Eneida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enees informa Dido sobre la caiguda de Troia (Pierre-Narcisse Guérin, 1815)

L’Eneida és un poema èpic escrit per l'autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d'Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici ("Arma virumque cano", "canto les armes i un home") és una de les frases cèlebres de la història de la literatura. La influència d'Homer és evident en la seva composició i estil.

Argument[modifica | modifica el codi]

L' Eneida es divideix en dues parts. Els primers sis llibres, que segueixen de prop el model de l'Odissea, narren el viatge del protagonista cap a la península itàlica, mentre que la segona part (llibres VII-XII), que s'inspira en la Ilíada, narra les guerres que van tenir lloc en aquest territori. Després d'invocar les muses, Virgili explica el ressentiment de la deessa Juno contra Troia, ella serà l'antagonista que intentarà evitar que Enees compleixi el seu destí: fundar una nova ciutat. La història comença enmig del mar i es recorda la caiguda de Troia amb el cavall de fusta i l'ordre de Venus cap a l'heroi. Els llibres II i III són relats dins del relat. Enees, a petició de Dido, conta la caiguda i el saqueig de Troia (llibre II) i les tribulacions patides per ell mateix des d'eixe esdeveniment (llibre III). Una tempesta fa desviar la flota cap a Cartago, on Enees i la reina Dido s'enamoren. Ell l'abandona a desgrat per complir la seva missió i la ira de la dona (que se suïcida) serà la causa mítica que explicarà l'enemistat entre Roma i Cartago a les guerres púniques. Enees baixa a l'inframón, on l'esperit del seu pare mort, Anquises, li explica el futur de Roma com a governant del món. Després arriba finalment a la regió del Latium i acaba la primera part. Juno instiga els habitants de la zona a començar una sèrie de guerres per tractar d'impedir l'èxit d'Enees. El líder rival s'anomena Turnus i traeix els pactes que li ofereixen. Mor en un combat individual contra el protagonista, que venja la mort del seu millor amic clavant-li una llança a la cama. L'obra roman inacabada per la mort de Virgili, sense completar el matrimoni amb Lavínia que donaria lloc a la raça romana com s'explica a les profecies.

Llibre I[modifica | modifica el codi]

Juno, sabedora del destí de glòria que els espera als troians – que fundarien Roma-, intenta impedir que aquests arriben a Itàlia. Per això, demana a Èol (fill d'Hípotes) que amb els seus vents, els faça naufragar. A canvi li oferix una nimfa per esposa. Aquest accepta i els troians acaben dispersant-se pel mar. Neptú percep l'acte d'Èol com una injúria, ja que l'oceà és el seu imperi. Llavors, ajuda als troians a arribar a les platges de Líbia, però no arriben tots junts, sinó en dos grups. Mentrestant Venus, mare d'Enees, intervé presentant-se sota la figura d'una verge espartana i els informa que les terres on es troben són de la reina Dido. L'espòs de Dido, Siqueu, havia estat assassinat per Pigmalió, germà de Dido, i llavors ella va fugir i va formar una ciutat en eixes terres que va comprar. Enees es dirigix a la ciutat i quan arriba veu als companys que havia perdut, els quals també van arribar per demanar hospitalitat a Dido. Llavors aquest es presenta i la reina Dido els acull. Venus, amb la intenció que Dido tracte Enees perquè així es quede i no puga fundar Roma, demana al seu fill Cupido que reemplace Ascani i produïsca en Dido amor per Enees. Aquest accedix. En la reunió, Dido demana a Enees que conte les seues desgràcies.

Llibre II[modifica | modifica el codi]

El relat de la presa de Troia s'obri amb l'episodi del Cavall de Troia: Ulisses, junt amb altres soldats grecs, s'oculta dins el cavall de fusta "alt com un muntanya" mentre que la resta de les tropes gregues esperen a l'illa de Ténedos, enfront de Troia. Els troians, ignorant l'engany, entenen que els grecs han fugit i fan entrar el cavall en la seua ciutat. Pensen que es tracta d'una ofrena als déus, malgrat les advertències de Laocoont, que és assassinat per dos monstres marins junt amb els seus dos fills. Arribada la nit, Ulisses i els seus hòmens ixen del cavall, obrin les portes de la ciutat i sotmeten Troia "al foc i el terror". En el moment de l'assalt, Enees, adormit, veu Hèctor, que en els seus somnis li anuncia la fi de Troia i li ordena fugir. Els sorolls del combat acaben per despertar-lo, i veient la seua ciutat en flames i lliurada a les mans dels grecs decideix lluitar fins a la mort junt amb els seus companys. Visita el palau de Príam i contempla la mort del fill d'aquest, Polites, a mans de Pirros, qui després decapita al rei de Troia. Enmig del caos veu l'Hel·lena i es disposa ple d'ira a castigar la culpable de la guerra. Venus, sa mare, se li apareix i el commina a contindre's: els vertaders culpables són els déus, no Hel·lena. Després l'insta a cercar la seua família per a fugir de Troia. Enees cerca son pare Anquises i el seu fill Ascani. Anquises refusa inicialment de marxar, fins que un presagi diví el convenç. Parteixen llavors de la ciutat en flames. Havent perdut de vista a la seua dona, Creüsa (filla de Príam), torna a Troia. Finalment, després de trobar l'aparició de Creüsa, torna amb els seus als afores de Troia, on prepara el que és necessari per a la partida.

Llibre III[modifica | modifica el codi]

Per tant, Enees fuig amb els seus primer cap a la ciutat dels tracis, que eren els seus amics. No obstant això, l'ànima de Polidor els hi diu que el Rei de Tràcia estava a favor dels grecs. Es dirigixen llavors on el Rei d'Ani. Allí escolten dels oracles d'Apol·lo que han de fundar una nova ciutat on van viure els seus descendents. Anquises pensa que es refereix a Creta, on va nàixer el seu ascendent Jove, i allí es dirigeixen fundant la ciutat de Pèrgam. Va sobrevindre una pesta i Anquises demana a Enees que escolte novament l'oracle d'Apol·lo. No obstant això, açò no va ser necessari, perquè en somnis se li va dir a Enees que les terres a què es referia Apol·lo eren les d'Itàlia o Laci. Anquises recorda que allí va nàixer el seu ascendent Dàrdan i decideixen viatjar a eixos llocs. Així, es dirigeixen a les illes del Mar Jònic. Allí tenen una trobada amb Celeno i altres harpies. Els troians mengen dels seus ramats i llavors elles els ataquen. Ells es defenen ferament i per això Celé li vaticina que patirà fam quan arribe a Roma. Darrere d'uns viatges, Enees s'assabenta que Hel·lé, fill de Príam, regnava en una ciutat pròxima – perquè s'havia casat amb la viuda de Pirros – i cap allí es dirigeixen. Veuen allí també a Andròmaca. Hel·lé li prediu que arribarà a Itàlia, però per a entrar en ella haurà de patir un poc, perquè allí habitaven grecs. Li diu que ha de cuidar-se també de Caribdis i Escil·la. Li aconsella que implore el numen de Juno i que escolte els oracles de la Sibil·la. Continuant el seu viatge, van passar pel promontori de Ceràuni i van arribar prompte a Itàlia. Es dirigeixen, no obstant això, a les costes dels ciclops. Allí es troben amb un grec, Aquemènides, a qui Ulisses havia abandonat. Ell els demana que el porten amb ells i els aconsella escapar prompte. En aquell moment ja venien els ciclops a atacar-los, però no van ser atrapats. Passen per Ortígia i després pel port de Tràpani, on li arriba la mort a Anquises. Enees acaba el seu relat.

Llibre IV[modifica | modifica el codi]

La reina Dido, gràcies a l'acció de Cupido, s'enamora d'Enees i eixos sentiments li'ls conta a la seua germana Anna. Ella li recomana deixar fluir eixe amor, però encara recorda al seu difunt espòs Siqueu. Quan Juno se n'adonà de tot això, s'alià amb Venus per a aconseguir que Enees s'enamore també d'ella. El seu objectiu era que Enees es quedara allí per sempre. Venus accedeix. Quan Enees i Dido ixen de caça, hi ha una pluja i ells s'amaguen en la mateixa cova i allí s'amen. Arriba açò a les oïdes de Júpiter i, tement que Enees detinga el seu viatge, envia a Mercuri perquè li recorde al troià que el seu destí és fundar Roma. Ja Enees estava armant una gran ciutat amb Dido i al rebre aquest missatge no sap com dir-li-ho a Dido. Encerta a enviar a Sergest, Serest i Mnesteu que preparen sigil·losament l'esquadra. Dido s'assabenta i s'enfronta a Enees. Aquest es defèn parlant del seu destí, però ella no accepta eixa excusa. Amb tot, li permet anar-se'n. Mercuri se li presenta novament al troià perquè avance la seua partida. Enees, llavors, parteix immediatament amb els seus hòmens. Dido, enganyant als seus que feia unes libacions, se suïcida.

Llibre V[modifica | modifica el codi]

Es dirigixen els troians a les terres del seu amic Acestes. Aquest els rep bé. Es complia ja un any de la mort d'Anquises i llavors Enees va realitzar els seus funerals. Després d'això, va haver-hi jocs. Cloant venç en navegació. En la carrera, Nisos i Sali entropessen i llavors venç Euríal, però els tres reben premis. En la lluita ningú vol enfrontar-se a Dares, fins que l'ancià Entelo accedix a fer-ho i el venç. En el tir amb arc venç Acestes. Després Ascani va fer una representació de la guerra amb els seus amics. Juno envia a Iris a què promoga en les dones troianes el desig de no viatjar més. Pren Iris la forma de l'anciana Beroe i realitza allò que s'ha encarregat, iniciant l'incendi de les naus. Descobrixen la divinitat del personatge, però encara així continuen les dones amb l'incendi. Eumel informa Enees, el qual acudix al lloc immediatament. Llavors prega a Júpiter que l'ajude i aquest deté l'incendi. Nautes li recomana que permeta que es queden en eixa ciutat els que ja no volien viatjar. Enees està encara indecís, quan en la nit se li apareix son pare, Anquises, qui li recomana que faça el que Nautes diu i li demana que el visite en l'Avern. Per a arribar havia de visitar Sibil·la i oferir sacrificis. Enees comunica tot això als seus hòmens i afanyen la partida. Mentrestant, Venus prega a Neptú que els troians ja no patisquen mals. Este li promet que arribaran a les portes de l'Avern només amb un home menys. Precisament, la son fa que Palinur, el pilot de la nau, caiga de la mateixa i muira.

Temes[modifica | modifica el codi]

Enees desembarca a les ribes del Latium amb el seu fill; una truja li indica on fundar la seva ciutat. Relleu en marbre, obra romana, 140-150 dC

L'emperador August va manar a Virgili que compongués aquesta obra per donar un referent al poble en una època d'inestabilitat política. Per això la missió i l'ordre apareixen com a l'autèntic sentit de la vida dels herois. Enees, troià descendent de Júpiter, seria un avantpassat d'August, que adquirirà així legitimitat juntament amb els seus descendents (dinastia julioclàudia). En el llibre VI de l'obra, Enees viatja als inferns i es retroba amb el seu pare mort, qui li anuncia la futura arribada d'una nova edat d'or liderada per l'emperador August, que portarà la seva sang. El llibre conté així mateix un missatge sobre la missió imperial de conquerir i civilitzar d'altres pobles d'Europa a través de la romanització i implantació dels valors romans. Aquesta èpica és, doncs, llegible des d'una perspectiva política, essent com és una obra encarregada per a justificar el poder d'August, amb qui comença efectivament l'imperi Romà.

A diferència dels seus models hel·lenístics d'origen oral, l'Odissea i la Ilíada, arcaiques, mítiques i ingènues en la seva concepció del món i la presentació dels seus temes, l'Eneida és una èpica culta nascuda en un clima intel·lectual totalment diferent, farcida d'al·legories i reinterpretacions de mites i llegendes preexistents. L'obra s'estructura a base d'oposicions encarnades en els seus personatges principals. Enees representa la pietat filial, per l'amor al seu pare i l'obediència a Venus i a la pàtria, seguint l'ideal romà de la pietas, mentre que Dido i Turnus representen el furor, la falta de mesura de Juno, protectora de Cartago i enemiga dels troians. L'equilibri era un ideal grec heretat pels romans. El tema del lliure albir i el destí es planteja en la història de Dido, on Enees renuncia al seu amor pel deure.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El poema està escrit en hexàmetres, la mètrica tradicional de l'èpica. Igual que el model de l'Odissea, de qui vol ser una versió llatina, comença in medias res per recordar el passat guerrer, centrar-se en el retorn-arribada a casa i el conflicte desfermat per qui vol usurpar el lloc de l'amo.

Donat el seu abrupte final, durant el Renaixement se'n van publicar diverses continuacions, que van acabar desapareixent. El final actual ajuda a donar un contundent missatge contra la violència injusta. Fos perquè estava inacabada, per voler desvincular-la de la propaganda imperial o perquè no estava satisfet amb el resultat, Virgili demanà abans de morir que cremessin l'Eneida, petició que no va ser atesa i que ha permès conservar aquest clàssic.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Text en llatí de l'Eneida: «Vergil».

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eneida