativa per als escriptors i es posa en voga l'estètica oficial del realisme socialista. Aquesta estètica és simple: es tracta d'utilitzar el talent dels escriptors per mostrar els mèrits i beneficis del règim, així com per fer propaganda oficial. El règim s'coupa d'organitzar la vida literària i l'orientació dels temes a través de la Unió dels escriptors que depenia directament del comissari polític Andrei Jdanov.

Diversos aclamats novel·listes d'aquesta època van ser: Maksim Gorki, guanyador del Premi Nobel, Mikhaïl Xólokhov, Aleksei Nikolàievitx Tolstoi, Aleksandr Serafimóvitx, Nikolai Ostrovski, Aleksandr Fadéiev, Fiódor Gladkov o Demian Bedni i poetes com Konstantín Símonov i Aleksandr Tvardovski.

Alguns dels escriptors soviètics de la pre-Guerra Mundial podien ser publicats sense seguir estrictament les normes del realisme socialista. Una notable excepció van ser els escriptors satírics Ilf i Petrov, amb les novel·les picaresques sobre el carismàtic artista estafador Ostap Bender

Ràpidament els escriptors refrectaris a l'estat es van exiliar o bé els van tancar a la presó o als gulags. Els poetes futuristes Vladímir Maiakovski i Marina Tsvetàieva van triar el suïcidi. Aquesta repressió associada a les condicions materials duríssimes de la II Guerra Mundial van conduir a la desaparició gairebé total del medi literari rus. En el mateix temps, l'escola de crítica i de teoria literària russa es desfà: Roman Jakobson s'instal·la als Estats Units, Víktor Xklovski i Mikhaïl Bakhtín són reduïts al silenci. Alguns altres per evitar la censura fan servir el conte per a nens com Daniil Kharms o la bibliografia històrica, com ara Iuri Tiniànov. Però la majoria dels autors Mikhaïl Bulgàkov, Borís Pasternak, Andrei Platónov... van continuar el seu treball literari de manera clandestina, esperant ser publicats de manera pòstuma o a través del règim de publicacions artesanals clandestines (samizdat).

Els autors de l'exili com Ivan Aleksèievitx Bunin (premi Nobel), Aleksandr Kuprín o Vladímir Nabokov intentaren viure del seu treball i publicaren regularment, tot i que no van poder arribar al públic russòfon natural.

A l'URSS després de Stalin, el realisme socialista seguia sent l'únic estil autoritzat però els autors van tenir una mica més de llibertat, i començaren parlar del gulag, sobretot a través del samizdat, com per exemple el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin.

En el període de declivi de la Unió Soviètica, els russos emigrants reberen a Occident un reconeixement molt fort. Fou el cas de Joseph Brodsky (Premi Nobel) o el contista Serguei Dovlàtov. La seva obra només es coneixia a l'URSS a través del samizdat.

Caldrà esperar la perestroika perquè els escriptors dissidents puguin ser publicats a finals dels anys 1980.

Era post-soviètica[modifica | modifica el codi]

Les darreries del segle XX s'han manifestat com un període difícil per a la literatura russa, amb poques veus relativament diferenciades. Entre els autors més coneguts d'aquest període podem citar Víktor Pelevin, que va guanyar popularitat amb els primers contes i novel·les, a continuació, el novel·lista i dramaturg Vladímir Sorokin, i el poeta Dmitri Prígov.

Una tendència relativament nova en la literatura russa és que les dones que escriuen contes; per exemple Tatiana Tolstaia o Liudmila Petruixèvskaia, i les novel·listes Liudmila Ulítskaia o Dina Rúbina han arribat a ser força destacades.

Les històries de detectius i els thrillers s'han revelat com a gèneres molt exitosos en la nova literatura russa; de la sèrie detectivesca dels 90, escrita per Aleksandra Marínina, Polina Dàixkova i Daria Dontsova es van publicar milions d'exemplars. En la dècada següent, un autor més cult, Borís Akunin amb la seva sèrie sobre el detectiu del segle XIX Fandorin Erast es va convertir en molt popular.

La literatura fantàstica i la de ciència-ficció segueixen segueix estant entre les més venudes, amb autors com Serguei Lukiànenko, Nik Perúmov i Maria Semènova. Una bona part de la ciència-ficció moderna de Rússia es produeix a Ucraïna, especialment a Khàrkiv, la llar de H.L. Oldie, Aleksandr Zóritx, Marina i Serguei Diatxenko, Iuri Nikitin i Andrei Valentínov. Una contribució significativa a la literatura de terror de Rússia s'ha fet per un altre escriptor ucraïnès, Andrei Dàixkova. La tradició de la novel·la clàssica de Rússia segueix amb autors com Mikhaïl Xixkin i Vassili Aksiónov.

Els principals poetes de la generació jove són, possiblement, Dmitri Vodénnikov i Andrei Rodiónov, famosos no només pels seus versos, sinó també per la seva capacitat artística de recitar.

Literatura russa a l'estranger[modifica | modifica el codi]

La literatura russa no només ha estat escrita per russos. En l'època soviètica, alguns populars escriptors, com ara el bielorús Vasil Bykaŭ el kirguís Txinguiz Aitmàtov i l'abkhaz Fazil Iskander van escriure algun dels seus llibres en rus. Alguns reconeguts autors contemporanis que han escrit en rus han nascut i viuen a Ucraïna (Andrïi Kurkov, Marina i Serguei Diatxenko o als Estats Bàltics (Garros i Evdokimo).

Un cert nombre de prominents autors russos, com ara els novel·listes Mikhaïl Xixkin, Rubén Gallego, Svetlana Martíntxik i Dina Rubina, els poetes Alexei Tsvetkov i Bakhit Kenjeev, els quals, tot i haver nascut a l'URSS, viuen i treballen a Europa Occidental, Nord-amèrica o Israel.

Llista d'autors destacats[modifica | modifica el codi]

Els autors que tenen part o la totalitat de la seva obra traduïda al català són assenyalats amb un (*) al costat del seu nom

Escriptors[modifica | modifica el codi]

Poetes[modifica | modifica el codi]

Llista d'autors per ordre cronològic[modifica | modifica el codi]

Literatura Medieval[modifica | modifica el codi]

Obres[modifica | modifica el codi]

Autors[modifica | modifica el codi]

Segle XVIII[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Edat de plata[modifica | modifica el codi]

Autors[modifica | modifica el codi]

Poesia:

  • Altres

Prosa :

Literatura infantil :

Època soviètica[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1920[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1930[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1940[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1950[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1960[modifica | modifica el codi]

Dècada del 1970[modifica | modifica el codi]

Dissidència :

Dècada del 1980[modifica | modifica el codi]

Època post-soviètica[modifica | modifica el codi]

Escriptors russos guardonats amb el Premi Nobel de Literatura[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Per a la transcripció dels noms russos, hem seguit les normes proposades per l'Institut d'Estudis Catalans, que estan recollides en aquest document
  2. 2,0 2,1 Higonnet, M. “Suicide: Representations of the Feminine in the Nineteenth Century.” Poetics Today 6, no. ½ (1985): 103-18
  3. Morrissey, S. “Patriarchy on Trial: Suicide, Discipline, and Governance in Imperial Russia.” The Journal of Modern History 75, no. 1 (Mar., 2003): 23-58
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Lilly, I. K. “Imperial Petersburg, Suicide, Russian Literature.” The Slavonic and Eastern European Review 72, no. 3 (1994): 401-23

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura russa

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diversos autors; Elena Vidal (presentació) / Miquel Desclot (traducció). Poesia russa. Antologia (Rústica). Primera Edició. Edicions 62, 1983 (Les Millors Obres de la Literatura Universal núm. 28). ISBN 8429720774.