Ciceró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Ciceró (desambiguació)».
Ciceró

Bust de Marc Tul·li Ciceró als museus capitolins
Naixement 3 de gener de 106 aC
Defunció 7 de desembre de 43 aC (amb 63 anys)
Prop de Formia

Marc Tul·li Ciceró, en llatí Marcus Tullius Cicero, (Arpinum, 3 de gener de 106 aC - Formia, 7 de desembre de 43 aC) fou polític, filòsof, escriptor i orador de l'antiga Roma. Es coneix la seva vida gràcies a la biografia que d'ell va escriure Plutarc, a les seves abundants epístoles -que encara es conserven- i al zel dels humanistes del s. XV i XVI que varen copiar els rars manuscrits dels seus discursos i obres. Ciceró és conegut per ser un dels autors més importants de la literatura llatina d'època republicana, que va afavorir, entre moltes altres coses, a l'esplendor de la llengua llatina.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d'una família de classe eqüestre[1] el 3 de gener de 106 aC. El seu avi fou un ciutadà romà destacat i el seu pare, J.C. Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. Sobre la seva mare sabem que es deia Helvia, provinent també d'una gens notable.

La seva família no va trigar en enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació per tal de que tingués una adequada formació per accedir a la carrera política. A la Urbs va conèixer a Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica, i va estudiar dret amb els cosins Quint Muci Escèvola. En quant a la filosofia, el corrent epicuri el va estudiar tenint com a professor Fedre, el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. També cal dir que va establir lligams amb el cercle poètic de Lutaci Càtul,d'on sorgirien els poetae noui. A més a més, a Roma, podrà conèixer al tragediògraf Acci i escoltar els grans oradors antics, Marc Antoni i Luci Cras.

Durant la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans, va estar sota les ordres de Pompeu Estrabó. L'any 81 a.C. va reprendre els estudis. És aquest mateix any quan comença la seva obra, amb el Pro Quinctio. Al 79 a. C viatjà a Grècia i a Àsia per a continuar els seus estudis, alhora que s'exiliava de la tirania de Sul·la.

A Grècia, va tenir un altre gran nombre de mestres, entre ells Demetri el sirià (Demetrius, Δημητριος) un retòric grec sirià que va exercir retòrica a l'Acadèmia platònica d'Atenes. Ciceró, durant la seva estada a la ciutat grega (79 aC) fou per un temps el seu deixeble.

Entre el 79 i el 77 aC Ciceró visità l'Àsia Menor on fou acompanyat en algunes visites per Dionís o Dionisi de Magnèsia, Èsquil de Cnidos i Xenocles d'Adramítium, que en aquell temps eren els més important retòrics d'Àsia.

El contacte amb el món grec feu que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics. Els seus plantejaments relatius a la moral eren propers a l'estoïcisme, mentre que en gnoseologia defensava un escepticisme moderat. Totes aquestes influències i lectures acabaran en l'eclecticisme i en ell se sintetitzarà la tradició grega reescrivint-la en llatí.

El jove Ciceró llegint, de Vicenzo Foppa

Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma i es va casar amb Terència la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. D'aquesta unió sorgiran els seus dos fills, Marc i Tul·lia.

És possible que el seu cognomen derivés de cicer (cigró) i podria tenir el seu origen en una berruga semblant a un cigró que tenia al nas o bé a que la seva família es dedicava al cultiu dels cigrons.

Carrera política[modifica | modifica el codi]

Va tornar a Roma l'any 77 aC i emprengué el cursus honorum essent qüestor a la província romana de Sicília el 75 aC[1], càrrec que li va procurar l'estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l'acusació contra Verres, ex-governador de l'illa, acusat per casos de corrupció i robatori d'obres d'art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres es donarà a conèixer. Junt amb això, la seva carrera d'advocat ja li havia permès utilitzar el tribunal com a trampolí polític, implicat en varis casos.

El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.

L'any 64 aC es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels optimats. Durant el seu consolat, s'enfrontà als seguidors del partit popular, a causa de la conjuració que estava tramant Catilina. Va denunciar i va eliminar-la, doncs els aristòcrates pretenien posar fi a la República, encapçalats per Luci Sergi Catilina, contra qui va compondre les seves famoses Catilinàries. Aquest, separat dos vegades del consolat i estant arruïnat, es proposa sublevar als depreciats i amargats, que com ell, han perdut el seu patrimoni. Ciceró, així doncs, començarà el seu discurs amb la famosa frase: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?

L'exili[modifica | modifica el codi]

Tot i que alguns, per haver salvat la república, van arribar a anomenar-lo pater patriae, és a dir, pare de la pàtria, els enemics de Ciceró van aconseguir que el tribunal de la plebs carregués contra ell amb una llei per assassinar ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia de capite civis Romani, condemnava a l'exili i es confiscaven els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d'exiliar-se un any, al 58 aC, a Tessalonica i a Dirràquium.

Tot i així, gràcies a l'acció de Pompeu, tornarà a Roma envoltat d'honors. Era el moment en què Cèsar era qui estava en mans de la ciutat. Encara que Ciceró ja preveia l'esfondrament de la república, no va tenir més remei que acceptar-ho.

Retorn a Roma i últims anys de vida[modifica | modifica el codi]

L'any 53 va ser nomenat àugur i el 51 aC acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, però tornà a Roma al cap d'un any. És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l'ideari que representava era més afí a la república. Ciceró no va participar a la batalla de Farsalos l'any 48 aC, mentre romania a l'Epir. Tot i això, en guanyar Cèsar l'any 48 aC, va comprendre que l'oposició era inútil i des d'aquell moment es dedicà plenament a escriure, declinant tota activitat política. Cèsar li perdonà la vida pel seu prestigi com a escriptor, pensador i orador després que ell li implorés clemència.

Així doncs, al 46 aC, als seus 60 anys, es va divorciar de Terència i es va tornar a casar amb Publília.

Finalment, quan Cèsar fou assassinat el març de 44 aC Ciceró tornà a la política i s'oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, deixeble de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques, i fins i tot establint amistat amb el fill adoptiu de Cèsar, Octavi August (que n'era nebot natural). A finals de l'any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb 16 persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d'aquest i fugí amb diversos de la seva vila al Tusculum embarcant a Antium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d'on anà fins a la seva vila a Formia. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni que ordenà que fossin empalades i exposades a la Rostra del fòrum romà.[2]

Discursos[modifica | modifica el codi]

Posseïm de Ciceró 58 discursos, alguns d'ells mutilats, però tot i així, sabem que en va escriure 87. A l'hora de classificar-los, ho fem entre els de causa civil, i per altra banda els discursos polítics. Dins del primer grup, el més antic conservat és el Pro P.Quinctio, que data de l'any 81 aC. També coneixem Pro A. Caecina i Pro Q.Roscio Comoedo, procesos sobre qüestions de propietat i diners. De la possesió del dret de ciutadania tracten Pro Archia poeta i Pro L.Cornelio Balbo. Junt amb això, també va tractar les causes criminals, en aquest cas en Pro Sex. Roscio Amerino, o també a Pro A. Cluentio. Ciceró, tanmateix, va sobresortir en els discursos per causes penals, i son la majoria delictes polítics. Cal destacar el discurs In C.Verrem, discurs que li donà la fama.

Centrant-nos en el segon grup. els discursos polítics, cal anomenar De imperio Cn. Pompei, on va recomanar la concesió de plens poders a Pompeu. Aquest va ser el seu primer discurs polític. Després de discursos sobre la llei agrària De lege Agraria, següeixen les Catilinàries, que tractarem a continuació. Altres discursos a destacar són, De domo sua ad pontifices, per les notícies que conté sobre el dret sagrat i polític, o per altra banda, els discursos que li van causar la mort, Les filípiques, dirigides a Antoni, també tractades, degut a la seva importància, a continuació.

In L.Catilinam (Les Catilinàries)[modifica | modifica el codi]

"Ciceró denunciant Catilina" quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).

Sens dubte, un dels discursos més reconeguts al llarg de la història és el que pronuncià Ciceró contra el ja esmentat Luci Sergi Catilina. Les Catilinàries són quatre discursos que, tot i que Ciceró els publiqués tres anys després d'haver-los pronunciat, amb els adients retocs, el senat els va escoltar, de m

anera oral i cada un dels discursos per separat.

L'any 63 aC. fou el que anomenem l'any de la conjuració de Catilina. Al gener, Ciceró pren possessió del consolat i en les seves primeres accions trobem la de parar una reforma agrària, llei que havien proposat els populars. Més tard, al juliol, Catilina es torna a presentar a les eleccions consolars per l'any següent i és guanyat per dos candidats de Ciceró. És llavors quan Catilina decideix fer un cop d'estat. No serà fins al novembre quan la Primera Catilinària serà pronunciada, concretament el dia 8. Dos dies abans, els conjurats es reuneixen amb Catilina a casa de Marc Porci Leca, on reben les instruccions per matar a Ciceró. Però Fúlvia, l'amant d'un dels conjurats avisa a Ciceró dels futurs esdeveniments.

Així doncs, el matí del dia 8, Ciceró convoca molts senadors a casa i els hi explica el que Fúlvia l'hi havia explicat. Al arribar els conjurats, i al veure que han estat descoberts fugen. És llavors quan Ciceró convoca tot el senat per explicar la conjura, davant del mateix Catilina. Aquí és quan es pronuncia la Primera Catilinària.

Aquella mateixa nit, Catilina fuig de Roma. Tot i així, Ciceró no atura el procés, i el dia 9, reunint tot el poble al fòrum explica altre cop la conjura, corresponent a la Segona Catilinària.

Al desembre del mateix any, a la matinada del dia 3, uns legats dels al·lòbroges, que portaven cartes autògrafes per a Catilina, van ser capturats. Els conjurats volien que fossin còmplices. Ciceró, tenint les proves, és a dir, les cartes, i interrogant als acusats convoca als senadors. Més tard, reunirà el poble i explicarà el que ja han parlat al senat. És a dir, la Tercera Catilinària. El dia 5 serà el moment en que es pronuncia la Quarta Catilinària, la última d'aquestes. Ciceró i el senat es reuniran per decidir quina ha de ser la pena dels conjurats. Finalment el senat aprova la pena de mort.

In M. Antonium Orationes Phillippicae (Les Filípiques)[modifica | modifica el codi]

Amb el nom de Filípiques se'ns han conservat catorze discursos pronunciats per Ciceró entre el 2 de setembre del 44 aC i el 21 d'abril de 43 aC, en els que intenta desemmascarar els projectes hegemònics de Marc Antoni. Tot i que només se'ns conservin 14 discursos, és possible que n'hi haguessin més, ja que Arusià Mesi, gramàtic del segle IV, cita dues frases de Ciceró, extretes de les Filípiques XVI i XVII. Tot i així, sabem que d'aquests catorze discursos, onze van ser exposats davant del senat, dos davant del poble i el segon discurs, no va ser pronunciat mai, tot i que el tenim redactat.

Una de les preguntes més freqüents és per què aquest nom si Marc Antoni era el destinatari d'aquestes. Doncs és probable que el primer nom no fos aquest, però ha quedat com a versió més divulgada Les Filípiques, nom en to bromista que Ciceró va dir-li al seu amic i corresponsal Àtic, en haver llegit aquest dos dels discursos. Evidentment, nom que prové de la imitació de les Filípiques de Demòstenes, orador grec, molt admirat per Ciceró, que va pronunciar contra el rei Filip II de Macedònia.

Només 6 mesos després de l'assassinat de Cèsar, Roma encara estava commocionada per aquell esdeveniment. En aquest moment, al setembre de l'any 44 a.C, Ciceró comença a veure la política de Marc Antoni com un nou perill per a la República. Amb les Filípiques, Ciceró critica les actuacions de Marc Antoni i aconsegueix que el senat, després d'intentar una sortida negociada al conflicte entre Marc Antoni i Dècim Brut, es posi en contra d'Antoni, que serà derrotat a Mòdena i declarat enemic de Roma. Tot i així, amb la formació del Segon Triumvirat i la rehabilitació política de Marc Antoni, Les Filípiques acabaran constant-li la vida a Ciceró.

Des del punt de vista estilístic, aquest discurs marca el punt àlgid de la eloqüència ciceroniana i en ell trobem juntes totes les característiques ciceronianes dels discursos anteriors.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Els 16 llibres de les Epistulae ad familiares (escrites entre el 62 i el 43 aC) s'agrupen per destinataris.
  • De inventione
  • Epistulae ad Atticum, igualment en 16 llibres (escrites entre el 68 i el 43 aC), disposades majoritàriament por ordre cronològic.
  • Epistulae ad Quintum fratrem, en 3 llibres (escrites entre el 60 i el 54 aC), recullen les cartes entre Ciceró i el seu germà Quint.
  • Epistolae ad Marcum Brutum, originalment recollides en 9 llibres.
  • De oratore (sobre la formació de l'orador)
  • Orator (retrat de l'orador ideal)
  • Brutus, història de l'eloqüència grega i romana.
  • De optimo genere oratorum, que versa sobre el millor tipus d'eloqüència.
  • Partitiones oratoriaees refereix a les divisions dels discursos.
  • Topica, sobre els llocs habituals dels discursos.
  • Discursos judicials de defensa (Pro Archia poeta, Pro Roscio Amerino, Pro Murena, Pro Milone...)
  • Discurs judicial d'acusació (In Verrem, o Verrinas etc).
  • De re publica, que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l'oligarquia i la democràcia.
  • De legibus, sobre el dret natural, les lleies sagrades i l'ordre estatal, així com sobre les funcions pròpies dels magistrats.
  • Consolatio de la mort de la seva filla Tulia, on defensa la immortalitat de l'ànima.
  • De finibus bonorum et malorum (Sobre el bé i el mal, contraposició de les teories epicúries, estoiques, platòniques i peripatétiques).
  • De officiis (Sobre els deures; potser l'obra mestra de Ciceró. L'últim dels seus tres llibres és el més personal, escrit parcialment sota la seva indisposició contra la tirania de Marc Antoni).
  • Cato Maior de senectute (Sobre la vellesa)
  • Laelius de amicitia (Sobre l'amistat).
  • Sobre la República; Sobre les lleis.
  • De natura deorum; La natura dels déus.
  • Catilinàries i Filípiques.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «305 - Vida de Ciceró». En Guàrdia. Catalunya Ràdio. [Consulta: 24 octubre 2010].
  2. Smith, pàg. 717

Bibliografia[modifica | modifica el codi]