Ciceró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Ciceró (desambiguació)».
Ciceró

Bust de Marc Tul·li Ciceró als museus capitolins
Naixement 3 de gener de 106 aC
Defunció 7 de desembre de 43 aC (amb 63 anys)
Prop de Formia

Marc Tul·li Ciceró, en llatí Marcus Tullius Cicero, (Arpinum, 3 de gener de 106 aC - Formia, 7 de desembre de 43 aC) fou un polític, filòsof, escriptor i orador de l'antiga Roma. Es coneix de la seva vida gràcies a la biografia que d'ell va escriure Plutarc, a les seves abundants epístoles -que encara es conserven- i al zel dels humanistes del s. XV i XVI que varen copiar els rars manuscrits dels seus discursos i obres. Ciceró és conegut per ser un dels autors més importants de la literatura llatina d'època republicana, que va afavorir, entre moltes altres coses, a l'esplendor de la llengua llatina.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d'una família de classe eqüestre[1] el 3 de gener de 106 aC. El seu avi fou un ciutadà romà destacat i el seu pare, J.C. Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. Sobre la seva mare sabem que es deia Helvia, provinent també d'una gens notable.

La seva família no va trigar en enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació per tal de que tingués una adequada formació per accedir a la carrera política. A la Urbs va conèixer a Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i va estudiar també dret amb els cosins Quint Muci Escèvola. En quant a la filosofia, el corrent epicuri el va estudiar tenint com a professor Fedre, el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. També cal dir que va establir lligams amb el cercle poètic de Lutaci Càtul,d'on sorgirien els poetae noui. A més a més, a Roma, podrà conèixer al tragediògraf Acci i escoltar els grans oradors antics, Marc Antoni i Luci Cras.

Durant la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans, va estar sota les ordres de Pompeu Estrabó. L'any 81 a.C. va reprendre els estudis. És aquest mateix any quan comença la seva obra, amb el Pro Quinctio. Al 79 a. C viatjà a Grècia i a Àsia per a continuar els seus estudis, alhora que s'exiliava de la tirania de Sul·la.

A Grècia, va tenir un altre gran nombre de mestres, entre ells Demetri el sirià (Demetrius, Δημητριος) un retòric grec sirià que va exercir retòrica a l'Acadèmia platònica d'Atenes. Ciceró, durant la seva estada a la ciutat grega (79 aC) fou per un temps el seu deixeble. Entre el 79 i el 77 aC Ciceró visità l'Àsia Menor on fou acompanyat en algunes visites per Dionís o Dionisi de Magnèsia, Èsquil de Cnidos i Xenocles d'Adramítium, que en aquell temps eren els més important retòrics d'Àsia.

El contacte amb el món grec feu que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics. Els seus plantejaments relatius a la moral eren propers a l'estoïcisme, mentre que en gnoseologia defensava un escepticisme moderat. Totes aquestes influències i lectures acabaran en l'eclecticisme i en ell se sintetitzarà la tradició grega reescrivint-la en llatí.

Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma i es va casar amb Terència la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. D'aquesta unió sorgiran els seus dos fills, Marc i Tul·lia.

És possible que el seu cognomen derivés de cicer (cigró) i podria tenir el seu origen en una berruga semblant a un cigró que tenia al nas o bé a que la seva família es dedicava al cultiu dels cigrons.

Carrera política[modifica | modifica el codi]

"Ciceró denunciant Catilina" quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).

Va tornar a Roma l'any 77 aC i emprengué el cursus honorum essent qüestor a la província romana de Sicília el 75 aC[1], càrrec que li va procurar l'apreci dels sicilians, que més tard van demanar que dur a terme l'acusació contra Verres, ex-governador de l'illa, acusat per casos de corrupció i robatori d'obres d'art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres es donarà a conèixer. Junt amb això, la seva carrera d'advocat ja li havia permès utilitzar el tribunal com a trampolí polític, implicat en varis casos.

El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.

Ciceró cònsul[modifica | modifica el codi]

L'any 64 aC es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels optimats. Durant el seu consulat, s'enfrontà als seguidors del partit popular, a causa de la conjuració que estava tramant Catilina. Va denunciar i va eliminar-la, doncs dels aristòcrates pretenien posar fi a la República, encapçalats per Luci Sergi Catilina, contra qui va compondre les seves famoses Catilinàries. Aquest, separat dos vegades del consulat i estant arruïnat, es proposa sublevar als despreciats i amargats, que com ell, han perdut el seu patrimoni. Ciceró, així doncs, començarà el seu discurs amb la famosa frase: Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?

Els enemics de Ciceró van aconseguir que el tribunal de la plebs carregués contra ell amb una llei per assassinar ciutadans romans i va haver d'exiliar-se un any, al 58 aC, a Tessalonica i a Dirràquium. Tot i així, gràcies a l'acció de Pompeu, tornarà a Roma envoltat d'honors. Era el moment en que Cèsar era qui estava en mans de la ciutat, i tot i que Ciceró ja preveia l'esfondrament de la república, no va tenir més remei que acceptar-ho.

L'any 53 va ser nomenat àugur i el 51 aC acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, però tornà a Roma al cap d'un any. Es llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l'ideari que representava era més afí a la república. Ciceró no va participar a la batalla de Farsalos l'any 48 aC, mentre romania a l'Epir. Tot i això, en guanyar Cèsar l'any 48 aC va comprendre que l'oposició era inútil i des d'aquell moment es dedicà plenament a escriure, declinant tota activitat política. Cèsar li perdonà la vida pel seu prestigi com a escriptor, pensador i orador després que ell li implorés clemència.

Així doncs, al 46 aC, als seus 60 anys, es va divorciar de Terencia i es va tornar a casar amb Publília.

Finalment, quan Cèsar fou assassinat el març de 44 aC Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, deixeble de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi August (que n'era nebot natural). A finals de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb 16 persones més. Tot i així fou advertit de les intencions d'aquest, Ciceró fugí amb diversos de la seva vila al Tusculum embarcant a Antium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Formia. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni que ordenà que fossin empalades i exposades a la Rostra del fòrum romà.[2]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Els 16 llibres de les Epistulae ad familiares (escrites entre el 62 i el 43 aC) s'agrupen per destinataris.
  • De inventione
  • Epistulae ad Atticum, igualment en 16 llibres (escrites entre el 68 i el 43 aC), disposades majoritàriament por ordre cronològic.
  • Epistulae ad Quintum fratrem, en 3 llibres (escrites entre el 60 i el 54 aC), recullen les cartes entre Ciceró i el seu germà Quint.
  • Epistolae ad Marcum Brutum, originalment recollides en 9 llibres.
  • De oratore (sobre la formació de l'orador)
  • Orator (retrat de l'orador ideal)
  • Brutus, història de l'eloqüència grega i romana.
  • De optimo genere oratorum, que versa sobre el millor tipus d'eloqüència.
  • Partitiones oratoriaees refereix a les divisions dels discursos.
  • Topica, sobre els llocs habituals dels discursos.
  • Discursos judicials de defensa (Pro Archia poeta, Pro Roscio Amerino, Pro Murena, Pro Milone...)
  • Discurs judicial d'acusació (In Verrem, o Verrinas etc).
  • De re publica, que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l'oligarquia i la democràcia.
  • De legibus, sobre el dret natural, les lleies sagrades i l'ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
  • Consolatio de la mort de la seva filla Tulia, on defensa la immortalitat de l'ànima.
  • De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatétiques).
  • De officiis (Sobre els deures; potser l'obra mestra de Ciceró. L'últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni).
  • Cato Maior de senectute (Sobre la vellesa)
  • Laelius de amicitia (Sobre l'amistat).
  • Sobre la República; Sobre les lleis.
  • De natura deorum; La natura dels déus.
  • Catilinàries i Filípiques.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «305 - Vida de Ciceró». En Guàrdia. Catalunya Ràdio. [Consulta: 24 octubre 2010].
  2. Smith, pàg. 717

Bibliografia[modifica | modifica el codi]