Empatia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'empatia (del grec antic ἐν, dins, a l'interior i πάθoς, patiment, el que està succeint), és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Sembla ser un mecanisme adaptatiu (donat que afavoreix l'altruisme i la comunicació). Si bé és una qualitat innata (totes les persones són capaces d'identificar les emocions alienes i comparar-les amb les pròpies i tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret), pot entrenar-se i augmentar mitjançant l'educació en valors, la meditació o pràctiques com el voluntariat, entre altres. Les persones empàtiques són capaces d'escoltar els altres, i de comprendre els seus motius i preocupacions; tendeixen a ser més obertes i intel·lectualment estimulants i, en conseqüència, resulten més populars i reben més reconeixement social. Una persona empàtica sap reconèixer les necessitats comunicatives i emocionals dels altres i sovint s'anticipa a les seves demandes. Però un excés d'empatia, o el no distanciament del patiments dels altres, pot provocar una depressió, freqüent en professions assistencials (com els assistents o les infermeres) i en la docència. Els psicòpates o els autistes són persones que tenen molt mermada la capacitat empàtica.

Les persones amb capacitat d'empatia són també capaces d'interaccionar millor amb els animals no-humans, de la mateixa manera que sembla que hi ha animals no-humans empàtics, com ara els dofins.

Història del concepte[modifica | modifica el codi]

El concepte d'empatia va entrar en la història de la filosofia pel seu nom alemany d'Einfühlung, ("sentit des de l'interior", en anglès feelig-into), un terme encunyat el 1873 per Robert Vischer (1848-1933) en la seva tesi doctoral: Über das optische Zeitgefühl ("El sentit òptic de la forma, una contribució a l'estètica"). Vischer, fent esment de les investigacions seu propi pare, Theodor, i de les tesis de Schopenhauer no es referia encara al procés d'entendre o de traduir les emocions dels altres, sinó al fet de sentir-nos colpits per formes representatives “mancades de vida pròpia (...) a les quals nosaltres, els espectadors, atorguem tanmateix un contingut ple de sentiment en virtut d'un acte involuntari de transferència de la nostra pròpia emoció". Segons ell, per un efecte de "l'objectivació" del nostre sentiment en el món exterior podem acabar confonent "el nostre propi sentiment amb la natura". En el debat entre formalistes i idealistes en teoria de l'art, usar el concepte d'empatia permetia explicar la manera com l'espectador comprèn i, en certa manera, completa l'obra d'art.

Deu anys més tard (1883), Theodor Lipps (1851-1914), un autor avui oblidat però llegit abastament per Freud i Husserl, va emprar també el mot "empatia" per referir-se no només a les il·lusions òptiques sinó al procés a través del qual "un espectador es projecta en els objectes que percep". Per a Lipps, en la situació empàtica simplement l'observador es fusiona (fascinat) amb el seu objecte. Per empatia, simulant mentalment el punt de vista de l'altre, constituïm els lligams intersubjectius. La Einfühlung, caracteritza també, per exemple, l'expressió corporal d'un individu en un determinat estat emocional que desencadena de manera quasi immediata el mateix estat en un observador. W. Dilthey (1833-1911) emprà la paraula Hineinversetzen ("posar-se al lloc de", traduït també per empatia), per designar la capacitat intel·lectual de transposició a l'hora de comprendre el món. Finalment, l'any 1913, Max Scheler (1874-1928) a Naturalesa i formes de la simpatia analitza la "identificació afectiva" (Mitgefühl) avisant ja del perill de fer d'aquesta mena de força còsmica una pura projecció del desig humà en la natura. Amb posterioritart a la II Guerra Mundial l'empatia va entrar com a concepte en l'àmbit de la cultura popular a partir de la psicologia humanista.


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]