Postmodernitat
El terme postmodernitat designa genèricament un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics del segle XX definits en divers grau i manera per la seva oposició a (o superació al·legada de) la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'Edat Contemporània). En aquesta accepció concreta de 'moviment postmodern' o 'ideologia postmoderna', a voltes la postmodernitat es designa també com a "postmodernisme", però aquest terme, com a designació d'aquest concepte, està mal format i és confusionari.[1]
També s'anomena postmodernitat un determinat període històric que es postula com a posterior a la modernitat; vegeu l'article Postmodernitat (període).
Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.
Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, actitud que considera una forma refinada de teologia autoritària, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant el que defineix com a grans relats.
Taula de continguts |
[modifica] Pretensions del postmodernisme
- Mostrar la diversitat històrica donant una mirada a la cultura i a les realitats antropològiques dels pobles. No donar un paper providencial als plantejaments moderns, i mostrar-los com una tendència filosòfica més. Mostrar el pensament com quelcom eclèctic, no unívoc. Rebutjar la jerarquització del pensament. Totes les cultures tenen un valor propi, i per tant, res es pot generalitzar.
- Abandona els grans relats que han intentat legitimar la civilització occidental com el judeo-cristià, el hegelianisme, el racionalisme de la il·lustració, el positivisme evolucionista, el socialisme marxista, el feixisme...Rebutja aquestes idees que han pretès trobar solucions als problemes socials. Està en conflicte amb l‘escola de Frankfurt i el marxisme als anys 60’s i 70’s.
- Busquen un pensament molt analògic, sempre buscant exemples paral·lels, molt fenomenològic. Pensament plural. Defensen valors com la tolerància, el pluralisme, el pacifisme, l’absència de passió en els anàlisis, cosmopolitivisme, internacionalisme, democràcia representativa, economia de l’abundància. En principi rebutgen el lliure mercat i defensen la intervenció l’economia, però també acaben defensant l’enriquiment màxim encara que passi pel lliure mercat.
- Rebutgen els grans termes. Plantegen una regulació dels grans conflictes defugint les grans veritats i discutint les coses més concretes. Lo important és elaborar consensos i solidaritats dins la societat, no confrontació. A partir d’aquesta consensos, s’ha d’anar eliminant la violència. Aquests consensos, s’han d’entendre com a provisionals i no definitius, s’han d’anar actualitzant. Les dissencions no són negatives, l’objectiu ha de ser gestionar-les pacíficament. Els fenòmens tenen caràcter aleatori i amb forts components locals. Renuncie a les grans polítiques d’intervenció social.
- Es presenta com un moviment tolerant, relativista, escèptic, no dogmàtic i no fanàtic
[modifica] Crítiques al postmodernisme
Bàsicament, els autors postmoderns han estat criticats pels integrismes fonamentalistes (ja siguin religiosos com ideològics) i pel liberalisme. Se’ls ha criticat:
- Indefinició ideològica. Feblesa intel·lectual i moral que els porta a una incapacitat de jutjar res. Si consideren que no hi ha valors universals, què està bé i què està malament?
- La seva feblesa intel·lectual fa que depenguin dels gustos i modes del moment.
- El relativisme no és quelcom innovador. Michelle de Montaine ja aplicava el relativisme al segle XVII.
- Mostren un cert hedonisme i esteticisme (plaer i estèitca com a objectiu). El postmodernisme només pot existir en societats desenvolupades, és una idea dels llocs rics.
- La crítica a l’universalisme pot ser catastròfica, ja que pot arribar a portar a la indiferència davant les situacions catastròfiques dels països pobres. Es minimitza i relativitza el paper d’aquestes situacions de pobresa.
- El postmodernisme només es mou en el terreny intel·lectual, amb anàlisis sobre bases artificials, i que no tenen sentit fora del món moder en què vivim.
- Són filoyankees, en el fons només volen expandir el seu projecte, mostrant u model de vida que realment no existeix (4t. Mon, no SS..)
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
[modifica] Enllaços externs
