Dionís

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Dionís (desambiguació)».
Dionís

Dionysos Louvre Ma87.jpg


Estàtua de Dionís al Museu del Louvre.
Déu del vi, el teatre i l'èxtasi
Residència Mont Olimp
Símbol El tirs, el gotim de raïm, el lleopard, la pantera i el tigre.
Consort Ariadna
Pares Zeus i Sèmele
Equivalent romà Bacus i Líber Pàter

En la mitologia grega, Dionís (grec antic: Διόνυσος, en poesia èpica també Διώνυσος; també conegut com a Bacus[1] (grec antic: Βάκχος).

D'altres noms del déu, no tan coneguts, foren: Acratophorus(Ἀκρατοφόρος), Lenaeus (Ληναῖος), Iacchus (Ἴακχος), Bromius (Βρόμιος, Euan (Εὐάν) i Euaster (Εὐαστήρ), Lyaeus (Λυαῖος), Liber (Ἐλευθερεύς) i un llarg etcètera més.

En la poesia llatina se'l qualifica amb nombrosos epítets que fan referència a alguna de les seves qualitats o a algun dels seus atributs. D'entre els epítets més comuns es poden destacar: Thyrsiger, mitis, nocturnus, armiger, generosus, racemifer, candidus, foemineus, alumnus, intonsus, audax, saeuus, iuuenis, nitidus, mollis, benignus, Martius, imberbis, blandus, rubicundus, calens, Dircaeus, corniger, laerificus, spumans, ebrius, titubans.[2]

De vegades s'ha malinterpretat l'afirmació del poeta Ausoni,[3] continguda en el llibre XXIX del seu Llibre d'Epigrames, a l'epigrama XLVIII, vers 6,[4] que els àrabs l'anomenaven Ădōnĕus.[5] Aquesta cita de l'Ausoni no diu pas que un dels noms o epítets del déu Dionís fos Adóneu, sinó simplement que els àrabs l'identificaven amb llur déu Adóneu, això és, “El Senyor” o sigui, Adonis (cf. també l'hebreu (Jahvè) Adonai),[6] de la mateixa manera que, per exemple, els egipcis l'identificaven amb l'Osiris. En el mateix llibre XXIX, a l'epigrama XLIX, compost en grec, l'Ausoni l'esmenta amb la forma grega corresponent, Ἀδωνεύς -έως.[7]

Amb el nom de Bacus (llatí: Bacchus) va passar a la mitologia romana, en la qual fou identificat amb l'antic déu itàlic Líber Pàter.

Dionís és el déu del vi i la vinya, del teatre, de la rauxa i de les festes, banquets i orgies, representat moltes vegades pel raïm o per una gran pantera negra.

Mitologia grega[modifica | modifica el codi]

Dionís és fill del déu Zeus i de Sèmele, una mortal, filla de Cadme o Cadmos, fundador i rei de Tebes. Sèmele demana a Zeus que li mostri tot el poder que té, i Zeus, rei dels déus, mostra amb una gran força tot el seu potencial. En veure el gran poder de Zeus, Sèmele es mor de la por que sent; aleshores el déu, que sap que Sèmele està embarassada, li agafa el nadó que porta a la panxa i se'l cus a la cuixa. Al cap de sis mesos, diu el mite, va néixer Dionís.

Quan Dionís va néixer, Hera, l'esposa de Zeus, entrà en còlera i demanà als Titans que matessin el petit Dionís, de tal manera que fugissin els desitjos de qualsevol deessa o mortal cap al seu marit. Els Titans varen fer la seva tasca ràpidament: van destrossar el cos del petit i ficaren els seus trossos a cuinar.

Ara bé, la seva àvia, Rea, mare de Zeus, havia vist l'horrible crim i va agafar els trossos del petit déu i els va ajuntar donant-li una forma aproximada al que va ser el déu original, essent aquest l'origen de les deformitats de Dionís.

Dionís va rescatar la seva mare dels inferns per traslladar-la a l'Olimp, on va viure com a immortal amb el nom de Tíone.

Festivals[modifica | modifica el codi]

Dionís i els seus devots[modifica | modifica el codi]

El déu Dionís amb una pantera i un sàtir. Palazzo Altemps, Roma. Obra anònima. Segle II d.Cr.

Cap retrat literari d'una divinitat grega és equiparable amb el poder hipnòtic de Les Bacants d'Eurípides. La trama gira al voltant del rei tebà Penteu, que no vol reconèixer un "foraster" arribat fa poc d'Orient que és autor de diversos prodigis. Tota la comunitat està alterada quan el foraster indueix les dones de la ciutat a deixar casa seva i adorar un nou déu, Dionís, prop de la muntanya de Citeró. Les dones són guiades per Ino, Autònoe i Agave (la mare de Penteu), les tres germanes de Sèmele, la mare de Dionís; Dionís les ha fet tornar boges per haver negat que el pare del fill de Sèmele és en realitat Zeus. El foraster, que no és sinó Dionís, es venja fent que Agave esquarteri el seu fill membre a membre en una orgia d'inexplicable violència. Quasi totes les característiques mitològiques principals de Dionís hi són, a Les Bacants. La bogeria que indueix és més col·lectiva que individual, un fet que simbolitzen els grups de devots que hi ha al voltant de Dionís (a Les Bacants són les dones, les Mènades, dones delirants). Ell està vinculat a l'estat d'èxtasi, que literalment significa estar fora de si. És la classe de déu que, en virtut del seu caràcter subversiu, primer provoca resistència i després la trenca sense remordiments.

Una de les figures que segueixen el déu és la de les mènades, grup femení que acostumava a fer ritus obscurs i cruels com l'esquarterament d'animals (sparagmós, ὁ σπαραγμὸς Βακχῶν).

Menys temibles eren els seguidors masculins del déu, els grotescos sàtirs. Habitualment perseguien nimfes o mènades per satisfer els seus desitjos sexuals. El més lleig de tots era Silè, el vell cap de colla, que quasi sempre estava borratxo.

Atributs[modifica | modifica el codi]

Dionís parlant amb el déu Hermes, amb una mà sosté un cantharus (recipient per a beure-hi vi), a l'esquerra, un sàtir

Dionís sol trobar-se representat amb branques d'heura o amb pàmpols i raïms. Els seus atributs són el tirs, que sol portar enrevoltillat d'heura i/o pàmpols, i el cantharus (recipient per a beure-hi vi). A més a més, sovint hom el veu abillat amb pells de pantera o de tigre.


Recepció i representacions artístiques a l'Època Moderna[modifica | modifica el codi]

El mite de Dionís ha inspirat nombrosos artistes d'ençà del Renaixement Caravaggio, Allart van Everdingen, Benvenuto Tisi Garofalo, Guido Reni, Ticià, Rembrandt i Rubens entre d'altres.

El filòsof i escriptor del segle XIX Friedrich Nietzsche contraposa a la seva obra El naixement de la tragèdia el dionisisme vital i arrauxat i l'apol·linisme estèticament contemplatiu que converteix en els dos principis bàsics de l'existència humana.

L'òpera Semperoper de Dresden també està dedicada al déu Dionís. A l'exedra de la façana principal el déu hi és representat menant l'Ariadna cap als déus en una quadriga estirada per panteres. El monument de bronze, de proporcions sobrenaturals, es deu a la mà de Johannes Schilling.

A la segona temporada de la sèrie True Blood, la mènada Maryann intenta conjurar el déu Dionís.

A la seva novel·la "El Boig" (títol original: Der Narr), l'autor alemany Stefan Papp reelabora el mite de Dionís com a leitmotiv per a interpretar l'aspecte de la "follia arrauxada" com a oportunitat per a conèixer-se a si mateix.

A la pel·lícula Alexandre, de l'Oliver Stone (2004), Dionís hi surt representat com un home de cabells llargs, amb barba abundosa, coronat amb fulles d'heura i abillat amb una pell de lleó i un voluminós quitó (χιτών), inspirat en l'escultura del Dionís Sardanapal (o Dionís/Pseudo-Sardanapal).[8]

Escultura del Dionís/Pseudo-Sardanapal conservada al Museu Nacional Romà.
Escultura del Dionís/Pseudo-Sardanapal conservada al Museu Britànic.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Ausoni. Obres. Volum II. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1928.
  • Ausoni. Edició Online del Projecte Perseus.
  • Bundrick, S. D.: "Dionysian Themes and Imagery in Oliver Stone's Alexander". Dins: Helios, 36.1 (Spring 2009), pp.81-96.
  • Joan Campàs Montaner i Anna Gonzàlez Rueda (2010). Iconografia de Dionís. Creative Commons. 311 pàgs. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/IconografiaDionis.pdf
  • Friedrich Nietzsche. El naixement de la tragèdia. Introducció de Jaume Pòrtulas. Traducció de Manuel Carbonell. Martorell: Adesiara editorial, 2011 (Col·lecció Vagueries). ISBN 978-84-92405-37-4
  • Stefan Papp: Der Narr. Viena: Luzifer-Verlag, 2012. ISBN 978-3-943408-28-7

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela M.ª Trepat i Anna M.ª de Saavedra. Les Metamorfosis, L. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932. 
  2. cf. Gradus ad Parnassum, sive Novus Synonymorum, epithetorum, et phrasium poëticarum thesaurus: Smetium, Januam Musarum, Delectum Epithetorum, Parnassum Poëticum, Elegantias Poëticas, Thesaurum Virgilij, aliosque omnes id genus Libros ad Poësim necessarios complectens. Paris: Simon Benard Marchand Libraire, 1667. pp. 166-167, sub voce Bācchŭs
  3. Ausoni. Ausonius with an English translation by Hugh G.Evelyn White. In two volumes. With the Eucharisticus of Paulinus Pellaeus. New York: G. P. Putnam's sons, MCMXXI.. 
  4. sota el títol de “Mixobarbaron Liberi Patris Signo marmoreo in Villa nostra omnium Deorum Argumenta habent”
  5. Ausoni: Epigrammaton liber. Liber XXIX, epigr. XLVIII,6. El text fa: “Ogygidae me Bacchum uocant, / Osirin Aegypti putant, / Mysi Phanacem nominant, / Dionyson Indi existimant, / Romana sacra Liberum, / Arabica gens Adoneum, Lucaniacus Pantheum”. La traducció, feta expressament per a aquesta entrada de la Vikipèdia, fóra: “els ogígides m'anomenen Bacus, els egipcis consideren que sóc l'Osiris, els misis em diuen Fanaç, els indis m'esguarden com a Dionís, els ritus sagrats de Roma fan de mi en Liber, la nació àrab m'anomena Adóneu, la comarca del Lucaniac, el Déu universal”.
  6. אֲדֹנָי
  7. L'epigrama XLIX porta el títol de “Libero Patri” és a dir, està dedicat a “Líber Pàter”, i fa: “Αἰγυπτίων μὲν ῎Οσιρις ἐγώ, Μυσῶν δὲ Φανάκης, / Βάκχος ἐνὶ ζωοῖσιν, ἐνὶ φθιμένοισιν ᾽Αδωνεύς,/ πυρογενής, δίκερως, Τιτανολέτης, Διόνυσος” que podem traduir per a la Vikipèdia com a “"Jo sóc l'Osiris dels egipcis i el Fanaç dels misis, [sóc] Bacus entre els vius, [però] Adóneu entre els morts, [sóc el] nat del foc, [el] bicorne, [el] matador de titans...: sóc Dionís”
  8. S. D. Bundrick, "Dionysian Themes and Imagery in Oliver Stone's Alexander", Helios, 36.1 (Spring 2009), pp. 81-96.

Galeria[modifica | modifica el codi]