Politeisme

De Viquipèdia

Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

El politeisme (del grec poly+theoi: molts de déus) consisteix en creure, o adorar molts déus, o divinitats. És una forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents.^[1] El terme va ser inventat per Filó d'Alexandria al segle I, si bé designa una realitat molt més antiga.

La gran majoria de les religions són politeistes, bé que el total d'adherents de les tres grans religions monoteistes, les que afirmen que només hi ha un sol Déu, actualment supera el d'aquelles. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme.^[2]

La propagació del concepte apareix davant l'existència de les religions monoteistes. De fet, les religions antigues van tenir un component molt polític, i existien grans panteons de deïtats associades amb les tradicions de cada lloc. La majoria de religions antigues eren politeistes, i tenien panteons de déus tradicionals, sovint acumulats durant segles d'intercanvis culturals i d'experiències. Les religions politeistes actuals inclouen l'hinduisme, el xintoisme, algunes formes del wicca (una religió neopagana fundada per Gerald Gardner el 1930), el vodú, i l'asatrú. El budisme, l'hinduisme, i algunes religions neopaganes són politeistes en la mesura que es tracta d'un filosofia teològica de referència d'un membre. Alguns estudiosos jueus i islàmics veuen la doctrina cristiana de la trinitat relacionada amb el politeisme, un concepte que els cristians, en general, rebutgen enèrgicament.

Quan es creu en diversos déus però un d'ells destaca per sobre de la resta, es parla d'henoteisme. Alguns cultes henoteistes van acabar essent monoteistes amb el pas del temps. Els déus principals de cada panteó acostumen a estar emparentats.

Taula de continguts 1 Politeisme en l'antiguitat 2 Déus i divinitats 3 Diferències entre monoteisme i politeisme 4 La idolatria 5 Referències 6 Bibliografia 7 Enllaços externs

[edita] Politeisme en l'antiguitat

Alguns exemples destacats de politeisme en la història els trobem a la cultura sumèria, egípcia déus, la mitologia Æsir i Vanir norrena, el Orishas dels ioruba, dels asteques i molts altres. Avui en dia la majoria de les religions del passat són politeistes i s'interpreten en relació a la mitologia, fins i tot si les històries sobre els seus déus que han desenvolupat aquestes cultures formen part de cultes i de pràctiques religioses. Molt poques de les antigues religions no són politeistes. Entre elles es troben la religió d'Abraham i possiblement atonisme promulgada per Akhenaton a Egipte, al voltant de l'any 1350 aC.

En moltes civilitzacions, el panteó de deus tendia a créixer amb el pas del temps. Les deïtats particulars que adoraven originalment en alguns llocs i zones específiques s'integraren en el culte religiós d'altres ciutats i territoris després d'enfrontaments, de conflictes entre bàndols. Un exemple d'aquest tipus de canvis es pot observar en l'evolució al voltant de les divinitats dels genius loci, dels esperits del lloc.

L'antropomorfisme és una altre tret molt característic del politeisme (emocions, motivacions i conducta similars als de l'home), i hom ha suggerit que és a l'origen de la divinització de determinades formes d'autoritat (els faraons a Egipte, emperadors de Roma i la Xina, etc.). El politeisme és independent de l'estadi cultural i és present tant en les societats més primitives com en civilitzacions com ara la babilònica, sumèria, xinesa, maia, asteca, incaica, grecorromana, o egípcia, i és un element conspicu de religions molt esteses com ara el taoisme, el xintoisme o l'hinduisme.^[3]

[edita] Déus i divinitats

Crec que els déus politeistes radicals són diferents i independents éssers, però que encara pot creure en un principi unificador, com un dels platònics. La política moderada, però, respecte a la seva multiplicitat de déus, com els aspectes d'una major unitat divina, no un Déu personal com en les religions monoteistes, però un múltiple de la realitat divina. De fet, aquest monisme s'estén fins al punt d'anar més monoteisme, fer que aquests últims, sense forma i sense atributs. L'exemple més conegut d'això és en l'actual Brahma hindú del Vedanta i Ioga. Fins i tot en algunes modernes corrents neopagana seguir aquest model.

Encara que moltes formes d'incloure dins el budisme la veneració del bodhisattva, aquests no són vistos com entitats divines. Per contra, el bodhisattva es considera com uns éssers humans que han assolit un major nivell d'il·luminació, i un dels principis del budisme és que, en el curs de moltes vides, qualsevol ésser humà pot arribar a un nivell similar.

Que una persona pot creure en diversos déus no vol dir necessàriament que tots ells han de ser adortsr. Molts politeistes creuen en l'existència de més d'un, però només n'adoren un o alguns d'ells. Max Mueller, però, parla d'una tendència al culte a un ésser o principi, reconegut com a tal, però que té moltes manifestacions; aquest tipus de teisme es va anomenar henoteisme. Algunes persones veuen l'henoteisme com una forma de monoteisme, i altres, com el monisme; també alguns historiadors han afirmat que les religions monoteistes s'han originat de l'henoteisme. Pràcticament tots els cristians, els jueus i els musulmans avui, però, consideren l'henoteisme com un equivalent del politeisme i allunyat del seu tipus de sistema religiós.

[edita] Diferències entre monoteisme i politeisme

El monoteisme és la base de la creença. Creences i la fe són conceptes aliens a politeisme. Les religions politeistes no plantegen el problema dels orígens i la creació, en la majoria d'ells el món és etern, o almenys el seu origen en un caos primordial, la intervenció dels déus o no.

Enfront de la diversitat i la multiplicitat d'alguna manera el món de la política en compte diversos "creacions" i els orígens, que es produeixen per conversió de les actuals. Per tant, és la religió pagana en el mite de la creació que els fidels han d'acceptar dogmàtica, encara que hi ha una història en cada predominant (per exemple, Teogonía d'Esiodo).

Cada religió té el seu propi panteó pagà, que encara que relativament estable, admet alguns canvis en ella: pot créixer i els nous déus poden venir a la llum, a la importació d'altres cultes o el naixement dels cultes, però s'ha de tenir en compte que si Un nou déu té característiques molt similars a una que ja existeix, es tracta sovint en una sola xifra que generalment porta el nom de les deïtats tradicionals.

El culte està basada en la veneració dels déus, dels quals un o un petit grup es destaquen com a importants, a fi de tenir sobre les característiques de la principal deïtat, si ja no és el culte als déus de menor importància i només una roman oberta a un déu principal parlem d'henoteisme.

[edita] La idolatria

El politeisme és vist per molts monoteistes com una forma d'idolatria. Els monoteistes afirmen que tot el poder prové d'un únic Déu i no d'altres entitats o agents. Encara que alguns politeistes van acceptar una visió jeràrquica en la que hi havia un gran Senyor que estava per damunt dels altres, això significava la idea que el déu suprem era un tant limitada per la presència d'entitat divina per separat, i així, fins i tot si és més potent, és com un rei entre els homes, més que amb el tot. Donat que els monoteistes creuen en un Déu, generalment consideren pecaminós aprovar el politeisme.

Tanmateix, algunes religions monoteistes tenen una jerarquia d'éssers divins, com els àngels, que són els ajudants de Déu, Això no és molt diferent de la noció d'un déu suprem amb una jerarquia d'éssers divins o ajudants, que sigui acceptada pels politeistes . La diferència entre les criatures angelical de la tradició judeo-cristiana i que els déus Zeus en el politeisme grec-romana no és el seu antropomorfes i no antropocèntrica, només són criatures de l'eterna esperit, sense pes i sense el material constitutiu un cos humà sense la necessitat que el cos resultant, a diferència dels déus no es dedica a un "camp" de l'acció (la guerra, l'amor, el mar o el sol), però tots poden actuar en qualsevol camp, el dependència directa de la voluntat de Déu no té un nombre exacte, el que també podria augmentar o disminuir, i alguns tenen una autonomia de decisió, ja que també poden optar per convertir-se en Déu o trair els dimonis.

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

• James Hillman; David L. Miller. Il Nuovo Politeismo, Edizioni Comunità.

[edita] Enllaços externs

• The Association of Polytheist Traditions - APT, a UK-based community of Polytheists.
• International Year Of Polytheism Philosophical project promoting polytheism by group monochrom
• Integrational Polytheism