Ficció
De Viquipèdia
La ficció és la creació de mons i històries imaginàries a partir de l'art, sobretot la literatura. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, si bé sempre tenen una connexió amb la realitat, sigui perquè en prenen alguns elements de referència sigui perquè la contradiuen. S'oposa als gèneres no ficticis, com l'assaig o els del periodisme, per bé que alguns corrents filosòfics reclamen que tot és en certa mesura ficció, ja que no existeix l'objectivitat en la interpretació o alguna cosa externa a la ment (idealisme radical).
Taula de continguts |
[edita] Concepte de ficció
El concepte de ficció varia segons com s'usi. Pot existir ficció fora de l'art, com per exemple en les tradicions (personatges llegendaris que es transmeten entre generacions lligats a determinades festes o valors morals) o en els llibres de text, on es posen exemples inventats per explicar conceptes. Sempre exigeix, però un cert grau de discurs i per això està fortament lligada a la narrativa.
La ficció és una necessitat cognitiva universal, les persones necessiten imaginar altres vides per poder entendre el present, com en els somnis. Per això totes les cultures tenen les seves formes de ficció. La televisió i el cinema han fet que la ficció esdevingui massiva, amb arguments audiovisuals que permeten l'evasió del present però amb un grau de realisme major, ja que una de les normes de la ficció és que quan la persona hi entra, suspèn els judicis de veritat habituals: creu momentàniament l'existència d'aquella història per poder sentir les emocions que proposa l'autor o per divertir-se. És un mecanisme mental present en altres esferes, com el joc.
La paranoia i altres malalties mentals no permeten distingir adequadament la ficció de la realitat.
[edita] Història del concepte de Ficció
La concepció de la ficció ha anat variant al llarg dels segles. Plató la va condemnar perquè no contenia veritats i distreia els éssers humans de la recerca del pur saber. Determinats corrents religiosos van continuar en la mateixa línia, considerant-la un entreteniment superflu o immoral, ja que apartava les persones del món i dels seus deures. Personatges com el Quixot o Emma Bovary esdevenen bojos per voler portar a la vida allò que s'esdevé a la ficció. Per contra, la teoria de la literatura clàssica considera que la ficció conté veritat en ella mateixa, ja que els sentiments que provoca són reals i les regles de versemblança fan que es constitueixin universos autèntics, però regits amb normes de veritat no empírics.
[edita] El concepte demimesi
El concepte de ficció en la tradició occidental està molt lligat al concepte de mimesi, desenvolupat a la Grècia clàssica, en les obres de Plató (qui considerava a les obres poètiques com imitacions dels objectes reals, que al seu torn eren imitacions de les idees pures) i sobretot en la Poètica de Aristòtil, en la qual el concepte de mimesi juga un paper essencial. Per Aristòtil, totes les obres literàries copien a la realitat, d'acord amb el principi de la versemblança; el que diferencia la literatura de la història és que aquesta còpia les coses que han succeït, i aquella les que podrien succeir.
Cal insistir que Aristòtil no diu que la literatura hagi de ser la imitació del món real, sinó la imitació "de les accions dels homes". Aquesta diferència és la que permet que el versemblant irreal tingui cabuda en la literatura. Paul Ricoeur ha subdividit el concepte de mimesi aristotèlic en tres fases:
- Mimesi 1: el procés de configuració del text i la disposició de la trama per part de l'autor
- Mimesi 2: la pròpia configuració del text, que pot respondre o no al món exterior
- Mimesi 3: la reconfiguració del món del text que ha de realitzar el lector o espectador
[edita] La relació amb lacatarsi
LaPoèticade Aristòtil també introdueix un altre concepte molt relacionat amb l'anterior: el de catarsi . La tragèdia, al imitar accions de personatges bons que cauen en desgràcia, aconsegueix la implicació emocional del espectador, que, a través de la compassió i el por es purifica interiorment. Aquesta reacció emocional té la seva base en la suspensió del judici de realitat pel que fa a l'acció tràgica: algú molt conscient de la irrealitat de l'obra no podria empatitzar.
Enfront d'aquesta concepció de la literatura com a catarsi, alguns autors contemporanis, especialment Bertolt Brecht han proposat l'anul·lació de la implicació emocional, a través d'un "teatre èpic", una de les característiques accentua la irrealitat de la representació, exagerant la distància entre ficció i realitat. D'aquesta manera, Brecht volia aconseguir que els espectadors realitzessin un judici crític i racional de l'acció, en comptes d'una implicació emocional i irracional.
[edita] El versemblant en el Renaixement
Les teories aristotèliques de la ficció van ser recuperades durant el Renaixement, encara que en molts casos van ser malinterpretades o esbiaixades. Així per exemple, el concepte de mimesi com "imitació de les accions dels homes" va ser traduïda per Francesco Robortello, en un sentit més ampli però que va resultar reductora posteriori, com a "imitacions d'objectes" . Això va suposar que autors posteriors reinterpreten aquest sintagma com "imitació de món real", reduint així el imitable al real, en comptes d'allò versemblant, com pretenia el propi Aristòtil.
Paradoxalment, l'Edat Mitjana havia tendit justament al contrari: a esborrar els límits del que és real, l'irreal o fins i tot el inversemblant. Les vides de sants o els llibres de cavalleries eren només dos exemples en els que el real i l'irreal apareixien barrejats i indivisibles per als lectors de l'època. Els erudits de l'època van atacar fortament aquesta confusió, especialment en el cas dels llibres de cavalleries; Miguel de Cervantes, autor molt conscient dels límits del concepte de versemblança, també va tenir com a primer objectiu en redactar elQuixot el ridiculitzar al gènere dels llibres de cavalleries per les seves exageracions i els seus absurds, els quals tanmateix eren considerats molt reals pels seus lectors.
[edita] Elements de la ficció
Si bé la ficció depèn molt del text concret o de l'extensió que se n'hagi fet, en lligar-se a una certa narrativitat, compta amb elements comuns:
- una trama o història narrada
- uns personatges
- dosis de fantasia, fets inventats
[edita] Gèneres de Ficció per temàtica
-
- Conte de fades és un tipus de conte tradicional on apareixen elements de màgia, criatures pròpies del folklore i sovint un ensenyament moral. El terme s'usa modernament per parlar d'històries que acaben forçadament bé o on intervé l'element meravellós i la fantasia.
-
- Novel·la de cavalleries, de gran èxit i popularitat a Espanya i Portugal en el segle XVI, que va ser víctima de la paròdia de Miguel de Cervantes en el llibreDon Quixot de la Manxa . S'escriuen des de finals del segle XV fins a 1602 i comencen a perdre la seva popularitat cap a 1550. L'últim llibre original,Policisne de Boeci , es publica en 1602, però molts dels llibres de cavalleries segueixen reeditant durant tot el segle XVII.
-
- Terror gòtic o de terror és un gènere literari relacionat estretament amb el de terror i que implica aquest, al punt que és difícil diferenciar un de l'altre. De fet, no es pot dir que existís la novel·la de terror fins a l'aparició del terror gòtic. És una mena de textos inclosa dins del subgènere novel·la, inscrit al seu torn al gènere èpic o narratiu. Cal distingir de la narració popular fantàstica (folklore) i dels contes tradicionals de apareguts, perquè es desenvolupa fonamentalment des de finals del segle XVIII a l'actualitat i posseeix característiques diferents, associades en general amb el moviment estètic conegut com Romanticisme. Estrictament parlant, la primera novel·la gòtica va ser El castell d'Otranto (1765) de Horace Walpole i l'última Melmoth (1815) de Charles Maturin. Entre aquests dos autors van escriure William Beckford La història del califa Vathek(1786, originalment en francès), Ann Radcliffe Els misteris de Udolfo (1794), William Godwin Les aventures de Caleb Williams (Londres, 1794) i Matthew Lewis El Monjo (1796) i Jan Potocki Manuscrit trobat a Saragossa (1805).
