Dansa

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Viquibola 100.png

Disambig.svg Per a altres significats, vegeu «Dansa (desambiguació)».
Dansarina ballant ballet.
Dos ballarins practicant Dansa contemporània.

La dansa és un art consistent en expressar-se mitjançant moviments del cos al ritme de la música. Les danses populars estan enllaçades amb les arrels històriques dels pobles.

La dansa és una forma d'expressió, però també pot tenir un fort component social o religiós. Totes les societats humanes han desenvolupat alguns tipus de dansa característica. Per exemple, en el folklore dels Països Catalans, hi ha danses com la sardana de Catalunya o el bolero, el copeo, la mateixa de Mallorca, la jota arreu l'estat espanyol.

L'origen del ball es pot fer arribar a l'antiguitat quan es feien pantomimes i danses, i encara que no en queden testimonis escrits l'estudi dels pobles primitius contemporanis ens fa pensar que els homes més primitius devien acompanyar els seus rituals amb algun tipus de moviment rítmic que es podria considerar una mena de ball o dansa molt elemental.

A l'edat mitjana es feien balls en ocasions importants, però el primer ballet que va mereixia tal nom va ser portat a París per Caterina de Medicis seguint la tradició escènica de Florència. Lluís XIV de França va crear l'Acadèmia Real de Dansa (1661), que onze anys després esdevingué l'Acadèmia Reial de Música i Dansa. El segle XVIII Jean Georges Noverre donaria forma a un nou concepte de ball que encara avui perdura.

Dins d'un context normalitzat, podem distingir diferents tipus de dansa, independents dels tipus folklòrics relatius a cada lloc geogràfic.

Els més importants, però ni de lluny els únics són la dansa clàssica, la dansa contemporània, la dansa jazz, i d'altres grups més específics o d'arrels folklòriques com poden ser la dansa del ventre, dansa espanyola (modalitats circumscrites al folklore andalús com la catxutxa, per exemple), la capoeira, el hip-hop, o algunes ja desaparegudes com el chuchumbé.

A mode de curiositat, volen destacar la vinculació quasi simbiòtica que existeix entre les diferents modalitats d'arts marcials i les danses pròpies dels llocs d'origen de les mateixes, que presenten una estreta vinculació entre les essències pròpies de cada disciplina.

Taula de continguts

[edita] Elements Fonamentals de la Dansa

L'home s'ha expressat a través de les arts des de la seva aparició a la Terra, i d'aquesta manera manifestat alegries, tristeses, desitjos, emocions, comandes i agraïments. Així ens arriben des de temps immemorials les seves arts, i de la seva mà, els seus costums, la seva vida tota, i fins a part de la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, i és possiblement de les primeres arts a través de la qual es comunica, i és important destacar que potser sigui la més simbòlica de les arts ja que, en prescindir bàsicament de la paraula, s'accentua la necessitat d'una bona transmissió gestual.

La dansa doncs, és moviment. I un moviment molt especial ja que requereix de cinc elements fonamentals, els quals s'interrelacionen per transmetre un missatge artístic:

  • Ritme en un sentit general és un flux de moviment visual controlat o mesurat generalment produït per una ordenació d'elements diferents del mitjà en qüestió.
  • Expressió corporal és considerada com un llenguatge que es manifesta i es percep en diversos nivells, ja que aconsegueix la integració dels plans físic, afectiu, social i cognitiu de la persona. I, com tot llenguatge, és susceptible de que el subjecte abast en ell diversos graus de domini i competència. Inclou totes les formes de moviment, realitzades amb el propi cos, ja siguin gestos, postures, actituds, estats d'ànim...
  • Moviment
  • Espai
  • Color

D'aquesta manera arribem llavors a poder definir la dansa com el desplaçament efectuat en l'espai per una o totes les parts del cos del ballarí, dissenyant una forma, impulsat per una energia pròpia, amb un ritme determinat, durant un temps de major o menor durada.

L'ús predominant d'un o altre dels elements del moviment no és sempre semblant. En algunes danses predomina el ritme, en altres l'ús de l'espai, etc. També és important destacar que d'acord al caràcter d'ella s'accentuarà l'ús d'un o altre element.

No totes les disciplines estan reglades i s'imparteixen a escoles de ball o acadèmies de dansa, cenyint-se a un programa segons l'especialitat, ja que algunes modalitats de dansa formen part d'una cultura ancestral, que es transmet de pares a fills.

Quan la dansa no es manifesta com el pur ballar, o com l'equilibri estètic que és el ballet clàssic, sinó que s'imprimeix una intenció determinada es complementa amb el que anomenarem Addicionals No Danzants. Aquests són quatre: mímica, Gest simbòlic, Cant i Paraula.

[edita] Coreografia

Ballarina de Bharata natyam .
Rock and roll .

Els elements i característiques escollides d'una dansa, poden ser afegides a altres per tal d'elaborar una coreografia o ser l'obra coreogràfica sumada a alguna altra presentació artística, com ho pot ser les famoses coreografies al cinema o en el teatre.

La dansa també per a algunes persones és un ritual per expressar el seu sentiment o expressar el que un sent.

També pot ser una característica de la força dels moviments.

[edita] Tipus de Coreografia

  • Coreografia Monòleg: aquesta depèn d'una sola persona, pot ser instruïda per una altra però la que el porta a l'escenari és la que dansarà. És una de les coreografies minories d'entre les modernes i s'apliquen a base de les obres literàries, òperes ... Aquestes no s'estructuren dansa moderna grupal.
  • Coreografia grupal: aquesta és la dansa més utilitzada en tot el món. Aquestes es construeixen per l'anomenat Coreògraf qui corregeix els moviments que s'actuen, els grups coreògrafs són de 6 a 10 persones, d'aquestes estan basades en la persona principal que actua de manera quasi diferent als altres.
  • Coreografia expressiva: és aquella en què recorren molt poques expressions interjectivas i molta dansa. aquesta coreografia la utilitza en algunes de les seves cançons Britney Spears.
  • Coreografia distributiva: aquesta és molt utilitzada actualment. En aquesta es recorre a una divisió mentre que les altres persones ballen, el principal fa actes però torna a recórrer a ells, es poden dividir entre les persones per exemple: el principal dansa igual que 5 persones col.locades enrere, mentre que 2 al costat del principal dansen igual però diferent als altres.
  • Coreografia principal, el ball va cap a la persona principal però també adreçat als ballarins.
  • Coreografia Folklòrica: aquesta és la més utilitzada entre els pobles rurals en què destaquen els balls o danses culturals enraigats en un país. Aquesta la fan servir més els països per destacar la cultura entre les persones i donar consciència al poble i entretenir.
  • Coreografia Històrica

[edita] Famosos de la coreografia i la dansa contemporània

[edita] Coreògrafs

El coreògraf és el creador de la coreografia o composició del ball. El terme deriva de les paraules del grec antic κορεια (koreia, dansa) i γραφια (grafia, escriptura). De la primera d'aquestes paraules deriva també cor, des del moment que el cor de la tragèdia i comèdia s'expressava també ballant. Per arribar a ser bon coreògraf cal haver adquirit una llarga experiència com a ballarí treballant amb mestres de ballet i coreògrafs de bon nivell, encara que la capacitat de compondre balls és una capacitat també innata equiparable a la d'un pintor o qualsevol altre artista. En les produccions contemporànies de dansa, el coreògraf assumeix sovint també el rol de director de l'espectacle.

Alguns dels més destacats coreògrafs de la història han estat:

  • Domenico da Piacenza (1390-1470), el primer gran mestre i va ser el dansaire més famós i coreògraf de la Història del Quatre-cents. D'ell es conserva un manuscrit: «D'art Saltendi et Chora Ducendi».
  • Guglielmo Ebreo (1420-1481), gran mestre de ball i coreògraf de la Itàlia del Quatre-cents. El 1463 presenta el seu llibre: «Pràctica o art de la dansa».
  • Cesare Negri (1535-1605), entre les seves obres publicades cal destacar «La Gratia d'Amore», en aquest tractat el nivell tècnic ha augmentat considerablement. És Negri, el que preconitza l'ús de la barra.
  • Màrius Petipa (1822-1910) va ser un Mestre de ballet, coreògraf i ballarí francès.
  • Agrippina Vaganova (1879-1951) va ser una (mestra de ballet russa que va desenvolupar el mètode Vaganova, tècnica derivada dels mètodes d'ensenyament de l'antiga Escola de Ballet Imperial (actual Acadèmia Vaganova de Ballet) sota el Maître de Ballet Màrius Petipa des de mitjans a finals del segle XIX, encara que principalment els anys 1880 i 1890. El seu fonaments de la Dansa Clàssica (1934) segueix sent un llibre de text comú per a la instrucció de les tècniques del ballet.
  • Michel Fokine (1880-1942), ballarí i coreògraf que va revolucionar el panorama de la dansa russa.

[edita] Mestres de ballet

El mestre de ballet tradicionalment dirigeix, ensenya, i assaja amb els ballarins d'una companyia, donant classes diàries de ballet i assajant amb els ballarins per als ballets nous i actuals.

Alguns dels més destacats mestres de ballet de la història han estat:

Filippo Taglioni
  • Louis Gallodier (1734-1803)
  • Jean-Baptiste Landé (d. 1748)
  • Filippo Taglioni (1777-1871) Nascut a Milà, es va iniciar en el ball a l'edat de disset anys a Pisa on va fer papers femenins. Va ballar en altres ciutats italianes abans d'adherir-se a l'Òpera de París. També va treballar per per al Ballet Reial Suec a Estocolm. Allà es va casar el 1.803 amb la ballarina Sophie Karsten, amb qui va tenir dos nens, Paul i Marie Taglioni, tots dos futurs ballarins. Va viure diversos anys a Viena i Alemanya. però, per escapar dels perills de les guerres napoleòniques es va traslladar després a París. Va ocupar una càrrec permanent en el teatre Kärntnertor a Viena, on va portar a la seva filla Maria, que havia estat estudiant ballet a París. Va ser molt estricte com a professor. Després del seu debut ella va arribar a ser tan popular que Filippo va poder negociar un contracte de sis anys per als dos. L'estrena de La sílfide el 12 de març de 1.832 va ser tot un èxit, gràcies al qual els dos van viatjar per tot Europa i Rússia . Amb la vellesa es va tornar excèntric i imprevisible, i va perdre tota la fortuna acuradament amuntegada per Marie en especulacions imprudents. Va morir a Como.
Retrat de Jean Coralli realitzat per Auguste-Henri-Joseph Pidoux
  • Jean Coralli Peracini (1779-1854) va estudiar a l'Escola de Ballet de l'Òpera de París amb el mestre Pierre Gardel. Va ballar per primera vegada, quan tenia 23 anys, al Teatre de l'Òpera. La seva primera experiència coreogràfica va ser a Viena l'any 1800 i des dels anys 1.815 i fins 1.825 va coreografiar i ballar en les companyies de ballet de Londres, Milà i Viena. Després, en 1.825 torna a París. A 1.826 al Théâtre de la Porte Saint-Martin de París el nomena Mestre de Ballet i per a aquest teatre va crear nombrosos ballets. Coralli es va convertir en Mestre de Ballet del Théâtre de l'Académie Royal on, després d'un temps van reposar algunes de les seves obres. Algunes de les coreografies de Jean Coralli són: La Tempête (La tempesta), Le Diable Boiteux (El diable coix), La tarentule ( la taràntula), Giselle (juntament amb Jules Perrot) i La Péri .
  • Carlo Blasis (1797-1878) la seva activitat professional i pedagògica va contribuir al perfeccionament del ballet (Tractat elemental de l'art de la dansa, 1.820; Codi de Terpsícore, 1.828).
August Bournonville
  • August Bournonville (1805-1879) va ser el gran renovador del teatre i especialment del ballet. Va ser Mestre de ballet, coreògraf i solista del Royal Danish Ballet durant gairebé 50 anys, des de l'any 1830 fins a l'any 1877. El seu pare Antoine Bournonville, nascut a França, havia estudiat amb Noverre i en el seu temps va ser un dels millors ballarins. Però August Bournonville va seguir el seu propi camí i va crear un estil personal basat en la força i en l'expressió. Ambdues característiques persisteixen en el ballet danès fins als nostres dies. Després de treballar en l'òpera de París i a Londres, Bournonville va tornar a Copenhaguen com a solista i coreògraf del Royal Danish Ballet. Va ser un ballarí amb una gran força expressiva i d'una consumada pantomima, qualitats que va emfatitzar en tots els seus ballets. El seu estil coreogràfic també va reflectir l'apropament al pre-romanç del professor Vestris. Molts dels seus ballets han estat en el repertori del Royal Danish Ballet durant més que un segle. August Bournonville també va dirigir la Royal Swedish Opera a Estocolm (Suècia) entre els anys 1.861 a 1.864 i va representar algun dels seus treballs a Viena durant els anys 1.855 i 1.856. Sovint va unir el seu art a l'execució de temes corrents i en l'execució, i en les formes d'expressió, va captar els principals conflictes de la seva època, les violentes tensions entre l'ordre i la inarmonía, entre les forces constructives i destructives. Com a subjectes d'amor els seus ballets van representar les lluites per una banda, entre el lliurament, el matrimoni i la lleialtat i per l'altre la desenfrenada i salvatge, passió eròtica. El Royal Theater va executar 53 treballs majors o menors de Bournonville, molts d'ells són clàssics encara en l'actualitat, tal com Et Folkesagn (Una llegenda popular) de l'any 1853. El seu període més productiu va ser sens dubte entre el anys 1.848 i 1855, durant els quals van ser estrenats quatre dels seus millors treballs: Konservatoriet (El Conservatori) estrenat l'any 1.849, kermesse i Brügge estrenada a l'any 1.851, Brudefærden i Hardanger (Processó de Noces a Hardanger) estrenada a l'any 1853 i
    Jules Perrot
    l'abans esmentat Et Folkesagn. L'any 1877, després del seu retorn a Dinamarca, es va retirar i va ser condecorat amb el títol de Sir. August Bournonville va morir el 30 de novembre de 1.879 a la mateixa ciutat que el va veure néixer, Copenhaguen. El major èxit de August Bournonville i per descomptat el més important per al món de la dansa va consistir a elevar la disciplina del ballet, la seva tècnica i el seu repertori al nivell de les millors companyies de Europa donant, en la seva peculiar i personal estil, importància significativa no només els ballarins masculins sinó als d'ambdós sexes.
  • Paul Taglioni (1808-1883)
  • Jules Perrot (1810-1892) després d'estudiar amb Auguste vestris, va debutar en París l'any de 1830. Va participar al costat de Marie Taglioni fins 1.835, fent després una gira per Europa. Va fer la coreografia de diversos ballets per Carlotta Grisi. Va estar a Londres des de 1.842 fins 1.848 i en Sant Petersburg des d'aquest mateix any fins 1.858, treballant com a ballarí i mestre de ballet. Va dedicar la resta de la seva vida a donar classes a la Òpera de París.
  • Christian Johansson (1817-1903)
Marius Petipa
  • Marius Petipa (1818-1910), fill de ballarins, el seu pare Jean Antoine va ser solista i professor, i la seva mare, Victorine Grasseau, va destacar com a gran tràgica del ballet en els rols de caràcter. Va ser la influència materna el que el va portar a l'estudi de la dansa i de violí des de la seva infantesa. Marius Petipa va ser un gran apassionat de les danses tradicionals espanyoles, i sobretot les andaluses, com així demostren els seus ballets Don Quixote i Paquita (ballet que va triar per a la seva presentació a Sant Petersburg). Detacà en els passos de caràcter i va introduir en escena el ball de la polca. L'any 1847, després d'haver passat una temporada a París, va decidir tornar a Sant Petersburg, on va treballar durant 60 anys, el que va donar lloc a 55 ballets en exclusiva, 21 en col·laboració i 37 per a diverses òperes. La seva època més productiva va ser com mestre de ballet de la cort russa, on, juntament amb Vsevoloiski, va formar una dupla que va durar 17 brillants anys. A la llista immensa de creacions d'aquest període n'hi ha prou amb recordar les tres obres supremes de Txaikovski, nervi principal de tots els repertoris (El llac dels cignes, La bella dorment i El Trencanous), així com les tardanes però eficaces partitures de Aleksandr Glazunov ( Raymonda ' ',Les quatre estacions ,Astúcies d'amor). L'art de Petipa va estar fet de rigor tècnic, riquesa de mitjans i un sentit de l'elegància que fugia de tot virtuosisme i de qualsevol espectacularitat pomposa. Detestava l'acrobàtic de la escola italiana i el luxe desanimat del tardà ballet francès. Va intentar conservar i enriquir l'herència romàntica, portant la tradició als seus més alts nivells. Reformar el paper del ballarí masculí i va donar corporeïtat diferenciada a l'home i a la dona, de manera que es explotessin al màxim les propietats anatòmiques i enèrgiques del ballarí. També va suprimir la figura del favorit (o favorita), tractant a tots amb igualtat. En la redacció de les seves coreografies era minuciós i científic, i anava escrivint en una llibreta les diverses evolucions que la partitura exigia, incloent retrats i perfils de les actituds que imaginava en els diversos personatges. El cim de cadascuna de les seves obres era el pas de deux entre els protagonistes, que comença amb un adagi a càrrec de tots dos, segueix amb variacions alternades, una per ella i una per a ell, una lenta i una altra ràpida, i acaba amb un nou duo, exigent de tècnica i resolt amb un posat entrellaçada i estatuària. Així doncs, Petipa unir la tradició de la velocitat italiana amb l'herència del elaborat adagi francès. Petipa va ser qui va portar a terme l'anomenat Ballet Imperial a Rússia.
  • Arthur Saint-Léon (1821-1870)
  • Enrico Cecchetti (1850-1928), creador del mètode que porta el seu nom "Mètode Cecchetti ".[1] Mestre de ballet al Gran Teatre Imperial de Sant Petersburg a Rússia, preservar la tradició del ballet clàssic en la qual va introduir elements acrobàtics. Entre els seus deixebles van estar Serguei Diàguilev, Alicia Markova, Léonide Massine, Vátslav Nizhinski i L. Iegorov. [2]
  • Lev Ivanov (1834-1901) va començar els seus estudis de ballet quan tenia deu anys en la "Escola del Ballet Imperial" on va ser alumne de Jean Petipa, pare de Marius Petipa. Sent encara estudiant va ballar amb Fanny Elssler. Ivanov tenia talent natural per a la música, podia tocar "per sentit" peces completes del repertori del ballet. Va rebre la invitació per ingressar al Conservatori de Música però no la va acceptar. Tot i això va compondre diverses peces musicals que, pel seu desconeixement de la notació musical, mai va poder escriure en partitura. Quan tenia setze anys va ingressar al "Ballet Imperial", sota la direcció de Jules Perrot, mentre continuava estudiant a l'escola de ballet a on es graduà el 1852.

Ivanov es va convertir en ballarí principal del Ballet Imperial on es va destacar pels seus treballs d'actuació i l'execució de papers de caràcter. La que va poder haver estat la seva primera coreografia "La Muette de Portici" la va realitzar a 1857, ballant amb Vera Liadova, que després es convertiria en la seva primera esposa. Un any més tard va començar a donar classes a l'Escola del Ballet Imperial i en 1.882 va assolir la posició d'Assaig en cap del ballet de l'Teatre Mariinski. Posteriorment es va convertir en l'assistent de Marius Petipa. Les seves coreografies sempre van estar subjectes a l'aprovació de Petipa que les alterava i canviava al seu gust. Ivanov va crear meravellosos ballets com El Trencanous a 1892, els actes II i IV de El llac dels cignes a 1895 i La Flauta Màgica a 1893, entre d'altres. Mentre Ivanov preparava una nova coreografia " Sylvia ", emmalaltir i posteriorment va morir. El moment històric que li va tocar viure a Ivanov no va ajudar a la seva carrera, el ballet a Rússia respectava més als estrangers que als mateixos russos, en la seva etapa de ballarí l'atenció estava centrada en la figura femenina i en la seva etapa de coreògraf va estar sota la supervisió de Petipa. Les coreografies de Ivanov són més properes, en estil, a l'era romàntica que a l'era clàssica implantada per Petipa. La influència de Ivanov en el ballet va ser àmplia i va poder veure's més endavant en els treballs de Mikhail Fokin, només per citar-ne un.

  • Nicolai Legat (1869 - 1937), nascut en una família d'artistes itinerants, va ser partner en les fotografies antigues de les grans ballarines del Teatre Mariinski com Anna Pavlova, Olga Preobrajenska i Mathilde Kschessinska. El seu nom també porta a la memòria les devastadores caricatures i enginyoses dels personatges de l'edat d'or del ballet clàssic rus que eren col·laboracions amb el seu germà Sergei (un misteriós suïcidi el 1905). Va ser mestre de ballet exiliat a finals dels anys 1920 i durant els anys 1930. Sobre ell, John Gregory va escriureThe Legat Saga: Golden Years of the Russian Ballet (un "estudi anecdòtic sobre la vida i època de Nicolai Legat" publicat a Gran Bretanya).
Tomba de Agrippina Vagánova.

Tota la vida d'Vaganova va estar relacionada amb el Ballet Imperial (més tard Ballet Kirov) de l'Teatre Mariinski a Sant Petersburg. Va ser acceptada en 1888 a l'Escola de Ballet Imperial, la gran institució de dansa clàssica fundada per Anna de Rússia i finançada pels tsars. Es va graduar de la Classe de Perfection de l'anterior Prima Ballerina Eugeniia Sokolova (també va ser entrenada per Ekaterina Vazem, Enrico Cecchetti, Christian Johansson i Pavel Gerdt). El ballet no li va resultar fàcil a Vaganova en els seus primers anys com a estudiant, però lentament i gràcies als esforços i força de voluntat va aconseguir unir-se al il·lustre Ballet Imperial després de la seva graduació. Encara que no va aconseguir la categoria de Prima fins a un any abans del seu retir, va arribar a ser coneguda entre els aficionats al ballet de Sant Petersburg com la "reina de les variacions» pel seu virtuosisme i nivell tècnic. Curiosament, l'antic Maître Petipa es va preocupar molt poc per Vaganova com a ballarina: totes les mencions a les seves actuacions en els seus diaris solen anar acompanyades de comentaris com ara «horrible» o «espantós». En 1917 es va retirar de l'escenari i va començar a ensenyar al khortekhnikum, com es coneixia llavors a l'Escola de Ballet Imperial. Encara que havia tingut una carrera respectable com a ballarina, seria gràcies al seu mestratge en l'ensenyament de dansa clàssica com es guanyaria un destacat lloc en la història del ballet. El seu propi esforç inicial per desentranyar la tècnica del ballet li havia ensenyat molt i els estudiants als que entrenaria arribarien a ser llegendes de la dansa. Després la revolució de 1917 el futur del ballet a Rússia semblava ombrívol, però Vaganova «va lluitar amb ungles i dents» (com ella deia) per la supervivència de l'art que estimava i la conservació del llegat de Marius Petipa. En 1934 va ser nomenada directora del khortekhnikum, l'escola que actualment porta el seu nom: la Acadèmia Vaganova de Ballet. Entre els pupils de Vaganova van estar les famoses ballarines soviètiques Natalia Dudinskaya, Marina Semenova, Galina Ulanova, Olga Lepeshinskaya i Maia Plisetskaya. Els seus ensenyaments van buscar combinar l'estil elegant i refinat del Ballet Imperial que Vaganova havia après de Enrico Cecchetti amb la més vigorosa dansa desenvolupada a la Unió Soviètica. El 1933 va posar en escena i va fer la coreografia de la celebrada versió de El llac dels cignes amb Ulanova com Odette-Odile. Altres famosos graduats de l'acadèmia de Vaganova van ser Rudolf Nureyev, Irina Kolpakova, Mikhail Baryshnikov, Natalia Makarova, Yuri Soloviev, Altynai Asylmuratova , Diana Vishneva i Svetlana Zakharov.

  • Michel Fokine (1880-1942), va néixer a Petersburg (actualment Sant Petersburg) i als 9 anys va ser acceptat a l'Escola de Teatre de la seva ciutat natal. A 1898 va debutar a l'escenari del Teatre Mariinski al ballet Paquita, en 1902 es va convertir en professor de l'escola de ballet. Fokine va aspirar a canviar les estereotipades tradicions del

ballet clàssic. Per a ell les virtuoses tècniques de ballet no eren un fi en si mateixes, sinó un mitjà d'expressió. Va presentar les seves idees reformistes a l'administració del Teatre Imperial, però no va obtenir el seu suport. Entre els seus primers treballs estan al ballet

Actis and Galatea (1905) i "La Mort del Cigne" (1907), que era una dansa a només per Anna Pàvlova. En 1909, Serguei Diàguilev va convidar a Fokine per ser coreògraf dels

Suzanne Farrell i George Balanchine en el New York State Theater

seus Ballets Russos a París. No obstant això, Fokine va trencar la seva col·laboració el 1912, gelós de la propera relació de Diàguilev amb Vátslav Nizhinski. Va posar en escena més de 70 ballets a Europa i Estats Units. Les seves millors obres van ser Chopiniana (posteriorment revisada com Les Sylphides ), Le Carnaval i Le Pavillon d'Armide. Entre les seves obres per als Ballets Russos van estar L'ocell de foc i L'espectre de la rosa. Fokine va morir a Nova York. Les seves obres encara són interpretades per les millors companyies de ballet del món.

[edita] Dansa urbana

L'expressió "dansa urbana" es refereix a esdeveniments, performance i creacions coreogràfiques a espais públics i investiga la relació entre dansa, cos dansant i arquitectura.

L'expressió "dansa urbana" no es posa com a definició del genere, sinó com a obertura de la mateixa, espai d'experimentació del cos en el context urbà. Pot comprendre entre si mateixa, com en un conjunt obert, totes les experiències que sumen dansa, moviment, paisatge urbà i espai públic. Essent la ciutat el mirall continu del moviment mateix, això conjunt no pot ser que considerar obert i en transformació, com un cos, com el cos mateix. Éssers humans tenen aquí directament a veure amb el descobriment tàctil i concret del món i de l'espai, la connotació arquitectònica procedeix guanyant nova i directa consciència. El cos que dansa es relaciona i interfereix amb l'espai urbà mateix, pot renyar l'espai, descobrir altres usos. Segons aquestes premisses en aquest context poden ser considerades tanques aleshores experiències de recerca dels 70, com la de Trisha Brown i Joan Jonas, així com les pràctiques de dansa urbanes com el breakdance, la dansa amb skateboard i la saltada del city jumping.

[edita] Galeria

Shiva Nataraja Musée Guimet 25971.jpg
MoghulWomen2.jpg
Minuet (PSF).png
Pierre-Auguste Renoir 146.jpg
Phenakistoscope 3g07690b.gif
Georges Seurat 013.jpg
Loie Fuller Folies Bergere 02.jpg
Dq1.jpg
DomninaShabalin CP EC2007 1.JPG
CF46618267 109996904033.gif
Veil Dance in New Jersey.jpg
Hollowback.jpg

[edita] referències

  1. ↑ History of Enrico Cecchetti (21 gener 2009)
  2. ↑ Biografia d'Enrico Cecchetti (21 gener 2009)
  3. ↑ Grigorovich, Yuriy Nikolayevich (1981). Balet Entsiklopedia, Moskva: Izdatelstvo "Sovetskaya Entsiklopedia". ISBN 3-82-4-1980-4907000000.

[edita] Bibliografia

Commons-logo.svg
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Dansa
  • Adshead-Lansdale, J. (ed) (1994) Dance History: An Introduction. Routledge. ISBN 0-415-09030-X
  • Carter, A. (1998) The Routledge Dance Studies Reader. Routledge. ISBN 0-415-16447-8
  • Cohen, S, J. (1992) Dance As a Theatre Art: Source Readings in Dance History from 1581 to the Present. Princeton Book Co. ISBN 0-87127-173-7
  • Charman, S. Kraus, R, G. Chapman, S. and Dixon-Stowall, B. (1990) History of the Dance in Art and Education. Pearson Education. ISBN 0-13-389362-6
  • Daly, A. (2002) Critical Gestures: Writings on Dance and Culture. Wesleyan University Press. ISBN 0-8195-6566-0
  • Dils, A. (2001) Moving History/Dancing Cultures: A Dance History Reader. Wesleyan University Press. ISBN 0-8195-6413-3
  • Miller, James, L. (1986) Measures of Wisdom: The Cosmic Dance in Classical and Christian Antiquity, University of Toronto Press. ISBN 0-8020-2553-6


Viquipèdia:Llista d'articles que totes les llengües haurien de tenir#Arts
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Dansa»