Cultura

De Viquipèdia

Art egipci antic

La paraula cultura (del llatí colo -ere, amb el seu significat arrel de "cultivar"), generalment es refereix als patrons o tipus d'activitats humanes i les estructures simbòliques que donen significat a dita activitat. Les diferents definicions de "cultura" reflecteixen els diferents fonaments teòrics per l'enteniment, o els criteris per avaluar l'activitat humana. Els antropòlegs sovint utilitzen el terme "cultura" per referir-se a la capacitat humana universal per a classificar, codificar i comunicar llurs experiències de manera simbòlica. Aquesta capacitat ha estat considerada com la característica única del gènere homo. No obstant això, els primatòlegs, com ara Jane Goodall, han identificat aspectes culturals entre els animals més propers als humans.

Algunes de les definicions més habituals de cultura inclouen:

• el conjunt dels coneixements que permeten desenvolupar un judici crític;
• el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi, de les lectures, de viatges, de l'experiència, etc.;
• el conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat (vegeu cultura popular: i
• la cultura de masses que, difosa pels mitjans de comunicació de massa, pretén aconseguir l'acceptació de la major part de la societat (vegeu pop).

Aquestes definicions oposen cultura i natura (allò biològic, innat)

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més coneguda com a Patrimoni de la Humanitat.

[edita] Elements clau de la cultura

Una definició de la cultura es basa en els elements que la componen, elements que són transmesos de generació en generació:

• valors
• normes
• institucions
• artefactes

Els valors són les idees sobre el que és important en la vida i molt necessaries, i són el fonament de la resta de la cultura. Les normes són les expectatives de la manera en què els individus es comporten sota diverses situacions. Cada cultura té els seus propis mètodes, o sancions, per fer que es compleixin les normes. Les sancions varien d'acord a la importància de la norma; i les normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei". Les institucions són les esctructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses. Finalment, els artefactes, les coses o els aspectes de la cultura material, es deriven de les normes i els valors culturals.

De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades. A més, els antropòlegs entenen la "cultura" no només com el consum de béns, sinó els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb els quals els objectes i els processos es desenvolupen. Aquest significat es vehicula en gran mesura a partir del llenguatge, que permet codificar i transmetre els elements culturals.

[edita] Adquisició de la cultura

Donat que la cultura no és innata sinó que s'adquereix, necessita un procés gradual d'aprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de forma natural a la socialització, on l'infant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o reacciona contra elles. A la majoria de països l'escola s'encarrega de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i s'ocupa de l'educació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, transmet d'altres de forma inconscient, que complementen les vivències de la persona, la influència dels mitjans de comunicació, de les relacions personals, la lectura...

Quan una persona ha d'adquirir els codis d'una cultura aliena es parla d'aculturació. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació d'un altre poble o per processos de migració i a vegades suposa renunciar a la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració d'un altre grup humà.

[edita] Formació del sentit modern de la cultura

El terme cultura prové del llatí cultura que significa cura del camp o del bestiar. Cap al segle XIII, el terme s'emprava per a designar una parcel·la conreada, i tres segles més tard havia canviat el seu sentit com a estat d'una cosa, al de l'acció: el cultiu de la terra o la cura del bestiar (Cuche, 1999: 10), aproximadament en el sentit que s'empra en el català dels nostres dies en vocables com agricultura, apicultura, piscicultura i altres. A la meitat del segle XVI, el terme adquireix una connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. De qualsevol manera, l'accepció figurativa de cultura no s'estendria fins al segle XVII, quan va començar a aparèixer en certs textos acadèmics.

El Segle de les Llums (segle XVIII) és l'època que el sentit figurat del terme com a "cultiu de l'esperit" s'imposa en amplis camps acadèmics, per exemple, en el Dictionaire de l'Academie Française de 1718. I encara que l'Enciclopèdia ho inclou només en el seu sentit restringit de cultiu de terres, no desconeix el sentit figurat, que apareix en els articles dedicats a la literatura, la pintura, la filosofia i les ciències. Amb el pas del temps, com a cultura es va començar a entendre la formació de la ment. És a dir, es va convertir novament en una paraula que designa un estat, encara que en aquesta ocasió és l'estat de la ment humana, i no l'estat de les parcel·les.

La clàssica oposició entre cultura i naturalesa també té les seves arrels en aquesta època. El 1798, el Dictionaire hi inclou una accepció de cultura que s'estigmatitza l'"esperit natural". Per a molts dels pensadors de l'època, com Jean Jacques Rousseau, la cultura és un fenomen distintiu dels éssers humans, que els col·loca en una posició diferent a la de la resta d'animals. La cultura és el conjunt dels coneixements i sabers acumulats per la humanitat al llarg els seus mil·lennis d'història. Com a característica universal, el vocable s'empra en singular, ja que es troba en totes les societats sense distinció de races, ubicació geogràfica o moment històric.

[edita] Cultura i civilització

També és en el context del Segle de les Llums quan sorgeix altra de les clàssiques oposicions que s'involucra a la cultura, aquesta vegada, com antítesi de la civilització. Aquesta paraula apareix per primera vegada en la llengua francesa del segle XVIII, i ella significava la refinació dels costums. Civilització és un terme relacionat amb la idea de progrés. Segons això, la civilització és un estat de la humanitat en què la ignorància ha estat abatuda i els costums i relacions socials es troben en la seva més elevada expressió. La civilització no és un procés acabat, és constant, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les formes de govern, el coneixement. Com la cultura, també és un procés universal que inclou a tots els pobles, fins i tot als més endarrerits en la línia de l'evolució social. Per descomptat, els paràmetres amb els quals s'amidava si una societat era més civilitzada o més salvatge eren els de la seva pròpia societat. En les albors del segle XIX, ambdós termes, cultura i civilització eren emprats gairebé de manera indistinta, sobretot en francès i anglès.

Cal assenyalar que no tots els intel·lectuals francesos van emprar el terme. Rousseau i Voltaire es van mostrar reticents a aquesta concepció progressista de la història. Van intentar proposar una versió més relativista de la història, encara que sense èxit, car el corrent dominant era la dels progressistes. No seria a França, sinó a Alemanya on les postures relativistes van guanyar major prestigi. El terme Kultur en sentit figurat apareix a Alemanya cap al segle XVII -aproximadament amb la mateixa connotació que en francès. Per al segle XVIII gaudeix de gran prestigi entre els pensadors burgesos alemanys. Això es va deure al fet que va ser emprat per a injuriar als aristòcrates, als quals acusaven de tractar d'imitar les maneres "civilitzades" de la cort francesa. Per exemple, Immanuel Kant apuntava que "ens conreem per mitjà de l'art i de la ciència, ens civilitzem [a l'adquirir] bons modals i refinaments socials" (Thompson, 2002: 187). Per tant, a Alemanya el terme civilització va ser equiparat amb els valors cortesans, qualificats de superficials i pretensiosos. En sentit contrari, la cultura es va identificar amb els valors profunds i originals de la burgesia (Cuche, 1999:13).

En el procés de crítica social, l'accent en la dicotomia cultura/civilització es trasllada de les diferències entre estrats socials a les diferències nacionals. Mentre França era l'escenari d'una de les revolucions burgeses més importants de la història, Alemanya estava fragmentada en múltiples estats. Per això, una de les tasques que s'havien proposat els pensadors alemanys era la unificació política. La unitat nacional passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que l'universalisme dels pensadors francesos pretenia esborrar en nom de la civilització. Ja el 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni de cada poble (Volkgeist) s'inclinava sempre per la diversitat cultural, la riquesa humana i en contra de l'universalisme. Per això, l'orgull nacional radicava en la cultura, a través de la qual cada poble havia de complir un destí específic. La cultura, com l'entenia Herder, era l'expressió de la humanitat diversa, i no excloïa la possibilitat de comunicació entre els pobles.

Durant el segle XIX, a Alemanya el terme cultura va evolucionar sota la influència del nacionalisme. Mentrestant, a França, el concepte es es va ampliar per a incloure no només el desenvolupament intel·lectual de l'individu, sinó el de la humanitat en el seu conjunt. D'aquí, el sentit francès de la paraula presenta una continuïtat amb el de civilització: no obstant això la influència alemanya, persisteix la idea que més enllà de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (per posar un exemple), hi ha una mica que les unifica a totes: la cultura humana.

[edita] Definició de la cultura en les disciplines socials

Per a efecte de les ciències socials, les primeres accepcions de cultura van ser construïdes a la fi del segle XIX. Per aquesta època, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la pauta en el debat sobre el tema la duia la filosofia. Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats amb l'estructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, depenent i determinat per l'esfera econòmica. Això no va obstar perquè unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caire marxista.

El concepte de cultura generalment és relacionat amb l'antropologia. Una de les branques més importants d'aquesta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de l'antropologia, el terme ha estat desenvolupat de diverses maneres, que suposen l'ús d'una metodologia analítica basada en premisses que en ocasions disten molt les unes de les altres.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle XIX van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors tenien gairebé sempre una formació professional en dret, però estaven particularment interessats en el funcionament de les societats exòtiques amb les quals l'Occident es trobava aleshores. En l'opinió d'aquests pioners de la entologia i l'antropologia social (com ara Bachoffen, McLennan, Maine i Morgan), la cultura és el resultat de l'esdevenir històric de la societat. Però, la història de la humanitat en aquests escriptors era fortament deutora de les teories il·luministes de la civilització, i sobretot, del darwinisme social d'Spencer.

[edita] Definicions descriptives de cultura

[edita] Definició de Tylor

E. B. Tylor, etnòleg britànic, va dir: "La principal tendència de la cultura des dels orígens als temps moderns ha estat del salvatgisme cap a la civilització. " (1995:43)

Com assenyala Thompson (2002: 190), la definició descriptiva de cultura es trobava present en aquests primers autors de l'antropologia vuitcentista. L'interès principal en l'obra d'aquests autors (que abordava problemàtiques tan Dissímils com l'origen de la família i el matriarcat, i les supervivències de cultures antiquíssimes en la civilització occidental del seu temps) era la recerca dels motius que portaven als pobles a comportar-se de tal o qual manera. En aquestes exploracions, van meditar sobre les relacions entre el medi ambient i la societat, entre la història i el present, o entre la tecnologia i la resta del sistema social.

Un dels més importants etnògrafs de l'època va ser Gustav Klemm. Als deu toms de la seva obra Allgemeine Cultur-Geschitchte der Menschheit (1843-1852) va intentar mostrar el desenvolupament gradual de la humanitat per mitjà de l'anàlisi de la tecnologia, costums, art, eines, pràctiques religioses. Una obra monumental, car incloïa exemples etnogràfics de pobles de tot el món. El treball de Klemm hauria de tenir eco en els seus contemporanis, entossudits a definir el camp d'una disciplina científica que estava naixent. Uns vint anys més tard, en 1871, Edward B. Tylor va publicar a 'Primitive Culture' una de les definicions més àmpliament acceptades de cultura. Segons Tylor, la cultura és:



D'aquesta manera, una de les principals aportacions de Tylor va ser l'elevació de la cultura com a matèria d'estudi sistemàtic. Malgrat aquest notable avenç conceptual, la proposta de Tylor patia de dues grans debilitats. D'una banda, va treure del concepte el seu èmfasi humanista en convertir la cultura en objecte de ciència. Per l'altre, el seu procediment analític era massa descriptiu. En el text citat a dalt, Tylor planteja que "un primer pas per a l'estudi de la civilització^[1] consisteix a disseccionar-la en detalls, i classificar aquests en els grups adequats" (Tylor, 1995:33). Segons aquesta premissa, la mera recopilació dels "detalls" permetria el coneixement d'una cultura. Una vegada coneguda, seria possible classificar-la en una graduació de més a menys civilitzada, premissa que va heretar dels darwinistes socials.

[edita] Definició dels culturalistes

Una dona hopi arregla el pentinat d'una jove soltera de la seva tribu. Els antropòlegs nord-americans de la primera meitat del segle XX estaven molt interessats en la documentació etnogràfica dels pobles indis, alguns dels quals estaven en procés d'extinció.

La proposta teòrica de Tylor va ser represa i va re-elaborada posteriorment, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units. En aquest últim país, l'antropologia evolucionava cap a una posició relativista, representada en primera instància per Franz Boas. Aquesta posició representava un trencament amb les idees anteriors sobre l'evolució cultural, en especial les propostes pels autors britànics i el nord-americà Lewis Henry Morgan. Per a aquest últim, contra qui Boas va dirigir les seves bateries en un dels seus pocs texts teòrics, el procés de l'evolució social humana (tecnologia, relacions socials i cultura) podia ser equiparat amb el procés de creixement d'un individu de l'espècie. Per tant, Morgan comparava el salvatgisme amb la "infantesa de l'espècie humana", i la civilització, amb la maduresa.^[2] Boas va ser summament dur amb les propostes de Morgan i la resta dels antropòlegs evolucionistes contemporanis. Al que els seus autors anomenaven "teories" sobre l'evolució de la societat, Boas les va qualificar de "pures conjectures" sobre l'ordenació històrica de "fenòmens observats conforme a principis admesos [per endavant] " (1964:184).

[edita] Definició funcionalista-estructural

La característica més peculiar del concepte funcionalista de cultura es refereix precisament a la funció social de la mateixa. El supòsit bàsic és que tots els elements d'una societat (entre els quals la cultura és un més) existeixen perquè són necessaris. Aquesta perspectiva ha estat desenvolupada tant en l'antropologia i en la sociologia, encara que sens dubte, les seves primeres característiques van ser delineades involuntàriament per Émile Durkheim. Aquest sociòleg francès molt poques vegades va emprar el terme com a unitat analítica principal de la seva disciplina. Al seu llibre 'Les regles del mètode sociològic' ' (1895), plantejava que la societat està composta per entitats que tenen una funció específica, integrades a un sistema anàleg al dels éssers vius, on cada òrgan és especialitzat en el compliment d'una funció vital.

[edita] Definicions simbòliques

Els orígens de les concepcions simbòliques de cultura es remunten a Leslie White, antropòleg nord-americà format en la tradició culturalista de Boas. Malgrat que en el seu llibre La ciència de la cultura afirma al principi que aquesta és "el nom d'un tipus precís o classe de fenòmens, és a dir les coses i els esdeveniments que depenen de l'exercici d'una habilitat mental, exclusiva de l'espècie humana, que hem anomenat 'simbolitzant'", en el transcurs del seu text, White anirà abandonant la idea de la cultura com símbols per orientar-se cap a una perspectiva ecològica (Thompson, 2002: 195).

[edita] Regions culturals

Sovint es divideix el món en regions per la seva cultura, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre altres. La divisió tradicional només contemplava dos blocs: Occident i Orient però les àrees es poden matissar molt més.

Una primera regió seria la formada per Amèrica del Nord i Europa occidental, tot i que alguns proposen separar els dos continents. Aquestes zones es caracteritzen per un alt índex d'industrialització i el predomini del cristianisme i la democràcia. Es parlen les llengües indoeuropees majoritàries, sobretot l'anglès. La literatura canònica i els mitjans de comunicació de masses han exportat aquesta cultura a altres regions mitjançant l'imperialisme.

Sudamèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes (que s'aprecien en rituals i en l'organització social) i amb més contacte amb la natura. Domina l'espanyol com a llengua vehicular. Té elements de cultura africana degut a la primera immigració per l'esclavatge).

L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les famílies autòctones. L'animisme i l'Islam són les regions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consell organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a la ciutat, més industrialitzada.

El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'Islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.

Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'Islam i una vida fortament rural.

Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i democràcies joves hereves de la tradició del comunisme de l'URSS.

L'extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.

El sud-est asiàtic és una denominació per referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'Islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.

Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia o Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. Té un fort paper la natura, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

[edita] Socialització de la cultura

La important aportació de la psicologia humanista, per exemple d'Erik Erikson, amb una teoria psicosocial per explicar els components socioculturals del desenvolupament personal.

• Cada membre de l'espècie hi podria accedir des d'una font comuna, sense limitar-se, exemple d'això: el coneixement transmès pels pares.
• Ha de poder ser incrementada en les ulteriors generacions.
• Ha de resultar universalment compartible per tots aquells que tenen un llenguatge racional i significatiu.

Així, l'ésser humà té la facultat d'ensenyar l'animal, des del moment en què és capaç d'entendre el seu rudimentari aparell de gestos i sons, duent a terme nous actes de comunicació; però els animals no poden fer una cosa semblant amb nosaltres. D'ells podem aprendre per l'observació, com a objectes, però no mitjançant l'intercanvi cultural, és a dir, com a subjectes.

[edita] Classificació

En forma més detallista la cultura es classifica, d'acord a les seves definicions, de la següent manera:

• Tópica:la cultura consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com a organització social, religió o economia.
• Històrica: la cultura és l'herència social, és la manera que els éssers humans solucionen problemes d'adaptació a l'ambient o a la vida en comú.
• Mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
• Estructural: la cultura consisteix en idees, símbols, o comportaments, modelats o pautats i interrelacionats.
• Simbòlic: la cultura es basa en els significats arbitràriament assignats que són compartits per una societat.

La cultura pot ser classificada també de la següent manera:

Segons la seva extensió

• Universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en les societats del món. Per ex.: la salutació.

• Total: conformada per la suma de tots els trets particulars a una mateixa societat.

• Particular: igual a la subcultura; conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra a la cultura general i que al seu torn se'n diferencia. Ex.: les diferents cultures en un mateix país.

Segons el seu desenvolupament

• Primitiva: aquella cultura que manté trets precaris de desenvolupament tècnic i que per ser conservadora no tendeix a la innovació.

• Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permetin el desenvolupament a la societat.

• Analfabeta o prealfabeta: es maneja amb llenguatge oral i no ha incorporat l'escriptura ni tan sols parcialment.

• Alfabeta: cultura que ja ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.

Segons el seu caràcter dominant

• Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir dels mateixos.

• Racional: cultura on impera la raó i és coneguda a través dels seus productes tangibles.

• Ideal: es construeix per la combinació de la Sensitiva i la racional.

Segons la seva direcció

• Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-ho en el present. Cultura presa de nostres avantpassats sense variacions. És generacional i es dóna particularment en pobles primitius.

• Configurativa: cultura el model de la qual no és el passat, sinó la conducta dels contemporanis. Els individus imiten maneres de comportament dels seus parells i recreen els propis.

• Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació i que no prenen com guia el model dels pares a seguir però si com a referents.

[edita] Elements de la cultura

La cultura forma tot el que implica transformació i seguir un model de vida.

Es divideixen en:

• A) Concrets o materials: festes, aliments, roba (moda), art, construccions arquitectòniques, instruments de treball (eines), monuments representatius històrics.
• B) Simbòlics o espirituals: creences (filosofia, espiritualitat/religió), valors (criteri de judici moral i/o ètica), actes humanitaris, normes i sancions (jurídiques, morals, convencionalismes socials), organització social i sistemes polítics, símbols (representacions de creences i valors), art (apreciació), llenguatge (un sistema de comunicació simbòlica), tecnologia i ciència.

Dins de tota cultura hi ha dos elements a tenir en compte:

• A) Trets culturals: porció més petita i significativa de la cultura, dóna el perfil d'una societat. Tots els trets es transmeten sempre a l'interior del grup i cobren força per a després ser exterioritzats.
• B) Complexos culturals: contenen en si els trets culturals.

[edita] Canvis culturals

Els canvis culturals: són els canvis al llarg del temps de tots o alguns dels elements culturals d'una societat (o una part de la mateixa).

• Enculturació: és el procés en el que l'individu es culturitza, és a dir, el procés en el qual el ser humà, des que és nen, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturalitza.
• Aculturació: es dóna normalment en moment de conquesta o d'invasió. És normalment de manera forçosa i imposada, com la conquesta d'Amèrica, la invasió de l'Iraq. Exemples de resultats d'aquest fenomen: menjar. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'altres trets culturals foranis.
• Transculturació: intercanviar formes de ser, en la que es percep que no existeix una cultura millor que una altra: es complementen. És voluntària (ex: anglicismes: fólder, chequejar, líder; fer ioga).
• Inculturació: es dóna quan la persona s'integra a altres cultures les accepta i dialoga amb la gent d'aquesta determinada cultura.
• socialització cultural aquesta dóna la forma d'organització de les persones en les seves diferents cultures fent semblança a la gent anterior o a una cosa nova que es converteixi tradicional en diferent cultura.

[edita] Notes

1. ↑ A la que considerava igual a la cultura, segons la seva definició, en oposició a la definició clásica.
2. ↑ Vegeu l'article sobre els "Períodes ètnics", a Morgan, 1990.

[edita] Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura

...