Locres Epizefiris

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Locres o Locres Epizefiris (llatí Locri, grec Λοκροί, sovint Locri Epzephirii, Λοκροί Ἐπιζεφύριοι) fou una ciutat de la costa sud-est del Bruttium no llum de l'extrem sud. El territori de la ciutat fou extens i fou augmentat força per Dionís el Vell de Siracusa. Estava separat de Rhegio (al sud-oest) pel riu Halex o Alice, i de Caulònia, al nord, pel Sagras (modern Alaro). A uns pocs km al nord (uns 10) hi havia dos colònies de la ciutat, Itone i Meles (llatí Melae) que són esmentades per Tucídides (no se n'ha trobat cap rastre) i a més tenia les colònies de Hipponion i Medma a l'altra costat de la península.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou una colònia dels locris de la Lòcrida però no se sap de quin grup (epicnèmidis, ozolis i opuntis). Estrabó l'atribueix als ozolis sota un líder anomenat Euanthes i critica a Eforos que l'adjudica als opuntis, però aquesta darrera opinió era més generalitzada. La tradició lòcrida deia que la colònia fou aprovada per Aristòtil i concedida a un grup d'esclaus que havien fugit amb les seves mestresses convertides en amants amb les ja havien tingut relacions sexuals; una altra tradició recollida per Pausànies diu que els lacedemonis van ajudar a fundar la ciutat i la de Crotona. Segons Estrabó la ciutat es va fundar poc després que Crotona (710 aC) i Siracusa (735 aC), per tant vers l'any 700 aC. La zona pertanyia als oenotris nadius que en foren expulsats. Segons Estrabó va ser fundada inicialment a Cap Zephyrium (Capo di Bruzzano) i després traslladada a la seva posterior ubicació 25 km al nord; el cap li va donar el nom que la diferenciava.

El primer codi de lleis fou el de Zaleucos, el més antic de cap estat grec. Tot i les fíbules i llegendes en torn a Zaleucos el cert és que els locris posseïen un codi escrit que és esmentat per diversos autors. En tots els temps fou mirada com a model de bon govern i d'ordre i els seus habitants es distingien per la seva fidelitat al seu sistema i per la negativa a canviar res. Aquest codi segurament va entrar en vigor vers el 660 aC i establia un govern aristocràtic (les cent cases) gaudien de certs privilegis per ser considerats descendents dels colons originals i segons la tradició la noblesa venia per via femenina.

Després va venir la batalla de Sagras en la que deu mil locris i alguns auxiliars de Rhegio, van derrotar a 130000 crotonians i van fer una gran matança i segons Estrabó això fou el principi de la decadència de Crotona (tot i que fins al segle següent va restar com la principal ciutat de la Magna Grècia). La data de la batalla no està fixada, i Justí diu que això va passar abans del 540 aC, però entra en contradicció amb Estrabó que sembla millor informat. Seguint al darrer i a Diodor de Sicília la batalla s'hauria lliurat abans del 480 aC i després del 510 aC. La ciutat era pròspera però no important com Síbaris i Crotona. En aquesta època va fundar les colònies d' Hipponion (Hipponium) i Medma, a l'altre costat de la península.

Locri és esmentada per Heròdot el 493 aC, quan s'hi van aturar els colons de Samos que anaven a Sicília, i després el 484 aC quan Pindar diu que era una ciutat molt prospera. Tot i la seva aliança amb Rhegio contra Crotona, en general era hostil a Rhegio i aliada a Siracusa. Anàxiles de Rhegio va voler destruir Locres per Hieró I de Siracusa ho va impedir. Al temps de l'expedició atenenca a Sicília era aliada de Siracusa i enfrontada a Rhegio. Va lluitar amb el general atenenc Laques, però després es va fer un tractat de pau, pero es va negar a admetre a la flota atenenca a la següent expedició el 415 aC. Més tard va enviar algun vaixells auxiliars a Esparta en la lluita final contra els atenencs.

L'aliança amb Siracusa es va fer més estreta en temps de Dionís el Vell. Aquest es va casar amb Doris, filla de Xenetos, un dels principals ciutadans de Locres. Siracusa va cedir més tard a Locres el territori de Caulònia, ciutat que havia destruït el 389 aC i al següent any hi va afegir part del territori d'Esquillètion (Scylletium) i el d' Hipponium. Aquest darrer el van perdre enfront dels cartaginesos el 379 aC.

Dionís el Jove, expulsat de Siracusa, es va retirar a Locres el 356 aC on amb la seva gent es va apoderar de la ciutadella i es va fer amb el poder. Al cap de sis anys, en absència de Dionís, una revolta popular va expulsar a la guarnició i la vídua i les filles del tirà van ser martiritzades.

Després d'això van seguir continuades guerres amb els brucis. La ciutat no és esmentada fins a l'arribada de Pirros d'Epir, època en la que Locres, Rhegio i altres ciutats ja s'havien posar sota protecció de Roma i fins i tot havien admès guarnicions romanes. Però a l'arribada de Pirros un moviment popular va expulsar a la guarnició i va proclamar l'adhesió a Pirros. La guarnició que Pirros va deixar a la ciutat mentre anava a Sicília, va cometre tants abusos que un nou moviment popular la va expulsar de la ciutat. A la seva tornada de Sicília Pirros va castigar severament la ciutat i es va apoderar d'una bona part dels tresors del temple de Proserpina, el principal santuari de la ciutat. La llegenda diu que una tempestat va castigar a Pirros i li va fer tornar el tresor, pero segurament això no fou més que un rumor.

Quan Pirros va sortir, Locres es va sotmetre a Roma altra vegada i així va restar fins a la Segona Guerra Púnica, quan es va declarar contra Roma i a favor de Cartago el 216 aC, després de la batalla de Cannes. Una guarnició cartaginesa es va establir a la ciutat la llibertat de la qual fou garantida per un tractat "entre iguals". El 208 aC fou assetjada pel cònsol Crispinus però l'arribada d'Anníbal el va obligar a aixecar el setge.

El 205 aC Escipió, a punt de sortir cap a l'Àfrica, va poder ocupar la ciutat per la traïció d'alguns dels seus habitants. Va deixar el comandament de la ciutat al seu llegat Q. Pleminius. L'actitud d'aquest, cruel i avariciosa, va provocar una revolta que només va poder ser aturada per la intervenció del mateix Escipió; però el general va prendre partit pel seu llegat que va romandre en el comandament; com que les crueltats i exaccions van seguir el poble va apel·lar al senat romà i tot i la forta oposició dels amics d'Escipió el senat es va pronunciar a favor de Locres, va condemnar a Pleminius i va retornar a la ciutat les seves lleis i la seva llibertat. El temple de Proserpina que havia estat saquejat per Pleminius, va haver de ser restaurat a costa de l'erari públic.

Ja després Locres no apareix a cap fet històric rellevant. La ciutat era important pero de fet subordinada a Roma tot i la seva nominal llibertat. Ciceró fou patró de la ciutat però no es coneix l'origen del patronatge ni els seus termes. L'esmenten Estrabó, Plini el Vell i Claudi Ptolemeu.

Procopi l'esmenta encara al segle VI i probablement no fou destruïda fins al segle VIII o IX pels pirates sarrains.

El lloc de la ciutat amb algunes ruïnes s'ha trobat a uns 7 km de Gerace. Les muralles es poden seguir i van des la costa a la Torre di Gerace (a l'esquerra del rierol di San Ilario fins a la primera muntanya anomenada antigament Mont Esopis (les muralles tenen uns 3 km de llarg i la meitat d'ample); també es conserven les restes d'un temple dòric.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Coord.: 38° 14′ N, 16° 16′ E / 38.233,16.267

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Locres Epizefiris