Afecte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'afecte és el sentiment positiu d'estimació i lligam cap a altres, propi de les necessitas de pertinença de l'ésser humà. Es pot sentir afecte cap a persones, animals o fins i tot objectes. En psicologia esdevé sinònim d'impuls emotiu, tot i que l'ús comú el reserva per a une emoció similar a l'amor (però amb intensitat variable). Segons Freud, l'ésser humà està controlat per dos passions o instints essencials: l'afecte (eros) i l'agressivitat (thanatos). L'afecte és responsable de conductes com l'altruisme, l'amistat o la sexualitat, tots aquells actes que uneixen la persona amb els altres, enfront els instints agressius que la separen o trenquen el vincle.

Segons Antonio Damasio[1] els afectes comprenen quatre estadis, que van des de la reacció instintiva al sentiment complex, passant pels dos pols d'agradable i desagradable (concepció que és hereva de Baruch Spinoza), és a dir, l'afecte és el conjunt de reaccions dels subjecte amb els atres que inclouen les emocions, les respostes no racionals als estímuls i la codificació intel·lectual del que s'experimenta, amb una valoració de si és quelcom positiu o negatiu.

Les formes d'expressar afecte estan culturalment regulades (per exemple els petons són permesos en segons quines parts del cos i amb determinades persones en públic, però no d'altra forma), per tant part de la socialització comprèn ensenyar els infants a expressar-los convenient, comunicant el que és necessari i afavoreix la interacció social i reprimint conductes no aprovades per la comunitat.

Neurobiologia de l'afecte[modifica | modifica el codi]

L'afecte es localitza al sistema límbic del cervell, hi prenen part les següents parts d'aquest òrgan: amídgala (produeix emocions com a resposta a estímuls); còrtex prefrontal (anticipa conseqüències de la conducta i regula la manifestació de l'afecte); còrtex anterior (regula l'atenció); nucli estriat (regula els objectius i intencions) i còrtex insular (connecta l'afecte amb el cos).

La neurobiologia estudia la relació entre l'afecte i l'organisme i com afecta altres processos del pensament o del comportament humà.

Tipus d'afecte[modifica | modifica el codi]

Henry Murray[2] considera que la personalitat de l'individu s'estructura en objectius, pressions i necessitats psicològiques d'afecte. Aquestes es poden classificar en cinc grans tipus: d'afiliació (sentir-se part d'un grup), de cria (poder cuidar algú altre), de joc (poder passar-ho bé amb altres, necessitat d'entreteniment social), de rebuig (poder apartar les persones capaces d'amenaçar el propi jo) i de seguretat.

Els afectes constitueixen una de les dimensions essencials de la ment, juntament amb la cognició i la voluntat o el conjunt de desitjos, aspiracions i intencions. Aquestes dimensions s'afecten mútuament, perquè per exemple una emoció negativa pot condicionar una decisió presa racionalment (un conegut biaix cognitiu).

Patologies afectives[modifica | modifica el codi]

Moltes malalties mentals es relacionen amb l'afecte,[3] sigui perquè se sent en excés, perquè no es manifesta determinada emoció o perquè es canalitza malament un sentiment, al propi interior o en la relació amb els altres. Les més comunes són:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Damasio, A., En busca de Spinoza, Crítica, 2005
  2. Murray, H. A. (1938). Explorations in Personality. New York: Oxford University Press
  3. Sadock, Benjamin J.; Sadock, Virginia A. (2002), Kaplan and Sadock's Synopsis of Psychiatry: Behavioral Sciences/Clinical Psychiatry (9th ed.), Lippincott Williams & Wilkins,