Eslaus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Països de majoria eslava i amb almenys una llengua eslava com a llengua oficial.
  •  Pobles eslaus occidentals
  •  Pobles eslaus orientals
  •  Pobles eslaus meridionals

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus


Els pobles eslaus són una branca ètnica i lingüística dels pobles indoeuropeus establerta principalment a Europa. Des del principi del segle VI es van expandir des del seu territori original (que se suposa que també era a l'Europa de l'Est) per establir-se a la major part dels Balcans, l'Europa de l'Est i l'àrea oriental de l'Europa Central.[1] Més endavant molts també es van establir a Sibèria[2] i a l'Àsia Central[3] o van emigrar a altres parts del món.[4][5]

Els grups ètnics i les nacions que avui s'anomenen eslaus són molt diversos des del punt de vista genètic i cultural, i les relacions entre ells són molt diferents, des d'un cert sentit de germanor fins al recel mutu.[6][7]

Els pobles eslaus es classifiquen geogràficament en eslaus occidentals (que inclouen els txecs, els caixubis, els moravians, els polonesos, els silesians, els eslovacs i els sòrabs), els eslaus orientals (que inclouen els bielorussos, els russos, els rutens i els ucraïnesos), i els eslaus meridionals (que inclouen els búlgars, els macedonis, els montenegrins, els serbis, els croats, els bosnians i els eslovens). Per a una llista més detallada, consulteu l'apartat «Subdivisions etnoculturals».

Genèticament, però, un estudi recent del cromosoma Y[8] indica que només hi ha dos grups de pobles eslaus: un que inclou els eslaus occidentals, els eslaus orientals i dos grups dels eslaus meridionals (els croats i els eslovens), i un altre que inclou la resta de pobles eslaus meridionals.

Origen del terme eslau[modifica | modifica el codi]

A banda de les imprecises referències de Ptolemeu a les tribus dels slavanoi i els soubenoi, la primera vegada que es parla dels eslaus fent servir aquest nom és al segle VI dC. La paraula s'escriu de diferents maneres: en grec medieval es parla de sklabenoi, sklauenoi o sklabinoi, i en llatí, de sclaueni, sclauini o sthlaueni. Al segle IX, un document en antic eslau eclesiàstic parla dels slověne per descriure els eslaus de la rodalia de Tessalònica. Hi ha altres testimonis primerencs de la paraula en rus antic (slověně, per referir-se a un grup d'eslaus orientals establerts a prop de Nóvgorod, i slovutich, «riu Dnièper») i en croat (slavonica, un riu).

La paraula eslau se sol relacionar amb les formes eslàviques sláva, 'glòria', 'fama', o slovo, 'paraula, conversa' (totes dues semblants a la forma slušati, 'sentir', provinent d'una hipotètica arrel indoeuropea *ḱlew-). Així doncs, slověne voldria dir «les persones que parlen (la mateixa llengua)», és a dir, les persones que s'entenen entre elles, en oposició a la paraula eslava que designa els estrangers, nemtsi, que vol dir «que no sap parlar» (de la forma eslava němi, 'mut', 'callat', 'que no parla'). Per exemple, i d'una manera semblant al que passa en moltes altres llengües eslaves, la paraula polonesa niemcy vol dir 'alemany' o 'Alemanya'.

Alguns estudiosos, però, han proposat teories alternatives per explicar l'origen de la paraula. B. P. Lozinski diu que en un moment donat sláva podria haver significat 'devot, fidel', és a dir, 'practicant de la religió eslava', i a partir d'aquí hauria evolucionat com a etnònim.[9] S. B. Bernstein apunta que podria derivar d'una forma indoeuropea no documentada *(s)lawos, emparentada amb la paraula grega laós 'població, poble', tot i que l'etimologia de laós és força dubtosa.[10] Per la seva banda, a partir de la comparació amb paraules similars com la forma llatina cluere, 'netejar a fons, purificar', provinent d'una arrel desconeguda que hauria donat formes amb un significat similar en eslau i en altres llengües (cf. grec klyzein, 'rentar'; anglès antic, hlūtor, 'net, pur'; noruec antic hlér, 'mar'; gal·lès clir, 'clar, net'; lituà šlúoti,'escombrar'), Max Vasmer i altres suggereixen que la paraula vindria del nom d'un riu (d'una manera semblant al que passa amb els volques, que haurien pres el nom del riu Volcos).

Llengua protoeslava[modifica | modifica el codi]

El protoeslau, l'antiga llengua de la qual deriven totes les llengües eslaves, es va separar de l'indoeuropeu en un moment i un lloc indeterminats per passar a formar part del grup de llengües baltoeslaves, fase en la qual va desenvolupar nombroses isoglosses lèxiques i morfofonològiques comunes amb les llengües bàltiques. D'acord amb la hipòtesi dels kurgans (vegeu també cultura dels kurgans), «els indoeuropeus que no van emigrar van començar a parlar baltoeslau».[11]

El protoeslau pròpiament dit, sovint conegut amb els noms d'eslau comú o protoeslau tardà, i que es defineix com l'última etapa d'aquesta llengua abans de la divisió geogràfica de les llengües eslaves històriques, probablement es va parlar entre els segles VI i VII en un extens territori que anava des de Nóvgorod fins al sud de Grècia. Sembla que era una llengua d'una uniformitat poc comuna, i a partir dels préstecs que va prendre d'altres llengües i dels préstecs que els va deixar no es pot dir que tingués uns dialectes clarament diferenciats. La unitat lingüística eslava va durar si més no cent o dos-cents anys més, com es pot observar gràcies als manuscrits de l'antic eslau eclesiàstic, que, tot i basar-se en el dialecte local de Tessalònica, al sud dels Balcans, encara eren útils com a primera llengua literària comuna dels pobles eslaus.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Expansió dels pobles eslaus entre els segles V i X.

El debat sobre els primers eslaus[modifica | modifica el codi]

El lloc d'origen dels parlants de preprotoeslau i protoeslau és força discutit; diferents teories defensen que els primers eslaus provindrien dels territoris de les actuals Bielorússia, Polònia, la Rússia europea i Ucraïna. Les hipòtesis que s'han proposat són:

  1. Hipòtesi de la cultura lusaciana: els preprotoeslaus estaven establerts a l'àrea nord-oriental de l'Europa central des de, si més no, el segon mil·lenni abans de Crist; fins al segle IV de la nostra era s'hi van desenvolupar les cultures lusaciana i de Przeworsk (part de la cultura de Txèrniakhov.
  2. Hipòtesi de la cultura de Milograd: Els preprotoeslaus (o baltoeslaus) serien membres de la cultura de Milograd.
  3. Hipòtesi de la cultura de Txernoles: Els preprotoeslaus serien hereus de la cultura de Txernoles, al nord de l'actual Ucraïna.

El debat va començar ja l'any 1745, quan Johann Christoph de Jordan va publicar De Originibus Slavicis. A partir del segle XIX, la discussió ha estat molt connotada políticament, en especial en relació amb les particions de Polònia i de l'imperialisme alemany conegut com a Drang nach Osten ('Avançant cap a l'est'). El debat sobre l'origen germànic o eslau dels pobladors indígenes de la riba est del riu Oder va ser utilitzat políticament per justificar els drets d'alemanys i polonesos, respectivament, de governar aquestes terres.

Primeres referències[modifica | modifica el codi]

Plini el Vell i Ptolemeu esmenten una tribu de vènets establerta a la vora del riu Vístula. L'any 98 aC, Tàcit es refereix a les terres a l'est del Rin, l'Elba, l'Oder i a l'oest del Vístula amb el nom de Magna Germania. Des del Romanticisme, la teoria de l'escola al·lòctona diu que al segle VI es va aplicar aquest etònim a un nou poble format per unes tribus eslaves desconegudes; d'aquí vindria posteriorment el nom de vends aplicat a les tribus eslaves, i les llegendes medievals que parlaven de la connexió entre els polonesos i els vàndals.

Els eslaus coneguts com a vènets, els antes i els sclaveni apareixen per primera vegada als registres bizantins al començament del segle VI. Els historiadors bizantins de l'època de Justinià I (527-565), com ara Procopi, Jordanes i Teofilacte Simocatta expliquen que una sèrie de tribus es van desplaçar fins a les muntanyes dels Carpats, el baix Danubi i el mar Negre i van envair aquestes províncies de l'Imperi Romà d'Orient.

Jordanes explica que els vènets se subdividien en tres grups: els venethi, els antes i els sklavens (sclovenes, sklavinoi). El terme bizantí sklavinoi va passar a l'àrab de la mà dels historiadors àrabs medievals amb la forma saqaliba.

Escenaris d'etnogènesi[modifica | modifica el codi]

La cultura àmfora globular s'estén des del riu Dnièper mitjà fins l'Elba a finals i principis del quart i el tercer mil·lennis abans de Crist. S'ha suggerit com el lloc d'un continu germano-bàltic-eslau (comparat Hipòtesi del substrat germànic), però la identificació dels seus portadors com indoeuropeus és incerta. L'àrea d'aquesta cultura conté nombrosos túmuls - típics dels originadors de l'IE.

La cultura txernols (del segle VIII fins al segle III aEC, de vegades associada amb els "agricultors escites" de Herodotus) és "de vegades es presenta, ja siga com un estat en desenvolupament de les llengües eslaves o almenys com algun tipus d'evolució de la població eslava dels tardans-ancestrals indoeuropeus"[12] La cultura Milograd (700 aEC - 100 EC), centrada aproximadament en l'actual Bielorússia, al nord de la cultura contemporània Chernoles, també han estat proposats com a avantpassats tant dels eslaus com dels bàltics.

La composició ètnica dels portadors de la cultura przeworsk (segle II aEC fins al segle IV EC, associades amb els Lugii) del centre i el sud de Polònia, el nord d'Eslovàquia i d'Ucraïna, incloent la cultura zarubintsy (2n s. aEC fins al 2n segle EC, també connectat amb la tribu bastarnae) i la cultura oksywie, sent els altres candidats.

L'àrea del sud d'Ucraïna se sap que ha estat habitada per tribus escites i sàrmates abans de la fundació del regne got. Primerenques esteles de pedra eslaves trobades en la regió del Dniestr Mitjà són molt diferents a les esteles escites i sàrmates trobades en la Crimea.

Vida Diària dels Eslaus Orientals, de Sergei Ivanov.

L'àrea del sud d'Ucraïna se sap que ha estat habitada per tribus escites i sàrmates abans de la fundació del regne got.

La cultura wielbark (gòtica) desplaçà la part oriental Oksywie de la cultura przeworsk al voltant del segle I EC. Mentre la cultura chernyakhov (del segle II fins al V EC, identificat amb el regne multiètnic establert pels gots emigrant de la cultura wielbark) condueix a la decadència de la tardana cultura sàrmata en els segles II i IV, la part occidental de la cultura przeworsk roman intacta fins al segle IV, i la cultura kiev floreix durant el mateix temps, entre els segles II i V EC. Aquesta cultura posterior és reconeguda com la directa predecessora de les cultures Praga-Korchak i Pen'kovo (segle VI i VII c. EC), les primeres cultures arqueològiques en les quals els seus portadors són indiscutiblement identificat com eslaus. Els proto-eslaus per tant és probable que hagueren arribat a la seva etapa final en l'àrea de Kiev; hi ha, no obstant, un desacord substancial en la comunitat científica sobre la identitat dels predecessors de la cultura de Kíev, amb alguns estudiosos rastrejant les cultures rutena i milograd, altres de les cultures dels txernols "ucraïnesos" i els zarubintsy i encara altres de la cultura przeworsk "polonesa". La cultura Kiev va ser envaïda pels Huns al voltant del 400 EC, el que podria haver provocat l'expansió dels proto-eslau cap als llocs històrics de les llengües eslaves.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Geografia i geografia ètnica dels Balcans fins a l'any 1500 (anglès)
  2. Fiona Hill, Russia — Coming In From the Cold?, The Globalist, 23 de febrer del 2004
  3. Robert Greenall, Russians left behind in Central Asia, BBC News, 23 de novembre del 2005.
  4. Terry Kirby, 750,000 and rising: how Polish workers have built a home in Britain, The Independent, 11 de febrer del 2006.
  5. Poles in the United States, Catholic Encyclopedia
  6. «Kundera remarca que durant un centenar d'anys els txecs no havien tingut cap contacte directe amb Rússia. Malgrat la seva afinitat lingüística, els txecs i els russos mai no han compartit un imaginari comú, ni una història ni una cultura comunes». [...] Josep Conrad va escriure que «res no podria estar més allunyat del que literàriament a vegades s'anomena "l'esperit eslau" que el temperament dels polonesos, amb la seva devoció cavalleresca pels límits morals i el seu exagerat respecte pels drets individuals». Robert Bideleux, History of Eastern Europe: Crisis and Change, Routledge, 1998.
  7. «Des del començament, Polònia es va emmirallar en l'Europa occidental i va desenvolupar una afinitat molt més gran amb els francesos i els italians, per exemple, que amb els seus veïns eslaus hereus de la tradició bizantina o de l'Església ortodoxa d'orient. Aquesta orientació cap a Occident, que en certa manera ha convertit Polònia en el post més oriental de la tradició catòlica i llatina, ajuda a explicar el tenaç sentiment dels polonesos que ells pertanyen a l'"Oest", i el seu profund antagonisme amb Rússia és prou representatiu d'un estil de vida que consideren essencialment estrany». Biblioteca del Congrés dels Estats Units «Enllaç».
  8. Rebala, K., et al. (2007), «Y-STR variation among Slavs: evidence for the Slavic homeland in the middle Dnieper basin», Journal of Human Genetics, 52:406-414
  9. Lozinski, B. P., The Name SLAV, «Essays in Russian History», Archon Books, 1964.
  10. Bernstein S. B., Очерк сравнительной грамматики славянских языков, vol. 1-2, Moscow, 1961.
  11. F. Kortlandt, «L'expansió dels indoeuropeus», p. 4 (anglès)
  12. James P. Mallory, "Chernoles Culture", EIEC

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Balanovsky, Oleg, et al.. 2008. Two Sources of the Russian Patrilineal Heritage in Their Eurasian Context. American Journal of Human Genetics, 10 January 2008, 82(1): 236-250.
  • Barford, P. M. 2001. The Early Slavs. Culture and Society in Early Medieval Europe. Cornell University Press. 2001. ISBN 0-801439-77-9.
  • Bernstein, S. B. 1961. Очерк сравнительной грамматики славянских языков, vol. 1-2. Moscow.
  • Bideleux, Robert. 1998. History of Eastern Europe: Crisis and Change. Routledge.
  • Buchanan, Donna Anne. 2006. Performing Democracy: Bulgarian Music and Musicians in Transition. (Google Books preview.) Univ. of Chicago Press. Series: Chicago studies in ethnomusicology. ISBN 0-226-07826-4
  • P.M. Barford, The Early Slavs: Culture and Society in Early Medieval Eastern Europe, British Museum Press, London 2001, ISBN 978-0-7141-2804-7
  • F. Curta, The Making of the Slavs: History and Archaeology of the Lower Danube Region, Cambridge University Press, Cambridge 2001, ISBN 0-521-80202-4.
  • P. Vlasto, The Entry of the Slavs into Christendom, An Introduction to the Medieval History of the Slavs, Cambridge University Press, Cambridge 1970, ISBN 978-0-521-07459-9, ISBN 978-0-521-10758-7

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eslaus