Estoïcisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes.[1]

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

Etapes[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment es distingeixen tres etapes en el pensament estoic,[2] però es conserven pocs textos de les dues primeres

  • Estoïcisme antic (fins al segle III aC): on es creen les bases de la filosofia, amb pensadors com el fundador Zenó, Aristó de Quios, Cleantes (filòsof), Crisip de Soli i Antípater de Tars.
  • Estoïcisme mitjà (fins al segle I aC): on s'incorporen elements d'altres escoles filosòfiques, amb pensadors com Paneci de Rodes o Posidoni
  • Estoïcisme tardà (posterior al segle I aC): on augmenta l'èmfasi en la moral i que va perdurar a Roma, amb pensadors com Sèneca, Epictet o Marc Aureli

Pensament[modifica | modifica el codi]

Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.

Lògica[modifica | modifica el codi]

L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

Física[modifica | modifica el codi]

En ser la Naturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'univers immers en el foc divi (logos) que tot ho regeix. Com en Heràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses.

Ètica[modifica | modifica el codi]

La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el Logos, principi racional del qual participen tots els éssers.

Les realitats morals es divideixen en bones, dolentes i adiàfora, aquelles que cauen fora de la llei moral. Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia o autosuficiència.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Estoïcisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. A. A. Long and D. N. Sedley, The Hellenistic Philosophers Cambridge: Cambridge University Press, 1987.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • Dossier sobre estoïcisme romà, amb textos de Ramon Alcoberro.