Ànima

De Viquipèdia

Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

En moltes religions i escoles filosòfiques, l'ànima és la part immaterial o espiritual d'un ésser viu, sovint considerada com a eterna. Es creu, en general, que està constituïda per la consciència i la personalitat de l'èsser, i pot ser sinònim d'esperit, la ment o per un mateix.^[1] A la teologia, l'ànima sovint es creu que viuen en la persona després de la mort, i algunes religions postulen que Déu crea ànimes. En algunes cultures, no humans éssers vius, objectes inanimats i, a vegades, es diu que les ànimes, una creença coneguda com el animisme.^[2]

L'ànima i l'esperit termes s'usen indistintament, encara que el primer es pot considerar com una més mundana i menys transcendent aspecte d'una persona que no sigui l'últim.^[3] Les paraules de l'ànima i la psique poden ser tractats com a sinònims, encara que és relativament més psique connotacions físiques, mentre que l'ànima està connectada més de prop a la metafísica i la religió.^[4]

Taula de continguts 1 Introducció 2 Plató 3 Aristòtil 4 Estoicisme 5 Cristianisme 6 Descartes 7 Budisme 8 Psicologia 9 Ciència moderna 10 Referències 11 Enllaços externs

[edita] Introducció

L'ànima, segons algunes tradicions religioses i filosòfiques, és el principi espiritual i immaterial que forma part del ésser humà, separat del cos, i que el diferencia d'altres éssers, tot i que algunes escoles creuen que l'ànima és un principi vital i per tant pertany també als animals i les plantes. En general, l'ànima es concep com un principi intern, vital i espiritual, font de totes les funcions físiques i, en concret, de les activitats mentals.

A vegades s'ha usat com a sinònim de consciència o ment i sovint té connotacions religioses, afirmant que l'ànima va ser donada a l'home pels déus i per tant és immortal. Per això, l'ànima va lligada a un sentit de transcendència a totes les cultures conegudes ja que tenen la creença de què pot existir independent del cos. A moltes cultures contemporànies de tradició oral, es diu que els éssers humans tenen diverses ànimes (de vegades, fins a set) localitzades a diferents parts del cos, cadascuna amb diferents funcions. Així, la malaltia és descrita sovint com la pèrdua de l'ànima, el que pot passar, per exemple, quan les bruixes roben l'ànima o els esperits del mal la segresten.

[edita] Plató

Plató creia que l'ànima era l'essència autèntica de l'ésser humà. Va ser un dels pares del dualisme i de l'idealisme en filosofia. L'ànima pertanyia al món de les idees, intel·ligible, etern i perfecte i s'encarnava en diversos cossos, recordant només en part el món del qual provenia però enyorant-lo. Per això impulsa la persona al coneixement i a la virtut, per allunyar-se de la matèria corruptible i poder ser alliberada del cos (doctrina que influencià la concepció cristiana de l'ànima).

L'ànima es divideix en tres parts, que es corresponen amb les tres classes socials dominants: una racional, una concupiscible i una irascible, fet que explica que la persona no sempre obri bé.

[edita] Aristòtil

Per a Aristòtil l'ànima és un principi vital que actua com a forma per a l'ésser humà, oposant-se a la matèria que seria el cos (teoria de l'hilemorfisme). També seria la realització màxima o acte de la persona, ja que el permet elevar-se i pensar. No creu, però, que l'ànima sobrevisqui al cos (semblant al que proposava Epicur, que creia que l'ànima estava formada per àtoms igual que qualsevol altra cosa)

[edita] Estoicisme

Els estoics pensaven que l'ànima s'insuflava en el cos (d'aquí les nombroses traduccions d'ànima com a sinònim de pneuma o aire) i que hi havia una ànima per a cada cosa, fins i tot per a diferents estadis d'un mateix ésser (així l'ànima de l'infant és diferent de la del adult). A partir d'aquests pensadors, s'assimila freqüentment l'ànima a esperit

[edita] Cristianisme

El cristianisme va afirmar que l'ànima era un do de Déu particular per als homes, fets a imatge i semblança seva. Cada ànima és individual. Els éssers humans ja en formar-se al ventre matern tenen ànima, per això l'església condemna l'avortament: és matar una persona amb una ànima que no pertany la persona sinó que és un regal que cal cuidar temporalment.

L'ànima, quan el cos mor, és jutjada per les obres de la persona i segons si se salva o es condemna, va al Paradís (on gaudeix de la contemplació eterna del Creador) o a l'Infern.

Les ànimes són les que permetran la resurrecció final dels cossos, quan s'acabi el temps d'aquest món. El pecat embruta l'ànima i l'apropa a la condemnació. La religió és una via perquè l'ànima es comuniqui amb Déu mitjançant els sagraments o la pregària i pugui transcendir el cos.

[edita] Descartes

Descartes assimila l'ànima a la ment, res cogitans, oposant-la al cos, que forma part de la res extensa com qualsevol altra entitat del món. L'ànima ha estat creada per Déu, res infinita.

L'ànima és també garantia d'existència, car si sé que penso, és perquè existeixo (la famosa màxima Cogito ergo sum). Per tant l'existència està lligada a l'autoconsciència, tota la resta es pot dubtar.

[edita] Budisme

El budisme ensenya que totes les coses estan en un constant estat de canvi: tot està canviant, i no hi ha un estat permanent per si mateix.^[5][6] Això s'aplica tant als éssers humans com a qualsevol altra cosa existent a l'univers. Per tant, un ésser humà no té un estat permanent.^[7][8] D'acord amb aquesta doctrina anatta (Pali; sànscrit: anātman), les paraules "jo" o "meu" no es refereixen a qualsevol cosa fixa. Són simplement termes acordats, de conveniència, que ens permeten fer referència a una entitat sempre canviant.^[9]

La doctrina anatta no és una mena de materialisme. El budisme no nega l'existència de les entitats immaterials, i tradicionalment distingeix els estats físics dels estats mentals.^[10] Per tant, la traducció convencional d'anatta com a "no-ànima" [24] pot generar confusió.^[11] Si la paraula "ànima" es refereix simplement a un component immaterial en els éssers vius que poden continuar existint després de la mort, llavors el budisme no nega l'existència de l'ànima.^[12] En canvi, el budisme nega l'existència d'una entitat permanent que es manté constant. Així com el cos canvia a cada moment, així mateix els pensaments van i vénen. Quan el cos mor, els processos mentals incorporals segueixen existint i reneixen en un nou cos.^[12] Donat que els processos mentals estan en constant evolució, l'ésser que reneix no és ni totalment diferent, ni exactament el mateix ésser que va morir.^[13] Tanmateix, el nou ésser és continu amb el que va morir.

[edita] Psicologia

La psicologia moderna parla de psique o de ment en comptes d'ànima i la considera com un receptacle d'emocions i vivències, així com la font de la voluntat d'actuar.

[edita] Ciència moderna

La ciència moderna rebutja el concepte d'ànima perquè no és demostrable empíricament i parla de cervell i d'activitats que es relacionen amb ell. L'ànima, doncs, passa a l'àmbit de la creença o de la fe. També es considera un sinonim poètic de ment.

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

• Our Real Identity: The Science of the Soul Summary from a lecture at the London School of Economics by H.G. Bhuta Bhavana dasa, a Hindu brahmin
• Stanford Encyclopedia of Philosophy entry on Ancient Theories of the Soul
• The soul in Judaism at Chabad.org
• The Old Testament Concept of the Soul by Heinrich J. Vogel (Christian)
• Body, Soul and Spirit Article in the Journal of Biblical Accuracy (Christian)
• The Science of the Soul