Poètica (Aristòtil)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Poètica (en grec Περὶ ποιητικῆς, Perì poiêtikês, 'De la poètica') és una obra d'Aristòtil escrita al segle IV aC, entre la fundació de la seva escola a Atenes el 335 aC i la seva partida definitiva de la ciutat el 323 aC, un any abans de la seva mort, amb la funció de dictar les normes de l'art. Sembla que estava concebuda per contenir dues parts, una centrada en la tragèdia i l'altra en la comèdia. Aquesta darrera va desaparèixer i del seu contingut només se'n poden fer suposicions a partir de la part conservada, fet que l'ha convertit en una icona cultural (com a tal apareix per exemple a la ficció de El nom de la Rosa, d'Umberto Eco). A diferència d'altres escrits de l'autor, aquest llibre va ser escrit com a apunts personals, no amb la intenció de ser divulgat en la seva forma actual, és a dir, pertany a les obres aristotèliques tradicionalment conegudes com a esotèriques o acroamàtiques. El més antic dels còdex que contenen el text de la Poètica (ja sense la Comèdia) és el còdex Parisinus 1141, escrit a fins del segle X o principis del segle XI.

Concepció de l'art[modifica | modifica el codi]

L'art, i més concretament la literatura, es basa en la mimesi o imitació de la realitat. L'objectiu de l'art és aconseguir la catarsi del receptor, qui s'identifica amb els esdeveniments que veu que passen als personatges i sent emocions reals, tot i presenciar fets de ficció. Aquestes emocions el purifiquen, ja que serveixen com a desfogament i com a aprenentatge per saber com reaccionar en situacions similars que es puguin presentar a la vida. Per aquest motiu és fonamental la versemblança del que transmet la literatura, perquè si no és creïble no es pot produir la necessària identificació. L'art, per tant, té una funció social, al contrari del que pensava Plató.

La tragèdia[modifica | modifica el codi]

L'art que explora més a fons és la de la tragèdia. Es tracta d'una art del teatre que imita personatges nobles o elevats. Aquests pateixen desgràcies, sovint lligades al destí, que provoquen la catarsi de les emocions de la por i la pietat en l'espectador, ja que no vol sofrir el que està presenciant (temor) i sent compassió pels infortunis dels protagonistes de l'obra.