Locres Epizefiris

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Locres o Locres Epizefiris (en llatí: Locri, en grec Λοκροί, sovint Locri Epzephirii, Λοκροί Ἐπιζεφύριοι, nom que vol dir «Sota el vent de l'oest»), fou una ciutat de la costa sud-est del Bruttium no lluny de l'extrem sud, a la Magna Grècia. El territori de la ciutat fou extens i fou augmentat força per Dionís el Vell de Siracusa. Estava separat de Rhegio (al sud-oest) pel riu Halex o Alice, i de Caulònia, al nord, pel Sagras (modern Alaro). A uns pocs km al nord (uns 10) hi havia dues colònies de la ciutat, Itone i Meles (llatí Melae) que són esmentades per Tucídides (no se n'ha trobat cap rastre) i a més tenia les colònies de Hipponion i Medma a l'altre costat de la península.

Restes del carrer principal de la ciutat de Locres Epizefiris

Història[modifica | modifica el codi]

Fou una colònia dels locris de la Lòcrida però no se sap de quin grup (epicnèmidis, ozolis i opuntis). Estrabó l'atribueix als ozolis sota un líder anomenat Euanthes i critica a Eforos que l'adjudica als opuntis,[1]però aquesta darrera opinió era més generalitzada. La tradició lòcrida deia que la colònia fou aprovada per Aristòtil i concedida a un grup d'esclaus que havien fugit amb les seves mestresses convertides en amants amb les ja havien tingut relacions sexuals; una altra tradició recollida per Pausànies diu que els lacedemonis van ajudar a fundar la ciutat i la de Crotona.[2] Segons Estrabó la ciutat es va fundar poc després que Crotona (710 aC) i Siracusa (735 aC), per tant vers l'any 700 aC. La zona pertanyia als oenotris nadius que en foren expulsats. Segons Estrabó va ser fundada inicialment a Cap Zephyrium (Capo di Bruzzano) i després traslladada a la seva posterior ubicació 25 km al nord; el cap li va donar el nom que la diferenciava.[3]

El primer codi de lleis fou el de Zaleucos, el més antic de cap estat grec. Tot i les fíbules i llegendes en torn a Zaleucos el cert és que els locris posseïen un codi escrit que és esmentat per diversos autors. En tots els temps fou mirada com a model de bon govern i d'ordre i els seus habitants es distingien per la seva fidelitat al seu sistema i per la negativa a canviar res. Aquest codi segurament va entrar en vigor vers el 660 aC i establia un govern aristocràtic (les cent cases) gaudien de certs privilegis per ser considerats descendents dels colons originals i segons la tradició la noblesa venia per via femenina.

Després va venir la batalla de Sagras en la que deu mil locris i alguns auxiliars de Rhegio, van derrotar a 130000 crotonians i van fer una gran matança i segons Estrabó això fou el principi de la decadència de Crotona (tot i que fins al segle següent va restar com la principal ciutat de la Magna Grècia). La data de la batalla no està fixada, i Justí diu que això va passar abans del 540 aC, però entra en contradicció amb Estrabó que sembla millor informat. Seguint al darrer i a Diodor de Sicília la batalla s'hauria lliurat abans del 480 aC i després del 510 aC. La ciutat era pròspera però no important com Síbaris i Crotona. En aquesta època va fundar les colònies d'Hipponion (Hipponium) i Medma, a l'altre costat de la península.

Locri és esmentada per Heròdot el 493 aC, quan s'hi van aturar els colons de Samos que anaven a Sicília,[4] i després el 484 aC quan Pindar diu que era una ciutat molt prospera. Tot i la seva aliança amb Rhegio contra Crotona, en general era hostil a Rhegio i aliada a Siracusa. Anàxiles de Rhegio va voler destruir Locres per Hieró I de Siracusa ho va impedir. Al temps de l'expedició atenenca a Sicília era aliada de Siracusa i enfrontada a Rhegio. Va lluitar amb el general atenenc Laques, però després es va fer un tractat de pau, però es va negar a admetre a la flota atenenca a la següent expedició el 415 aC. Més tard va enviar algun vaixells auxiliars a Esparta en la lluita final contra els atenencs.

L'aliança amb Siracusa es va fer més estreta en temps de Dionís el Vell. Aquest es va casar amb Doris, filla de Xenetos, un dels principals ciutadans de Locres. Siracusa va cedir més tard a Locres el territori de Caulònia, ciutat que havia destruït el 389 aC i al següent any hi va afegir part del territori d'Esquillètion (Scylletium) i el d'Hipponium. Aquest darrer el van perdre enfront dels cartaginesos el 379 aC.

Dionís el Jove, expulsat de Siracusa, es va retirar a Locres el 356 aC on amb la seva gent es va apoderar de la ciutadella i va prendre el poder. Al cap de sis anys, en absència de Dionís, una revolta popular va expulsar a la guarnició i la vídua i les filles del tirà van ser martiritzades.

Després d'això van seguir continuades guerres amb els brucis. La ciutat no és esmentada fins a l'arribada de Pirros d'Epir, època en què Locres, Rhegio i altres ciutats ja s'havien posar sota protecció de Roma i fins i tot havien admès guarnicions romanes. Però a l'arribada de Pirros un moviment popular va expulsar la guarnició i va proclamar l'adhesió a Pirros. La guarnició que Pirros va deixar a la ciutat mentre anava a Sicília, va cometre tants abusos que un nou moviment popular la va expulsar de la ciutat. A la seva tornada de Sicília Pirros va castigar severament la ciutat i es va apoderar d'una bona part dels tresors del temple de Proserpina, el principal santuari de la ciutat. La llegenda diu que una tempestat va castigar a Pirros i li va fer tornar el tresor, però segurament això no fou més que un rumor.[5]

Quan Pirros va sortir, Locres es va sotmetre a Roma altra vegada i així va restar fins a la Segona Guerra Púnica, quan es va declarar contra Roma i a favor de Cartago el 216 aC, després de la batalla de Cannes. Una guarnició cartaginesa es va establir a la ciutat la llibertat de la qual fou garantida per un tractat "entre iguals". El 208 aC fou assetjada pel cònsol Crispinus però l'arribada d'Anníbal el va obligar a aixecar el setge.

El 205 aC Escipió, a punt de sortir cap a l'Àfrica, va poder ocupar la ciutat per la traïció d'alguns dels seus habitants. Va deixar el comandament de la ciutat al seu llegat Q. Pleminius. L'actitud d'aquest, cruel i avariciosa, va provocar una revolta que només va poder ser aturada per la intervenció del mateix Escipió; però el general va prendre partit pel seu llegat que va romandre en el comandament; com que les crueltats i exaccions van seguir el poble va apel·lar al senat romà i tot i la forta oposició dels amics d'Escipió el senat es va pronunciar a favor de Locres, va condemnar a Pleminius i va retornar a la ciutat les seves lleis i la seva llibertat. El temple de Proserpina que havia estat saquejat per Pleminius, va haver de ser restaurat a costa de l'erari públic.

Plànol del temple jònic de Locris

Ja després Locres no apareix a cap fet històric rellevant. La ciutat era important però de fet subordinada a Roma tot i la seva nominal llibertat. Ciceró fou patró de la ciutat però no es coneix l'origen del patronatge ni els seus termes. L'esmenten Estrabó, Plini el Vell i Claudi Ptolemeu.

Procopi l'esmenta encara al segle VI i probablement no fou destruïda fins al segle VIII o IX pels pirates sarraïns.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Estudis arqueològics[modifica | modifica el codi]

La zona arqueològica de l'antiga Locres Epizefiris es troba al municipi de Portigliola, a unsa 3 km al sud de l'actual ciutat de Locri. S'estén en una plana entre el torrent de Portigliola, el torrent de Gerace, la base dels turons de Castellace, Abbadessa i Manella, limitant amb la mar. El fet que aquesta àrea estigui separada dels actuals nuclis habitats ha estat determinant en la conservació gairebé íntegra de la ciutat antiga, tot i que durant molts anys s'han pres pedres de l'indret per aprofitar-les en noves construccions dels pobles de la rodalia.[9]

Els estudis arqueològics es van iniciar en el període del 1908-1912 per Paolo Orsi, van continuar entre el 1940-1941 sota la direcció de Paolo Enrico Arias i una tercera vegada el 1951 per Giulio Jacopi. En conjunt han revelat una zona habitada amb organització urbanística regular travessat per un carrer principal anomenat amb la paraula grega "el dromo".

La ciutat estava envoltada per una muralla de 7 km, en molts trams encara visible. A l'exterior de la muralla estava la necròpoli, amb prop de 1.700 tombes dels segles VII al II aC. Hi ha edificis sagrats tant a la part interna del mur com a l'exterior; però els temples de l'interior són més monumentals i entre els exteriors destaquen: el santuari de les nimfes a Contrada Caruso o el de Demèter en Contrada Paparezza.[10]

Entre les construccions trobades destaquen:

  • Un teatre del segle IV aC. Es va construir aprofitant una concavitat natural del terreny, situada als peus de la Casa Marafioti. Tenia capacitat per acollir uns 4.500 espectadors. En l'època romana, l'edifici va ser transformat mitjançant l'eliminació dels nivells més baixos de les grades i la construcció d'un mur semicircular de blocs de pedra calcària, amb la finalitat de protegir els espectadors durant les lluites entre gladiadors o amb animals.[11]
  • Un santuari dedicat a Zeus que, amb el transcurs dels anys, es va anar enriquint en decoració.[11]
  • A partir de la troballa d'unes inscripcions als peus del turó Mannella, es creu que aquest era el lloc on estava l'àgora.[11]
  • Un temple dedicat a Atenea (s. VI aC) en la proximitat de l'àgora.[12]
  • L'àrea sacra d'Afrodita es troba en les proximitats del nucli de població de Centocamere, a prop de la costa. Es tracta d'un temple i una zona porticada en forma de lletra "U" amb un pati central, probablement per celebrar banquets sagrats. Data de finals del s. VII i meitat del s. VI aC. Hi ha un altre santuari més senzill (del 500 o 480 aC) al sud de Marasà. L'àrea sacra inclou l'anomenada "Casa dels lleons" per les Aδώνια (adonia), celebracions privades en honor a Adonis a càrrec de grups femenins.[13]
  • El Temple jònic de Marasà, del s. VI-V aC, dedicat a Kore-Persèfone. Va ser esmentat per Diodor Sícul com un dels més bells.[14]la seva construcció es va iniciar el 470 aC per ordre del tirà Hieró I. Les seves mides eren: 45'5 m per 19'8 m. La cel·la interior estava lliure de suports en l'eix central i anava precedida per un pronaos (vestíbul) amb dues columnes entre les portes, estructura que es repeteix també en l'opisthodomus, el compartiment darrere de la cel·la. Entre el pronaos i la cel·lar hi havia una escala per accedir al sostre, estructura típica en temples d'Agrigento. Al centre del temple hi havia un fossat (bothos) revestit amb tres lloses de marbre, que devien fer servir per als rituals. Hi havia 17 columnes jòniques als costats llargs i sis a la part frontal.
Un pinax representant Hades i Persèfone.

Entre els objectes trobats destaca:

  • L'estàtua dels Dioscurs a cavall, que està exposat al Museo nazionale della Magna Grecia.
  • A la cel·la tesauria del santuari dedicat a Kore-Persèfone (turó Manella) es van trobar nombroses Pinakestauletes»), tallades amb la tècnica de baix relleu, que daten majoritàriament de la primera meitat del segle V aC. Algunes es refereixen a la pràctica de la prostitució sagrada de les verges.
  • Espills de bronze amb mànec en forma masculina o femenina, de fabricació local i que els locrinesos exportaven.
  • Àmfores de ceràmica, importades de Corint, per contenir oli.
  • Hydriai (vasos de tres anses), emprats per contenir el cos de nens morts a les tombes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Polibi "Història" XII, 5-10
  2. Pausànias "Periègesis" III, 3
  3. Estrabó "Geografia" VI,1
  4. Heròdot "Història" VI,23
  5. Titus Livi "Ab Urbe Condita" XXIX,8-9
  6. Ciceró "De finibus", V,29; "De re publica" I,16
  7. Estrabó "Geografia" VI,1-9
  8. Pausànies "Descripció de Grècia" VI,6
  9. Dieter Mertens, "Città e monumenti dei Greci di occidente", 2006, p. 59-62
  10. Dieter, p.61
  11. 11,0 11,1 11,2 Rubinich, 1996, p. 65; Sabbione, 1996, p. 21
  12. F. Costabile, 1996, p. 25
  13. Marcella Barra Bagnasco, "Il culto di Adone a Locri Epizefiri", en revista: Ostraka, any III,nº 2, desembre 1994; Anthologia Palatina, Nosside, VI, p-275
  14. Diodor Sícul "Biblioteca" XXVII,4

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Felice Costabile, Elena Lattanzi, Paolo Enrico Arias,. "I Ninfei di Locri Epizefiri. Architettura, culti erotici, sacralità delle acque". ed.Rubbettino, 1991. 
  • Felice Costabile. "Municipium Locrensium. Istituzioni ed organizzazioni sociale di Locri romana. (Attraverso il corpus delle iscrizioni latine di Locri)". Nàpols: ed.Conte, 1976. 
  • Alfonso de Franciscis, Paola Zancani Montuoro. "Enciclopedia dell'Arte Antica : Locri Epizefiris", 1961. 
  • Pasquale Scaglione, Franco Pancallo. "Storie di Locri e Gerace messe in ordine ed in rapporto con le vicende della Magna Grecia e del Regno delle due Sicilie", 1831-2001. 
  • Raffaele Speziale, Franco Pancallo. "Locri Epizefiri", 1976-2009. 
  • Emilio Barillaro. "Locri e la locride". ed. Nossis Reggio Calabria, 1970. 
  • C. Sabbione. "Santuari a Locri Epizefiri: gli spazi e luoghi" en "Occidente.Santuari della Magna Grecia in Calabria", 1996. 
  • M.Rubinich. "Il santuario di Casa Marafiori: i nuovi scavi" en:Lattanzi, Iannelli, Luppino, Sabbione, Spadea: "i greci in Occidente: Santuari della Magna Grecia in Calabria". Nàpols: ed.Catalogo delle Mostre in Calabria. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 38° 14′ N, 16° 16′ E / 38.233°N,16.267°E / 38.233; 16.267

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Locres Epizefiris