Icària

Icària
Localització
Dades estadístiques
Capital	Agios Kyriakos
Municipi més poblat	Agios Kyriakos
Gentilici	icarienc
Població (2011)	8,312 hab.
Superfície	255 km²

Icària (en grec Ικαρία) és una illa de Grècia a la mar Egea, a l'oest de Samos. El seu nom segons la tradició deriva d'Ícar, fill de Dèdal, que suposadament va caure a la mar prop de l'illa. Anteriorment tingué per nom Dolikhe, Macris i Ikthyoessa. Icària és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia a partir de l'1 de gener de 2011 després de la divisió de la prefectura de Samos.

El cap oriental fou anomenat Drapanume o Dracanum (Esteve Bizantí li diu Drakonon) i prop estava la ciutat del mateix nom; més cap a l'oest, a la costa nord, hi havia la ciutat d'Istoi (llatí Isti), al sud de la qual s'hi trobava la ciutat de Oinoe (llatí Oenoe). Una altra ciutat important era Therma. Dionís, segons la tradició, va néixer a Cap Draconum. A Isti hi havia un temple anomenat el Tauropòlion, dedicat a Artemisa.

Història

L'illa fou colonitzada per Milet vers el 750 aC; cap al segle VI fou absorbida per Samos i incorporada als dominis de Polícrates; la flota persa va tocar les seves costes l'any 490 aC i després de la guerra l'illa es va incorporar a la Lliga Dèlica i fou coneguda per l'anomenat vi de Pramnis, produït sobretot a Oinoe; Atenes hi va instal·lar una guarnició per controlar la ciutat de Samos, sospitosa de voler revoltar-se; Icària tenia llavors uns tretze mil habitants, però amb la guerra del Peloponès va començar a decaure després d'haver-hi desembarcat els espartants dues vegades. Posteriorment fou atacada per pirates; les ciutats de Oinoe i Therma es van unir a la segona Confederació d'Atenes el 387 aC.

El 350 aC un nadiu de l'illa, Epàrkides, va escriure'n la història, però sense donar dades rellevants: només es va dedicar a lloar el vi que s'hi produïa. Després de la mort d'Alexandre el gran va esdevenir-s'hi una base militar i se va construir una torre i una fortalesa a Drakonon, prou ben conservades encara ara. L'illa fou incorporada als dominis romans (província d'Àsia) juntament amb Samos (probablement) l'any 129 aC; però els romans, de fet, la van ignorar i va esdevenir-s'hi un niu de pirates. L'emperador August va entregar l'illa a Samos amb l'ordre de desenvolupar-la, però ni Estrabó ni després Plini el jove van observar-hi cap desenvolupament, senzillament la utilitzaren per a la pastura (el nom Icària segurament deriva de la paraula jònica "kara" que vol dir "pastura").

Durant el període bizantí Samos es va ocupar de defensar l'illa. El 1081 l'emperador Aleix Comnè va fundar el monestir de Sant Joan a la propera illa de Patmos. A la caiguda del imperi, el 1204, les illes de la mar Egea van haver de defensar-se de diversos atacs i a Icària es van bastir les fortaleses de Paliokastro i Koskino. Al segle següent, des del 1349 o 1350, foren possessió dels Giustiniani, una societat comercial genovesa amb el centre principal a Quios. El 1481 els Giustiniani van abandonar Samos i van entregar Icària als Cavallers de Sant Joan, als que ja havien cedit Cos. Aquestes illes no tenien bons ports i tenien poc interès tant pels Giustiniani com pels otomans. Els cavallers van haver d'entregar l'illa als otomans el 1521.

Segle XIX

Els otomans no hi van establir una administració regular. Era una illa molt pobra i llavors tenia menys de mil habitants. El 1827 l'illa es va revoltar contra els otomans, als que va expulsar, però al final de la guerra va quedar fora del territori assignat a Grècia pel Protocol de Londres (1830).

Segle XX

El 17 de juliol de 1912, la petita guarnició turca fou expulsada i es va proclamar la independència de l'illa ja que no podia unir-se a Grècia, ja que es lliurava la guerra dels Balcans. Icària fou totalment independent durant cinc mesos. El 14 d'agost de 1914 les veïnes illes de Fournoi foren incorporades també al Estat lliure d'Icària. El 4 de novembre de 1912 les forces gregues van arribar a l'illa i el juny de 1913 es va procedir a la incorporació oficial. Dos sectors de l'illa (al nord i al sud-est) es van disputar la capitalitat. La unió a Grècia no va millorar-ne l'economia local i només s'hi van produir algunes millores mercès a les remeses dels emigrants, que des de final del segle anterior havien marxat a Amèrica.

Durant la segona guerra mundial fou ocupada primer pels italians (1941) i després pels alemanys (1943). El 1945, al final de la guerra, com que la població simpatitzava amb els comunistes fou elegida com a lloc de deportació d'un tretze mil sospitosos de simpatitzar amb el comunisme.

A partir dels anys seixanta es va desenvolupar el turisme, que n'és actualment la principal activitat.

Geografia

És una de les illes del centre del nord de l'Egeu, amb 255 km² (99 mi ²) amb una costa de 102 milles (160 km) i una població de 8.312 habitants. La topografia és un contrast entre les praderes verdes escarpades i de roques estèrils. L'illa és muntanyosa en la seva major part. És atravessada per les muntanyes Aetheres. La majoria dels seus pobles es troben a les planures properes a la costa, amb només alguns d'ells a les muntanyes. Icària té una tradició en la producció de vi negre fort. Moltes parts de l'illa estan cobertes amb arbustos grans, fent que el paisatge tingui un exuberant verd. A part de les espècies domèstiques i domesticades hi ha una sèrie de petits animals silvestres que es troben allí, com ara martes, llúdries, aranyes i calàpets. El clima d'Icària és mediterrani.

Vegeu també

• Icària (utopia)
• Estat lliure d'Icària

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Icària