Oceania
De Viquipèdia
| Oceania | |
|
|
| Superfície | 9.008.458 km² |
|---|---|
| Població | 32.000.000 [1] |
| Densitat | 3,5/km² |
| Estats | 14 |
| Dependències | 16 |
| Gentilici | Oceànic, oceànica |
| Famílies lingüístiques | Indoeuropees Austronèsies Criolles |
| Ciutats més grans | Sydney, Melbourne, Brisbane, Perth, Adelaida, Auckland |
| Zona horària | De UTC+8 (Austràlia) a UTC-6 (Illa de Pasqua) |
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_flower.JPG)
Oceania és la part del món formada pel continent australià –situat entre els oceans Índic, Antàrtic i Pacífic– i per la multitud d'illes que hi ha escampades en aquest darrer oceà (excepte les més properes a l'Àsia, que es consideren asiàtiques). Té 9.010.000 km² (20,4% de les terres emergides)[2] i és el continent de menor extensió, tot i que, si es compten les seues dimensions oceàniques, cobreix prop del 35% de la superfície total del planeta. Es troba gairebé completament en l'hemisferi sud, travessada per l'Equador i la línia internacional de canvi de data.
Segons l'Organització de les Nacions Unides, Oceania és formada per quatre grans àrees o divisions: Australàsia, que comprèn, principalment, Austràlia i Nova Zelanda; la Melanèsia, al nord i nord-est de l'anterior i formada per l'arc d'illes que s'estenen a l'est de Nova Guinea; més al nord, la Micronèsia, que s'estén fins al Tròpic de Càncer; i la Polinèsia, que s'estén pel Pacífic central.[3] Alguns països consideren que Austràlia és un continent o illa-continent i anomenen "Illes del Pacífic" al que altres consideren la resta d'Oceania.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El terme Oceania fou encunyat l'any 1831 per l'explorador francès Jules Dumont d'Urville.[4]
[edita] Història
Els primers pobladors humans d'Oceania procedïen del sudest d'Àsia: d'ells descendeixen els actuats habitants de Papua Nova Guinea i els aborígens australians. A aquesta primera onada humana va seguir-ne una segona que s'estendria cap a l'est fins a arribar a l'Illa de Pasqua.
Fernando de Magallanes va descobrir les Marianes i altres illes d'Oceania abans de morir a les Filipines. Poc després van explorar la regió els portuguesos: el 1525 van descobrir les Carolines, i a l'any següent Nova Guinea. Els holandesos van recórrer el 1642 el litoral d'Austràlia i van descobrir Tasmània, les Tonga, Fiji i Bismarck. A la vegada, des d'Acapulco (Mèxic) i el Callao (Perú) van partir expedicions espanyoles que descobriren nombroses illes del Pacífic.
Durant el segle XVIII van ser els britànics i els francesos els que van explorar la regió. Entre 1764 i 1770, els britànics van recorrer Tahití, Samoa, Salomó i Noves Hèbrides. James Cook, entre 1768 i 1779, va arribar a les illes de la Socientat, Nova Zelanda, las Marqueses, Noves Hèbrides i Hawaii. Els francesos van explorar les illes paral·lelament als britànics. Tots aquests viatges determinaren el repartiment d'Oceania entre la Gran Bretanya, França i altres països: per la possessió de Tahití, França i Gran Bretanya arribaren a una greu tensió l'any 1844. Posteriorment, França s'annexà Nova Caledònia el 1853, els Estats Units les Illes Hawaii el 1894 i els alemanys reeixiren a instal·lar-se a una part de Nova Guinea, a les Illes Salomó i a Nova Bretanya l'any 1884, tot i que aquestes colònies les van perdre a conseqüència de la seua derrota a la Primera Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial Oceania fou l'escenari de la gran ofensiva japonesa i de la contraofensiva aliada. Més tard, la Nova Guinea holandesa passà a formar part d'Indonèsia i les Hawaii esdevingueren un estat estatunidenc. D'altres illes i territoris van assolir progressivament la seva independència: Samoa Occidental l'any 1962; Nauru el 1968; Fiji el 1970; Tonga el 1970; Papua Nova Guinea, Tuvalu i les Illes Salomó el 1975, Kiribati el 1979 i Vanuatu el 1980. Les dues grans potències regionals d'Oceania són Austràlia i Nova Zelanda, independitzades de la Gran Bretanya el 1901 i el 1931 respectivament.
[edita] Geografia política
La pertinença o no dels diferents territoris a Oceania no és gens clara. A grans trets, se segueixen els següents postulats:
- La Línia de Wallace defineix el límit geològic i biològic entre Àsia i Oceania i, per tant, se sol incloure dins d'Oceania a tot el territori situat dins de la placa tectònica australiana (Austràlia -incloent-hi Tasmània-, Nova Zelanda i Nova Guinea).[5]
- Els arxipèlags ubicats a Micronèsia, Melanèsia i Polinèsia sempre s'inclouen dins d'Oceania.[6]
- L'arxipèlag de Hawaii, tot i ésser un estat membre dels Estats Units, és considerat part d'Oceania per compartir amb aquesta trets culturals i idiomàtics comuns.[7]
- L'Illa de Pasqua, província xilena, és considerada el punt més oriental d'Oceania pels origens polinèsics dels seus primers habitants.[8]
- Part d'Indonèsia (en concret, Nova Guinea i Timor) posseeixen característiques geològiques que el fan part d'Oceania però, degut als seus vincles culturals amb Àsia, és considerat com a territori asiàtic.
[edita] Estats i territoris d'Oceania
Històricament les illes d'Oceania han passat per diferents graus de dependència de les potències colonials: protectorat, colònia, annexió o mandat o fideïcomís de les Nacions Unides. Fins i tot hi ha hagut condominis de sobirania conjunta. Degut a l'aïllament i a la falta de recursos els diferents territoris han anat negociant al llarg del segle XX diferents graus d'autonomia o independència. Significativament, les illes dependents de França han anat passant de Territori d'Ultramar (TOM) a Col·lectivitat d'Ultramar (COM) o País d'Ultramar (POM), adquirint progressivament autonomia i sobirania. Es poden distingir estats sobirans, uns independents i altres en lliure associació amb altres potències, alguns d'ells membres de les Nacions Unides. Finalment, segons la nomenclatura britànica, existeixen territoris organitzats, no organitzats, incorporats i no incorporats.
[edita] Geografia física
Oceania cobreix un regió macrogeogràfica situada entre l'Àsia Sud-oriental i Amèrica, amb Austràlia com a major massa continental, seguida per les més petites i properes illes de Papua Nova Guinea i Nova Zelanda, a les que se sumen unes 25.000 petites illes disperses a l'Pacífic. El nom d'Oceania prové del fet que, a diferència d'altres continents, aquest es composa principalment de les terres emergides del Pacífic i dels mars adjacents. Està banyada pels oceans Índic, glaciar Antàrtic i Pacífic, i separada d'Àsia pels mars de Timor i d'Arafura, amb un total de 25.760 km de costes. Oceania és el continent més sec del planeta, el menys poblat, el més pla, el que té els terrenys més antics i, també, els menys fèrtils.
[edita] Orografia
L'altitud mitjana d'Oceania és baixa: 340 metres. A Austràlia predominen les planes i els altiplans baixos, i la illa alberga l'únic conjunt muntanyós d'importància continental: la Gran Serralada Divisòria. Nova Guinea i les illes de Nova Zelanda són de relleus accidentats i algunes cims superen els 4.000 metres. Hi ha algunes illes del Pacífic que són muntanyoses, amb volcans actius, com a Samoa i a Hawaii, i altres més aviat baixes, que poden formar atols, com els denominats atols del Pacífic, entre els quals destaca l'atol Kwajalein. A través de Micronèsia s'estén la Fossa de les Mariannes, on s'ha sondejat el punt més profund de la Terra, el Challenger Deep, al sud-oest de l'illa de Guam.
La muntanya més alta d'Austràlia, Mont Mawson de 2.745 m, es troba a la petita illa Heard a l'Oceà Índic meridional, tot i que el Mont Kosciuszko, amb 2.228 m, és la principal elevació del continent australià.
[edita] Clima
El clima està fortament influenciat pels corrents oceànics (incloïent-hi El Niño, el qual causa sequeres periòdiques) i pel sistema estacional tropical de baixa presió atmosfèrica, que produeix freqüents tifons al nord d'Austràlia. Tret de Nova Zelanda i d'una part d'Austràlia (que gaudeixen d'un clima temperat o desèrtic), a les illes d'Oceania predomina el clima càlid a causa de la seua localització intertropical (per exemple, és equatorial a Nova Guinea i tropical a Hawaii).
Les precipitacions són abundants a les costes orientals de les illes muntanyenques (exposades als vents alisis), mentre que les costes occidentals (a sotavent), pateixen una major aridesa. La regió desèrtica o semiàrida és la de major extensió de tot aquest territori: un 40% està cobert per dunes de sorra.
[edita] Hidrografia
Només es pot parlar d'una veritable xarxa hidrogràfica a les illes més grans. El sistema fluvial del continent és el format pel Murray-Darling, a Austràlia, que compta amb nombrosos afluents de caracter estacional.[23] Els rius de Nova Guinea i Nova Zelanda són curts i alguns augmenten el seu cabal per la presència de glaceres.[24][25]
[edita] Illes
Oceania compta amb més de 25.000 illes i illots, però només quatre són de gran mida: Austràlia (86% de la superfície d'Oceania i l'illa més extensa de la Terra), Nova Guinea i les dues illes que conformen Nova Zelanda. Hi ha milers de petites illes i illots escampats pel Pacífic, essent-ne la majoria esculls de corall d'origen volcànic que s'agrupen en tres grans conjunts insulars coneguts com a Micronèsia, Melanèsia i Polinèsia.[26]
[edita] Medi ambient
L'aïllament de les terres d'Oceania explica la peculiaritat de la vegetació i la fauna, sobretot l'australiana, entre la qual destaquen el gènere Eucalyptus i la presència de marsupials, pràcticament desapareguts de la resta del planeta. A causa de la insularitat, totes les illes compten amb nombrosos endemismes.[27]
[edita] Flora
La gran dispersió de les terres d'Oceania fa que la flora hi sigui molt variada (a tall d'exemple, les orquídies sumen unes 5.000 espècies i les falgueres unes 500). La proporció d'espècies endèmiques a les illes geològicament antigues és sovint compresa entre un 50% i un 80% (a Hawaii i Nova Zelanda és d'un 82% i d'un 72% respectivament, i a Austràlia, de les 10.000 espècies vegetals superios que s'hi fan, unes 8.600 són endèmiques). En canvi, la flora dels atols recents és pobra i formada, sobretot, per espècies d'àrea extensa, ben dotades de mitjans de disseminació.
La vegetació inclou des de selves humides tropicals i temperades a deserts , i entre les espècies més característiques hi podem trobar el taro a la zona tropical, mentre que a les costes equatorials abunden els manglars i els cocoters.[28]
[edita] Fauna
Entre d'altres espècies, hi podem trobar diferents espècies de cangurs, el coala (Phascolarctos cinereus), el cucaburra (Dacelo gigas), l'ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus), l'ocell del paradís, la tuatara (Sphenodon punctatus), el kiwi, el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii), l'ocell lira, el numbat (Myrmecobius fasciatus), l'equidna, l'uombat, el casuari i el dingo.[29]
[edita] Població
Oceania és el continent menys poblat de la Terra (exceptuant-ne la deshabitada Antàrtida) ja que el 2006 hi havia 34 milions d'habitants (menys de l'1% de la població mundial), i també és el menys densament poblat: la densitat demogràfica mitjana ronda els 4 habitants per km2. La població es reparteix de manera molt desigual: Austràlia, Nova Zelanda i Papua Nova Guinea concentren més del 90% de la població continental, i existeixen nombroses illes deshabitades.[30]
[edita] Llengües
Hi ha dos tipus de llengües: les indígenes (no reconegudes oficialment tot i ser-hi majoritàries, llevat del samoà, el nauruà i el tongà) i les introduïdes pels colonitzadors (essent-ne l'anglès la més estesa).
[edita] Llengües indígenes
L'ocupació europea, les malalties contagioses i l'alcoholisme, així com la misèria provocada per l'expropiació de les terres més fèrtils pels europeus, féu reduir el nombre d'aquestes llengües. Pertanyen al grup oriental o oceànic de la família austronèsia (subgrups melanesi, polinesi i micronesi) i a les nombroses famílies dels macroagrupaments de les llengües australianes i de les papús.[31][32]
Pel que fa a les llengües polinèsies, aquestes són parlades a la Polinèsia, a Nova Zelanda i a algunes illes veïnes de la Micronèsia i de la Melanèsia. El maorí n'és la més parlada amb 200.000 parlants a Nova Zelanda. El samoà, amb 130.000 parlants a Samoa, és la llengua oficial d'aquest país. El tahitià és parlat per unes 30.000 persones a les Illes de la Societat, mentre que el hawaià (parlat per unes 10.000 persones, el 2% del total de l'arxipèlag) tendeix a desaparèixer en benefici de l'anglès i del japonès.[33]
D'entre les llengües melanèsies, el fiji és parlat a Fiji per 170.000 persones (el 40% de la població), el sasak i el tasiriki a Vanuatu, el malu i el vatouranga a les Illes Salomó, etc. Cal assenyalar que la majoria d'aquests idiomes no arriben a tindre més de 10.000 parlants.[34]
Les llengües micronèsies són parlades a la Micronèsia i les més importants són el ponapeà, el carolini, el marshallès, el gilbertès, etc. A les Illes Mariannes es parla el chamorro i a les Palau el palauà.[35]
Les llengües australianes que són, si fa no fa, 260 són d'ús privatiu per a unes 50.000 persones.[36]
[edita] Llengües introduïdes
- Entre d'altres territoris, l'anglès és parlat a Austràlia (16.000.000 milions de persones) i Nova Zelanda (3.000.000).
- El japonès és parlat a Hawaii per unes 250.000 persones i ha desaparegut pràcticament de les Illes Palau i Mariannes arran de l'expulsió dels japonesos pels Estats Units després de la fi de la Segona Guerra Mundial l'any 1945.[37]
- El francès és parlat a Nova Caledònia i Tahití.
- El xinès és parlat per 50.000 persones a Hawaii.
- L'hindi és la llengua de 234.000 indis a Fiji.[38]
[edita] Referències
- ↑ Llista de continents per població [1]
- ↑ GuidesAndMaps (anglès)
- ↑ Nacions Unides - 2008 (anglès)
- ↑ NationMaster.com (anglès)
- ↑ NationMaster.com (anglès)
- ↑ "Oceania". 2005. The Columbia Encyclopedia, sisena edició. Columbia University Press.
- ↑ ExploringAbroad.com (anglès)
- ↑ Oceania On Line Guide (anglès)
- ↑ Territori extern d'Austràlia.
- ↑ Col·lectivitat específica de França.
- ↑ Territori no incorporat dels Estats Units.
- ↑ Mancomunitat associada als Estats Units.
- ↑ Territori no incorporat dels Estats Units.
- ↑ Estat en lliure associació amb Nova Zelanda i que el representa internacionalment.
- ↑ Província de Xile.
- ↑ País d'ultramar de França.
- ↑ Estat membre dels Estats Units.
- ↑ Estat en lliure associació amb Nova Zelanda.
- ↑ Colònia de Gran Bretanya.
- ↑ Territori d'ultramar de Nova Zelanda.
- ↑ No té capital ja que cada atol disposa del seu centre administratiu.
- ↑ Col·lectivitat d'ultramar de França.
- ↑ General Characteristics of Oceania Rivers (anglès)
- ↑ Virtual New Zealand (anglès)
- ↑ New Guinea Rivers and Streams (anglès)
- ↑ Encarta (anglès)
- ↑ New World Encyclopedia (anglès)
- ↑ Portal Oceania (castellà)
- ↑ geocities.com (castellà)
- ↑ Internet World Stats (anglès)
- ↑ The Languages of Oceania (anglès)
- ↑ Austronesian - Basic Vocabulary Database (anglès)
- ↑ AbsoluteAstronomy.com (anglès)
- ↑ NationsOnline.org (anglès)
- ↑ Kirch, Patrick Vinton (2000): On the Road of the Winds. An Archaeological History of the Pacific Islands before European Contact. University of California Press, pp. 166-167. ISBN 0-520-22347-0.
- ↑ Smith, L. R.: The Aboriginal Population of Australia. Australian National University Press, Canberra, 1980. ISBN 0-9598578-9-3.
- ↑ Denfeld, D. Colt: Hold the Marianas: The Japanese Defense of the Mariana Islands. White Mane Publications, 1997. ISBN 1-57249-014-4.
- ↑ www.export911.com (anglès)
[edita] Bibliografia
- Andersen, J. C.: Myths and legends of the Polynesians, Londres, 1928.
- Andre, S.: Le roman autochtone dans le Pacifique sud. L'Harmattan, París, 2008.
- Armstrong, D.; V. O'Malley: The Beating Heart: A Socio-economic History of Te Arawa. Huia, Wellington, 2008.
- Beaglehole, J. C.: The Exploration of the Pacific, Londres, 1934.
- Bernstein, Richard: Samoa: A Paradise Lost?. New York Times Magazine, 24 d'abril de 1983.
- Bott, Elizabeth: Tongan Society at the Time of Captain Cook's Visit: Discussions with Her Majesty Queen Salote Tupou. Honolulu: University of Hawaii Press, [1982].
- Brand-Miller JC (1998): Australian Aboriginal Plant Foods: A Consideration of Their Nutritional Composition and Health Implications. Nutrition Research Reviews. 11:5-23.
- Brown, J. Macmillan: The Riddle of the Pacific. Londres, 1924.
- Burrows, E. G.: Polynesian music and dancing: Polynesian Soc., Jour. vol. 49, pp. 331-346, 1940.
- Burt, Ben: Tradition and Christianity: The Colonial Transformation of a Solomon Islands Society. Nova York: Harwood Academic Publishers, 1994.
- Caton, Hiram (Ed.), 1990: The Samoa Reader: Anthropologists Take Stock. Nova York: University Press of America.
- Clark, Jeffrey T. i Elizabeth Wright, 1995: Volcanic Glass In Samoa: A Technological And Geochemical Study. The Journal of the Polynesian Society. 104(3): 239-266.
- Clark, Jeffrey T. & Michael G. Michlovic, 1996: An Early Settlement in the Polynesian Homeland: Excavations at 'Aoa Valley, Tutuila Island, American Samoa. Journal of Field Archaeology Vol. 23: 151-167.
- Coffman, Tom: Nation Within: the Story of America's Annexation of the Nation of Hawaii. Kaneohe, Hawaii: Tom Coffman/EPICenter, 1998.
- Cunningham, Lawrence J.: Ancient Chamorro Society. Bess Press, 1992. ISBN 1-880188-06-6.
- Currey B (1980): Famine in the Pacific: Losing the Chances for Change. Geojournal. 4:447-466.
- Davidson, Janet M., 1969: Settlement Patterns in Samoa Before 1840. The Journal of the Polynesian Society 78(1):44-82.
- Degli, M.: L'art maori. Éditions Courtes et Longues, París, 2008.
- Feinberg, Richard: Polynesian Seafaring and Navigation: Ocean Travel in Anutan Culture and Society. Kent, Ohio: Kent State University Press, 1988.
- Ferdon, Edwin N.: Early Tonga: As the Explorers Saw It, 1616– 1810. Tucson: University of Arizona Press, 1987.
- Ferro-Luzzi G (1962). Food Patterns and Nutrition in French Polynesia. American Journal of Clinical Nutrition. 11:299-311.
- Gilson, R.P., 1970: Samoa 1830 to 1900: The Politics of a Multi-Cultural Community. Melbourne: Oxford University Press.
- Glaskin, K.; M. Tonkinson; Y. Musharbash: Mortality, Mourning and Mortuary Practices in Indigenous Australia. Ashgate, Aldershot, 2008.
- Hezel, Francis X.: The New Shape of Old Island Cultures: A Half Century of Social Change in Micronesia. University of Hawaii Press, 2001. ISBN 0-8248-2393-1.
- Hornell, James: The canoes of Polynesia, Fiji, and Micronesia, vol. 1: Canoes of Oceania, d'A. C. Haddon i James Hornell, Special Pub. 27, 1936.
- Huntsman, Judith (ed.): Tonga and Samoa: Images of Gender and Polity. Christchurch, Nova Zelanda: Macmillan Brown Centre for Pacific Studies, 1995.
- Kauanui, J.: Hawaiian Blood: Colonialism and the Politics of Sovereignty and Indigeneity. Duke University Press, Durham (NC), 2008.
- Kawharu, M.; K. Pfeiffer; Tahuhu Korero: The Sayings of Taitokerau. Auckland University Press, Auckland, Nova Zelanda, 2008.
- King, Michael: The Penguin History of New Zealand. Penguin Books, 2003. ISBN 0-14-301867-1.
- Kirch, Patrick V., 1986: Rethinking East Polynesian Prehistory. The Journal of the Polynesian Society 95:9-40.
- Lal, Brij V., i Kate Fortune, eds.: The Pacific Islands: An Encyclopedia. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.
- Lanyon-Orgill, P. A.: The origin of the Oceanic languages: Polynesian Soc., Jour., vol. 52, pp. 25-45, 1943.
- Laracy, Hugh, ed.: Tuvalu: A History. Suva, Fiji: University of South Pacific, 1983.
- Lawson, Stephanie: Tradition Versus Democracy in the South Pacific: Fiji, Tonga, and Western Samoa. Nova York: Cambridge University Press, 1996.
- Leach H (2003). Did East Polynesians Have a Concept of Luxury Foods? World Archaeology. 34:442-457.
- Leibowitz, Arnold H.: Embattled Island: Palau’s Struggle for Independence. Praeger/Greenwood, 1996. ISBN 0-275-95390-4.
- Luomala, Katharine: Documentary research in Polynesian mythology: Polynesian Soc., Jour., vol. 49, pp. 175-195, 1940.
- MacGregor, Bruce: The South Pacific Coast. (Berkeley, Califòrnia: Howell-North, 1968) 280pp.
- Manderson L (1986): Shared Wealth and Symbol: Food, Culture, and Society in Oceania. Cambridge University Press.
- Mead, Margaret, 1928: The Coming of Age in Samoa. Nova York: Morrow.
- Mills, A.: Mitologia del nuovo mondo. Miti e leggende dell'Oceania e delle Americhe: Il castello, Cornaredo, Milà, Itàlia, 2008.
- Moore, Susanna: I Myself Have Seen It: The Myth of Hawaii. Washington D.C.: National Geographic, 2003.
- Munro, Doug: Migration and the Shift to Dependence in Tuvalu: A Historical Perspective. A Migration and Development in the South Pacific. Editat per John Connell. National Centre for Development Studies, Research School of Pacific Studies, Australian National University, 1990. ISBN 0-7315-0668-5.
- Murton B (2000): Australia and New Zealand. A KF Kiple; KC Ornelas (eds.) The Cambridge World History of Food. Cambridge University Press, pp. 1339-1350.
- Oliver, D. L.: A Solomon Island Society. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1955.
- Pollock NJ (1992): These Roots Remain: Food Habits in Islands of the Central and Eastern Pacific since Western Contact. Institute for Polynesian Studies.
- Poyer, Lin, Laurence Marshall Carucci, i Suzanne Falgout: The Typhoon of War. University of Hawaii Press, 2001. ISBN 0-8248-2168-8.
- Riesrnbrrg, Felix: The Pacific Ocean, Nova York i Londres, 1940.
- Rogers, Robert F.: Destiny’s Landfall: A History of Guam. University of Hawaii Press, 1995. ISBN 0-8248-1678-1.
- Scott, Jonathan (ed.): The Solomon Islands Project: A Long-term Study of Health, Human Biology, and Culture Change. Nova York: Oxford University Press, 1987.
- Stieber, A.: The Mysterious Aborigine - Der geheimnisvolle Aborigine. Langenscheidt, Munic, Alemanya, 2008.
- Thomas, James O.: Trapped with the Enemy: Four Years as a Civilian POW in Japan. Xlibris Press, 2002. ISBN 1-4010-4413-1.
- Trask, Haunani-Kay: From A Native Daughter: Colonialism and Sovereignty in Hawaii. Monroe, Me.: Common Courage, 1993.
- Watson, Robert M., 1918: History of Samoa. Wellington, Nova Zelanda: Whitcombe & Tombs Ltd.
- White, Geoffrey M.: Identity through History: Living Stories in a Solomon Islands Society. Nova York: Cambridge University Press, 1991.
[edita] Enllaços externs
- Open Directory Project (anglès)
|
|
 |
|---|---|
 Austràlia |  Estats Federats de Micronèsia |  Timor Oriental |  Fiji |  Illes Marshall |  Illes Salomó |  Kiribati |  Nauru |
|
|
Dependències:  Guam |  Hawaii |  Illa de Pasqua |  Illes Cook |  Illes Mariannes Septentrionals |  Illes Perifèriques Menors dels EUA |  Niue |  Norfolk |  Nova Caledònia |  Nova Guinea Occidental |  Pitcairn |  Polinèsia Francesa |  Samoa Nord-americana | .svg){kind=small} Tokelau |  Wallis i Futuna |
|
|
|
