Politeisme

Processó dels déus al sarcòfag de Prometeu, c. 240 aC, al Museu del Louvre

El politeisme (del grec poly+theoi: molts de déus) consisteix en creure i/o adorar molts déus o divinitats. És una forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents. El terme va ser inventat per Filó d'Alexandria al segle I, si bé designa una realitat molt més antiga.

La gran majoria de les religions són politeistes, bé que el total d'adherents de les tres grans religions monoteistes, les que afirmen que només hi ha un sol Déu, actualment supera el d'aquelles. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme.

La propagació del concepte apareix davant l'existència de les religions monoteistes. De fet, les religions antigues van tenir un component molt polític, i existien grans panteons de deïtats associades amb les tradicions de cada lloc. La majoria de religions antigues eren politeistes, i tenien panteons de déus tradicionals, sovint acumulats durant els segles d'intercanvis culturals i d'experiències locals. Les religions politeistes actuals inclouen l'hinduisme, el xintoisme, algunes formes del wicca (una religió neopagana fundada per Gerald Gardner el 1930), el vodú, i l'asatrú. El budisme, l'hinduisme, i algunes religions neopaganes són politeistes en la mesura que es tracta d'un filosofia teològica de referència d'un membre. Alguns estudiosos jueus i islàmics veuen la doctrina cristiana de la trinitat relacionada amb el politeisme, un concepte que els cristians, en general, rebutgen enèrgicament.

Quan es creu en diversos déus però un d'ells destaca per sobre de la resta, es parla d'henoteisme. Alguns cultes henoteistes van acabar essent monoteistes amb el pas del temps. Els déus principals de cada panteó acostumen a estar emparentats.

Terminologia

L'origen del mot «politeisme» prové dels ètims grecs poly («molts») i theoi («déus»). El terme va ser encunyat per l'autor jueu Filó d'Alexandria, que el volia fer servir en les seves discussions amb els grecs. Durant l'època en la qual el cristianisme s'estava estenent per Europa i el Mediterrani, els no cristians eren anomenats gentils (un terme que al seu origen era utilitzat pels jueus per referir-se als no jueus), pagans o idòlatres, aquest últim, més pejoratiu. L'ús de la paraula en el seu sentit actual s'origina en el francès (Jean Bodin, 1980).

Politeisme en l'antiguitat

Déus del panteó grec

Déus del panteó egipci

Al llarg de la història, alguns exemples destacats de politeisme els trobem a la cultura sumèria, l'egípcia, a la mitologia Aesir i Vanir –els dos panteons de la mitologia nòrdica–, l'Orishas dels iorubes, els déus dels asteques i molts altres. Avui en dia la majoria de les religions del passat són politeistes i s'interpreten en relació a la mitologia, fins i tot si les històries sobre els déus que han desenvolupat aquestes cultures formen part de cultes i de pràctiques religioses. Les excepcions són poques; entre elles es troben la religió abrahàmica i, possiblement, l'atonisme promulgat aproximadament cap a l'any 1350 aC per Akhenaton a l'Antic Egipte.

En moltes civilitzacions, el panteó de deus tendia a créixer amb el pas del temps. Les deïtats particulars, que eren adorades originalment en alguns llocs i zones específiques, s'integraren en el culte religiós d'altres ciutats i territoris després dels enfrontaments entre els pobles, dels conflictes periòdics entre dos poders territorials. Un exemple d'aquest tipus de canvis es pot observar en l'evolució al voltant de les divinitats anomenades genius loci, que eren els esperits locals.

L'antropomorfisme és un altre tret molt característic del politeisme i fa referència a les emocions, motivacions i conductes que són similars a les de l'home. Hom ha suggerit que aquest fenomen és en l'origen de la divinització de determinades formes d'autoritat, com és el cas dels faraons a l'Antic Egipte, els emperadors de l'Antiga Roma i a la Xina, per citar algunes de les grans civilitzacions. El politeisme és independent de l'estadi cultural i és present tant en les societats més primitives com en civilitzacions com per exemple la babilònica, sumèria, xinesa, maia, asteca, incaica, grecorromana, o egípcia, i és un element conspicu de religions molt esteses com per exemple el taoisme, el xintoisme o l'hinduisme.

Déus i divinitats

Els politeistes radicals creuen que els déus són éssers diferents i independents, però també poden creure en un principi unificador, com és el cas dels platònics. Els politeistes moderats respecten la multiplicitat de déus, però l'arriben a considerar com una multiplicitat d'una unitat divina superior, no un Déu personal com en les religions monoteistes, sinó més aviat una múltiple realitat divina. De fet, aquest monisme s'estén i en una certa manera s'apropa al monoteisme, però sense forma i sense els atributs que el constitueixen. L'exemple més característic seria el del Braman, amb corrents hinduistes com el Vedanta i el Ioga, i representa un concepte filosòfic i espiritual que fa referència al principi originari de l'Univers. Fins i tot en alguns moderns corrents neopagans segueixen aquest model.

Encara que moltes formes del budisme inclouen la veneració als bodhisattva, aquests no són vistos com a entitats divines. Per contra, el bodhisattva es consideren uns éssers humans que han assolit un major nivell d'il·luminació, i un dels principis del budisme és que, en el curs de moltes vides, qualsevol ésser humà pot arribar a un nivell similar.

Que una persona pot creure en diversos déus no vol dir necessàriament que tots ells han de ser adorats. Molts politeistes creuen en l'existència de més d'un déu, però només n'adoren un o alguns d'ells. Max Müller parla d'una tendència al culte dirigida a un ésser o principi, reconegut com a tal, però que té moltes manifestacions; aquest tipus de teisme es va anomenar henoteisme. Algunes persones veuen l'henoteisme com una forma de monoteisme, i altres, com a monisme; també alguns historiadors han afirmat que les religions monoteistes s'han originat de l'henoteisme. Des de la perspectiva dels cristians, els jueus i els musulmans actuals, però, l'henoteisme es considera com un equivalent del politeisme i una concepció allunyada del seu sistema religiós.

Diferències entre monoteisme i politeisme

La fe, el creure, és la base del monoteisme; les creences i la fe són conceptes aliens al politeisme. Les religions politeistes no plantegen el problema dels orígens i la creació; en la majoria d'elles el món és etern, o almenys el seu origen en un caos primordial, per la intervenció o no dels déus.

Enfront de la diversitat i la multiplicitat del món, certes formes del politeisme consideren la multiplicitat de creacions i orígens, que es produeixen per la transformació de l'existent. Per tant, no existeix en conseqüència en les religions paganes un mite de la creació que els fidels han d'acceptar de manera dogmàtica, encara que hi pugui haver-hi una història predominant, com per exemple, la Teogonia d'Hesíode.

Cada religió pagana té el seu propi panteó, que encara que és relativament estable, admet alguns canvis: pot desenvolupar-se i nous déus poden incorporar-se, per importació d'altres cultes o pel naixement de nous cultes locals. Tot i així, s'ha de tenir en compte que si un nou déu s'incorpora i té unes característiques molt similars a un que ja preexisteix, s'unifica generalment en una sola figura que generalment porta el nom de la deïtat tradicional.

El culte està basada en la veneració dels déus, dels quals un o un petit grup en destaquen com a més importants, fi d'assumir les característiques de la principal deïtat. En el cas que el culte als déus menys importants desaparegui i només romangui activa la veneració a un déu principal, llavors es parla d'henoteisme.

Relació amb la idolatria

El politeisme és vist per molts monoteistes com una forma d'idolatria. Els monoteistes afirmen que tot el poder prové d'un únic Déu i no d'altres entitats o agents. Encara que alguns politeistes van arribar a acceptar una visió jeràrquica en la qual hi havia una gran divinitat que estava per damunt dels altres, això implicava la idea que el poder del Déu suprem era poc o molt limitat per la presència d'alguna entitat divina per separat, i així, fins i tot tot i ser més potent, és com un rei entre els homes, tot i dotat d'un poder absolut. Donat que els monoteistes creuen en un Déu, generalment consideren pecaminós aprovar el politeisme.

Tanmateix, algunes religions monoteistes tenen una jerarquia d'éssers divins, com els àngels, que són els "ajudants" de Déu. Això no és molt diferent de la noció d'un déu suprem amb una jerarquia d'éssers divins o ajudants, que venen acceptant els politeistes. La diferència entre les criatures angelicals de la tradició judeocristiana i els déus que acompanyen Zeus en el politeisme grecoromà, és la seva naturalesa no antropomòrfica i no antropocèntrica; només són esperits que viuen eternament, sense pes i sense el material constitutiu d'un cos humà, sense la necessitat del cos que se'n deriva. A diferència dels déus, no té un camp en el qual actua –la guerra, l'amor, el mar o el sol–, però tots poden actuar en qualsevol camp, sempre en dependència directa de la voluntat de Déu. No existeix un nombre exacte d'éssers, que poden augmentar o disminuir segons el moment, i alguns tenen una autonomia de decisió, ja que també poden optar a convertir-se en seguidors de Déu o trair-lo i convertir-se en dimonis.

Bibliografia

• Hillman, James; Miller, David L. Il Nuovo Politeismo (en italià). Edizioni Comunità. 

Enllaços externs

• «The Association of Polytheist Traditions - APT, a UK-based community of Polytheists» (en anglès).
• «International Year Of Polytheism Philosophical project promoting polytheism by group monochrom]» (en anglès).
• «Integrational Polytheism» (en anglès).