Odissea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Introducció en grec de l'Odissea. L'Odissea d'Homer, traslladada en versos catalans per Carles Riba.
Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanya'el seu alè i el retorn de la colla que duia;
més ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres.

L'Odissea (en grec ΟΔΥΣΣΕΙΑ, ἡ Ὀδσσεια) és el segon dels grans poemes èpics grecs atribuïts a Homer, l'altre és la Ilíada. L’Odissea es considera un dels poemes fundacionals del cànon literari occidental. La seva influència és evident en molts temes de mitologia, en obres modernes (com James Joyce) i en llibres d'altres cultures. La paraula «odissea» ha passat a significar "viatge ple d'aventures" en la llengua comuna. Relata les aventures de l'heroi grec Odisseu (també anomenat Ulisses) des que va partir de la conquerida Troia fins que torna a casa, a Ítaca. En un principi era un poema oral, després es va fixar per escrit i es va traduir a centenars de llengües. Està compost de 12.109 hexàmetres distribuïts en 24 cants. Aquests 24 cants poden agrupar-se en tres parts: El viatge de Telèmac, Les aventures d'Ulisses i La venjança d'Ulisses. Probablement va ser compost al segle IX aC.

L'Odissea és una obra de composició “moderna”, per la barreja de temps i gèneres que usa. Aprofita mites coneguts i els intercala en les aventures de l'heroi, de manera que el públic sentia el plaer de sentir històries conegudes però en una nova versió que feia més important el protagonista. Els mites poden ser també d'altres cultures. L'obra conté elements típics de l'èpica de recitació oral, com les fórmules memorístiques i els epítets dels personatges.

És un exemple de literatura d'aventures i de viatges, si bé el marc del Mediterrani aviat esdevé mític, amb llocs imaginaris i intromissions de l'altre món. Els temes són universals: l'amor familiar contra les aventures de la passió, el retorn a la llar, la pugna entre civilització i natura, la gelosia femenina o l'equilibri entre el seny i la rauxa (el cantó apol·lini i dionisíac per als grecs).

En català s'han fet diverses traduccions de l'Odissea, entre les quals la de Carles Riba l'any 1948 i la de Joan F. Mira el 2011.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acabada la contesa troiana, els herois aqueus supervivents han tornat a les seves respectives llars després de feixucs viatges. Odisseu, però, és retingut per la nimfa Calipso després de deu anys de la seva partida de Troia. En aquest moment Zeus, per tal de decidir el retorn d'Odisseu a la seva pàtria, convoca una assemblea de déus a l'Olimp. La deessa Atena s'erigirà en advocada i protectora d'Odisseu. Obtingut el permís del pare dels déus, Atena parteix cap a Ítaca on convenç Telèmac, el fill d'Odisseu, per tal que cerqui son pare per les ciutats dels diferents herois aqueus ja retornats de Troia. Seguint, doncs, aquestes ordres visita Nèstor a Pilos d'Èlide, i Menelau i Helena a Esparta, sense que aconsegueixi saber res del retorn de son pare. Mentrestant, a Ítaca, la noblesa, creient mort Odisseu, vol casar Penèlope, esposa de l'heroi, la qual va posposant el moment de triar marit a l'acabament d'una estora que va fent de dia i que desfà de nit, i ordeix l'assassinat de Telèmac.

Odisseu i Nausica de Pieter Lastman 1619 - Alte Pinakothek, Munic

Aquí es produeix el primer flash-back de l'obra: en el cant V apareix Hermes, el déu missatger, donant la notícia a la nimfa Calipso de la voluntat de Zeus de permetre el retorn d'Odisseu a la seva pàtria. Aquesta acata les ordres divines i permet la marxa de l'heroi, el qual construeix un rai, parteix i naufraga. Més tard aconsegueix salvar-se, tot atenyent l'illa dels feacis on Nausica, filla del rei Alcínous, se n'enamora i el condueix a palau. Allí, seguint les sagrades normes d'hospitalitat de l'època se l'acull, se li permet l'estada i se'l convida a un banquet suculent. En aquest banquet són cantades per un aede les gestes de la guerra de Troia i les del mateix Odisseu. En escoltar-les, l'heroi no pot reprimir l'emoció i es posa a plorar. Una vegada confessada la seva veritable identitat, Odisseu passa a narrar en un segon flash-back en primera persona el retorn de Troia amb les consegüents aventures:

Un cop acabada la narració hom retorna l'acció a la partida de Feacia envers Ítaca. Arribat, doncs, a Ítaca, i seguint els consells d'Atena, la qual no l'abandona en tota la tornada, adopta l'aspecte d'un pidolaire per tal de no fer sospitar ningú i poder actuar amb sorpresa davant els excessos dels nobles aristòcrates pretendents de la seva muller Penèlope. És justament en aquest moment quan Telèmac arriba del seu periple, i, fent cas de la profecia que del retorn de son pare havia fet Helena, el reconeix després de vint anys de la seva partida cap a Troia. Ambdós planejaran la venjança.

Introduït Odisseu a palau amb l'aspecte de pidolaire pateix algunes vexacions per part de servents i pidolaires. A poc a poc va essent reconegut per antics servents de palau. Fins molt més tard, però, no serà reconegut per la seva fidel esposa. Serà en el famós certamen de l'arc, on només Odisseu serà capaç de tibar-lo i passar la fletxa pel forat de les destrals arrenglerades. Immediatament després es fa conèixer al pretendents i, ajudat per seu fill Telèmac, i pels fidels servents Eumeu i Fileci, occirà gairebé tots els pretendents.

Per acabar serà reconegut amb emoció per una perplexa Penèlope, visitarà son ancià pare, posarà pau a una revolta de familiars dels pretendents occits i tornarà a regnar amb seny i enginy sobre Ítaca.

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'obra consta de 24 cants. Igual que molts poemes èpics antics, comença en media-res, el qual significa que comença a la meitat de la història, contant-hi els fets anteriors a base de records o narracions del propi Odisseu. El poema està dividit en tres parts. A la Telemàquia (cants de l'I al IV) s'hi descriu la situació d'Ítaca amb l'absència del seu rei, el sofriment de Telèmac i Penèlope degut als pretendents, i com el jove emprèn un viatge a la recerca del seu pare. A la tornada d'Odisseu (cants V al XII) Odisseu arriba a la cort del rei Alcínou i hi narra totes les seves aventures des que sortí de Troia. Finalment, en la venjança d'Odisseu, es descriu la tornada a l'illa, el reconeixement per algun dels seus esclaus i el seu fill, i com Odisseu es venja dels pretendents matant-los a tots. Després d'això, Odisseu és reconegut per la seva esposa Penèlope i recupera el seu regne. Finalment, es fa la pau entre tots els habitants d'Ítaca.

Cant I[modifica | modifica el codi]

Concili dels déus. Exhortació d'Atena a Telèmac

L'Odissea comença amb Homer invocant la Musa perquè contés el que va succeir a Odisseu després de destruir Troia. En una assemblea dels déus grecs, Atena advoca per la tornada de l'heroi a la seva llar, que porta molts anys retingut a l'illa d'Ogígia de la venerable nimfa Calipso. Tots els deus es compadeixen menys Posidó que està irritat perquè Odisseu va encegar el ciclòp Polífem. Envien Hermes a Ogígia per dir a Calipso la decisió de la tornada d'Odisseu i Atena animaria al seu fill Telèmac a anar a Pilos d'Èlide i Esparta per informar-se del retorn del seu pare. Atena -prenent la figura de Mentes, rei dels tafis- arriba al palau d'Odisseu i veu que està envaït per desenes de pretendents que busquen la mà de la seva dona Penélope i diu a Telèmac que el seu pare no és mort i l'aconsella que viatgi a Pilos d'Èlide buscant a Nèstor i després a Esparta al palau de Menelau, a la recerca de notícies del seu pare. A l'assemblea, els pretendents se'n burlen d'ell.

Cant II[modifica | modifica el codi]

Telèmac reuneix en assemblea el poble d'Ítaca

El palau d'Odisseu es troba envaït per desenes de pretendents que busquen la mà de la seva dona Penèlope, creient que ell ha mort. Gràcies a l'ajut d'Atena, apareguda ara en forma de Mèntor, el jove convoca una assemblea a l'àgora per expulsar-ne els superbs pretendents de la seva llar. Finalment, Telèmac aconsegueix una nau i emprèn viatge a Pilos d'Èlide a la recerca de notícies sobre el seu pare.

Cant III[modifica | modifica el codi]

Telèmac viatja a Pilos per informar-s'hi sobre el seu pare. A Pilos es troba amb el rei Nèstor el qual, després de contar-li el que va succeir a Troia, no pot donar-li cap informació sobre el seu pare.

Cant IV[modifica | modifica el codi]

Telèmac continua el viatge fins a Esparta per informar-s'hi sobre el seu pare. Allí el reben Helena i Menelau. Aquest li conta la seva conversa amb Proteu, el qual l'informà sobre la sort que havia tingut Odisseu i que en aquell moment es trobava en una illa retingut per la nimfa Calipso. Mentrestant, els pretendents, que coneixien el viatge del jove, li preparen una emboscada a la seva tornada.

Cant V[modifica | modifica el codi]

Odisseu arriba a Esquèria dels feacis. En una nova assemblea dels déus, Zeus pren la decisió d'enviar el missatger Hermes a l'illa de Calipso perquè aquesta deixi marxar-ne Odisseu. La nimfa li promet la immortalitat si s'hi queda, però malgrat aquesta oferta l'heroi prefereix anar-se'n. En quatre dies es construeix una barca i després emprèn el viatge el cinquè dia. Malauradament la seva embarcació és enfonsada pel déu Posidó, enfadat amb Odisseu d'ençà que el grec cegà el seu fill Polifem. Odisseu rep l'ajuda d'una deessa, qui li dóna una manta amb la que ha de tapar-se el pit i nedar vers l'illa dels feacis.

Cant VI[modifica | modifica el codi]

Nausica acompanyant Ulisses, il·lustració de John Flaxman (1810)

Atena visita, en un somni, la princesa Nausica, filla d'Alcínou, rei d'Esquèria i l'afanya a tenir les seves responsabilitats com muller en edat de casar-se. En despertar-se, Nausica demana al seu pare un carro amb ases per anar a rentar roba al riu. Mentre ella i les seves esclaves descansaven i altres juguen a pilota, Odisseu es desperta, les veu i li demana ajuda a la princesa. Nausica, impressionada per la seva forma de parlar, acull l'heroi i li dóna aliments. Després li diu que la segueixi cap a la casa del rei i li indica com demanar-li a la seva mare, la reina, hospitalitat. Li assenyala un bosc consagrat a Atena als afores de la ciutat on pot descansar-hi. Odisseu aprofita l'ocasió per implorar a la deessa que el rebin i l'ajudin a tornar a la seva illa pàtria.

Cant VII Odisseu al palau d'Alcínou[modifica | modifica el codi]

Odisseu és rebut al palau d'Alcínou, rei dels feacis (fou guiat fins allà per Atena), i el convida al banquet que s'hi celebrarà. Odisseu conta el que va ocórrer fins aquell moment, amb la qual cosa el rei queda impressionat. Aquest li ofereix la mà de la seva filla, però Odisseu no l'accepta, per la qual cosa el rei canvia el seu oferiment per ajudar-lo a arribar a la seva illa.

Cant VIII Odisseu estimat pels feacis[modifica | modifica el codi]

Se celebra una festa al palau en honor de l'hoste, que encara no s'ha presentat. Després d'una competició d'atletisme, en què Odisseu impressiona el públic amb un gran llançament de disc, comença el banquet. L'aedo Demòdec amenitza el menjar amb un cant sobre la guerra de Troia. En parlar de l'episodi del cavall de Troia, Odisseu es posa a plorar, i el rei mana a l'aedo que deixi de cantar, i pregunta a la host sobre la seva vertadera identitat.

Cant IX Odisseu conta les seves aventures: els cicons, els lotòfags i els ciclops[modifica | modifica el codi]

Odisseu es presenta, i comença a relatar la seva història des que sortí de Troia. Primer destruïren la ciutat d'Ísmar, on va perdre bastants companys. Més tard arribaren a l'illa dels lotòfags. Allà, tres companys menjaren el lotus, i hi perderen el desig de tornar, pel que va haver d'emportar-se'ls a la força. Posteriorment, arribaren a l'illa dels ciclops. En una caverna es trobaren amb Polifem, fill de Posidó, que es menjà alguns dels seus companys. Estaven atrapats a la cova, car estava tancada amb una enorme pedra que els impedia sortir-ne. Odisseu, amb la seva astúcia, emborratxà amb vi Polifem i manà afilar un pal amb el que varen cegar el ciclop mentre dormia. Aconseguiren sortir-ne ocultant-se sota pells d'ovella.

Cant X[modifica | modifica el codi]

L'illa d'Èol. El palau de Circe la bruixa

Odisseu segueix narrant com viatjar en fins a l'illa d'Eòlia (illa) eòlia, que tractà d'ajudar-los a viatjar vers Ítaca. Èol entregà a Odisseu una bossa de pell que contenia tots els vents. En apropar-se a Ítaca, els seus homes varen decidir veure el que hi havia a la bossa, deixant sortir-ne tots els vents i creant una tempesta que els féu desaparèixer l'esperança de la tornada a la llar. Després de sis dies de navegació, arribaren a l'illa de Circe, qui va dir a l'heroi que per tornar a casa seva, abans hauria de passar pel país dels morts. Igual que Calipso, Circe s'havia enamorat d'Odisseu, però cap de les dues va veure's corresposta.

Cant XI Descens als inferns[modifica | modifica el codi]

A l'Hades, Odisseu trobà la seva mare i molts dels seus companys en la guerra de Troia. Parlà amb l'endeví Tirèsias, qui li profetitzà una difícil tornada a Ítaca.

Cant XII Les sirenes. Escil·la i Caribdis. L'illa del Sol. Ogígia[modifica | modifica el codi]

Ulisses i les sirenes, quadre de Herbert James Draper.

De nou en ruta, varen atènyer escapar de les Sirenes, el cant de les quals feia embogir aquells que l'escoltessin. Per a això, seguint els consells de Circe, Odisseu manà als seus homes tapar-se les orelles amb cera exceptuant-lo a ell i mana ser lligat al pal major. Escaparen també de les perilloses Caribdis i Escil·la (filla de Forcis). Aconseguiren arribar a Trinàcria (nom grec de Sicília), l'illa del Sol. Tot i les advertències de no tocar el ramat d'Hèlios, els companys sacrificaren diverses bèsties, el que provocà la còlera del déu. En fer-se de nou a la mar, Zeus llençà un raig que destruí i enfonsà la nau, i únicament va sobreviure Odisseu. Finalment arribà a l'illa de Calipso (lloc on es troba al principi de la història).

Cant XIII Els feacis acomiaden Odisseu. Arribada a Ítaca[modifica | modifica el codi]

Quan l'heroi acaba de contar el seu viatge, el rei ordena la seva tornada a la llar. Acompanyat per navegants feacis, arriba a Ítaca. Atena el disfressa de rodamón per evitar ésser reconegut. Seguint el consell de la deessa, va a demanar ajuda al seu fidel porquerol (pastor de porcs), Eumeu.

Cant XIV Ulisses a casa d'Eumeu[modifica | modifica el codi]

Odisseu no revel·la la seva vertadera identitat a Eumeu, qui el rep amb menjar i manta. Es troba amb la deessa Atena, i junts preparen la venjança contra els pretendents.

Cant XV Telèmac retorna a Ítaca[modifica | modifica el codi]

Atena aconsella el jove Telèmac sortir d'Esparta i tornar a la seva llar. Mentrestant, Eumeu relata la seva vida i els seus orígens al rodamón, i de com arribà al servei d'Odisseu.

Cant XVI Telèmac reconeix Odisseu[modifica | modifica el codi]

Gràcies a l'ajut de la deessa, el jove aconsegueix eludir la trampa que els pretendents li havien preparat a l'entrada de l'illa. Un cop a terra, es dirigeix per consell de la deessa a casa d'Eumeu, on coneix el suposat rodamons. Quan Eumeu marxa a casa de Penèlope a donar-li la notícia de la tornada del seu fill, Odisseu revela la seva identitat a Telèmac, assegurant-li que era el seu pare de debò, a qui no veia des de feia vint anys. Després d'una bona abraça, planegen la venjança, amb l'ajuda de Zeus i Atena.

Cant XVII[modifica | modifica el codi]

Odisseu mendica entre els pretendents

L'endemà, Odisseu, de nou com a rodamón, es dirigeix al seu palau. Només és reconegut pel seu gos Argos que, ja vell, mor davant del seu amo. En demanar menjar als pretendents, és humiliat i fins i tot colpejat per aquests.


Cant XVIII[modifica | modifica el codi]

Els pretendents vexen Odisseu

Apareix un rodamón real, anomenat Arneu o Iros que solia passar-se pel palau. Iros, segons el traductor, seria una forma masculina del nom d'Iris, la missatgera dels déus. "ja que sempre que algú ho demanava els portava missatges".

Aquest, rient-se d'Odisseu, el repta a una baralla. Els pretendents accepten que el guanyador es quedi amb ells a menjar. Odisseu, després de treure's la seva manta i deixar veure els seus músculs, guanya fàcilment al rodamón. Tot i la victòria, ha de continuar suportant les vexacions dels orgullosos pretendents.

Cant XIX[modifica | modifica el codi]

Ulisses disfressat de pidolaire prova la fidelitat de Penèlope. Relleu de terracota, del voltant de 450 abans de Crist, Museu del Louvre

L'esclava Euriclea reconeix Odisseu

Odisseu, ocultant la seva vertadera identitat, manté una llarga conversa amb Penèlope, que ordena la seva criada Euriclea que el banyi. Aquesta, que fou dida de l'heroi quan era petit, reconeix una cicatriu que a Odisseu li féu un porc senglar quan es trobava caçant al mont Parnàs. L'esclava reconeix el seu amo, que demana de guardar silenci per no fer fracassar els plans de venjança.

Cant XX L'últim sopar dels pretendents[modifica | modifica el codi]

Un profeta, amic de Telèmac, adverteix als pretendents que aviat els murs es tacarien de llur sang. Tot i que algun d'ells creu la profecia i en fuig, la gran majoria d'ells se'n riu de l'endevinació.

Cant XXI El certamen de l'arc[modifica | modifica el codi]

En aquest moment Penèlope, l'esposa d'Odisseu, comença a perdre credibilitat entre els pretendents que comencen a pensar que els pren el pèl. Degut a aquesta situació Telèmac, que ja ha vist al seu pare de tornada, li dóna la idea de fer una prova final per als pretendents que significarà un pla de venjança d'Ulisses sobre aquest grup de nobles que han envaït i han saquejat el seu regne. La prova, es tracta de que primer de tot han d'aconseguir tensar l'arc d'Ulisses, i en cas positiu després han de disparar una fletxa que passi per l'ull de dotze llances alineades. Només qui faci tota la prova correctament tindrà dret a casar-se amb Penèlope i regnar a Ítaca. Paral·lelament el pidolaire (que és Ulisses disfressat per Atenea) traça els últims detalls del seu pla. Telèmac s'encarrega d'emportar-se fora del palau tot el servei (criats, servents...) i juntament amb Ulisses van a buscar les seves armes per combatre als pretendents. Els pretendents arriben a la sala del tron, creient que van a un banquet. Quan els explica la prova Penèlope, es queden amb ànsia i tenen unes ganes boges de fer-ho. Un a un intenten diversos cops (Telèmac, Antínous, Eurímac...) completar-la però cap aconsegueix ni tan sols tensar l'arc. Finalment farts d'intentar-ho i no aconseguir-ho alguns desisteixen. Antínous vol posposar-ho per un altre dia amb l'excusa de que li falten energies però de sobte es porten tots una gran sorpresa. El pidolaire demana si pot intentar fer ell la prova. Els pretendents s'enriuen d'ell però com creuen que és incapaç aconseguir-ho li deixen intentar-ho. El captaire agafa l'arc, i sense una aparent complicació l'aconsegueix tensar a la mesura adequada. A continuació es disposa a disparar la fletxa i fer-la passar per, l'ull de les dotze llances. Els pretendents es queden sorpresos perquè el captaire ha pogut tensar l'arc però creuen que ha sigut sort i segueixen pensant que no passarà la prova. El captaire dispara la fletxa i passa per l'ull de les llances. Els pretendents es queden de pasta de moniato. No poden creure's el que han vist. En aquell moment el captaire es transforma en Ulisses. Els pretendents ara sí que comencen a sentir por. Les portes de la sala es tanquen i apareix Telèmac armat. A continuació entre Ulisses i Telèmac donaran mort a tots els pretendents un per un després d'una sagnant lluita. Així doncs Ulisses recuperarà el seu regne i la seva família.

Cant XXII La venjança[modifica | modifica el codi]

Massacre dels pretendents per Ulisses i Telèmac, crater campanià de figures vermelles del voltant de-330 abans Crist, Museu del Louvre

Antínou, cap dels pretendents, es troba bevent quan Odisseu li travessa el coll amb una llança, donant-li mort. Davant les queixes dels altres, Odisseu respon amb amenaçadores paraules, i els pretendents temen per llurs vides. S'inicia la feroç lluita, amb els nombrosos pretendents per una banda i Odisseu, el seu fill i els seus dos fidels criats per una altra. Melanti, infidel cabrer d'Odisseu, aconsegueix armes, però gràcies a l'ajut d'Atena, tots aquells que traïren Odisseu van morint un per un. Els esclaus són penjats del coll al pati del palau, mentre que Melanti és tallat a trossos perquè mengessin els gossos. Odisseu mana a Euriclea que fes foc i netegés el pati amb sofre. L'esclava avisa les dones que foren fidels a l'heroi, que abracen el seu amo.

Cant XXIII Penèlope reconeix Odisseu[modifica | modifica el codi]

Després que Odisseu acabés amb els pretendents i perquè els veïns no sospitessin del que va ocórrer, Odisseu mana als presents que vesteixin llurs millors vestimentes i hi ballin. Euriclea presenta Odisseu davant Penèlope, però ella no el reconeix, ja que ella estava convençuda que ell era mort i l'aspecte que portava en aquell moment no era el mateix que quan va marxar cap a la guerra. Llavors, Odisseu descriu el jaç conjugal del matrimoni, i com el féu ell mateix d'una olivera. Penèlope, convençuda ja, abraça el seu espòs, que li narra les seves aventures, com per exemple quan es va enfrontar al Cíclop, el monstre Escila, quan Circe va convertir tots els seus mariners en animals etc. Finalment li explica que encara haurà de fer un altre viatge, abans d'acabar la seva vida en una tranquil·la vellesa.

Cant XXIV El pacte[modifica | modifica el codi]

Les ànimes dels morts viatgen a l'Hades, on conten el que va ocórrer a Agamèmnon i Aquil·les, companys de l'heroi en l'expedició dels aqueus vers Troia. Odisseu marxa a casa del seu pare, Laertes, que es està treballant a l'hort. L'home es troba envellit i afligit per la llarga absència del seu fill. Per ser reconegut, Odisseu li mostra la cicatriu i recorda els arbres que en la seva infància li regalà el pare. Mentrestant, els familiars dels pretendents s'uneixen en assemblea i demanen venjança per la mort dels seus estimats. Odisseu, el seu fill i el seu pare, que es troben a casa d'aquest, accepten el repte, i dóna lloc una lluita. Laertes dispara una llança que mata el pare d'Antínou, però en aquell moment s'atura la lluita. Hi intervé la deessa Atena, que anima els habitants d'Ítaca a arribar a un pacte, perquè plegats visquin en pau durant els anys propers.

Recepció crítica[modifica | modifica el codi]

L'Odissea i la Ilíada eren considerades ja en època grega clàssics i models que calia imitar,[1] tant per l'estil com per la síntesi d'històries conegudes. Igualment, a Roma la crítica va ser molt positiva amb les aventures d'Odisseu, que inspiren tragèdies i poemes èpics. Per contra a l'Edat Mitjana es considera una obra impia, per les trampes constants d'herois i déus (la victòria s'aconsegueix amb un ardit i no per justícia o valor) i per la moral hedonista que plana als encontres dels personatges. Al Renaixement es va tornar a valorar aquesta obra, si bé no com la poesia de Virgili, considerat el mestre suprem. Al barroc Homer té gran èxit a Espanya, però no a la resta d'Europa, tant per qüestions morals com per creure que el protagonista no actua com l'aristòcrata que és (per aquest motiu es titlla l'obra de vulgar).

El segle XVIII accentua els trets populars i folklòrics de l'obra, una falta per a la Il·lustració però justament un dels motius pels quals torna a triomfar entre els romàntics, que veuen en Homer el paradigma de poeta del poble. Igualment es revaloritza el tractament de la dona, amb els diferents tipus sensuals i passionals proposats. Al segle XX l'Odissea es consagra com una obra clau en el cànon occidental, per la vigència de les seves històries.

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

En vers

En català s'han fet diverses traduccions de l'Odissea. El Carles Riba en va fer dues versions en vers (a l'Editorial Catalana, Barcelona, 1919 i a l'Editorial Alpha, Barcelona, 1948), la segona aclamada com a traducció magnífica i "un dels monuments indiscutibles de la literatura catalana del segle XX".[2] El 2011, el Joan F. Mira també en va fer una excel·lent versió en vers (Proa, 2011).[3]

En prosa

El Joan Alberich i Mariné, per la seva part, n'ha fet una bona traducció entenedora en prosa (La Magrana, 1998 i reimpressions; i Biblioteca bàsica d'El Periódico / Sàpiens, Badalona, 2005),[4] mentres que, en versió juvenil, hi ha adaptacions de Jesús Cortes (Bromera, 2001)[5] i Albert Jané (Bambú, 2008).

En prosa - infantil

Hi ha una versió infantil de Rosa Navarro Durán (Edebé, 2007);[6] i una en adaptació al còmic, amb desplegables i relleu, feta per Sam Ita (en anglès) i en traducció al català per ?? (Cruïlla, 2011).

Llista (d'algunes) de les edicions en català
  • Homer: L'odissea. Editorial Catalana (1919) - primera versió en vers de Carles Riba.
  • Homer: L'odissea. Editorial Alpha (1948) - versió definitiva en vers de Carles Riba.
  • Homer: L'odissea. Ed. de la Magrana (1998) - versió en prosa de Joan Alberich i Mariné. ISBN 978-84-7410-688-6.
  • Homer: L'odissea. Ed. Bromera (2001) - edició juvenil, adaptació en prosa de Jesús Cortes, amb il·lustracions d'Enric Solbes. ISBN 978-84-7660-636-0.
  • Homer: L'Odissea explicada als infants. Ed. Edebé (2007) - edició juvenil, adaptació en prosa de Rosa Navarro Duran, amb il·lustracions de Francesc Rovira. ISBN 978-84-236-8684-1.
  • Homer: L'odissea. Editorial Bambú (2008) - versió juvenil en prosa d'Albert Jané, amb il·lustracions de Pep Montserrat.[7] (Premi Crítica Serra d'Or de Literatura Infantil i Juvenil, 2009)
  • Homer: L'odissea. Castellnou (2008) - versió juvenil en prosa de Joan Alberich i Mariné, amb il·lustracions de Jaume Bosch. ISBN 978-84-9804-552-9
  • Homer: L'odissea. Fundació Bernat Metge (2010) - en bilingüe català i grec - text grec revisat i apartat crític de Francesc J. Cuartero i Iborra; traducció en vers de Carles Riba (del 1948); notes a la traducció i mapes de Joan Alberich i Mariné.
  • Homer: L'odissea. Enciclopèdia Catalana (2010) - edició de bibliòfil de la versió en vers de Carles Riba del 1948, amb il·lustracions de Frederic Amat.[8]
  • Homer, Odissea, Ed. Proa (2011) - versió en vers de Joan F. Mira. ISBN 978-84-7588-259-8.

Obres derivades[modifica | modifica el codi]

Es llisten a continuació algunes obres que, per l'enorme influència que té L'Odissea sobre elles, es poden considerar obres derivades, tot i que el llegat homèric és present en moltíssims més autors posteriors.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Perpinyà, Núria, Las criptas de la crítica, Gredos, 2008
  2. "Perquè cal retraduir les obres dels autors clàssics", de Joan Alberich i Mariné, Quaderns. Revista de Traducció 15, 2008, p. 81-82
  3. "Joan F. Mira versiona lOdissea' d'Homer amb la voluntat d'arribar a nous lectors", Montserrat Serra, Vilaweb, 20 d'octubre del 2011.
  4. Breu biografia de Joan Alberich per Montserrat Guàrdia, Visat núm. 6, octubre del 2008, PEN Català.
  5. Registre de l'adaptació de Jesús Cortes al CCUC - Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya.
  6. L'Odissea explicada als infants, Edebé
  7. L'Odissea a l'Editorial Bambú
  8. L'Odissea a Enciclopèdia Catalana, secció Bibliofília

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Odissea Modifica l'enllaç a Wikidata