Asclepi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Asclepi (desambiguació)».
Estàtua del Déu Asclepi procedent d'Epidaure (Museu Arqueològic d'Atenes)

En la mitologia grega, Asclepi (en grec Ασκληπιός = Asklepios, els romans l'anomenaven Esculapi, en llatí Aesculapius) era el déu de la medicina. Fill d'Apol·lo i de Coronis (filla de Flègies, rei dels làpites). Era casat amb Epíone i pare de Macàon i de Podaliri, segons Homer. A banda dels altres dos fills mencionats per Homer també se li atribueix la paternitat de Janiscus, Alexenor, Àratos, d'Higia (Hygieia), Aegel, Iaso i Panacea (Schol. ad Pind. Pyth. iii. 14; Paus. ii, 10 / 3 i, 34. / 2), la majoria dels quals només són personificacions dels poders atribuïts al seu pare.

En els poemes homèrics Asclepi no apareix considerat com una divinitat, simplement com un simple mortal. Apareix mencionat com a pare de i Podaliri (Ilíada II 731, IV, 194, XI 518). Del fet que Homer anomeni a tots els que practiquen l'art de la medicina com a descendents de Paeëon i que els fills d'Asclepi siguin mencionats també com a fills de Paeëon s'infereix que es tracta de la mateixa divinitat.

Mite[modifica | modifica el codi]

Quan Coronis estava embarassada d'Apol·lo, s'enamorà d'Ischys, un arcadi, i Apol·lo informat d'això per un corb, que havia enviat per a vigilar-la, o, segons Píndar, pels seus propis poders profètics, envià a la seva germana Artemis per matar Coronis. Artemis destruí a Coronis a casa seva a Lacercia a Tessàlia a la riba del llac Baebia. D'acord a Ovidi i Gai Juli Higí fou el mateix Apol·lo qui matà Coronis i Ischis (el seu amant arcadi). Quan el cos de Coronis anava a ser incinerat, Apol·lo, o Hermes segons Pausànias, salvà Asclepi de les flames i el portà a Quiró el qual instruí al noi en l'art de la curació i la caça. (Pind. Pyth. III, 1 ¬c; Apollod. iii, 10 3; Paus. l. c.). D'acord a aquestes tradicions Asclepi nasqué a Tricca a la Tessàlia (Estrabó, XIV, p.647) i altres exposen que nasqué en el decurs d'una expedició conduïda pel seu pare Flègies al Peloponès al territori d'Epidaure i que l'exposà al mont Titteion, antigament anomenant Myrtion. Allí fou alletat per una cabra i vigilat per un gos fins que el trobà el pastor Aresthanas que el trobà envoltat d'un halo brillant. (Paus. viii, 25 6). Ja de gran diverses tradicions locals expliquen que Asclepi era no sols capaç de curar els malalts, sinó també de reviure els morts. La forma en què Asclepi adquirí aquest don són dues. Apol·lodor (l.c.) diu que rebé d'Atena la sang de la Gorgona i la sang de les venes del cantó esquerre de la mateixa Atena posseïa la capacitat de restaurar la vida als morts. L'altra tradició explica que un cop estava a casa de Glauc a qui havia de curar. Mentre meditava com fer-ho aparegué una serp que s'enroscà sobre el seu bastó i el matà. Una altra serp aparegué tot seguit duent unes herbes a la boca amb les que el revisqué. A partir de llavors Asclepi feu servir la mateixa herba per reviure els morts. (Hygin. Poet. Astr. ii 14). Diverses persones sobre les quals es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen a l'Escolàstica de Píndar (Pyth. ii. 96) i per Apol·lodor (L.c.) Quan estava exercint aquest art sobre Glauc, Zeus el fulminà amb un llamp per tal d'evitar que els homes escapessin de la mort. (Apollod. iii. 10. 4) o d'acord a altres perquè Plutó es queixà que disminuïa massa el nombre de morts. (Diod. iv. 71; comp. Schol. ad Pind. Pyth. iii. 102) Però a petició d'Apol·lo, Zeus col·locà a Asclepi entre els estels (Hygin. Poet. Astr. ii 14). També es diu que Asclepi formà part de l'expedició dels argonautes i de la cacera del senglar de Calidó.

Personificació[modifica | modifica el codi]

Gravat d'una estàtua del Louvre (Jenkins, 1860).

Algunes de les estàtues són descrites per Pausànies. El santuari d'Epidaure contenia una magnífica estàtua d'ivori i or, obra de Trasímedes, en la que se'l representava com un home madur o més aviat vell, bell i robust amb ressemblança a Zeus. (Paus. ii. 26 i 27) Normalment duia barba i un mantell que deixava nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s'enrosca una serp. Es trobava assegut en un tron sostenint un bàcul en una mà (vegeu vara d'Esculapi) i l'altra reposant sobre el cap d'una serpent. Al seu costat jeia un gos. (Paus. ii. 27. /2). Les serps sempre representaven una connexió amb el culte d'Asclepi probablement per la seva relació com a símbol de prudència i renovació; i es creia que tenien la capacitat de descobrir herbes de propietats meravelloses.

A banda dels trets ja esmentats se'l solia representar amb un bastó en una mà i un phial; algunes vegades també s'hi representava un noi de peu al seu costat, que representava a Telesfor (també anomenat Euamerion o Acesius) el geni de la recuperació. Encara perduren un gran nombre d'estàtues de marbre d'Asclepi així com diverses representacions en monedes i gemmes.

Culte[modifica | modifica el codi]

Asclepi desembarcant a Cos. A l'esquerra Hipòcrates a la dreta un habitant de Cos. Mosaic a Cos.

El centre originari del culte sembla que va ser Tricca, a la muntanya de Tessàlia, i després es va estendre per tot el territori hel·lènic, però els santuaris més importants es trobaven sobretot al Peloponès: Sició, Argos i, sobretot, Epidaure.

Les festes celebrades als santuaris d'Asclepi eren les Asclepíees. Aquestes festes se celebraven a diverses ciutats, especialment a Epidaure, Cos i a Atenes, connectant-se amb els Misteris d'Eleusis.[1]

S'han formulat diverses hipòtesis sobre l'aparició del culte d'Asclepi a Grècia. Mentre que alguns consideren a Asclepi com un personatge real a la tradició del qual s'havia connectat amb diverses històries meravelloses, altres han explicat les seves llegendes sobre ell com a meres personificacions de determinades idees. La serp, el perpetu símbol d'Asclepi, ha conduït a la idea que el seu culte derivaria del deu Esmun d'Egipte o de Fenícia. (Euseb. Praep. Evang. i. 10; comp. Paus. vii. 23 / 6) Però no sembla necessari recórrer a territoris forans per tal d'explicar el culte d'aquest deu. La seva història és indubtablement una combinació de fets reals amb el resultat de pensaments o idees, que en diverses ocasions en la mitologia grega són considerades com a fets. El nucli sobre el qual el mite cresqué potser sigui el que es llegeix a partir d'Homer. Gradualment l'àmbit sobre la que actua Asclepi que esdevingué la personificació dels poders curatius de la natura que són explicats com a conseqüència dels efectes del sol (Hèlios i Apol·lo).

Tauleta votiva de marbre en agraïment a Asclepi i Higea (segle II dC), trobada el 1828 al santuari de Melos al mar Egea. Museu Britànic, Londres.

Asclepi tingué culte arreu de Grècia i diverses viles reclamen l'honor del seu naixement. Els seus temples eren construïts en llocs sans sobre turons fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius. Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se als moderns hospitals (Plut. Quaest. Rom. p. 286, n). El principal assentament del seu culte era Epidaure, on tenia un temple envoltat d'una pollancreda entre els que no es permetia que ningú hi morís ni que cap dona hi donés a llum. Les serps eren les guardianes de fonts i deus amb poders saludables. Per aquestes raons una particular classe de serps amansides, que eren particularment abundoses a Epidaure, es mantenien a l'interior del temple (Paus. ii, 28 / 1) inclús el mateix deu apareixia freqüentment en forma de serp (Paus., iii, 23 4; Val. Max. i 8 / 2; Liv. Epit. 11). A partir del temple d'Epidaure el culte fou trasplantat a diversos llocs de l'antiguitat com ara Tricca, Celaenae, entre Dime i Patres, prop de Cil·lene, a l'illa de Cos, a Gerènia, prop de Caus a Arcàdia, a Sició, a Atenes, prop de Patres a Titane, al territori de Sició a Tepulsa, a Messene a Phlius, Argos, Aegium, Pal·lene, Asopus, Pèrgam, Leben a Creta, Esmirna, Balagrae, Ambràcia, a Roma, entre altres. A Roma el culte arribà des d'Epidaure per mandat de l'oracle de Delfos o dels llibres sibil·lins.

Els malalts que visitaven els temples en cerca de cura havien de restar-hi una o més nits durant la que observaven determinades regles prescrites pels sacerdots (incubatio). El déu normalment revelava els remeis per a la malaltia durant un somni. Era en al·lusió a la incubatio que molts dels temples tenien estàtues representant el son i el somni. Aquells a qui el déu curava dels seus mals li oferien en sacrifici una gallina o una cabra; i penjaven al temple una tauleta on anotaven el nom del malalt, la malaltia i la manera en què la cura havia fet efecte. Els temples d'Epidaure, Tricca i Cos eren plenes d'aquestes tauletes votives i moltes d'aquestes encara es conserven.

Els diversos apel·latius del deu el descriuen parcialment com el deu de la curació o de la salvació i parcialment derivaven dels llocs on se li retia culte.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Asclepi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Boston: Little, Brown and Co., 1867 (Vol. I, Vol. II i Vol. III). 
  • Dictionary of Greek and Roman Geography (William Smith, 1854)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Asclepi