Epicur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust d'Epicur

Epicur -Epicurus Ἐπίκουρος- (Samos, 341 aC- Atenes, 270 aC) fou un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Tot i que nasqué a Samos era fill d'un atenenc de nom Neocles establert a l'illa. La mare es deia Carestrata. Va viure a Samos fins a 18 anys i després va tornar a Atenes (323 aC) a l'escola de Xenòcrates de Calcedònia segons alguns, el mateix Epicur ho negà. Deixeble de Nausífanes fou seguidor de Demòcrit. Quan va esclatar la guerra de Làmia se'n va anar d'Atenes i va partir a Colofó on llavors vivia el seu pare, i es va dedicar a l'ensenyament. Progressivament va concentrar els seus ensenyaments en la filosofia. Va anar després a Mitilene i Làmpsac on va ensenyar durant 5 anys. El 305 aC a 35 anys va tornar a Atenes i va adquirir una casa amb un jardí conegut per Κῆποι Ἐπικούρου, al cor de la ciutat, on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l'epicureisme. L'escola fou coneguda com "El jardí", per ser situada al jardí de la seva casa d'Atenes. Va romandre a Atenes la resta de la seva vida.

Va tenir nombrosos deixebles, i el van ajudar els seus germans Neocles, Caridem i Aristòbul. Corníades (Κορνιάδης) fou un filòsof grec, íntim amic d'Epicur, que és esmentat per Ciceró i Plutarc. Entre els seus deixebles acceptava dones i esclaus.

Pensament filosòfic[modifica | modifica el codi]

Va elaborar una doctrina moral hedonista, basada en una filosofia natural d'inspiració atomista. La seva obra més important conservada és la "Carta a Meneceu", síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat.

Epicur afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i perquè és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:

  • La por dels déus.
  • La por de la mort.
  • La por del destí.
  • La por del dolor.

Modernament s'atribueix a Epicur la visió que totes les explicacions plausibles d'un fet han de ser preservades, en contraposició a la visió de la navalla d'Occam, per la qual hom ha de retenir l'explicació més simple d'un fenomen. La idea epicúria de la multiplicitat deriva de la visió d'Epicur favorable als diversos plaers, fins i tot en l'excés i la diversitat.

Divideix la filosofia en tres grans apartats:

  1. Lògica
  2. Física
  3. Ètica

Algunes idees que desenvolupà Epicur són:

  • Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.
  • Amistat: és la fórmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta als altres, que necessitem per viure i sobreviure feliços.
  • Divinitats: No cal témer els déus, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans. No hi ha providència divina: L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans.
  • Mort: No cal témer la mort perquè la mort és privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és. Quan la mort hi serà, nosaltres no hi serem.

Lògica[modifica | modifica el codi]

La lògica o canònica serveix per abastar la veritat. Epicur assenyala la importància de definir clarament el significat de les paraules i estableix uns cànons o criteris que regeixen les formes de coneixement:

  • Les sensacions, que ens proposen la informació.
  • Les anticipacions, interpretacions subjectives del món.
  • Els afectes (plaer i dolor), que ens orienten sobre el bé i el mal.

Física[modifica | modifica el codi]

Epicur adoptà la teoria atomista formada per Demòcrit, i hi va introduir un element de llibertat en el moment etern dels àtoms, que anomenà declinació (parénklisis, clinamen a Lucreci). Els àtoms constitueixen tot l'univers, incloent-hi les ànimes (sensació, ment, raó), que són, per tant, materials i moren amb el cos, de manera que no cal témer la mort.

Ètica[modifica | modifica el codi]

Epicur remarca la importància del cos com a fonament de l'existència i afirma que la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer. Aquest plaer es basa en l'evitació del dolor mitjançant l'automoderació dels desigs.

La felicitat s'obté mitjançant l'autosuficiència de la persona (autarquia) i la mesura en la satisfacció dels plaers naturals i necessaris, i es manifesta en l'ataràxia o serenitat de l'ànima.

Per abastar aquest estat de serenitat recomana l'allunyament de la política, la indiferència davant dels déus i el conreu de l'amistat.

Epicur fa una curosa categorització dels plaers, indicant quins són recomanables i quins no.

Epicur assenyala que existeixen tres tipus de desitjos:

  • Els naturals i necessaris: les necessitats físiques bàsiques, alimentar-se, calmar la set, l'abric i el sentiment de seguretat.
  • Els naturals i innecessaris: la conversa amena, la gratificació sexual i les arts.
  • Els innaturals i innecessaris, que considera superflus: la recerca de la fama, del poder polític o del prestigi.

Epicur va formular algunes recomanacions respecte a aquestes categories de desitjos:

  • L'home ha de satisfer els desitjos naturals necessaris de la forma més econòmica possible.
  • Es poden perseguir els desitjos naturals innecessaris fins a la satisfacció del cor, però no més enllà.
  • No s'ha d'arriscar la salut, l'amistat, l'economia en la recerca de satisfer un desig innecessari, car això només condueix a un patiment futur.
  • Cal evitar els desitjos innaturals innecessaris, puix que el plaer o satisfacció que produeixen és efímer.

També distingia entre dos tipus de plaers, basats en la divisió de l'home en dos ens diferents però units, el cos i l'ànima:

  • plaers del cos: encara que considera que són els més importants, en el fons la seva proposta és la renúncia d'aquests plaers i la recerca de la manca d'apetit i dolor corporal;
  • plaers de l'ànima: el plaer de l'ànima és superior al plaer del cos, car el corporal té vigència en el moment present, però és efímer i temporal, mentre que els de l'ànima són més duradors i a més poden eliminar o atenuar els dolors del cos.

Epicur diu que "tot plaer és un bé en la mesura que té per companya la naturalesa". Els plaers vans no són bons, perquè a la llarga implicaran dolor i no sols són més difícils d'aconseguir, sinó a més a més fàcils de perdre. També parla de la importància de posseir una virtut per a triar i ordenar els plaers: la prudència. El discerniment dels diferents plaers i la recta prudència, permeten acostar-se a una vida feliç, la qual cosa constitueix l'objecte de la filosofia. Epicur valorava com a plaer fonamental la tranquil·litat de l'ànima i l'absència de dolor: "l'absència de torbació i de dolor són plaers estables; en canvi, la joia i l'alegria resulten plaers en moviment per la seva vivacitat. Quan diem que el plaer és un fi, no ens referim als plaers dels immoderats, sinó en trobar-nos lliures de patiments del cos i de torbació de l'ànima". Una vida envoltada d'amistats i de plaers moderats amb el mínim de dolors possibles i tranquil·litat en l'ànima, dóna la felicitat.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]