Rus de Kíev

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Киевская Русь (rus)
Kievska Rus
Київська Русь (ucraïnès)
Kyïvska Rus

Rus de Kíev
Early Rus.png
 
Chasaren.jpg
862 — 1240 Coat of Arms of Vladimir (1781).png
 
Nowogród.svg
 
Alex K Halych-Volhynia-flag.svg
 
Alex K Grundwald flags 1410-03.svg
 
Coat of Arms of Ryazan large.png
 
Rus-1389.png
 
Kievan-rus-1015-1113-(en).png
 
Alex Chernigiv.svg
 
Principalities of Kievan Rus' (1054-1132).jpg

Escut de

Escut

Ubicació de
Capital Nóvgorod (fins 882), Kíev (des de 882)
Idioma oficial Cap. L'antic eslau oriental va ser l'idioma local
Govern Monarquia (dinastia ruríkida)
Història
 • Establiment 862
 • Disgregació 1240
Moneda hrívnia
Precedit per
Succeït per
Early Rus.png Khaganat de Rus
Chasaren.jpg Khàzars
Principat de Vladímir-Súzdal Coat of Arms of Vladimir (1781).png
República de Nóvgorod Nowogród.svg
Principat de Galítsia-Volínia Alex K Halych-Volhynia-flag.svg
Gran Ducat de Lituània Alex K Grundwald flags 1410-03.svg
Principat de Riazan Coat of Arms of Ryazan large.png
Principat de Tver Rus-1389.png
Principat d'Smolensk Kievan-rus-1015-1113-(en).png
Principat de Txernígov Alex Chernigiv.svg
Principat de Pereiàslavl Principalities of Kievan Rus' (1054-1132).jpg
Mapa del Principat de Kíev, segle XI.

La Rus de Kíev [1] fou el primer estat eslau oriental, dirigit des de la ciutat de Kíev, ciutat capital de l'actual Ucraïna, des d'aproximadament 880 fins a mitjans del segle XII. Els regnats de Vladímir el Gran (980-1015) i el seu fill Iaroslav I el Savi (1019-1054) van suposar l'edat d'or de Kíev, que va veure l'acceptació del cristianisme ortodox i la creació del primer codi o cos legal escrit en llengua paleoslava, la Rússkaya Pravda . Rus de Kíev va ser el major Estat europeu de l'Edat Mitjana.[2]

Orígens de la Rus de Kíev[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Rus' (poble)

D'acord amb la Crònica de Nèstor , la crònica més antiga del Rus de Kiev, un varegs anomenat Rúrik (que vol dir falcó [3]) es va establir a la ciutat de Nóvgorod (va ser elegit líder per diverses tribus eslaves i fineses) sobre l'any 860 abans de traslladar-se al sud i estendre la seva autoritat a Kíev. La Crònica es refereix a ell com a patriarca de la Dinastia ruríkida. Diu així:

L'any 6367 (859): Els varegs d'ultramar van rebre tribut dels txuds, eslaus, finesos del Volga, vepses, krivitxos, però els khàzars l'imposaren als polans, severians i viatitxis

L'any 6370 (862): Van provocar que els varegs tornessin de l'altre costat de la mar, van rebutjar pagar tribut i van acordar governar-se a si mateixos. Però no hi va haver llei entre ells, i cada tribu es va aixecar contra cada tribu. La discòrdia es va acarnissar així entre ells, i van començar a fer la guerra entre si. Es van dir: "Escollim a un príncep que mani sobre nosaltres i que jutgi d'acord amb el costum." Així van anar més enllà dels mars als varegs, als rus. Aquests varegs eren anomenats rus, com altres eren anomenats els suecs, normands, angles i gots. Els txuds, eslaus, krivitxos i els vespes van dir llavors als rus: "La nostra terra és gran i rica, però no hi ha ordre en ella. Que vinguin a regnar prínceps sobre nosaltres". Tres germans, amb la seva parentela, es van oferir voluntaris. Van prendre amb ell a tots els seus i van venir.

Aquests varegs es van assentar primer en el llac Ladoga, es van traslladar posteriorment a Nóvgorod i arribaren finalment a Kíev, on acabaren amb el tribut que els habitants de la ciutat pagaven als khàzars. La Rus de Kíev va ser fundada pel príncep Oleg (Helgu en les cròniques khàzars) sobre l'any 880. Durant els següents trenta-cinc anys, Oleg i els seus cavallers van dominar les diferents tribus eslaves i fineses. En 907, Oleg va dirigir un atac contra Constantinoble, i en 911 va signar un tractat comercial amb l'Imperi bizantí en igualtat de condicions. El nou Estat de Kíev va prosperar pel seu control sobre la ruta des del Mar Bàltic al Mar Negre i cap a Orient, a més de per la seva abundància en pells, cera d'abella i mel per exportar.

Donada la tendència favorable a Escandinàvia a la Primera Crònica Russa, alguns historiadors eslaus han discutit el paper dels varegs en l'establiment de la Rus de Kíev. Durant el regnat de Sviatoslav I (945-972), els governants de Kíev van adoptar la religió eslava i noms eslaus, però la seva drujina continuà formada principalment per escandinaus. Les conquestes militars d'Sviatoslav van ser impressionants: va clavar dos impactes mortals els seus dos veïns més poderosos: l'estat khàzar i Bulgària del Volga, que van caure poc després de les seves incursions.

L'edat daurada de Kíev[modifica | modifica el codi]

La regió de Kíev va dominar el principat complet durant els següents dos segles. El gran príncep (velikiy kniaz) de Kíev controlava les terres circumdants a la ciutat, i els seus familiars teòricament subordinats a ell governaven en altres ciutats i els pagaven tribut. L'apogeu del seu poder va arribar durant el regnat del príncep Vladímir (Vladímir el Gran, r. 980-1015) i el príncep Iaroslav (el Savi; r. 1019-1054). Els dos mandataris van continuar l'expansió del principat que havia començat sota el govern d'Oleg.

Vladímir va arribar al poder a Kíev després de la mort del seu pare Sviatoslav I en 972, en derrotar el seu germanastre Iaropolk a 980. Com a príncep de Kíev, el major èxit de Vladímir va ser la cristianització del principat, procés que va emprendre en 988. Els annals indiquen que quan Vladímir va decidir acceptar la nova fe en lloc del paganisme idòlatra eslau, va enviar alguns dels seus consellers i guerrers més propers a diferents països d'Europa. Després de visitar els catòlics, jueus i musulmans, van acabar a Constantinoble. Allà van quedar tan sorpresos per la grandesa de la catedral Hagia Sofia i els serveis litúrgics que en aquell moment van decidir la fe oficial que adoptaria l'Estat kievà. Després del retorn, va convèncer Vladímir que la fe dels grecs era la millor opció; Vladímir va emprendre un viatge a Constantinoble, on es casaria amb la princesa Anna, germana de l'Emperador bizantí Basili II.

L'opció pel culte oriental també va reflectir possiblement els estrets vincles amb l'Imperi, que dominava el Mar Negre i per tant la ruta comercial més important per a Kíev: el riu Dnièper. L'adhesió a l'Església Ortodoxa Oriental va tenir importants conseqüències polítiques, culturals i religioses a llarg termini. L'església tenia una litúrgia escrita en ciríl·lic i una col·lecció d'escriptures traduïdes del grec per als pobles eslaus. L'existència d'aquesta literatura va facilitar la conversió al cristianisme dels eslaus orientals i els va iniciar en una rudimentària filosofia grega, en la ciència i la historiografia sense la necessitat d'aprendre grec antic, a diferència de la població culta de l'Europa Occidental i Central, que continuava fent servir el llatí. La independència de l'autoritat romana i la manca d'obligació d'aprendre llatí van fer que els eslaus orientals desenvolupessin la seva pròpia literatura i belles arts, substancialment diferents de les trobades en altres països ortodoxos.

Iaroslav, conegut com El Savi, va pugnar igualment amb els seus germans pel poder. Encara que va aconseguir imposar-se a Kíev l'any 1019, no va ser reconegut com a líder en tot el principat fins al 1036. Com Vladímir, Iaroslav el Savi es va preocupar per establir relacions amistoses amb la resta d'Europa. Iaroslav va casar tres de les seves filles amb prínceps estrangers, exiliats, que van viure al seu palau: Isabel (Elizaveta) amb Harald III de Noruega (que va obtenir la seva mà per les seves gestes militars a l'Imperi bizantí) ; Anastasia (Agmunda) amb el futur Andreu I d'Hongria, i la seva filla menor, Anna de Kíev, es va casar amb Enric I de França, que va regir en aquest país durant la minoria d'edat del seu fill. Una altra filla pot haver estat Àgata que es va casar amb Eduard l'Exiliat, hereu del tron de Anglaterra, i que va ser mare d'Edgard Ætheling i Santa Margarida. La seva filla gran Dobroniega o Dobronyeva (o segons altres fonts la seva germana) va contraure matrimoni amb Casimir I de Polònia, rei de Polònia. La néta de Iaroslav, Eupràxia (Adelàida), filla del seu fill Vsèvolod I, es va casar amb Enric IV del Sacre Imperi Romà Germànic. Iaroslav també va pactar matrimonis per a la seva germana i les seves tres filles amb els reis de Polònia, França, Hongria i Noruega. Va fer construir el primer gran edifici del principat, l'Església dels Delmes de Kíev, així com la Catedral de Santa Sofia de Kíev i la Catedral de Santa Sofia de Nóvgorod. Van patrocinar el clergat autòcton i el monaquisme, i se'ls atribueix també la fundació d'un sistema educatiu. Els fills de Iaroslav van alçar el gran Conjunt monàstic de Kíevo-Petxersk, que va funcionar com a acadèmia eclesiàstica.

L'apogeu dels centres regionals[modifica | modifica el codi]

Impartint justícia al Principat de Kíev , per Ivan Bilibin.

El principat de Kíev no va ser capaç de mantenir el seu estatus de potència pròspera i dominant, en part per l'aglutinament de dominis molt dispars regits per un clan. A mesura que els membres d'aquest clan van anar creixent en nombre, es van identificar amb interessos regionals més que amb un patrimoni comú més gran. Així, els prínceps es van enfrontar entre si, formant eventualment aliances amb grups externs com els polonesos o magiars. Durant el període 1054-1224, no més de 64 principats van tenir una existència efímera, 293 prínceps van reivindicar drets successoris i les seves disputes van provocar 83 guerres civils.

Les croades van conduir a un canvi en les rutes comercials europees que va accelerar el declivi de Kíev. el 1204, les forces de la Quarta Croada saquejaren Constantinoble, i aconseguiren així la decadència de la ruta comercial del Dnièper. Amb el declivi, Kíev es va escindir en diversos principats i alguns grans centres regionals: Nóvgorod, Vladímir-Súzdal, Halytx, Polotsk, Smolensk, Txerníhiv i Pereiàslav. Els habitants d'aquests centres evolucionarien en tres nacionalitats: ucraïnesos al sud-est i sud-oest, bielorussos al nord-oest i russos al nord i nord-est.

República de Nóvgorod[modifica | modifica el codi]

Article principal: República de Nóvgorod

Al nord, la República de Nóvgorod prosperava com a part del principat per la seva situació privilegiada per controlar les rutes comercials del Volga al Mar Bàltic. Quan va decaure Kíev, Nóvgorod va començar a independitzar-se. Una oligarquia local governaria el territori, de manera que una assemblea local prenia les decisions governamentals, i elegia a un príncep com a líder militar de la ciutat. Nóvgorod s'assemblava, tant en la seva estructura política com en les seves activitats comercials, a una ciutat de la Lliga Hanseàtica, l'aliança pròspera que va dominar el comerç de la regió bàltica entre els segles XIII i XVII.

Nord-est[modifica | modifica el codi]

Al nord-est, els eslaus van colonitzar el territori que arribaria a dir-se Moscòvia, aliant-se i barrejant-se amb les tribus ugrofineses que ocupaven la zona. La ciutat de Rostov va ser un dels centres més antics del nord-est, encara que més tard seria suplantat inicialment per Suzdal i, després, per Vladímir, que arribaria a ser la capital del Principat de Vladímir-Súzdal. Les cròniques van registrar un gran trànsit migratori des de la regió de Kíev cap al nord, unes migracions que fugien de les contínues incursions de nòmades túrquics. A mesura que les terres del sud es van anar despoblant i més boiards, nobles i artesans anaven arribant a la cort de Vladímir, el principat va començar a destacar com a potència dins dels dominis de Kíev.

El 1169, el príncep Andreu Bogoliubsky de Vladímir-Suzdal va donar un cop dur al poder decadent de la Rus de Kíev quan els seus exèrcits van saquejar la capital. El príncep Andrei va instal·lar llavors en el poder el seu germà petit, que va governar breument a Kíev mentre Andrei continuava dominant les seves terres a Suzdal. Així, el centre del poder polític va començar a allunyar-se de Kíev a la segona meitat del segle XII. El 1299, com a resultat de la invasió mongola, el bisbe metropolità es va desplaçar de Kíev a Vladímir, i es va completar així la seva substitució com a centre religiós per les regions septentrionals.

Sud-oest[modifica | modifica el codi]

Al sud-oest, el principat de Galítsia va establir relacions comercials amb els seus veïns polonesos, hongaresos i lituans, emergint com el successor en la zona de la Rus de Kíev. A principis del segle XIII, el príncep Roman Mstislàvitx va unir els dos principats prèviament separats, va conquerir Kíev i va assumir el títol de gran duc de la Rus de Kíev. El seu fill, el príncep Daniel, va ser el primer governant de Kíev a acceptar una corona de Papa de Roma, la qual cosa implicava un trencament aparent amb Constantinoble. Al començament del segle XIV, el patriarca de l'Església Ortodoxa Oriental a Constantinoble va garantir als governants de Galítsia-Volínia un bisbe metropolità per compensar el desplaçament de Kíev a Vladimir. Poc després, els líders lituans també van demanar i rebre un bisbe metropolità per a Novagrúdok.

No obstant això, la llarga lluita contra els mongols, així com l'oposició interna al príncep i la intervenció estrangera, van debilitar Galítsia. Amb el final de la línia Mstislàvitx de la dinastia ruríkida, a mitjans del segle XIV, Galítsia-Volínia va deixar d'existir. Polònia va conquerir Galítsia, i Lituània va ocupar Volínia, inclosa la ciutat de Kíev, conquerida per Gediminas a la batalla del riu Irpen, el 1321. Així, els líders lituans van assumir el títol de monarques de Rutènia.

Divisions administratives de la Rus[modifica | modifica el codi]

Llegat artístic del Principat de Kíev[modifica | modifica el codi]

En la seva Segona Edat d'Or l'art bizantí es va estendre a la zona russa d'Armènia. A Kíev es construeix la Catedral de Santa Sofia l'any 1017; seguint fidelment la influència de l'arquitectura de Constantinoble es va estructurar en forma basilical de cinc naus acabades en absis. A Nóvgorod s'aixequen les esglésies de Sant Jordi i de Santa Sofia, ambdues de planta central.

Art[modifica | modifica el codi]

L'art de la Rus va ser, en cert sentit, la continuació de l'art bizantí.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

La Catedral de l'Assumpció de la ciutat de Vladímir[modifica | modifica el codi]

La Catedral de l'Assumpció de la ciutat de Vladímir, va ser una de les principals esglésies de la Rússia medieval als segles XIII i XIV. Forma part del Patrimoni de la Humanitat.

La Catedral va ser encomanada per Andrei Bogolyubsky i dedicada a la verge Maria a qui es va promoure com a santa patrona de Vladímir. Edificada entre els anys 1158 i 1160, va ser ampliada en el lapse de 1185-1189 per reflectir el prestigi de la ciutat. Amb una àrea de superfície de 1.178 m², va ser l'església russa més gran durant un període d'entre 300 a 400 anys.

Andrei Bogolyubsky, Vsevolod III Iurièvitx i altres governants del Principat de Vladímir-Súzdal, van ser sepultats a la cripta d'aquesta església. A diferència d'altres tants santuaris, la catedral va sobreviure a la gran devastació i incendi de Vladímir el 1239, quan les hordes mongoles de Batu Khan van fer acte de presència.

Els murs exteriors de l'església estan coberts amb gravats molt elaborats. L'interior va ser pintat al segle XII i repintat per Andrei Rublev i Daniïl Txyorny el 1408. La Catedral de l'Assumpció va servir de model per Aristòtil Fioravanti, quan va dissenyar la Catedral de la Dormició al Kremlin de Moscou (1475-1479).

Catedral de Santa Sofia de Nóvgorod[modifica | modifica el codi]

La catedral de Santa Sofia de Nóvgorod (La sagrada saviesa de Déu) va ser construïda de 1.045-1052 i és la catedral més antiga de tota Rússia.

La catedral de cinc cúpules de pedra va ser construïda per Vladímir de Nóvgorod en honor al seu pare, Iaroslav el savi, com un signe de gratitud dels habitants de Nóvgorod per la seva ajuda en el conflicte de Iaroslav a la Rus de Kíev. Aquesta va reemplaçar a una Església més vella i de fusta de 13 cúpules construïda el 989.

Les cúpules van obtenir la seva forma de casc en la dècada de 1150, quan la catedral va ser restaurada després d'un incendi. L'interior va ser pintat en els segles XI i XII, però els frescos són difícils de veure a conseqüència dels freqüents incendis. En els anys 1850, parts de l'interior van ser repintades.

Del segle XII al XV, la catedral va ser el centre espiritual i cerimonial de la república de Nóvgorod.

Durant l'ocupació nazi de Nóvgorod, el Kremlin de Nóvgorod va ser greument danyat a causa de les batalles i l'abús nazi. Tot i amb això, la catedral ha sobreviscut. La gran creu en la cúpula principal va ser retirada per l'exèrcit espanyol (Divisió Blava). Durant 60 anys va estar confinada al Museu de l'acadèmia militar d'enginyeria de Madrid, fins que el 16 de novembre de 2004 va ser retornada pel Ministre de Defensa espanyol, José Bono a l'Església Ortodoxa Russa.

Llista de sobirans[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rus de Kíev
  1. Les fonts medievals es refereixen a aquest Estat com Rus 'o la Terra de la Rus. El terme Rus de Kíev va ser introduït posteriorment pels historiadors.
  2. CIA. «html The World Factbook - Ukraine» (en anglès). The World Factbook, 2009. [Consulta: 3 novembre 2009].
  3. En llengua serbo-lusaciana 'Rurk és "falcó" , també Rarog en la mitologia eslava és un falcó de foc. Als obodrites, confederació d'eslaus al Mar Bàltic, se'ls anomenava igualment Reregi, la capital es deia Rerik. Les monedes medievals trobades a Rússia porten el símbol que actualment fa servir la República d'Ucraïna, que representa un falcó caient sobre la seva presa; aquest era l'emblema de la dinastia Rurik d'eslaus bàltics. A part el falcó és un motiu folklòric eslau per antonomàsia. Encara a Polònia, a la República Txeca i a Eslovàquia es troben els noms Rerik i Ririk, absolutament autòctons

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Coord.: 50° 27′ N, 30° 31′ E / 50.450,30.517