Magna Grècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Magna Grècia

Magna Grècia (del llatí, Magna Graecia, en grec Megalê Hellas/Μεγάλη Ελλάς) és el nom donat en l'Antiguitat al territori ocupat pels colons grecs del sud de la península italiana i Sicília, on van fundar nombroses polis que van comerciar amb la seva metròpoli. Territori colonitzat pels grecs en el segle VIII aC, els quals hi portarien la cultura hel·lènica. No va tenir mai unitat política. Originalment, Magna Grècia va ser el nom usat pels romans per descriure l'àrea al voltant de l'antiga colònia grega de Graia (Γραία), de manera que l'àrea sencera de colonització grega a la península italiana i Sicília va ser coneguda per aquest nom. De fet, els termes "Grècia" i "grecs" en català i molts altres idiomes vénen del terme llatí.

La cultura grega a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Procedència ètnico-lingüística dels grecs de Magna Grècia.
  •  Grecs del nord-oest
  •  Aqueus
  •  Dòrics
  •  Jònics

Durant els seglex VIII i VII aC, motivats per les sitaucions inestables de llur llar, colons grecs es van establir a diverses i llunyanes regions des de la costa oriental del Mar Negre cap a Massilia (avui dia Marsella, França). Els assentaments més importants serien els de Sicília i la porció sud de la península italiana. Els romans anomenaren aquesta àrea com la Magna Graecia, en referència a la colònia de Graia (Γραία). El terme català de Grècia, així com en altres llengües, provenen d'aquesta designació llatina. Els geògrafs difereixen en les seves opinions sobre l'extensió d'quest territori per incloure-hi l'illa de Sicília o només Pulla i Calàbria.

Amb la colonització, la cultura grega es va exportar a Itàlia, amb els dialectes de la llengua grega antiga, els ritus religiosos, llurs tradicions de l'estructura de les ciutats-estat (polis); però, aviat desenvoluparien una cultura hel·lènica original, interaccionant amb les civilitzacions itàliques nadiues. El transplant més important seria la varietat de l'alfabet grec, la qual seria adoptada primerament pels etruscs i que es desenvoluparia, convertint-se en l'alfabet llatí, un dels més utilitzats del món. Moltes de les ciutats gregues esdevindrien riques i poderoses, com ara Kapuê (Càpua), Neàpolis (Νεάπολις, Nàpols), Siracusa, Agrigent i Síbaris (Σύβαρις, Sibari).

L'herència grega[modifica | modifica el codi]

Columnes dòriques a Tàrent.

Magna Grècia va ser absorbida per la República Romana després de la Guerra Pírrica. La regió seria després considerada part de la província d'Itàlia durant l'Imperi Romà. Durant l'edat mitjana, després de la guerra Gòtica, noves onades d'immigrants grecs bizantins de Grècia i Àsia Menor s'hi van establir, atès que la regió era governada nominalment per l'Imperi Romà d'Orient fins a l'arribada dels llombards i dels normands. Sense cap dubte, els bizantins van trobar a la regió del sud d'Itàlia, la Magna Grècia, una arrel cultural comú, els parlants del grec eredi ellenofoni.

No obstant que la majoria dels habitants grecs de la regió es van italianitzar i avui dia ja no parlen el grec, encara existeix una minoria que parla el griko salentino, a Calàbria i Salento. Aquesta llengua és una combinació del dialecte grec dòric antic, del grec bizantí i d'elements italians o dels dialectes del sud, amb una rica tradició oral i folklòrica. Els registres històrics inidquen que la Magna Grècia era predominantment de parla grega fins i tot durant el segle XII de la nostra era.

Història[modifica | modifica el codi]

Les primeres colònies[modifica | modifica el codi]

La primera colònia grega a Itàlia fou Cumes (Cumae) que la tradició diu fundada el 1050 aC. La colònia va restar aïllada dels establiments grecs posterior i va tenir les seves pròpies dependencies, Dicaearchia i Neapolis.

La resta de les ciutats de la Magna Grècia foren posteriors als primers establiments sicilians. Les ciutats sicilianes es van fundar vers el 735-685 aC, però de les de la Magna Grècia no hi dades segures sobre la seva fundació.

La més antiga sembla ser la colònia aquea de Síbaris (Sybaris) la fundació de la qual se situa vers el 720 aC. Va seguir Crotona vers el 710 aC i després Tàrent (Tarentum), colònia espartana, vers el 708 aC. Els tarentins van fundar, a petició dels sibarites, la colònia de Metapontos (Metapontum) entre el 700 i el 680 aC, i aviat va esdevenir una de les principals ciutats. La colònia de Siris, fundada al segle VII aC, va rivalitzar amb Síbaris. Mes al sud els locris van fundar Locres Epizefiris, la fundació de la qual Estrabó la situa al tomb del 710 aC però probablement es va fundar vers el 680 aC o una mica després. El calcídids van fundar Zancle a Sicília, suposadament també vers el 720 aC o abans. Rhegio (Rhegium) es va fundar també a la primera part del segle VII aC. Únicament Vèlia que no fou fundada fins al 540 aC, es bastant posterior.

Posidònia, Laüs i Skidros, foren colònies de Síbaris. Crotona va fundar Terina a l'oest de la península del Bruttium i Caulònia a l'est. Locres va fundar les colònies de Hipponion i Medma. Altres ciutats foren localitats preexistents dels oenotris, que es van hel·lenitzar com per exemple Pandòsia, Petèlia i Temesa i probablement Scylletion (Scylletium) que és considerada tradicionalment colònia atenenca.

Les colònies van prosperar ràpidament. Les primeres Síbaris, Crotona i Metapontum foren les més riques. Síbaris tenia una riquesa proverbial i ser sibarita era sinònim de voler un luxe refinat. Als seus dies de grandesa Síbaris dominava sobre 25 ciutats, i 4 tribus dels oenotris. Aquest poble es va barrejar amb els colons i la seva gent va obtenir el dret de ciutadania.

De la política interna es coneix molt poc. Es va formar una lliga de ciutats aquees (Crotona, Síbaris, i Metapontum) que feia les seves reunions al temple de Zeus Homorius, dirigida principalment contra Siris, ciutat que probablement fou destruïda per la lliga, però la data dels fets és desconeguda. La batalla de Sagras en la que 120.000 crotonians foren derrotats per deu o quinze mil locris, va afectar a la prosperitat de Crotona de la que no es va refer en bastant temps.

Època de Pitàgores[modifica | modifica el codi]

L'arribada de Pitàgores a Crotona va marcar un canvi essencial. La seva escola va estendre la seva influència per les ciutats de la Magna Grècia. A Crotona els seus partidaris van assolir el poder del qual foren expulsats per una revolució violenta. Violències es van produir també en altres ciutats. Tots aquests disturbis van afectar seriosament a la prosperitat de les ciutats.

La destrucció de Síbaris el 510 aC cal connectar-la amb aquestes revolucions polítiques poc conegudes. Crotona amb cent mil homes va derrotar els sibarites que en tenien el triple al riu Traeis i la ciutat fou destruïda. Molts es van refugiar a les ciutats de Laüs i Skidros i altres van fundar una nova ciutat a la riba del Traeis.

La ciutat de Rhegio va emergir com una de les principals. El seu tirà Anaxiles (496-476 aC) va unir sota el seu govern a Messana a l'altre costat de l'estret. El seu successor Micutos va fundar la colònia de Pixos (Pyxus) més tard Buxentum, a la costa de la mar Tirrena, el 471 aC, que fou el darrer establiment grec a la zona.

El 473 aC Tàrent va patir una greu derrota davant els iapigis. Els auxiliars de Rhegio enviats en suport de Tàrent, foren també aniquilats a la batalla.

Entre les guerres mèdiques i la guerra del Peloponès es van establir les colònies de Thuris (443 aC) i Heraclea en part com a renovació d'anteriors establiments: la primera fou fundada per atenencs amb les restes dels sibarites, i prop de l'antiga ciutat de Síbaris; aviat va esdevenir prospera i es va enfrontar amb Tàrent per la possessió del territori de Siris, colònia destruïda molt abans; finalment es va arribar al compromís de fundar una colònia conjunta al lloc de l'antiga Siris, que es va dir Heraclea (432 aC) però de fet fou considerada colònia de Tàrent.

Neutralitat[modifica | modifica el codi]

A la guerra del Peloponès van romandre fora de la guerra. Durant l'expedició atenenca a Sicília (415-413 aC) les ciutats d'Itàlia van romandre en general neutrals i van rebutjar la presència de les naus atenenques. Una mica després de començar, però, Thuris i Metapontum es van aliar a Atenes.

El següent perill va venir de Dionís el vell, tirà de Siracusa, que després de dominar Sicília, volia expandir-se cap Itàlia. Rhegio va mantenir estretes relacions amb les ciutats de Sicília i quan les ciutats calcídides de l'illa (Naxos, Catana, i Leontins) foren atacades, Rhegio va acudir en la seva ajuda. Locres en canvi fou aliada de Siracusa. Conseqüentment Locres i Rhegio es van enfrontar.

La lliga de la Magna Grècia[modifica | modifica el codi]

Les ciutats gregues van formar una lliga el 393 aC per protegir-se contra Dionís i contra els lucans del nord, però les forces confederades foren derrotades pel siracusà al riu [Heloros] prop de Caulònia (389 aC) i la ciutat de Caulònia fou ocupada, i després Hipponion, que foren cedides a Locres. Rhegio fou assetjada i es va haver de rendir (387 aC).

Els lucans i els brucis[modifica | modifica el codi]

En aquest segle van començar els atacs a les colònies, sobretot a les del nord, dels lucans. La primera que fou ocupada fou Posidònia, la més al nord, a una data incerta. Després van atacar les ciutats del golf de Tàrent i la ciutat de Thuris. El 390 aC la lliga de ciutats fou derrotada pels lucans prop de Laüs i aquesta ciutat fou ocupada; els lucans van entrar a la península de Bruttium.

Mentre va governar Dionís el vell, els lucans eren considerats els seus aliats però amb el seu fill Dionís el jove el perill que representaven els lucans era massa gran i es va aliar a les ciutats en contra d'ells. A la meitat del segle els esclaus lucans i el poble nadiu del Bruttium, aliats, es van revoltar i van formar la nació dels brucis, però si bé això va allunar el perill lucà va acostar el perill bruci, que no van tardar a conquerir Terina i Hipponium. Rhegio i Locres van haver de passar sota dependència de Dionís davant el perill i Crotona va poder poc menys que defensar-se a si mateixa.

Els lucans van tornar contra les ciutats del golf de Tàrent. Els atacs més forts els va patir Thuris, però al final Tàrent fou l'objectiu principal. Tàrent havia estat la ciutat menys afectada per lluites i per atacs i ara emergia com la principal ciutat del sud d'Itàlia.

Tàrent va demanar ajut a Esparta i el rei Arquidam va anar a la zona amb una força considerable i va fer la guerra uns anys però finalment fou derrotat a una batalla prop de Mandúria el 338 aC.

Poc després va arribar a la zona el rei Alexandre I d'Epir, amb el mateix objectiu. L'epirota va aconseguir bastants triomfs, però es va implicar amb la política interior de les ciutats i va conquerir Heraclea al mateix temps que derrotava als lucans i brucis (ara aliats) en diverses batalles, reconquerint Terina, Consèntia, i altres, i entrant al Bruttium on va ser assassinat per un lucà exiliat que servia al seu exèrcit.

Tàrent va seguir la guerra com va poder i el 303 aC va tornar a demanar ajut a Esparta. Cleònim, oncle del rei d'Esparta, va anar a Tàrent amb una força mercenària i va obligar a lucans i messapis a demanar la pau. Metapontum, enfrontada amb Cleònim, fou conquerida per aquest. La seva rapacitat i la inclinació al luxe el van enemistar amb el poble i va haver de sortir d'Itàlia.

Agàtocles de Siracusa va lluitar al Bruttium; hi ha poca informació sobre aquestes campanyes però se sap que va conquerir Hipponium i Crotona, ciutat on va establir una guarnició; sembla que les seves accions foren més contra les ciutats gregues que contra els brucis o lucans i de fet es va aliar a iapigis i peuquetis suposadament contra Tàrent. La seva mort el 289 aC va aturar aquesta política.

Thuris, assetjada pels lucans, va fer aliança amb Roma, que va fer aixecar el setge i va derrotar els assetjants (282 aC). Tàrent, considerant el perill de domini romà, va demanar l'assistència del rei d'Epir Pirros que va venir a Itàlia el 281 aC i s'hi va estar més de sis anys. A més a més va formar aliança amb samnites i lucans per prevenir el domini romà. Quan Pirros va arribar totes les ciutats li van donar suport però també les nacions contra les quals normalment hauria hagut de lluitar. La seva companya contra Roma, un èxit militar, al final no va tenir cap conseqüència al no poder donar el cop definitiu per haver pagat massa cara la victòria. El 278 aC va anar a Sicília on les ciutats també es van declarar al seu favor però sense treure res útil. Quan va sortir el 274 aC les ciutats van quedar exposades als romans. Els cònsols romans van ocupar Locres, Crotona, i finalment, el 272 aC, Tàrent. Rhegio també fou ocupada.

En general les ciutats van entrar en un estat de decadència ràpida, si bé alguna, com Heraclea, que va fer un tractat d'aliança amb Roma molt favorable, van mantenir la prosperitat.

La Segona Guerra Púnica fou l'ocasió esperada pels grecs per recuperar la llibertat. Després de la batalla de Cannes el 216 aC totes les ciutats gregues d'Itàlia es van declarar per Anníbal. Algunes van expulsar a les guarnicions romanes. Tàrent va deixar entrar als cartaginesos però els romans es van poder mantenir bloquejats a la ciutadella i van rebre subministraments per mar; encara hi romanien quan Fabius va entrar a la ciutat el 209 aC.

Tàrent i altres ciutats foren tractades com a ciutats conquerides, saquejades sense pietat i els habitants van ser massacrats o venuts com a esclaus. Metapontum ja havia estat evacuada pels seus ciutadans que així es van salvar. Terina fou destruïda pels mateixos cartaginesos. Locres i Crotona foren conquerides i reconquerides diverses vegades i van acabar en molt mal estat. Rhegio va romandre lleial a Roma tota la guerra i fou de les poques que es va lliurar de la destrucció i la confiscació de terres.

La condició de les ciutats sota domini romà és poc coneguda, però no hi ha dubte que durant anys van patir força. Colònies romanes com Posidònia que va esdevenir Paestum (273 aC) i Brundusium ja s'havien fundat abans (244 aC) i després de la guerra foren seguides per altres. La majoria de les colònies romanes de la zona són immediatament posteriors a la Segona Guerra Púnica, destacant Buxentum a Lucània i Tempsa al Bruttium (abans del 194 aC) Crotona (194 aC), Thuris (193 aC) Hipponium esdevinguda Vibo Valentia (192 aC), i més tard es van fundar colònies a Scylacium (Colonia Minervia) i Tarentum (Neptunia).

La malària, la crisi econòmica i altres factors van arruïnar a les ciutats. Estrabó diu que en el seu temps només Rhegium, Tarentum i Neàpolis conservaven restes de la seva antiga civilització grega. Altres ciutats havien desaparegut o eren petites ciutats o llogarets.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Avui dia, a les regions italianes de Calàbria i Pulla, una petita minoria de prop de 30.000 persones parlen una llengua anomenada griko que probablement deriva del grec antic.

A continuació la ubicació de les principals ciutats-colònies hel·lèniques en la Magna Grècia (primer el seu nom original grec després el seu nom oficial actual en italià).

Calàbria[modifica | modifica el codi]

Campània[modifica | modifica el codi]

Basilicata[modifica | modifica el codi]

Pulla[modifica | modifica el codi]

Sicília[modifica | modifica el codi]

Altres regions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Luca Cerchiai, Lorena Jannelli, Fausto Longo, Lorena Janelli, 2004. The Greek Cities of Magna Graecia and Sicily (Getty Trust) ISBN 0-89236-751-2
  • T. J. Dunbabin, 1948. The Western Greeks
  • A. G. Woodhead, 1962. The Greeks in the West

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Magna Grècia