Cultura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La paraula cultura (del llatí cultura, derivat de colere, cultivar o conrear)[1] és el fet de crear i realitzar valors, normes i béns materials per l'ésser humà. Es pot referir a un període històric o àmbit geogràfic determinat (Cultura del Renaixement, Cultura catalana),[2] També pot referir-se a l'hora a tot allò que fa una persona culta i al sentiment i/o costums d'un poble com a grup. És per això que el terme cultura es pot definir des d'una aproximació axiològica o descriptiva, i que es mou entre les oposicions cultura/natura i la que es mou entre cultura/societat.[3] La interpretació del terme durant la Il·lustració, entenent cultura com la condició necessària per a la realització de l'individu autònom xoca amb la visió romàntica del terme, on la cultura és l'expressió de l'esperit del poble. Aquesta dualitat d'interpretacions determina la visió conservadora o progressista de la cultura. Tots dos models estan en crisi a principis del segle XXI.[3]

Fonamentalment el conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge. Aquesta sintètica definició no copsa necessàriament tots els aspectes d'allò que generalment s'entén per cultura i s'han proposat moltes definicions per a la cultura. Per exemple, el 1952, Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn van compilar una llista de 164 definicions de la paraula a la seva obra Cultura: Una revisió crítica dels conceptes i definicions.[4] Les diferents definicions del terme reflecteixen els diferents fonaments teòrics del pensament, o els criteris per avaluar l'activitat humana. Tot i això, la paraula "cultura" és més comunament utilitzada en tres sentits principals:

  • L'excel·lència del gust en les belles arts i les humanitats, també coneguda com a "alta cultura".
  • Un patró integrat del coneixement humà, la creença i la conducta que depèn de la capacitat per a l'aprenentatge social i el pensament simbòlic, que permet desenvolupar un judici crític.
  • El conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat.

El concepte va aparèixer per primera vegada a l'Europa del segle XVIII, i es referia al símil d'un procés de cultiu o de millora de la persona, com en l'agricultura o l'horticultura. Al segle XIX, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona, especialment mitjançant l'educació, i després a la realització de les aspiracions nacionals o ideals. Fins i tot alguns científics van utilitzar el terme per referir-se a una capacitat humana universal.

Al segle XX, la cultura va esdevenir un concepte central de l'antropologia. En concret, el terme "cultura" de l'antropologia nord-americana tenia dos significats: (1) la classificació de les diferents formes en què les persones que viuen en diferents parts del món i (2) l'evolució de la capacitat humana per classificar i representar experiències amb símbols i actuar amb imaginació i creativitat. Aquesta capacitat ha sigut considerada com a característica única del gènere homo. No obstant això, certs primatòlegs, com ara Jane Goodall, han identificat aspectes culturals entre els animals més propers als humans. Als anys 1960, Goodall va observar la fabricació d'eines per a caçar tèrmits en poblacions de ximpanzés. Aquesta conducta era apresa pels individus del grup per l'observació d'altres individus. La fabricació d'eines es considera un tret cultural, ja que no és transmès de forma innata. Posteriorment s'han observat altres rudiments de cultura en ximpanzés i bonobos. Tanmateix la cultura humana és possiblement la més sofisticada de les existents al planeta.

La cultura, segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.[5]

Evolució del concepte[modifica | modifica el codi]

Inicis[modifica | modifica el codi]

El terme cultura prové del llatí cultura que significa cura del camp o del bestiar. Cap al segle XIII, el terme s'emprava per a designar una parcel·la conreada, i tres segles més tard havia canviat el seu sentit com a estat d'una cosa, al de l'acció: el cultiu de la terra o la cura del bestiar,[6] aproximadament en el sentit que s'empra en el català dels nostres dies en vocables com agricultura, apicultura o piscicultura, per exemple. A meitat del segle XVI, el terme adquireix una connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. L'accepció figurativa de cultura no s'estendria fins al segle XVII, quan va començar a aparèixer en certs textos acadèmics.

Segle XVIII: Cultura o civilització[modifica | modifica el codi]

El Segle de les Llums (segle XVIII) és l'època en què el sentit figurat del terme com a "cultiu de l'esperit" s'imposa en amplis camps acadèmics, per exemple, al Dictionaire de l'Academie Française de 1718. Tot i que l'enciclopèdia francesa ho inclou només en el seu sentit restringit de cultiu de terres, no desconeix el sentit figurat, que apareix en els articles dedicats a la literatura, la pintura, la filosofia i a les ciències.

Amb el pas del temps, es va començar a entendre el concepte de cultura com un procés de la formació de la ment. És a dir, es va convertir novament en una paraula que designa un estat, encara que en aquesta ocasió és l'estat de la ment humana, i no l'estat de les parcel·les.

La clàssica oposició entre cultura i naturalesa també té les seves arrels en aquesta època. El 1798, el Dictionaire hi inclou una accepció de cultura que s'estigmatitza en l'esperit natural. Per a molts dels pensadors de l'època, com Jean Jacques Rousseau, la cultura és un fenomen distintiu dels éssers humans, que els col·loca en una posició diferent de la de la resta d'animals. En aquesta època la cultura s'entén com el conjunt dels coneixements i sabers acumulats per la humanitat al llarg de diversos mil·lennis d'història. Com a característica universal, el vocable s'empra en singular, ja que es troba en totes les societats sense distinció de races, ubicació geogràfica o moment històric.

També és en el context del Segle de les Llums quan sorgeix altra de les clàssiques oposicions que s'involucra al concepte de cultura, aquesta vegada, com antítesi de la civilització. Apareix per primera vegada en la llengua francesa del segle XVIII, i significava la refinació dels costums. Civilització és un terme relacionat amb la idea de progrés. Segons això, la civilització és un estat de la humanitat en què la ignorància ha estat abatuda i els costums i relacions socials es troben en la seva més elevada expressió. La civilització no és un procés acabat, és constant, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les formes de govern i del coneixement. Com la cultura, també és un procés universal que inclou a tots els pobles, fins i tot als més endarrerits en la línia de l'evolució social. Per descomptat, els paràmetres amb els quals s'amidava si una societat era més civilitzada o més salvatge eren els de la seva pròpia societat. En les albors del segle XIX, ambdós termes, cultura i civilització eren emprats gairebé de manera indistinta, sobretot en francès i en anglès.

Cal assenyalar que no tots els intel·lectuals francesos van emprar el terme. Rousseau i Voltaire es van mostrar reticents a aquesta concepció progressista de la història. Van intentar proposar una versió més relativista de la mateixa, encara que sense èxit, car el corrent dominant era la dels progressistes. Va ser a Alemanya on les postures relativistes van guanyar major prestigi. El terme Kultur en sentit figurat apareix a Alemanya cap al segle XVII, aproximadament amb la mateixa connotació que en francès. Durant el segle XVIII gaudeix de gran prestigi entre els pensadors burgesos alemanys. Això es va deure al fet que va ser emprat per a injuriar als aristòcrates, als quals acusaven de tractar d'imitar les maneres "civilitzades" de la cort francesa. Per exemple, Immanuel Kant apuntava que "ens conreem per mitjà de l'art i de la ciència, ens civilitzem [a l'adquirir] bones maneres i refinaments socials".[7] Per tant, a Alemanya el terme civilització va ser equiparat amb els valors cortesans, qualificats de superficials i pretensiosos. En sentit contrari, la cultura es va identificar amb els valors profunds i originals de la burgesia.[6]

En el procés de crítica social, l'accent en la dicotomia cultura/civilització es trasllada de les diferències entre estrats socials a les diferències nacionals. Mentre França era l'escenari d'una de les revolucions burgeses més importants de la història, Alemanya estava fragmentada en múltiples estats. Per això, una de les tasques que s'havien proposat els pensadors alemanys era la unificació política. La unitat nacional passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que l'universalisme dels pensadors francesos pretenia esborrar en nom de la civilització. Ja el 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni de cada poble (Volkgeist) s'inclinava sempre per la diversitat cultural, la riquesa humana i en contra de l'universalisme. Per això, l'orgull nacional radicava en la cultura, a través de la qual cada poble havia de complir un destí específic. La cultura, com l'entenia Herder, era l'expressió de la humanitat diversa, i no excloïa la possibilitat de comunicació entre els pobles.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XIX, a Alemanya el terme cultura va evolucionar sota la influència del nacionalisme. Mentrestant, a França, el concepte es va ampliar per a incloure no només el desenvolupament intel·lectual de l'individu, sinó el de la humanitat en el seu conjunt. D'aquí, el sentit francès de la paraula presenta una continuïtat amb el de civilització: no obstant això la influència alemanya, persisteix la idea que més enllà de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (per posar un exemple), hi ha una mica que les unifica a totes: la cultura humana.

Va accentuar-se en aquesta època el vincle entre llenguatge i cultura, no solament perquè es creu que un idioma és un element central d'una cultura i de la manera de veure el món i estructurar el pensament dels seus habitants, sinó perquè es creu que l'origen del llenguatge és paral·lel al de la cultura o íntimanent relacionat: el paper dels símbols, conceptes abstractes i imaginaris que permet el llenguatge són elements claus en el sentiment de pertinença i diferenciació dels grups, així com en l'acceleració de l'aprenentatge i la codificació de les normes de conducta socialment acceptades. Això no vol dir que la cultura es pugui reduir al llenguatge o a una sola llengua (de fet la majoria de cultures viuen en un règime de plurilingüisme però sí que la relació amb la parla és un element distintiu.

Definicions socials[modifica | modifica el codi]

A efecte de les ciències socials, les primeres accepcions modernes de cultura van ser construïdes a finals del segle XIX. Per aquesta època, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la filosofia duia la pauta en el debat sobre el tema. Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats amb l'estructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, depenent i determinat per l'esfera econòmica. Aquest fet no va impedir que unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caràcter marxista.

El concepte de cultura generalment és relacionat amb l'antropologia. Una de les branques més importants d'aquesta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de l'antropologia, el terme ha estat desenvolupat de diverses maneres, que suposen l'ús d'una metodologia analítica basada en premisses que a vegades disten molt les unes de les altres.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle XIX van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors tenien gairebé sempre una formació professional en dret, però estaven particularment interessats en el funcionament de les societats exòtiques amb les quals l'Occident es trobava aleshores.

Segons l'opinió d'aquests pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com ara Bachofen, McLennan, Maine i Morgan), la cultura era el resultat de l'esdevenir històric d'una societat. Per aquests escriptors, la història de la humanitat era fortament deutora de les teories il·luministes de la civilització, i sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Descriptives[modifica | modifica el codi]

Tylor[modifica | modifica el codi]

Edward Burnett Tylor, etnòleg britànic, va dir: "La principal tendència de la cultura des dels orígens als temps moderns ha estat del salvatgisme cap a la civilització."

Com assenyala Thompson,[8] la definició descriptiva de cultura es trobava present en aquests primers autors de l'antropologia vuitcentista. L'interès principal en l'obra d'aquests autors (que abordava problemàtiques tan diverses com l'origen de la família i del matriarcat, i les supervivències de cultures antigues en la civilització occidental del seu temps) era la recerca dels motius que portaven als pobles a comportar-se d'una manera o altra. En aquestes exploracions, van meditar sobre les relacions entre el medi ambient i la societat, entre la història i el present, o entre la tecnologia i la resta del sistema social.

Un dels més importants etnògrafs de l'època va ser Gustav Klemm. Als deu toms de la seva obra Allgemeine Cultur-Geschitchte der Menschheit (1843-1852) va intentar mostrar el desenvolupament gradual de la humanitat per mitjà de l'anàlisi de la tecnologia, costums, art, eines i pràctiques religioses. Va escriure una obra monumental que incloïa exemples etnogràfics de pobles d'arreu del món. El treball de Klemm va tenir eco en els seus contemporanis, concentrats en definir el camp d'una disciplina científica que estava naixent. Uns vint anys més tard, Edward B. Tylor va publicar el 1871 Primitive Culture, una de les definicions més àmpliament acceptades de cultura. Segons Tylor, la cultura és:

« ...aquell tot complex que inclou el coneixement, les creences, l'art, la moral, el dret, els costums, i qualssevol altres hàbits i capacitats adquirits per l'home. La situació de la cultura en les diverses societats de l'espècie humana, en la mesura que pot ser investigada segons principis generals, és un objecte apte per a l'estudi de les lleis del pensament i l'acció de l'home. »
— (Tylor, 1995: 29)

D'aquesta manera, una de les principals aportacions de Tylor va ser l'elevació de la cultura a matèria d'estudi sistemàtic. Malgrat aquest notable avenç conceptual, la proposta de Tylor patia de dues grans debilitats. D'una banda, va treure del concepte el seu èmfasi humanista, en convertir la cultura en objecte científic. Per l'altre, el seu procediment analític era massa descriptiu. En el text citat a dalt, Tylor planteja que "un primer pas per a l'estudi de la civilització[9] consisteix a disseccionar-la en detalls, i classificar aquests en els grups adequats".[10] Segons aquesta premissa, la mera recopilació dels "detalls" permetria el coneixement d'una cultura. Una vegada coneguda, seria possible classificar-la en una graduació de més a menys civilitzada, premissa que van heretar dels darwinistes socials.

Culturalista[modifica | modifica el codi]

Una dona hopi arregla el pentinat d'una altra hopi soltera. Els antropòlegs nord-americans de la primera meitat del segle XX es van interessar molt en la documentació etnogràfica dels pobles indis, alguns dels quals estaven en procés d'extinció.

La proposta teòrica de Tylor va ser represa i re-elaborada posteriorment, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, on l'antropologia evolucionava cap a una posició relativista, representada en primera instància per Franz Boas.

Les propostes d'alguns autors britànics i del nord-americà Lewis Henry Morgan van representar un trencament amb les idees anteriors sobre l'evolució cultural. Per Morgan el procés de l'evolució social humana (tecnologia, relacions socials i cultura) podia ser equiparat amb el procés de creixement d'un individu de l'espècie. Per tant, Morgan comparava el salvatgisme amb la "infantesa de l'espècie humana", i la civilització, amb la maduresa.[11] Boas va ser summament dur amb les propostes de Morgan i de la resta dels antropòlegs evolucionistes contemporanis, qualificant les teories d'aquests com "pures conjectures" sobre l'ordenació històrica de "fenòmens observats conforme a principis preadmesos".[12]

La crítica de Boas en contra dels evolucionistes és un ressò de la seva inclinació a considerar la cultura com un fenomen plural. Més que parlar de cultura, Boas parlava de cultures. Per a la major part dels antropòlegs i etnòlegs adscrits a l'escola culturalista nord-americana, l'estat de l'art etnogràfic a principis del segle XX no permetia la conformació d'una teoria general sobre l'evolució de les cultures. Per tant, la tasca més important dels estudiosos del fenomen havia de ser la documentació etnogràfica. De fet, Boas va escriure molt pocs textos teòrics, en comparació amb les seves monografies sobre els pobles indígenes de la costa pacífica d'Amèrica del Nord.

Els antropòlegs formats per Robin Reid van heretar moltes de les premisses del seu mestre. Entre altres casos notables, hi ha el de Ruth Benedict. En la seva obra Patterns of culture (1939), Benedict assenyala que cada cultura és un tot comprensible només en els seus propis termes i constitueix una mena de matriu que dóna sentit a l'actuació dels individus en una societat. Alfred Kroeber, reprenent l'oposició entre cultura i natura, també assenyalava que les cultures són fenòmens sui generis però, en sentit estricte, eren d'una categoria exterior a la natura. Per tant, segons Kroeber, l'estudi de les cultures havia de sortir del domini de les ciències naturals. Melville Herskovits i Clyde Kluckhohn van reprendre la definició cientificista de l'estudi de la cultura de Tylor. Per al primer, la recollida de trets definitoris de les cultures permetria la seva classificació. Encara que, en aquest cas, la classificació no es realitzava en sentit diacrònic, sinó geogràfic, fet que hauria de permetre el coneixement de les relacions entre els diferents pobles assentats en una àrea cultural. Kluckhonn, d'altra banda, va resumir en el seu text Antropologia la major part dels postulats de l'època i reclama el domini del fet cultural com a camp específic de l'activitat antropològica.

Funcionalista-estructural[modifica | modifica el codi]

La característica més peculiar del concepte funcionalista de cultura es refereix precisament a la funció social de la mateixa. El supòsit bàsic és que tots els elements d'una societat (entre els quals la cultura és un més) existeixen perquè són necessaris. Aquesta perspectiva ha estat desenvolupada tant en l'antropologia com en la sociologia, tot i que les seves primeres característiques van ser delineades per Émile Durkheim. Aquest sociòleg francès va emprar el terme molt poques vegades com a unitat analítica principal de la seva disciplina. Al seu llibre Les regles del mètode sociològic (1895) plantejava que la societat està composta per entitats que tenen una funció específica, integrades a un sistema anàleg al dels éssers vius, on cada òrgan és especialitzat en el compliment d'una funció vital. De la mateixa manera com els òrgans d'un cos són susceptibles a la malaltia, les institucions i costums, les creences i les relacions socials també poden caure en un estat d'anomia. Durkheim i els seus seguidors, però, no es van ocupar exclusivament ni principalment de la cultura com a objecte d'estudi, sinó dels fets socials.

Més tard, el polonès Bronislaw Malinowski va reprendre tant la descripció de Tylor com alguns dels plantejaments de Durkheim relatius a la funció social. Per Malinowski, la cultura podia ser entesa com una «realitat sui generis» que s'havia d'estudiar com a tal (en els seus propis termes). En la categoria de cultura incloïa artefactes, béns, processos tècnics, idees, hàbits i valors heretats.[13] També considerava que l'estructura social podia ser entesa anàlogament als organismes vius però, a diferència de Durkheim, Malinowski tenia una tendència més holística. Creia que tots els elements de la cultura tenien una funció que els donava sentit i que feia possible la seva existència. Però aquesta funció no era donada únicament per l'aspecte social, sinó per la història del grup i l'entorn geogràfic, entre molts altres elements. El reflex més clar d'aquest pensament aplicat a l'anàlisi teòrica va ser el llibre Els argonautes del Pacífic Occidental (1922), una extensa i detallada monografia sobre les diferents esferes de la cultura d'un poble que habitava a les illes Trobriand, a l'orient de Nova Guinea.

Anys més tard, Alfred Reginald Radcliffe-Brown, també antropòleg britànic, reprendria algunes de les propostes de Malinowski, i molt especialment les que es referien a la funció social. Radcliffe-Brown rebutjava que el camp d'anàlisi de l'antropologia fora la cultura, més aviat s'encarregava l'estudi de l'estructura social, un entramat de relacions entre les persones d'un grup. No obstant això, també va analitzar les categories que havien estat descrites amb anterioritat per Malinowski i Tylor, seguint sempre el principi de l'anàlisi científic de la societat. En el seu llibre Estructura i funció en la societat primitiva (1975) Radcliffe-Brown estableix que la funció més important de les creences i pràctiques socials és la del manteniment de l'ordre social, l'equilibri en les relacions i la transcendència del grup en el temps. Les seves propostes van ser represes més tard per molts dels seus alumnes, especialment per Edward Evan Evans-Pritchard, etnògraf dels nuer i els azande, pobles del centre d'Àfrica. En ambdós treballs etnogràfics, la funció reguladora de les creences i pràctiques socials és present en l'anàlisi d'aquestes societats, a la primera de les quals, Evans-Pritchard va dir "anarquia ordenada".

Estructuralista[modifica | modifica el codi]

L'estructuralisme és un corrent més o menys estès en les ciències socials. Claude Lévi-Strauss -influït per Roman Jakobson- va reprendre el concepte de cultura per a l'estudi dels fets d'interès antropològic, entre els quals la cultura era només un més. Per ell, la cultura és bàsicament un sistema de signes produïts per l'activitat simbòlica de la ment humana (tesi que comparteix amb White).

A Antropologia estructural (1958) Lévi-Strauss anirà definint les relacions que existeixen entre els signes i símbols del sistema, i la seva funció en la societat, sense prestar massa atenció a aquest últim punt. En resum, es pot dir que en la teoria estructuralista, la cultura és un missatge que pot ser descodificat tant en els seus continguts, com en les seves regles. El missatge de la cultura parla de la concepció del grup social que la crea, de les seves relacions amb internes i externes. A El pensament salvatge (2002), Lévi-Strauss apunta que tots els símbols i signes de què està feta la cultura són productes de la mateixa capacitat simbòlica que tenen totes les ments humanes. Aquesta capacitat, bàsicament consisteix en la classificació de les coses del món en grups, als quals s'atribueixen certes càrregues semàntiques. No hi ha grup de símbols o signes (camp semàntic) que no tingui un complementari. Els signes i els seus significats poden ser associats per metàfora (com en el cas de les paraules) o metonímia (com en el cas dels emblemes de la reialesa) a fenòmens significatius per al grup creador del sistema cultural. Les associacions simbòliques no necessàriament són les mateixes en totes les cultures. Per exemple, mentre en la cultura occidental, el vermell és el color de l'amor, a Mesoamèrica és el de la mort.

Segons la proposta estructuralista, les cultures dels pobles "primitius" i "civilitzats" estan fetes de la mateixa matèria i, per tant, els sistemes del coneixement del món exterior dominants en cada un - màgia en els primers, ciència en els segons- no són radicalment diferents. Encara que són diverses les distincions que es poden establir entre cultures primitives i modernes: una de les més importants és la manera com manipulen els elements del sistema. Com a la màgia s'improvisa, la ciència procedeix sobre la base del mètode científic.[14] L'ús del mètode científic no vol dir -segons Lévi-Strauss- que les cultures on la ciència és dominant siguin superiors, o que aquelles on la màgia juga un paper fonamental siguin menys rigoroses o metòdiques en la seva manera de conèixer el món. Simplement, són d'índole diferent unes de les altres, però la possibilitat de comprensió entre els dos tipus de cultures rau bàsicament en una facultat universal del gènere humà.

En la perspectiva estructuralista, el paper de la història en la conformació de la cultura d'una societat no és tan important. El fonamental és arribar a dilucidar les regles subjacents en l'articulació dels símbols d'una cultura, i observar la manera en què aquests doten de sentit l'actuació d'una societat.

Simbòlica[modifica | modifica el codi]

Els orígens de les concepcions simbòliques de cultura es remunten a Leslie White, antropòleg nord-americà format en la tradició culturalista de Boas. Malgrat que en el seu llibre La ciència de la cultura afirma al principi que aquesta és "el nom d'un tipus precís o classe de fenòmens, és a dir les coses i els esdeveniments que depenen de l'exercici d'una habilitat mental, exclusiva de l'espècie humana, que hem anomenat simbolitzant", en el transcurs del seu text, White abandona la idea de la cultura com a símbol per orientar-se cap a una perspectiva ecològica.[15]

L'antropologia simbòlica comparteix amb l'estructuralisme francès la tesi de la cultura com a sistema de símbols però, a diferència de Lévi-Strauss, Geertz assenyala que no és possible per als investigadors el coneixement dels seus continguts.

Els simbòlics no creuen que tots els elements de la trama cultural tinguin el mateix sentit per a tots els membres d'una societat. Més aviat creuen que poden ser interpretats de maneres diferents, depenent, ja de la posició que ocupen en l'estructura social, ja de condicionaments socials i psíquics anteriors, o bé, del mateix context.[16]

Regions culturals[modifica | modifica el codi]

Sovint el món es divideix en regions segons les diferents zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre altres. En aquestes zones hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.[17] La divisió tradicional només contemplava dos blocs: Occident i Orient però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.
  • L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'Islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'Islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'Islam i una vida fortament rural.
  • L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.
  • L'extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'Islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborigens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió o estudiar com entren en contacte entre elles.

Classificació[modifica | modifica el codi]

La cultura es pot classificar segons diversos conceptes:

  • Segons la seva definició, la cultura pot ser:
    • Tòpica: Consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com a organització social, religió o economia.
    • Històrica: la cultura s'entén com una herència social, sistema dels éssers humans per solucionar problemes d'adaptació a l'ambient o a la vida en comú.
    • Mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
    • Estructural: la cultura consisteix en idees, símbols, o comportaments, modelats o pautats i interrelacionats.
    • Simbòlica: la cultura es basa en els significats arbitràriament assignats que són compartits per una societat.
  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
    • Universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple seria la salutació (vegeu universal cultural)
    • Total: S'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
    • Particular: S'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra a la cultura general i que al seu torn se'n diferencia.
  • Segons el seu desenvolupament, la cultura pot ser:
    • Primitiva: és aquella cultura que manté trets precaris de desenvolupament tècnic i que per ser conservadora no tendeix a la innovació.
    • Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament a la societat.
    • Analfabeta o prealfabeta: es maneja amb llenguatge oral i no ha incorporat l'escriptura ni tan sols parcialment.
    • Alfabeta: cultura que ja ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.
  • Segons el seu caràcter dominant:
    • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir dels mateixos.
    • Racional: cultura on impera la raó i és coneguda a través dels seus productes tangibles.
    • Ideal: cultura construïda per la combinació de la Sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció:
    • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però si com a referent.
    • Configurativa: cultura on el model de comportament el marca la conducta dels contemporanis, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i recreen els propis.
    • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-ho en el present. Cultura presa dels nostres avantpassats sense variacions. És generacional i es dóna particularment en pobles primitius.
  • Segons l'estratificació social:
    • Alta cultura: recull el coneixement de l'elit.
    • Baixa cultura o cultura popular: coneixement d'esferes considerades menys prestigioses o més comercials.

Elements[modifica | modifica el codi]

Existeix una definició de la cultura que es basa en els elements que la componen. Segons aquesta definició, aquests elements són transmesos de generació en generació, els valors, les normes, les institucions i els artefactes.

  • Els valors són les idees sobre el que és important en la vida, i són el fonament de la resta de la cultura.
  • Les normes són les expectatives de la manera en què els individus es comporten sota diverses situacions. Cada cultura té els seus propis mètodes, o sancions, per fer que es compleixin les normes. Les sancions varien d'acord a la importància de la norma; i les normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei".
  • Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses.
  • Els artefactes són els aspectes de la cultura material derivats de les normes i dels valors culturals.

De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades. A més, els antropòlegs entenen la "cultura" no només com el consum de béns, sinó els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb els quals els objectes i els processos es desenvolupen. Aquest significat es vehicula en gran mesura a partir del llenguatge, que permet codificar i transmetre els elements culturals.

Canvis culturals[modifica | modifica el codi]

Gravat del segle XIX mostrant aborígens australians oposant-se a l'arribada del capità James Cook el 1770, que posteriorment comportaria un fort procés d'aculturació a la zona

Els canvis culturals són els canvis al llarg del temps de tots o d'alguns dels elements culturals d'un individu o d'una societat. Aquests canvis es poden classificar segons si el procés és per absorció, imposició o assimilació:

  • Enculturació: és el procés en el qual el ser humà, des que és nen, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturitza.
  • Aculturació: és un procés que es dóna normalment en moments de conquesta o d'invasió. La cultura invasora s'estén de manera forçosa i imposada. Un exemple de processos d'aculturació és la Conquesta d'Amèrica. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'altres trets culturals forans. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació d'un poble sobre un altre o per processos de migració, i a vegades suposa renunciar a la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració d'un altre grup humà.
  • Transculturació: És un procés on s'intercanvien formes de ser, on es percep que no existeix una cultura millor que una altra: que totes les cultures es complementen.
  • Inculturació: es dóna quan la persona s'integra a altres cultures, les accepta i dialoga amb la gent d'aquesta determinada cultura.

Un canvi cultural abasta un conjunt molt ample d'esdeveniments, pel que ha sigut motiu d'estudi dels sociòlegs des de l'època de Montesquieu i Adam Ferguson.[18] També va ser un tema tractat pels sociòlegs marxistes, qui ho van relacional amb els problemes de les estructures de classe i els processos industrials productius. No fou fins a finals del segle XIX quan es van començar a entendre els processos de difusió d'elements culturals i es va començar a parlar de conceptes com aculturació. Durant el segle XX es va estudiar la relació entre els canvis culturals i l'expansió de la cultura de masses.

Donat que la cultura no és innata sinó que s'adquireix, necessita un procés gradual d'aprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de forma natural durant la socialització de l'individu, on l'infant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o reacciona contra elles. A la majoria de països la família i l'escola s'encarreguen de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i s'ocupen de l'educació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, d'altres agents com els mitjans de comunicació, la lectura i les mateixes relacions personals, complementen les vivències de la persona i el seu bagatge cultural. Una altra font important d'adquisició de cultura la constitueixen els mitjans socials -associacions, agrupacions, grups d'interès- habitualment formats en torn d'un promotor cultural o de varis.

Política cultural[modifica | modifica el codi]

Des de temps antics, l'Estat o la forma de govern del moment, han intervingut en diversos aspectes de la vida cultural, recolzant públicament les arts, i que de fet és un dels responsables del floreixement de la cultura occidental. Ja la democràcia d'Atenes feia encàrrecs a artistes per decorar els edificis públics. Durant l'Edat Mitjana fou l'església qui va assumir aquest rol de patró de les arts, i més endavant durant el Renaixement l'art fou promogut tant per papes com prínceps, entrant l'art a formar part també de l'àmbit privat. L'orígen de les polítiques culturals actuals es basa en la Revolució francesa, resultat de la consolidació de l'estat nació.[19][20] Aquest canvi va provocar la creació de museus, biblioteques i arxius, on l'Estat té un rol de custodi del patrimoni cultural nacional. Més endavant, durant el segle XIX i sobretot amb l'augment del temps lliure durant el segle XX, l'Estat assumeix sovint un paper actiu en el desenvolupament moral de la ciutadania, promovent la cultura i les manifestacions artístiques.[19]

El terme política cultural apareix per primera vegada en finalitzar la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència dels processos de desconolització, les crisis del mercat artístic degut als nous mitjans de difusió i reproducció de continguts culturals i les demandes de benestar de les classes mitjanes. També es veu com una eina per cohesionar i fomentar el què es coneix com l'Estat del Benestar. L'acció directa de polítiques culturals ajudarà a fer una democratització de l'accés a la cultura.[19]

L'Estat ha de mantenir un balanç entre ser el més neutral possible per evitar un intrusionisme pel que fa a continguts culturals, garantint la llibertat d'expressió, però a l'hora ha de contribuir al desenvolupament de la cultura i actuar com a garant de l'igual accés a aquesta per part de la ciutadania.[21][19] Aquest fet va provocar que s'estableixin polítiques pròpies (Ministeris, conselleries...) per a la cultura, separant-se d'altres estaments, com per exemple l'educació. Una de les tècniques de política cultural més freqüent és el foment mitjançant subvenció.[19] Mentre que les polítiques socials són clarament distributives, sovint es critica que les polítiques culturals estan enfocades a sector més benestants de la societat. Les polítiques culturas es qüestionen contínuament: Si es promou públicament un projecte cultural i té èxit, es critica que hauria d'haver-se finançat amb diners privats, i quan no en té, s'objecte que s'haurien d'haver invertit els diners públics en un altre lloc. També es critica sovint el marcat perfil ideològic i/o polític marcat a algunes decisions de política cultural.[19]

A principis del Segle XXI, la crisi de l'Estat del Benestar va afectar a les polítiques culturals, que s'havien centrat fins al moment més en recolzar la oferta de productes culturals més que no pas en fomentar la demanda dels mateixos.[19] Les retallades pressupostàries fan que els polítics busquin rendiments que justifiquin les inversions en cultura, alhora que la indústria cultural s'intenta adaptar com pot als constants canvis tecnològics i socials que afecten la manera en què la societat accedeix i consumeix cultura. Actualment les polítiques culturals s'orienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació.[22]

Protecció[modifica | modifica el codi]

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més conegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionari etimològic online (en anglès)
  2. Sobrevilla, David. Idea e historia de la filosofía de la cultura (en castellà), 1998, p. 15-16. 
  3. 3,0 3,1 Fina Ribó, Xavier; Falgueras, Francesc. «Tema 2». A: UB Virtual. Referentes teóricos de la gestión cultural (paper) (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003. 
  4. Kroeber, A.L. i C.Kluckhohn, 1952. Culture: A Critical Review of Concepts and Definitions
  5. Informe anual sobre l'estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2010 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  6. 6,0 6,1 (Cuche, 1999)
  7. (Thompson, 2002: 187)
  8. (Thompson 2002: 190)
  9. A la que considerava igual a la cultura, segons la seva definició, en oposició a la definició clásica.
  10. (Tylor, 1995:33)
  11. Article sobre els "Períodes ètnics", a Morgan, 1990.
  12. (Boas, 1964:184)
  13. (Thompson, 2002: 193)
  14. Lévi-Strauss, 2002: cap. 1.
  15. (Thompson, 2002: 195)
  16. Sperber, 1996: cap. 2 i 3.
  17. «Cultura». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  18. «Cultura». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013]. 
  20. Decret de 2 d'octubre de 1789 de la República de França, que nacionalitza les arts
  21. Articles 9 i 33 de la Constitució Italiana
  22. Sueños e identidades: una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Interarts/Península, 1 juny 1999. ISBN 978-84-8307-216-5. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adam. El primate elegido. Barcelona: Crítica, 1996. 
  • Arias, Jorge Osvaldo. Instrucciones de la vida. Libre Vida de Vivirla, 1999. 
  • Boas, Franz. Cuestiones fundamentales en antropología cultural. Buenos Aires: Solar/Hachette, 1964. 
  • Cuche, Denys. La noción de cultura en las ciencias sociales. Buenos Aires: Nueva Visión. 
  • Durkheim, Émile. Las reglas del método sociológico. Mèxic: Colofón. 
  • Eliot, Thomas Stearns. La unidad de la cultura europea. Notas para la definición de la cultura. Madrid: Encuentro, 2003. 
  • Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Buenos Aires: Gedisa. 
  • Girard, René. Los orígenes de la cultura. Madrid: Trotta, 2006. 
  • Gombrich, Ernst H. Breve historia de la cultura. Barcelona: Península, 2004. 
  • González Quirós, José Luis. Repensar la cultura. Madrid: Eiunsa, 2003. 
  • Heritier, Françoise. Masculin/fémenin: la pensée de la diference. París: Odile Jacob, 1996. 
  • Herskovits, Melville. El hombre y sus obras. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1952. 
  • Kluckhonn, Clyde. Antropología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. 
  • Lévi-Strauss, Claude. Antropología estructural. Buenos Aires: Eudeba, 1953. 
  • Lévi-Strauss, Claude. El pensamiento salvaje. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2001. 
  • Malinowski, Bronislaw. Los argonautas del Pacífico Occidental. Barcelona: Península. 
  • Radcliffe-Brown, Alfred R. Estructura y función en la sociedad primitiva. Barcelona: Península, 1975. 
  • RAPPAPORT, Roy (1998) [1955]: "IX. Naturaleza, cultura y antropología ecológica", en: Shapiro, H.: Hombre, cultura y sociedad. p. 261-292. Fondo de Cultura Económica. México.
  • SAHLINS, Marshall (1992): "Evolución específica y evolución general". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Schwanitz, Dietrich. La Cultura. Todo lo que hay que saber. Madrid: Taurus, 2002. 
  • Sperber, Dan. Explaining Culture. A Naturalistic Approach. Oxford: Blackwell, 1996. 
  • STEWARD, Julian (1992): "El concepto y el método de la ecología cultural". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Thompson, John B. Ideología y cultura moderna. Teoría crítica social en la era de la comunicación de masas. Mèxic: División de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma Metropolitana - Unidad Xochimilco, 2002. 
  • Tylor, Edward B. (1995) [1871]: "La ciencia de la cultura". En: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Ward, Thomas. La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Lima: Universidad Ricardo Palma, 2004. 
  • WHITE, Leslie A. (1992): "La energía y la evolución de la cultura". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]