Autodeterminació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El dret a l'autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans,[1] es tracta del dret individual i col·lectiu a "decidir lliurement... la condició política i a perseguir lliurement... el desenvolupament econòmic, social i cultural." El principi d'autodeterminació es considera generalment relacionat amb el procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l'any 1945. L'obligació de respectar el principi d'autodeterminació és una característica destacada de la Carta, que apareix tant al seu preàmbul com a l'article 1.

El dret a l'autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d'ésser obeïdes sempre.

Evolució de les respostes des del 2005 a la pregunta: «Catalunya hauria de ser...»

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ésser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.

El dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos, és proposat per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació o persecució.

La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.

Normativa internacional[modifica | modifica el codi]

Carta de les Nacions Unides[modifica | modifica el codi]

Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l'autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals.

« Els propòsits de les Nacions Unides són:

1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquest fi: prendre mesures col.lectives eficaces per prevenir i eliminar les amenaces a la pau i suprimir tot acte d’agressió o altres ruptures de la pau, i portar a cap, per mitjans pacífics, de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o l’arranjament de controvèrsies o de situacions de caràcter internacional, susceptibles de conduir a una ruptura de la pau;

2. Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal;

3. Realitzar la cooperació internacional en la solució dels problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari, tot promovent i encoratjant el respecte pels drets humans i de les llibertats fonamentals per a tothom, sense distinció de raça, sexe, llengua o religió; i

4. Ésser un centre d’harmonització dels esforços de les nacions per a l’obtenció d’aquests fins comuns.

»
Nacions Unides, Carta de les Nacions Unides (1945): Article 1.[2]

El propòsit de la clàusula de l'autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la Segona Guerra Mundial poguessin decidir lliurement llur futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d'autodeterminació s'entenia aplicable només als estats i no als pobles, i se circumscrivia als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Moltes de les antigues colònies que havien accedit a la independència varen enfrontar-se a moviments secessionistes i irredentistes i es va produir un consens internacional que l'autodeterminació no era aplicable a aquests moviments.[cal citació]

Declaració dels drets Humans[modifica | modifica el codi]

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat.

Es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació i el d'integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que "poble" amb dret a l'autodeterminació són les persones que viuen en un mateix estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua. És per això que l'autodeterminació en els inicis del segle XXI no empara les aspiracions polítiques de les minories ètniques oprimides.[cal citació]

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics[modifica | modifica el codi]

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i que ha estat signat i ratificat des d'aleshores per 160 estats.[3] Aquest acord internacional afirma que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació i que els estats han de respectar aquest dret.

« Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

»
Nacions Unides, Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966): Article 1.[4]


Legislació estatal[modifica | modifica el codi]

Europa[modifica | modifica el codi]

  • Eslovènia Eslovènia: "Eslovènia és un Estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l'autodeterminació."[5]
  • Eslovàquia Eslovàquia: "Nosaltres, la nació eslovaca, [...] reconeixent el dret natural de les nacions a l'autodeterminació, [...]"[6]
  • Alemanya Alemanya: "Els alemanys als Länder de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d'Alemanya en la lliure autodeterminació."[7]
  • França França: "[...]En virtut d'aquests principis i del de la lliure determinació dels pobles[...]"[8]
  • Portugal Portugal: "Portugal reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació, la independència i al desenvolupament, així com el dret d'insurrecció contra totes les formes d'opressió."[9]
  • Dinamarca Dinamarca[10]

Amèrica[modifica | modifica el codi]

  • Brasil Brasil: "La República Federal del Brasil es regeix en les seves relacions internacionals pels següents principis: I - la independència nacional; II - la prevalença dels drets humans; III - l'autodeterminació dels pobles;[...]"[11]
  • Cuba Cuba: "La República de Cuba [...] ratifica la seva aspiració de pau digna, verdadera i vàlida per a tots els Estats, grans i petits, dèbils i poderosos, assentada en el respecte a la independència i sobirania dels pobles i el dret a l'autodeterminació;"[12]
  • Equador Equador: "[Equador] proclama la independència i igualtat jurídica dels Estats, la convivència pacífica i l'autodeterminació dels pobles[...]"[13]
  • Mèxic Mèxic: "[...]el titular del Poder Executiu observarà els següents principis normatius: l'autodeterminació dels pobles[...]"[14]
  • Paraguai Paraguai: "La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s'ajusta als següents principis: la independència nacional; l'autodeterminació dels pobles;[...]"[15]
  • Veneçuela Veneçuela: "cooperar amb les altres nacions i, de manera especial, amb les Repúbliques germanes del Continent, en les finalitats de la comunitat internacional, sobre la base del recíproc respecte de les sobiranies, l'autodeterminació dels pobles, la garantia universal dels drets individuals i socials de la persona humana, i el repudi de la guerra, de la conquesta i del predomini econòmic com a instruments de política internacional"[16]
  • Colòmbia Colòmbia: "Les relacions exteriors de l'Estat es fonamenten en la sobirania nacional, en el respecte a l'autodeterminació dels pobles i en el reconeixement dels principis del dret internacional acceptats per Colòmbia."[17]
  • Hondures Hondures: "Hondures fa seus els principis i pràctiques del dret internacional que tendeixen a la solidaritat humana, al respecte de l'autodeterminació dels pobles, a la no-intervenció i a la consolidació de la pau i la democràcia universal. Hondures proclama com ineludible la validesa i obligatòria execució de les sentències arbitrals i judicials de caràcter internacional."[18]
  • Nicaragua Nicaragua: "Són principis de la nació nicaragüenca: la llibertat; la justícia; el respecte a la dignitat de la persona humana; el pluralisme polític, social i ètnic; el reconeixement a les diferents formes de propietat; la lliure cooperació internacional; i el respecte a la lliure autodeterminació dels pobles." [19]
  • Surinam Surinam: "La República de Surinam reconeix i respecta el dret de les nacions a l'autodeterminació i la independència nacional, sobre la base de la igualtat, la sobirania i el benefici mutu."[20]

Àsia[modifica | modifica el codi]

  • Timor Oriental Timor Oriental: En matèria de relacions internacionals, la República Democràtica de Timor Oriental es governarà pels principis de la independència nacional, el dret dels pobles a l'autodeterminació i la independència,[...]"[21]

Àfrica[modifica | modifica el codi]

  • Sud-àfrica Sud-àfrica: "El dret del poble de Sud-àfrica en el seu conjunt a l'autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta Constitució, no exclou, en el marc d'aquest dret, el reconeixement de la noció del dret a l'autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l'herència del llenguatge, dins d'una entitat territorial a la República o en qualsevol altra forma, determinada per la legislació nacional."[22]
  • Cap Verd Cap Verd: "L'estat de Cap Verd defensa el dret dels pobles a l'autodeterminació i a la independència i dóna suport a la lluita dels pobles contra el colonialisme o qualsevol altra forma de dominació o opressió política o militar."[23]
  • Sudan Sudan: "El poble del Sudan del Sud tindrà dret a l'autodeterminació mitjançant un referèndum per determinar el seu estatus futur."[24]
  • Etiòpia Etiòpia: "Cada nació, nacionalitat i poble a Etiòpia té el dret incondicional a l'autodeterminació, inclòs el dret a la secessió."[25]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències i notes bibliogràfiques[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Karen Parker Home Page For Humanitarian Law - Understanding Self-Determination: The Basics (anglès)
  2. «Carta de les Nacions Unides». Viquitexts.
  3. Països que han ratificat el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics
  4. «Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Article 1.». Amnistia Internacional Catalunya.
  5. Article 3 de la Constitució d'Eslòvenia (anglès)
  6. Preàmbul de la Constitució de la República Eslovaca (anglès)
  7. Prèambul de la Llei Bàsica de la República Federal d'Alemanya
  8. Prèambul de la Constitució de la República Francesa
  9. Article 7.3 de la Constitució de la República Portuguesa (portuguès)
  10. francès, Duncan. Statehood and Self-Determination: Reconciling Tradition and Modernity in International Law (en anglès). Cambridge University Press, 2013, p. 371. ISBN 1107029333. 
  11. Article 4 de la Constitució de la República Federal del Brasil
  12. Article 12a de la Constitució de la República de Cuba (castellà)
  13. Article 416.1 de la Constitució de la República d'Equador (castellà)
  14. Article 89.X de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans (castellà)
  15. Article 143 de la Constitució de la República de Paraguai
  16. Pròleg de la Constitució de Veneçuela (castellà)
  17. Article 9 de la Constitució de Colòmbia (castellà)
  18. Article 15 de la Constitució d'Hondures (castellà)
  19. Article 5 de la Constitució de Nicaragua (castellà)
  20. Article 7.1 de la Constitució de la República del Surinam
  21. Article 8.1 de la Constitució de la República Democràtica de Timor Oriental
  22. Article 235 de la Constitució de la República de Sud-àfrica
  23. Article 11.2 de la Constitució de la República de Cap Verd
  24. Article 219 de la Constitució Nacional Provisional de la República del Sudan
  25. Article 39 de la Constitució de la República Democràtica Federal d'Etiòpia

Notes[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]