Fenícia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fenícia.

Fenícia (en llatí Phoenice o Phoenicia, en grec Phoinike) fou una regió de la costa mediterrània de llevant, limitada a l'est pel Mont Líban i sense límits gaire precisos al nord i al sud. Al nord, Heròdot dóna com a límit la badia de Myriandrus i al sud el Mont Carmel, però com a confederació política mai va arribar tant al nord (Myriandrus fou una colònia fenícia, però separada de la resta). Ptolemeu fixa el nord al riu Eleutheros (però Arados era al nord d'aquest riu i pertanyia a Fenícia). La darrera ciutat fenícia al sud era Dora i després seguia Cesarea que ja no ho era. A la Bíblia s'esmenta el territori de Fenícia com a part del Canaan i poblat pels arvadites, sinnites, arquites i zemarites (que vivien a Arados, Sinna, Arka, i Simyra).

Fenícia era formada per ciutats independents; generalment existia una certa unitat sota l'hegemonia d'una de les ciutats. Tir, Sidó, Biblos i Arados eren governades per reis. La primera hegemonia fou, segurament, de Sidó i després va seguir la de Tir. L'hegemonia tenia reunions periòdiques a Trípoli, però també a Tir, Sidó i Arados. La principal ciutat de Fenícia segons la Bíblia era Sidó. altres ciutats foren Tir, Botrus, Kalamos, Ornitòmpolis i Arashni.

El nom prové de la paraula grega "phoeinicios", que significa "els vermells". Efectivament, els fenicis comerciaven amb la porpra, un colorant vermell que s'obtenia de la closca d'un mol·lusc i que donava un característic color vermell a les seves naus. Més tard, els romans adaptarien aquest terme grec al llatí i anomenarien els fenicis, "punici" (púnics).

Poble fenici[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fenicis
Sarcòfag fenici de Palerm (segle V aC)

Els fenicis eren un poble semita sorgit de les migracions dels semites des de Mesopotàmia. Fenícia, la seva terra, era una antiga regió del Pròxim Orient, bressol de la civilització fenici-púnica, que s'estenia al llarg del llevant mediterrani, a la costa oriental del mar Mediterrani. El seu territori comprenia des de la desembocadura del riu Orontes al nord, fins a la badia de Haifa al sud, comprenent àrees dels actuals Israel, Síria i Líban, una regió anomenada antigament Canaan, amb la denominació s'engloba molt sovint en les fonts. La població d'aquest país, d'origen semita, era una branca dels cananeus, i foren anomenats fenicis. El nom ètnic que es donaven els fenicis a si mateixos era 𐤊 𐤍 𐤏 𐤍 𐤉 (Kena ʿ animals, «canaaneus») o 𐤁 𐤍 𐤊 𐤍 𐤏 𐤍 (bin Kena ʿ an, «fills de Canaan») i coincideix amb el poble cananeu esmentat en la Bíblia. Els grecs els van anomenar Φοίνικες (phoínikes, «vermells, púrpures»), molt probablement pels apreciats tints de color porpra amb què comerciaven. De phoíniks va derivar el terme «fenici», que s'aplica més aviat als descendents dels cananeus que habitaven a la franja costanera des de Dor (actual Israel) fins a Arades o Arwad (actual Síria), entre el 1200 a. C. i la conquesta musulmana. No obstant això, el terme phoíniks pot fàcilment ser una etimologia popular derivada de l'etnònim pōnīm, gentilici de Put. Aquest terme denominava estrictament la regió costanera de Canaan, i molts dels pobles fenicis ho utilitzaven com a sinònim. De pōnīm derivarien també les formes llatines poenus i punicus.

La cultura fenícia és una civilització antiga que no va deixar fermes petjades físiques de la seva existència. El seu lloc geogràfic en la història és l'actual República Libanesa, i el creixement desproporcionat de les ciutats, així com els freqüents enfrontaments bèl·lics del passat, han dificultat la troballa de restes que revelin la seva cultura material. No obstant això, a diferència d'altres, va deixar un important llegat cultural a les civilitzacions posteriors, entre elles crear un important vincle entre les civilitzacions de la mar Mediterrània, els principis comercials i l'alfabet fenici.

Economia[modifica | modifica el codi]

Les ciutats-estat independents es dedicaven al comerç, i enviaren vaixells mercants per tota la Mediterrània per fundar colònies comercials a les costes, des d'Àsia Menor fins a la península ibèrica. La fama dels fenicis com a comerciants, de vegades no massa honrats, arribà a ser proverbial.

Tir era famosa per la porpra, i Sidó pel vidre, que segons Plini havien descobert accidentalment però que potser havien importat el secret d'Egipte. En general també treballaven el lli, el cotó i altres teixits. També eren famosos els perfums fenicis.

Comerç i navegació[modifica | modifica el codi]

Mapa de les principals rutes comercials utilitzades pels fenicis.

El comerç era la seva activitat principal. Consistia inicialment en l'intercanvi en forma de bescanvi dels productes elaborats a Fenícia per les mercaderies disponibles en altres llocs (bé altres productes manufacturats, especialment de les civilitzacions més desenvolupades, o bé matèries primeres, com minerals metàl·lics, coure i estany, o metalls preciosos, especialment dels pobles més primitius d'Occident). Posteriorment, la invenció de la moneda va permetre relacions comercials més sofisticades.

La necessitat del transport a llargues distàncies va estimular la construcció naval i la millora de les tècniques de navegació.

Van ser els grans mercaders de l'antiguitat. La geografia de les seves costes, que propiciava la instal·lació de ports, i la fusta dels seus boscos els brindaven els elements bàsics per construir vaixells i organitzar companyies de navegació. Una d'elles va ser contractada pel rei persa Darios I el Gran al segle V aC. En certa manera van aconseguir establir una talassocràcia o "govern dels mars" que els permetia controlar comercialment la Mediterrània.

Els viatges fenicis van establir nexes perdurables entre la Mediterrània oriental i l'occidental, no només comercials, també culturals.

L'Orient Mitjà al I mil·leni aC

Colònies[modifica | modifica el codi]

Les primeres colònies es van establir segurament a Xipre (Pafos i Paleopafos al sud-oest i Golgos al sud-est, Cition, Lapathos i probablement altres). De la fundació de colònies a Grècia i a les illes gregues hi ha nombrosos relats però poques proves reals. Colònies són esmentades a Cilícia, Lícia, Cària, Rodes, Bitínia, Creta, Tasos, Beòcia, Eubea, Thera i la majoria de les Cíclades.

A Sicília van establir-hi nombroses colònies però en foren rebutjats progressivament per l'establiment de colònies gregues i finalment reduïdes a la costa nord-oest. A Itàlia mateix no consten colònies però sí a les illes com Melita (Malta), Pantel·leria i altres, i a Sardenya. Al sud de la península ibèrica van fundar Gades, a Tartessos, capçalera d'una sèrie d'establiments menors; al llevant peninsular van fundar una colònia a Eivissa; i al nord d'Àfrica les colònies foren nombroses i per damunt de totes Cartago (la més antiga fou Útica que fou la primera colònia a la zona). També és possible que hi hagués colònies a la costa atlàntica del Marroc, i que haguessin arribat a les illes Cassitèrides (Scilly) i a la mar Bàltica.

Les colònies foren abandonades a la meitat del segle VI probablement quan les ciutat fenícies van quedar sota domini persa, i després administrades per Cartago, la més poderosa de les colònies, fundada prop de l'actual ciutat de Tunis, a la costa nord d'Àfrica cap a l'any 814 aC.

En el segle III aC, la seua influència en la regió mediterrània va provocar un conflicte d'interessos amb els romans. Roma i Cartago van lliurar tres llargues guerres pel control de les rutes marítimes i terrestres cap al nord d'Àfrica i Àsia Menor: són les anomenades Guerres Púniques.

L'any 218 aC, el general cartaginès Anníbal va eixir de la Península Ibèrica amb un gran exèrcit, que incloïa elefants entrenats per a la guerra, va creuar els Alps i va envair Itàlia. Anníbal va derrotar l'exèrcit romà i va estar a punt de guanyar la guerra. Mentrestant, però, el general romà Publi Corneli Escipió atacava les posicions cartagineses a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica, la qual cosa va obligar Anníbal a tornar enrere per a defensar-les. L'any 202 aC, Anníbal fou derrotat en la batalla de Zama, al nord d'Àfrica.

La pressió de Roma sobre els cartaginesos no va cessar fins que, l'any 146 aC, els romans conqueriren i destruïren per complet Cartago.

Història[modifica | modifica el codi]

Cap d'home cartaginès, al Museu del Louvre.

Poblada des de principis del III mil·lenni aC per semites cananeus, la Fenícia històrica s'estenia sobre una estreta franja costanera de 40 km, des de la Muntanya Carmel fins a Ugarit (uns 300 km). El seu sòl muntanyós i poc apte per a l'agricultura (encara que es van esforçar per treure'n profit) va orientar els seus habitants cap a les activitats marítimes. Amb més raó la mar se li va imposar a aquest poble, en quedar dividit en petites ciutats estat separades per espolons rocosos, atès que el cabotatge era millor que les vies terrestres per al contacte entre les ciutats, que s'escalonaven des d'Acre i Tir, per Sidó i Biblos, fins a Arades i Ugarit. Fenícia, en ser un estret pas entre el mar i el desert de Síria, en contacte al sud, a través de Canaan i del Sinaí amb Egipte, i al nord, a través de l'Eufrates, amb Mesopotàmia i l'Àsia Menor, estava destinada a ser una rica cruïlla comercial, cobejada pels grans imperis veïns.

Als segle XIV i XIII aC hi va haver un període de dominació egípcia per recuperar després les ciutats la seva independència. Quan van arribar els israelians a Canaan, els cananeus, de la mateixa raça que els fenicis, van formar una confederació dirigida pel rei d'Hazor que fou derrotada; Hazor fou conquerida i destruïda i el territori dels confederats va passar als israelians. Progressivament els cananeus van esdevenir israelians (que inicialment només eren una branca) marcant encara més la separació amb la branca dels fenicis.

Els israelians van derrotar la confederació cananea d'Hazor i es van començar a apoderar de Canaan. Es van acostar a Sidó, però no van arribar a aquesta ciutat, i així els cananeus fenicis i els cananeus palestins van quedar separats per la religió i per l'evolució de la llengua. Els israelians no van poder amb Sidó, però els filisteus (arribats al segle XII aC) van derrotar el regne de Sidó i també van sotmetre els israelians a tribut fins al temps del rei David. L'hegemonia va passar de Sidó a Tir i es va produir l'expansió dels fenicis per la Mediterrània amb fundació de colònies a Xipre, Grècia, a les illes, a la costa africana i a la costa d'Ibèria.

El rei Salomó va cedir a Tir un districte de Galilea que tenia 20 ciutats. Tir fou aliada de Salomó, a qui va ajudar en les seves expedicions comercials i contra els edomites.

Més tard, Tir apareix en guerra amb Israel al segle VIII aC. Al segle VII aC es va produir l'expansió d'Assíria a la zona. Als assiris van succeir els babilonis, i després els perses. Vers el 587 aC els babilonis van ocupar Sidó i després Tir, però el resultat final de la campanya és dubtós.

A partir de la segona meitat del segle VI aC les ciutats fenícies foren dependents de Pèrsia i Fenícia amb Palestina i Xipre formava la satrapia V de l'imperi de Darios. Les flotes fenícies van participar al costat dels perses en nombroses guerres, com la que els va enfrontar amb els grecs.

El 352 aC Sidó es considerava oprimida pel sàtrapa persa i en una assemblea a Trípoli es va decidir la revolta de les ciutats fenícies. La residència reial persa a Sidó fou destruïda. Els fenicis es van aliar a Nectabeu I d'Egipte. El rei Tennes de Sidó va pactar amb els perses a esquena dels seus aliats de Fenícia i els perses van entrar a Sidó i es diu que 40.000 persones van morir llavors per les represàlies perses i el rei Tennes es creu que es va suïcidar.

El 333 aC van arribar els macedonis d'Alexandre el Gran. Arados, el rei de la qual era Gerostratos, se li van rendir, i van seguir Biblos i Sidó. Tir, que no es va sotmetre, fou assetjada i conquerida, finalment repoblada amb caris. Després de la batalla d'Arbela, Fenícia, Síria i Cilícia van formar una única satrapia. Després de la mort d'Alexandre, Ptolemeu d'Egipte es va assegurar la possessió de la zona, però el 315 aC els egipcis foren expulsats per Antígon (excepte de Tir); després del 301 aC les ciutats van oscil·lar en la seva submissió als Ptolemeus i als Selèucides fins que els darrers es van imposar avançat el segle III aC després de la batalla de Ràfia (217 aC).

Les ciutats de Fenícia es van oposar inicialment a Tigranes II d'Armènia, però finalment van reconèixer aquest rei excepte Acre (Ptolemais). Quan Tigranes estava a punt de conquerir la ciutat, Tigranes va haver de renunciar a Síria després de ser derrotat pels romans. El 64 aC Síria, incloent Fenícia, fou declarada província romana, però algunes ciutats sota els seus reis van ser estats clients.

Marc Antoni va cedir la regió a Egipte fins al riu Eleutheros, però Tir i Sidó van romandre independents. El 31 aC va tornar a la provincià de Síria i August va annexionar Tir i Sidó el 20 aC.

Fenícia va quedar restablerta com a entitat política vers el 294, quan la província de Síria fou dividia en les d'Augusta Eufratesa o Eufratense, Celesíria i Fenícia.

El segle IV la província fou dividida en Fenícia i Fenícia Libanesa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aubet, M. E.: Tiro y las colonias fenicias de Occidente, Barcelona, 1987.
  • Belmonte Avilés, Juan Antonio: Cuatro estudios sobre los dominios territoriales de las ciudades-estado fenicias, Bellaterra.
  • Blázquez, José María: Historia de Oriente antiguo. Madrid: Cátedra, 1992.
  • Corzo, Ramón: Los fenicios, señores del mar. Madrid: Información y Revistas, 1988.
  • Frankenstein, Susan: Arqueología del colonialismo: el impacto fenicio y griego en el sur. Barcelona: Grijalbo - Mondadori, 1997.
  • García y Bellido, Antonio: Fenicios y cartagineses en Occidente. Madrid, 1942.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fenícia

Coord.: 34° 07′ 0″ N, 35° 39′ 0″ E / 34.11667,35.65000