Televisió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Televisor Braun HF 1, un model de l'Alemanya dels anys 50
Televisor portàtil antic

La televisió ("tele-", en grec "lluny" i "-visió" en llatí "visió" "veure" o "vista"), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva.

La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la televisió ha esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar els continguts de la TV. Com les cintes VHS i més tard el DVD. El fet televisiu ha esdevingut sinònim de cultura post moderna.

L'aparell utilitzat per a rebre la televisió és el televisor. Internament té múltiples circuits electrònics, inclosos els que sintonitzen i descodifiquen el senyal. A l'aparell mancat d'aquests circuits se l'anomena monitor, en lloc de televisor. A part de la televisió analògica tradicional, alguns televisors estan dissenyats per rebre diferents senyals i formats, com un circuit tancat de TV (CCTV), televisió digital, o televisió d'alta definició (HDTV).

Història[modifica | modifica el codi]

La telefotografia[modifica | modifica el codi]

Els primers intents de transmetre imatges a distància es realitzaren mitjançant l'electricitat i sistemes mecànics. L'electricitat exercia com a mitjà d'unió entre els punts i servia per a realitzar la captació i recepció de la imatge, els mitjans mecànics efectuaven les tasques de moviments per a realitzar els escombrats i descomposició seqüencial de la imatge a transmetre. Pel 1884 van aparèixer els primers sistemes de transmissió de dibuixos, mapes escrits i fotografies anomenats telefotos. En aquests primers aparells utilitzava la diferència de resistència per a realitzar la captació.

El desenvolupament de les cèl·lules fotosensibles de seleni, en les que la seva resistivitat varia segons la quantitat de llum que incideixi en elles, el sistema es va perfeccionar fins al punt que el 1927 es va establir un servei regular de transmissió de telefotografia entre Londres i Nova York. Les ones de ràdio aviat van substituir els cables de coure, tot i que mai van arribar a eliminar per complet, sobretot en els serveis punt a punt.

El desenvolupament de la telefotografia va assolir el seu cim amb els "teleinscriptors", i el seu sistema de transmissió. Aquests aparells permetien rebre el diari diàriament a casa del client, mitjançant la impressió del mateix que es feia des d'una emissora especialitzada.

Fins a la dècada de 1980 es va continuar fent servir el sistema de telefotografia per a la transmissió de fotografies destinades als mitjans de comunicació.

El moviment de la imatge[modifica | modifica el codi]

Càmeres en un plató de TV.

La imatge en moviment és el que caracteritza a la televisió. Els primers desenvolupaments els van realitzar els francesos Rionoux i Fournier el 1906. Aquests van desenvolupar una matriu de cèl·lules fotosensibles que connectaven, al principi d'una a una, amb una altra matriu de làmpada. A cada cèl·lula de l'emissor li corresponia un llum en el receptor.

Aviat es van substituir els nombrosos cables per un únic parell. Per això es va utilitzar un sistema de commutació que anava posant cada cèl·lula a cada instant en contacte amb cada làmpada. El problema va ser la sincronització d'ambdós commutadors, així com la velocitat amb la qual havien de girar per aconseguir una imatge completa que fos percebuda per l'ull com a tal.

La necessitat d'enviar la informació de la imatge en sèrie, és a dir utilitzant només una via com en el cas de la matriu fotosensible, es va acceptar ràpidament. De seguida es van desenvolupar sistemes d'exploració, també anomenats de desintegració, de la imatge. Es van desenvolupar sistemes mecànics i elèctrics.

Televisió mecànica, el disc de Nipkow i la roda fònica[modifica | modifica el codi]

El 1884 Paul Nipkow dissenyà i patentà l'anomenat disc de Nipkow, un projecte de televisió que no podria dur a la pràctica. El 1910, el disc de Nipkow va ser utilitzat en el desenvolupament dels sistemes de televisió dels inicis del segle XX i el 25 de març de 1925, l'inventor escocès John Logie Baird efectuà la primera experiència real utilitzant dos discs, un a l'emissor i un altre en el receptor, que estaven units al mateix eix perquè el seu gir estigués sincronitzat i separats per 2 metres. Es va transmetre un cap d'un maniquí amb una definició de 28 línies i una freqüència de quadre de 14 quadres per segon.

Baird va oferir la primera demostració pública del funcionament d'un sistema de televisió als membres de la Royal Institution, ja un periodista el 26 de gener de 1926 en el seu laboratori de Londres. En 1927, Baird va transmetre un senyal a 438 milles a través d'una línia de telèfon entre Londres i Glasgow.

Aquest disc permet la realització d'un escombrat seqüencial de la imatge mitjançant una sèrie d'orificis realitzats en el mateix. Cada orifici, que en teoria hauria de tenir una mida infinitesimal i en la pràctica era d'1 mm, tragué una línia de la imatge i com aquests, els forats, estaven lleugerament desplaçats, acabaven fent l'escombrat total de la mateixa. El nombre de línies que es van adoptar va ser de 30 però això no va donar els resultats desitjats, la qualitat de la imatge no resultava satisfactòria.

El 1928 Baird fundà la companyia Baird TV Development Co per explotar comercialment la TV. Aquesta empresa va aconseguir el primer senyal de televisió transatlàntica entre Londres i Nova York. Aquell mateix any Paul Nipkow veu en l'Exposició de ràdio de Berlín un sistema de televisió funcionant perfectament basat en el seu invent amb el seu nom al peu del mateix. El 1929 es comencen les emissions regulars a Londres i Berlín basades en el sistema Nipkow Baird i que s'emetia en banda mitjana de ràdio.

Es van desenvolupar altres exploradors mecànics com el que va realitzar la casa Telefunken, que va donar bons resultats, però que era molt complex i constava d'un cilindre amb forats que tenien una lent cadascun d'ells.

La formació de la imatge en la recepció es realitzava mitjançant el mateix principi que utilitzava en la captació. Un altre disc similar, girant de manera sincronitzada, era utilitzat per mirar a través d'ell una làmpada de neó. La lluminositat corresponia a la llum captada en aquest punt de la imatge. Aquest sistema, per la minúscula mida de l'àrea de formació de la imatge, no va tenir molt d'èxit, ja que únicament permetia que aquesta fos vista per una persona, tot i que es va intentar fer més gran la imatge mitjançant la utilització de lents. Es van desenvolupar sistemes basats en cinta en lloc de discos i també es va desenvolupar, que va ser el que va aconseguir resoldre el problema de la mida de la imatge, un sistema de miralls muntats en un tambor que realitzaven la presentació en una pantalla. Per això el tambor tenia els miralls lleugerament inclinats, col·locats de manera helicoïdal. Aquest tambor és conegut com la roda de Weill. Pel desenvolupament pràctic d'aquests televisors va ser necessària la substitució de la làmpada de neó, que no donava la lluminositat suficient, d'altres maneres, i entre ells es va utilitzar el de posar una llampara de descàrrega de gas i fer passar la llum de la mateixa per una cèl·lula de Kerr que regulava el flux lluminós en relació a la tensió que se li aplicava en els seus borns. El desenvolupament complet del sistema es va obtenir amb la utilització de la roda fònica per realitzar el sincronisme entre l'emissor i el receptor.

L'exploració de la imatge, que s'havia desenvolupat de forma progressiva per les experiències de Senlecq i Nipkow es qüestiona per l'exposició del principi de l'exploració entrellaçada desenvolupat per Belin i Toló. L'exploració entrellaçada resol el problema de la persistència de la imatge, les primeres línies traçades es perdien quan encara no s'havien traçat les últimes produint el conegut com a efecte onada. En l'exploració entrellaçada s'exploren primer les línies senars i després les parelles i es realitza el mateix en la presentació de la imatge. Brillounin perfecciona el disc de Nipkow perquè realitzi l'exploració entrellaçada col·locar unes lents en els forats augmentant així la brillantor captada.

El 1932 es realitzaren les primeres emissions a París. Aquestes emissions tenen una definició de 60 línies però tres anys després s'estaria emetent amb 180. La precarietat de les cèl·lules emprades per a la captació feia que caldria il·luminar molt intensament les escenes produint moltíssima calor que impedia el desenvolupament del treball en els platós.

La roda fònica[modifica | modifica el codi]

La roda fònica va ser el sistema de sincronització mecànic que millors resultats va donar. Consistia en una roda de ferro que tenia tantes dents com forats hi havia en el tambor o disc. La roda i el disc estaven units pel mateix eix. La roda estava en mig de dues bobines que eren recorregudes pel senyal que arribava de l'emissor. Al centre emissor es donava, al començament de cada forat, principi de cada línia, un pols molt més intens i ampli que les variacions habituals de les cèl·lules captadores, que quan era rebut en el receptor en passar per les bobines fa que la roda faci un pas posicionant el forat que correspon.

Televisió electrònica[modifica | modifica el codi]

El 1937 van començar les transmissions regulars de TV electrònica a França i al Regne Unit. Això va portar a un ràpid desenvolupament de la indústria televisiva i per tant a un ràpid augment dels teleespectadors encara que els televisors eren de pantalla petita i molt cars. Aquestes emissions van ser possibles per al desenvolupament dels següents elements en cada extrem de la cadena.

En el receptor, el TRC[modifica | modifica el codi]

La implementació de l'anomenat tub de raigs catòdics o tub de Brauman, per S. Thomson el 1895 va ser un precedent que tindria gran transcendència en la televisió, si bé no es va poder integrar, a causa de les deficiències tecnològiques, fins entrat el segle XX i que perdura en els primers anys del segle XXI.

Des dels inicis dels experiments sobre els raigs catòdics fins que el tub es va desenvolupar prou pel seu ús en la televisió van ser necessaris molts avenços en aquesta recerca. Les investigacions de Wehnelt, que va afegir el seu cilindre, el perfeccionament dels controls electrostàtic i electromagnètics del feix, amb el desenvolupament de les anomenades "lents electròniques" de Vichert i els sistemes de deflexió van permetre que l'investigador Holweck desenvolupés el primer tub de Brauman destinat a la televisió. Perquè aquest sistema treballés correctament es va haver de construir un emissor especial, aquest emissor el va realitzar Belin, i estava basat en un mirall mòbil i un sistema mecànic per a l'escombrat.

Un cop resolt el problema de la presentació de la imatge en la recepció quedava per resoldre el de la captació en l'emissor. Els exploradors mecànics frenaven l'avenç de la tècnica de la TV. Era evident que el progrés havia de venir de la mà de l'electrònica, com en el cas de la recepció. El 27 de gener de 1926, John Logie Baird va fer una demostració davant la Reial Institució d'Anglaterra, el captador era mecànic, compost de tres discos i de construcció molt rudimentària. Alfredo Dinsdale el descriu d'aquesta manera en el seu llibre Televisió:

« L'aparell estava muntat amb eixos de bicicletes velles, taulers de taules de cafè i lents de vidre de claraboies, tot unit amb lacre, cordes, etc. la qual cosa va fer que no impressionés molt favorablement a aquells que estaven acostumats als primorosos mecanismes dels constructors d'aparells, però la importància de les proves va ser real i decisiva per al món científic d'aquells temps. »

La primera imatge sobre un tub de raigs catòdics es va formar el 1911 a l'Institut Tecnològic de Sant Petersburg i consistia en unes ratlles blanques sobre fons negre i van ser obtingudes per Boris Rosing amb col·laboració amb Zworrykin. La captació es realitzava mitjançant dos tambors de miralls (sistema Weill) i generava una exploració entrellaçada de 30 línies i 12,5 quadres per segon.

Els senyals de sincronisme eren generats per potenciòmetres units als tambors de miralls que s'aplicaven a les bobines deflexores del TRC, la intensitat de feix era proporcional a la il·luminació que rebia la cèl·lula fotoelèctrica.

En l'emissor, l'iconoscopi[modifica | modifica el codi]

El 1931 Vladimir Kosme Zworykin va desenvolupar el captador electrònic que tant s'esperava, l'iconoscopi. Aquest tub electrònic va permetre l'abandonament de tots els altres sistemes que s'havien utilitzat, i va perdurar, amb les seves modificacions, fins a la irrupció dels captadors CCD a finals el segle XX.

L'iconoscopi està basat en un mosaic electrònic compost per milers de petites cèl·lules fotoelèctriques independents que es creaven mitjançant la construcció d'un sandwich de tres capes, una molt fina de mica que es recobrien en una de les seves cares d'una substància conductora (grafit en pols impalpable o plata) i en l'altra cara una substància fotosensible composta de milers de petits globulits de plata i òxid de cesi. Aquest mosaic, que era també conegut amb el nom de mosaic electrònic de Zworykin es col·locava dins d'un tub de buit i sobre el mateix es projectava, mitjançant un sistema de lents, la imatge a captar. La lectura de la "imatge electrònica" generada al mosaic es realitzava amb un feix electrònic que proporcionava als petits condensadors fotoelèctrics els electrons necessaris per a la seva neutralització. Per a això es projecta un feix d'electrons sobre el mosaic, les intensitats generades en cada descàrrega, proporcionals a la càrrega de cada cèl·lula i aquesta a la intensitat de llum d'aquest punt de la imatge passen als circuits amplificadors i d'allà a la cadena de transmissió, després dels diferents processaments necessaris per l'òptim rendiment del sistema de TV.

L'exploració del mosaic pel feix d'electrons es realitzava mitjançant un sistema de deflexió electromagnètic, igual que l'utilitzat en el tub del receptor.

Es van desenvolupar un altre tipus de tubs de càmera com el dissector d'imatge de Phil Taylor Farnsworth i després l'icotrò i el superemitrò, que era un híbrid d'iconoscopi i dissector, i al final va aparèixer l'orticò, desenvolupat per la casa RCA i que era molt menor, a mida, que l'iconoscopi i molt més sensible. Aquest tub va ser el que es va desenvolupar i va perdurar fins a la seva desaparició.

Vladimir Zworykin realitzar els seus estudis i experiments de l'iconoscopi a la RCA, després de deixar Sant Petersburg i treballant amb Phil Taylor Farnsworth qui el va acusar de copiar els seus treballs sobre el dissector d'imatge.

Bloc òptic d'una càmera de TV de CCDs.

Els transductors dissenyats van ser la base per les càmeres de televisió. Aquests equips integraven, i integren, tot el necessari per captar una imatge i transformar-la en un senyal elèctric. El senyal, que conté la informació de la imatge més els polsos necessaris pel sincronisme dels receptors, s'anomena senyal de vídeo. Una vegada que s'hagi produït aquest senyal, aquest pot ser manipulat de diferents formes, fins a la seva emissió per l'antena, el sistema de difusió desitjat.

Entre tots dos, el senyal de vídeo[modifica | modifica el codi]

El senyal transmès de la imatge conté la informació d'aquesta, però com s'ha vist, és necessari, per a la seva recomposició, que hi hagi un perfecte sincronisme entre la deflexió d'exploració i la deflexió en la representació.

L'exploració d'una imatge es realitza mitjançant la seva descomposició, primer en fotogrames que s'anomenen quadres i després en línies, llegint cada quadre. Per determinar el nombre de quadres necessaris perquè es pugui recompondre una imatge en moviment així com el nombre de línies per obtenir una òptima qualitat en la reproducció i l'òptima percepció del color (en la TV en color) es van realitzar nombrosos estudis empírics i científics l'ull humà i la seva forma de percebre. Es va obtenir que el nombre de quadres devia ser almenys de 24 al segon (després es van emprar per altres raons 25 i 30) i que el nombre de línies devia ser superior a les 300.

El senyal de vídeo el componen la mateixa informació de la imatge corresponent a cada línia (en el sistema PAL 625 línies i en el NTSC 525 per cada quadre) agrupades en dos grups, les línies senars i les parelles de cada quadre, a cadascun d'aquests grups de línies se'ls anomena camp (en el sistema PAL s'usen 25 quadres per segon mentre que en el sistema NTSC 30). A aquesta informació cal afegir la de sincronisme, tant de quadre com de línia, és a dir, tant vertical com horitzontal. En estar el quadre dividit en dos camps tenim per cada quadre un sincronisme vertical que ens assenyala el començament i el tipus de camp, és a dir quan comença el camp imparell i quan comença el camp parell. Al començament de cada línia s'afegeix el pols de sincronisme de línia o horitzontal (modernament amb la TV en color també s'hi afegeix informació sobre la sincronia del color).

La codificació de la imatge es realitza entre 0 V per al negre i 0,7 V pel blanc. Per al sincronisme s'incorporen polsos de -0,3 V, la qual cosa dóna una amplitud total de la forma d'ona de vídeo d'1 V. El sincronisme verticals estan constituïts per una sèrie de polsos de -0,3 V que proporcionen informació sobre el tipus de camp i igualen els temps de cadascun d'ells.

El so, anomenat àudio, és tractat per separat en tota la cadena de producció i després s'emet al costat del vídeo en una portadora situada al costat de l'encarregada de transportar la imatge.

Els senyals de vídeo i àudio a una emissió de televisió s'emeten des del control de realització del plató.

Fets rellevants[modifica | modifica el codi]

  • 1884: L'alemany Paul Nipkov inventa el Disc de Nipkov. Aquest sistema d'anàlisi de la imatge era basat en un disc perforat girant a 25 torres per segon. Cada forat, al nombre de 30 a 200, és col·locat a una distància decreixent del centre, el que permet analitzar la imatge línia per línia. La imatge és llavors composta de tantes línies com el disc és perforat de forats.
    • Una cèl·lula fotoelèctrica recupera la llum que passa pels forats del disc per transformar-la en senyal elèctric;
    • A la recepció, un sistema idèntic, un tub en el neó que reemplaça la cèl·lula fotoelèctrica i un disc girant a la mateixa velocitat restitueix les imatges. Però són els progressos en electrònica que permetran la transmissió d'imatges de qualitat.
Control remot de una televisió Thompson
  • 1954: Primer receptor de televisió color El «CT-100», sortit el 25 de març de 1954 dels tallers de RCA i dotat d'una pantalla de 30 cm.
  • 1956: Primers aparells professionals de gravació de vídeo.
  • 1989: Adopció del format d'imatge 16/9.
  • 1990: Primers receptors D2-MAC per al gran públic.
  • 1991: Difusió dels JO d'Albertville en HD-MAC.
  • 1993: Primer ram de TV digital per satèl·lit als EUA.
  • 1996: Televisió digital per satèl·lit a França.
  • El 31 de març de 2005: Un 35 % de la població francesa és coberta.
  • Primera emissió d'IB3.
  • 2010: Funcionament de la TDT a Espanya. I eliminació de la televisió analògic

Així doncs la televisió abreujat TV.

Gèneres televisius[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gènere (televisió)

Els gèneres televisius inclouen un ampli ventall de programes que entretenen, informen i eduquen els espectadors. Els gèneres més cars de produir normalment són els drames i les minisèries dramàtiques. Tot i així, altres gèneres com els Westerns històrics també poden tenir alts costs de producció.

De gèneres populars d'entreteniment orientats a l'acció hi ha les sèries policials, de crim, de detectius, d'horror, o thrillers. No orientades a l'acció hi podem trobar les sèries mèdiques. La ciència-ficció pot ser d'acció o dramàtic, depenent de si emfatitzen les qüestions filosòfiques o les aventures. La comèdia és un gènere popular que inclou la comèdia de situació (sitcom) i els shows animats per a població adulta com ara Family Guy.

Altres: informatiu de televisió, dibuixos animats, info show, meta-televisió, telerealitat, programa de debats, programa infantil, programa d'entrevistes, programa del cor, late show, concursos, televisió educativa, docugame.

Formes de recepció[modifica | modifica el codi]

Torre de televisió terrestre

La primera televisió a desenvolupar-se fou l'analògica, primer en blanc i negre i després en color. Hi ha diversos formats per representar el color, desenvolupats per diferents països i que s'usen en funció de cada continent: el PAL, el SECAM i el NTSC. Una vegada s'ha codificat la informació en color, aquesta es modula sobre una ona portadora amb diferent freqüència segons el canal, però sempre dins el rang UHF o VHF de l'espectre electromagnètic. Després el senyal transmet per una antena.

Més tard es desenvolupà la televisió digital, que mitjançant estàndards de vídeo com MPEG-2 comprimeixen la informació aprofitant així amplada de banda i permetent més canals i noves funcionalitats en un mateix espai radio-elèctric. Hi ha diverses maneres de rebre televisió digital: de forma terrestre com anteriorment amb l'analògica (Televisió digital terrestre o TDT), via satèl·lit, o tot i que menys coneguda a Catalunya, via cable.[1]

Formes més noves de rebre continguts multimèdia són el IPTV a través d'internet, com serien Imagenio de la companyia "Telefónica".

Algunes àrees d'investigació són la televisió en 3D, com ara el sistema Free viewpoint television.

Cadenes i canals de televisió[modifica | modifica el codi]

Canals de televisió[modifica | modifica el codi]

A Europa i a parts d'Amèrica, no és així als EUA, la televisió es defineix com un servei públic i té el monopoli de la seva gestió i producció a l'Estat o a les institucions educatives com les universitats. Als EUA des dels seus inicis es va definir com una empresa particular.

Cadenes de televisió[modifica | modifica el codi]

Canals que emeten majoritàriament en català:

Vegeu també la Llista de canals de televisió en català
Vegeu també la Història de la televisió en català

Canals que emeten parcialment en català:

Canals internacionals:

La televisió a l'escola[modifica | modifica el codi]

Cal educar als infants perquè puguin veure la televsió d'una manera saludable. Proporcionant-los eines per ser crítics i exigents amb el que veuen i puguin formar les seves pròpies opnions. L'escola ha d'educar als infants al mateix temps que expliquem com es fa la televisió, quins recursos fa servir...Cal també implicar a la família perquè és a casa on els nens veuen la TV, per això són necessàries reunions amb les famílies per educar a aquests telespectadors tan joves.[2]

Veure i comprendre la TV. En primer lloc cal conèixer els components del misstges televisius, que són els següents:

* A qui va dirigit el missatge?
* Què ens diuen?
* Per a què en ens ho expliquen?
* Quin objectiu tenen?
* Com ho transmetren? (amb imatges, música, de manera emocional...)


Cal ajudar als nens a comprendre tots aquests aspectes perquè puguin tindre una visió més àmplia d'allò que estan veient. Mentre veuen la TV els nens utilitzen l'atenció, que a causa de la rapidesa amb la qual la TV transmet la informació és molt curta, la percepció, les capacitats cognitives per decodificar el misatge i les capacitats emocionals com l'empatia.

La visió de la realitat. Els nens creuen que tot el que veuen a la TV és real, perquè la capacitat de distingir la realitat de la ficció no s'assoleix fins als 12 anys, cal fer-los reflexionar sobre aquest tema, una bona manera de fer-ho seria analitzant alguns anuncis de joguines que acostumen a aprofitar-se d'aquesta falta de distinció per vendre els seus productes.

El sentit de la imediatessa. Com que constantment rebem informació de la TV, es tendeix a creure que totes informacions són immediates, quan en realitat no sempre ho són i sovint les notícies són superficials, es donen de manera puntual i amb poca atenció. Cal ajudar als nens a entendre aquestes situacions.


Per tal que els nens comprenguin els punts anteriors, l'escola haurà de treballar en el coneixement i comprensió del llenguatge audiovisual analitzant material seleccionat o creant-ne de propi amb els alumnes. Per això sería recomanable crear un fons documental a l'escola. A més cal que aprenguin a mirar la televisió de manera crítica, amb opinió pròpia.

El lloc on més televisió consumeixen els nens és a casa. Per això els pares han de tenir en compte diferents aspectes, com l'espai on està ubicada la televisió, el temps que s'inverteix en ella i la interacció comunicativa. L'espai on és recomanable que estigui la televisió ha de ser un espai comú, per tal que veure-la sigui una cosa familiar i no aïllada com passa en molts casos on els pares no saben el que veuen els seus fills, si la veuen amb un adult, poden preguntar coses que no comprenen i poden parlar sobre el que estan veient. Un altre aspecte important és limitar el temps que es dedica a veure la televisió, cal negociar un horari amb tota la família perquè tothom disposi de temps suficient per veure el que volen. Quan es mira la televisió intervé la intenció comunicativa, aquesta és unidireccional, tot i que avui dia això està canviant, amb els sms que es poden enviar a alguns programes en temps real, els fórums de les pàgines web dels programes... cada vegada hi ha una sensació d'aproximació cap a la televisió més potent.

De televisió fora de l'escola en podem distingir dos tipus, la destinada als estudiants i la no destinada a ells.

Com a televisió destinada als estudiants trobem canals o espais específics per al públic infantil. Dins d'aquests s'emet una progamació pensada per a ells, amb sèries de dibuixos animats o d'imatge real. A més trobem reportatges pensats per a ells, més senzills i amb un vocabulari proper.

A Catalunya com a espai per nens tenim el Club Super 3, programa que va néixer l'any 1991 i que fins a l'any 2009 va ser un espai dins el canal TV3 i K3. El 2009 va constituir un canal propi el Canal Super 3. L'any 2000 neix el 3XL.net un espai per a joves d'entre 16 i 25 anys en el qual la seva pàgina web juga un paper important, l'any 2010 es converteix en un canal propi anomenat 3xl.cat. Dins d'aquest espai s'emetien sèries destinades a joves, reportatges de curta durada i un informatiu destinat exclusivament als nens i joves l'Info K. Avui dia l'Info K s'emet cada dia a les 19:00 dins l'espai del club Super 3. aquest informatiu tracta l'actualitat dels principals assumptes del món i les notícies infantils, i potencia les propostes d'activitats per a nens i nens. A més l'info K visita escoles per ensenyar com es fa un programa de televisió.

Plató virtual de l'Info K

Com a televisió no destinada als estudiants trobem tota la resta de programació. Alguns d'aquests programes han tingut una forta influéncia als nens i joves, sobretot els Reality Shows com Gran Hermano, Operación Triumfo, Fama a bailar... i els programes rosa com Aqui Hay Tomate, Salsa Rosa, DEC o Sálvame. La influència que han exercit no sempre ha estat positiva perquè moltes vegades el que més s'emeten són les baralles que es produeixen entre els concursants o entre els famosos i els periodistes. Molts no som conscients que aquestes imatges han estat manipulades per tal de captar millor l'atenció de la gent. La visió d'aquests programes ha d'estar restringida per les pròpies famíles, són elles les que han de decidir si el contingut que ofereixen és apte o no per als seus fills. La visió d'aquests programes té una forta influència tant en el vocabulari com en el comportament dels nens.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. FONDEVILA GASCÓN, Joan Francesc (2004). “Las redes de telecomunicaciones de cable histórico: realidad y tendencias”. Revista de Comunicación de la SEECI (Sociedad Española de Estudios de la Comunicación Iberoamericana), Número 11, noviembre de 2004, año VII, pp. 67-89. ISSN: 1576-3420 http://www.seeci.net/seeci/Numeros/Numero%2011/JFFond.pdf
  2. CEIP FRANCESC BRUNIOLl. Projecte televisió: de casa a l'escola.[VHS]. [Argentona]. Generalitat de Catalunya departament d'educació.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Televisió