Afrodita
De Viquipèdia
En la mitologia grega, Afrodita (αφροδιτα Αφροδιτη) era la deessa de l'amor, la bellesa i el matrimoni. En la mitologia romana l'anomenaren Venus. És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies. Ericina fou un sobrenom d'Afrodita, venerada en un santuari del mont Èrix, a Sicília.[1] Urània ("la celestial") fou el sobrenom d'Afrodita com a representant de l'amor pur.[2]
Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué la deessa. El vent Cèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.
Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir a Enees. Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel i tingué amors amb Hermes i Ares. Del darrer nasqué Eros.
Va ser la guanyadora de l'anomenat Judici de Paris, l'origen mitològic de la famosa Guerra de Troia. Les deesses Atena, Hera i Afrodita van demanar a Paris, fill del rei de Troia, que elegís a la més bella de les tres. Afrodita va seduir a Paris prometent-li l'amor de la dona més bella i Paris es va deixar convèncer i la va elegir a ella. La dona més bella era Helena, esposa de Menelau. Afrodita va ajudar a Paris a raptar-la i endur-se-la a Troia. Això va motivar als grecs a unir-se per atacar la ciutat i recuperar a Helena. Naturalment, durant el transcurs de la guerra Afrodita va ajudar sempre als troians mentre que Atena i Hera ajudaven als grecs.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
Afrodita té nombroses equivalents: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la fenícia, Turan en l'etrusca i Venus en la romana. Té paral·lelismes amb deesses indoeuropees de l'aurora, com Ushas o Aurora. Segons Pausànias, els primers que establiren el seu culte foren els asiris, i després d'ells els pafosians de Xipre i els fenicis que vivien a Ascaló (Palestina), qui ensenyaren el seu culte als habitants de Citera. Es deia que Afrodita podia fer que qualsevol home s'enamorés d'ella amb només posar els seus ulls en ell.
El nom Ἀφροδίτη era relacionat per etimologia popular amb ἀφρός (escuma), interpretant-se com "sorgida de l'escuma" i personificada en un mite etiològic que ja era conegut per Hesíode. Té reflexos en el mesàpic i l'etrusc (d'aquí "abril"), els intents lingüístics per derivar el nom "Afrodita" del semític Aštoret, mitjançant transmisió hitita no documenta, segueixen sense ser concloents. Una suggerència d'Hammarström, rebutjada per Hjalmar Frisk, relaciona el nom amb πρύτανις, un prèstec grec d'un cognat de l'etrusc pruni "senyor" o similar. Mallory i Adams ofereixen una etimologia de l'indoeuropeu abhor "molt" + dhei, "brillar".
Si procedeix del semític, una etimologia plausible seria del barīrĩtu asiri, un demoni femení trobat en texts babilònics mitjans i tardans. El nom significa probablement "la que ve al vespre", una manifestació del planeta Venus com estel vespertí, un atribut bé conegut de la deessa mesopotàmica Inanna/Ishtar.
[edita] Culte
L'epítet Afrodita Acidàlia fou ocasionalment afegit al seu nom, per la font que usava per banyar-s'hi, situada a Beòcia. També era anomenada Cipris o Cípria (Kypris) i Citerea (Cytherea) pels seus presumptes llocs de naixement a Xipre i Citera, respectivament. L'illa de Citera era un important centre del seu culte. Estava associada amb Hespèria i era freqüentment acompanyada per les Orèades, les nimfes de les muntanyes.
Afrodita tenia els seus propis festivals, les Afrodísies, que es celebraven per tota Grècia, però particularment a Atenes i Corint. En el temple d'Afrodita ubicat al cim de l'Acrocorint (abans de la destrucció romana de la ciutat en 146 a.C.) les relacions sexuals amb les seves sacerdotises eren considerades un mètode d'adoració a la deessa. Aquest temple no fou reconstruït quan la ciutat es refundà sota domini romà en 44 a.C., però és probable que els rituals de fertilitat perduressin en la ciutat, prop de l'àgora.
Afrodita estava associada i era amb freqüència representada amb el mar, els dofins, els coloms, els cignes, les cloïsses, les vieires, les perles, i els arbres de granada, poma, mirte, rosa i llima.
[edita] Afrodita Urània i Afrodita Pandemos
A finals del segle V a.C. els filòsofs haurien separat Afrodita en dues deesses diferents, no individualitzades en el culte: Afrodita Urània, nascuda de l'escuma després que Cronoscastrés Urà, i Afrodita Pandemos, l'Afrodita comú "de tot el poble", nascuda de Zeus i Díone. Entre els neoplatònics i finalment els seus intèrprets cristians, Afrodita Urània figura com l'Afrodita celestial, representant l'amor del cos i l'ànima, mentre que Afrodita Pandemos estava associada amb el simple amor físic. La representació d'Afrodita Urània, amb un peu descansant sobre una tortuga, fou interpretada posteriorment com emblemàtica de la discrició de l'amor conjugal.
Per això, segons Plató Afrodita és dues deesses, una vella i l'altra jove. La més gran, Urània, és la filla d'Urà; la més petita es diu Pandemos, i és la filla de Zeus i Díone.
[edita] Prostitució ritual
Un aspecte universal del culte d'Afrodita i les seves predecesores que molts mitògrafs dels segles XIX i XX han omès és la pràctica de la prostitució religiosa en els seus santuaris i temples. L'eufemisme grec per aquestes prostitutes és hieródula, "serva sgrada". Aquest costum fou una pràctica inherent als rituals dedicats a les antecessores d'Orient Mitjà d'Afrodita, la sumèria Inanna i l'acàdia Ishtar, les meretrius dels temples de les quals eren "dones d'Ishtar". Aquesta pràctica ha estat documentada a Babilònia, Síria i Palestina, en ciutats fenícies i en la colònia tíria de Cartago, i per a l'Afrodita hel·lènica a Xipre, el centre del seu culte, Citera, Corint i Sicília. Afrodita és en tots els llocs la patrona de les heteres i cortesanes. A Jònia, a la costa d'Àsia Menor, les hieródules servien al temple d'Artemisa.
[edita] Enllaços externs
[edita] Referències
- ↑ Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 80.
- ↑ Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 217.
|
|||||||||||||
