Tomàs d'Aquino

De Viquipèdia

Sant Tomàs d'Aquino
St. Tomàs a l'Altar Demidoff de Carlo Crivelli
confessor, doctor de l'Església (1567), Doctor Angelicus
Nom secular	Tommasso d'Aquino, Thomas Aquinas
Naixement	28 de gener? de 1225 (data tradicional, però insegura), Roccasecca (Laci, Itàlia)
Mort	7 de març de 1274, Abadia de Fossanova (Itàlia)
Enterrament	església dels Jacobins de Tolosa de Llenguadoc (França), des de 1369; un braç a Santa Maria sopra Minerva (Roma)
Venerat en	Església Catòlica Romana
Canonització	18 de juliol de 1323, Avinyó per Joan XXII
Santuaris principals	Jacobins de Tolosa
Festivitat	28 de gener (abans, també el 7 de gener, festivitat de la traslació del cos)
Fets destacables	teòleg i filòsof, figura clau de l'escolàstica
Orde	dominicans
Iconografia	hàbit dominicà; sol al pit o al costat; volum de la Summa theologica a la mà; edifici d'església a les mans
Patronatge	estudiants; institucions d'ensenyament: universitats, instituts d'ensenyament secundari; teologia

Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 - Fossanova, 7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques.

Hi ha hagut pocs estudis de Sant Tomàs d'Aquino com a personatge històric, en part per l'interès de l'Església de presentar-lo com a personatge atemporal. Se sap que estudià amb Albert Magne, i que aquest influí notablement el seu pensament. Tomàs d'Aquino ensenyà a Roma, Bolònia i Nàpols.

Tomàs d'Aquino rebé també influències destacables de Plató (tot i que volia mostrar més aviat un aristotelisme, hi ha una petja platònica en el seu pensament), Agustí d'Hipona, i també Averrois i Maimònides, que prenia com a autoritats. Respecte aquest punt, s'observen moltes similituds entre la Guia de perplexos de Maimònides, i la Summa contra gentiles, de Sant Tomàs, en la necessitat d'imposar un cert ordre davant dels desorientats.

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, on feu diversos comentaris a la filosofia d'Aristòtil, la Summa contra gentiles, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia, un opuscle.

Taula de continguts 1 Doctrina filosòfica 1.1 Epistemologia 1.2 Filosofia de la natura 1.3 Metafísica 1.4 Teologia 1.5 Moral 2 Enllaços externs

[edita] Doctrina filosòfica

[edita] Epistemologia

A Tomàs d'Aquino li interessa la separació entre filosofia i teologia; són dues ciències diferents, fins i tot quan s'ocupen del mateix subjecte. Ara bé, no s'arriben a contradir, ja que ambdues cerquen la mateixa veritat, i per tant, no poden ser incompatibles: on no arriba una (perquè no li pertoca, no per una deficiència en el seu saber), arriba l'atra. La teologia s'ha de fonamentar en la Revelació divina, mentre que la filosofia ha de fer-ho en la llum de la raó, però aquesta ha de consistir en elucidació i prolongació de la fe, i no trencar amb ella.

St. Tomàs, per Fra Angelico

Pintura de Benozzo Gozzoli, 1470 ca., amb el sant entre Aristòtil i Plató, triomfant sobre Averrois (París, Louvre)

El triomf de Sant Tomàs d'Aquino, de Francisco Zurbarán (Sevilla, Museo de Bellas Artes)]]

Al·legoria del sant a un volum de Disputationes theologicae; gravat del s. XVII

Accepta la divisió del coneixement humà en dues parts: una part sensible, que l'home comparteix amb els animals, i una part intel·lectual, que és pròpia tan sols de l'home. La part sensible del coneixement és descrita com l'acció mitjançant la qual l'ésser de l'objecte s'imposa al subjecte que coneix. El coneixement sensible copsa la particularitat de les coses, i la comunica a l'enteniment. Per tant, els sentits poden ser externs (els cinc sentits humans), o també interns (el sentit comú, la memòria i la imaginació).

Pel que fa a la seva explicació del coneixement intel·lectual, Tomàs d'Aquino parla de de diversos temes. Pel que fa al problema dels universals, adopta una postura realista, defensant que els universals existeixen in re (en la cosa), ante rem (en la ment de Déu), i post rem (en la ment humana, per abstracció). Assimila, així, un cert platonisme i aristotelisme en un realisme moderat.

Tomàs d'Aquino estableix també una divisió entre tres tipus d'enteniment intel·lectual:

• Enteniment diví, el propi de la ment de Déu.
• Enteniment angèlic, que consolida l'intel·lecte diví davant de l'humà. Més endavant, Francisco Suárez també elaborarà un tractat sobre la figura dels àngels.
• Enteniment humà, que tracta des d'un punt de vista aristotèlic. En no ésser material, només pot moure's en l'immaterial, i percebre les Formes. Elabora una distinció entre intel·lecte agent i intel·lecte pacient, però afirma que no són més que dos aspectes del mateix tipus d'intel·lecte.

El judici en la ment es té com una operació mental que combina dos conceptes o idees relacionades entre sí, afirmant-se o negant-se. En el judici, la veritat es dóna si s'expressa el que debó és el subjecte. En un sentit més general, afirma que la veritat és adequatio rem et intellectus, adequatio intellectum et rei, l'adequació entre la cosa i l'intel·lecte.

Delimita també unes determinades normes de demostració i principis per a l'argumentació: el principi de no contradicció (el més important, i el més característic del tomisme), el de la raó suficient i el de causalitat. Els principis traspassen la barrera del subjecte, de forma que s'estableixen com a veritables principis ontològics, en la línia que busca Tomàs d'Aquino de fer correspondre l'ontologia i l'epistemologia.

Castell de Monte San Giovanni Campano, on el sant va ser tancat per la seva família

Nau dels Jacobins de Tolosa, on hi ha la tomba del sant

Urna amb les restes del sant als Jacobins de Tolosa

Reliquiari amb el polze dret de Sant Tomàs, a Sant'Eustorgio de Milà (s. XVII)

[edita] Filosofia de la natura

Tomàs d'Aquino planteja una jerarquia de l'univers cap a un fi, seguint un criteri finalista propi de la concepció teleològica aristotèlica. Intenta plantejar-ho com un desenvolupament de la natura vers una forma perfecta.

Estableix també una divisió del món en món inorgànic, món orgànic i món anímic.

[edita] Metafísica

Tomàs d'Aquino estableix una distinció molt important entre essència i existència. Aquesta distinció suposa el canvi de mentalitat més destacable que sorgeix amb el cristianisme en filosofia, com a confirmació del pas entre la filosofia antiga, on tot el que succeïa al cosmos era necessari, cap a la mentalitat judeo-cristiana, on el món és bàsicament contingent (és com és, però podria haver estat d'una altra manera).

Així, Sant Tomàs precisa que en els éssers contingents, l'existència no és exigència de la seva essència: és, però podria no haver estat, mentre que en l' ésser diví, l'existència és exigència de la seva essència (acceptant així bàsicament la teoria d'Al-Farabi).

L'ens és el singular que posseeix l'ésser, i té, per tant, essència i existència (reuneix el que és i el fet d'existir). També és el que és susceptible de coneixement.

Distingeix també entre substància i accident, seguint la terminologia d'Aristòtil. Substància és allò al qual correspon no existir en un altre. Sempre està en potència respecte l'acte d'ésser. L' accident és allò que existeix en un altre, i no és per ell mateix. Existeix una substància primera, que seria l'individu, i una substància segona, que seria pròpiament l'essència.

L'obra de Tomàs d'Aquino (i de tot el moviment tomista) és especialment important perquè, en comentar aquestes divisions, ha marcat tota la interpretació filosòfica posterior de l'obra d'Aristòtil, i la manera com s'entén fins i tot avui en dia.

Temptació de Sant Tomàs per Diego Velázquez, 1632 (Museu Diocesà d'Oriola)

Fresc d'Osvaldo Bignami (1909) a Sta. Maria del Carmine de Milà

Escultura eslovaca del segle XVII.

Escultura del s. XIX (Milà, San Carlo al Corso)

[edita] Teologia

La definició que Tomàs d'Aquino fa de Déu és una assimilació del motor immòbil d'Aristòtil a la idea de Déu Creador i Provident. Defensa també una creació del món ex nihilo, del no-res, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l'acte de la creació.

Tomàs d'Aquino considera que la Teologia és l'últim dels sabers humans, ja que pressuposa els altres coneixements, ratificant, així, la noció de Filosofia Primera d'Aristòtil. Des d'un punt de vista teològic, Sant Tomàs creu que Déu és Un, en essència, però una Trinitat en les persones divines.

Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d'indubtabilitat dels seus raonaments.

Es tracta de les conegudes cinc proves de l'existència de Déu, que són descrites breument a continuació:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.
2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, així que cal una primera causa eficient: Déu.
3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

Aquestes cinc vies per a l'existència de Déu ha generat molt debat entre els acadèmics. Un primer punt de discussió és el fet que Sant Tomàs no es refereixi explícitament a Déu, sinó que demostra cada una de les propietats que li interessen, i afegeix et hoc dicimus Deum ("i a això l'anomenem Déu"). Es tracta d'una postura fideista o purament racional? Pel que fa a l'anàlisi hermenèutic, cal destacar que en les cinc vies es fan servir moltes termes aristotèlics (especialment en les dues primeres). El quart argument suposa una acceptació implícita dels arguments sobre la perfecció d'Agustí d'Hipona i d'Anselm de Canterbury, en una línia d'influència més platònica.

[edita] Moral

Tomàs d'Aquino se centra més en la filosofia d'Aristòtil que en l'Evangeli, i en general, més en la doctrina dels antics que en els ensenyaments de les Escriptures. A continuació, es troba un breu resum de les seves creences més notables en cada camp.

• La Llei. La considera la manifestació d'algun Bé. No crea el Bé, però el fa experimentar. El fi que cal perseguir és el Bé, que és la Felicitat.
• Les virtuts teologals. Afegeix Fe, Esperança i Caritat, les virtuts teologals, a les ja descrites per Aristòtil. La Gràcia la considera un do atorgat per Déu, que és necessari a l'home per poder assolir la Virtut.
• El Mal és un defecte o privació, producte de la llibertat de l'home. Déu permet el mal per no negar la llibertat de l'home. Per tant, del Mal hom pot arribar al Bé.
• Vida moral. La finalitat és la felicitat. Distingeix entre la felicitat objectiva: el Bé Suprem, Déu, a què l'home s'ha d'atansar, i la felicitat subjectiva, que és la participació del summe Bé.
• Moral econòmica. L'economia ha d'estar relacionada amb la virtut de la Justícia, i ha d'estar feta per al servei de la moral.
  • Pel que fa a la propietat privada, considera que no procedeix del dret natural, tot i que no s'hi oposa. En tot cas, es tracta d'una funció, i no d'un dret absolut.
  • En el cas dels beneficis comercials, els considera lícits sempre que siguin justos. El diner ha de ser improductiu, i ha de ser servir tan sols per pagar coses. Així, considera ilícits els interessos que pretenen cobrar els usurers.
• Política. Creu que l'home està dotat d'una sociabilitat natural en la vida, material i espiritual, i que aquesta és el fonament de la societat civil. L'autoritat ordena els diversos components de la societat (individu, família, municipi) en una unitat superior, que és l'Estat. Es donen formes de govern justes i també altres de dolentes: tirania, oligarquia, demagògia. La llei política ha de ser: eterna, doncs ha d'estar basada en Déu, i ser fonament del dret, natural, en pertànyer a la moral de l'home, i positiva, com a llei civil.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tomàs d'Aquino

• Tomàs d'Aquino a FiloXarxa.
• (anglès) Entrada de Sant Tomàs a la Stanford Encyclopedia of Philosophy.
• (anglès) El llegat de Sant Tomàs en moral, política, i filosofia legal, anàlisi accessible també des de la Stanford Encyclopedia.
• (anglès) Anàlisi del tomisme, al Jacques Maritain Center (Universitat de Notre Dame).
• (castellà) Corpus Thomisticum, recull de textos i material per a l'estudi de Tomàs d'Aquino.
• (anglès) Obres de Sant Tomàs al projecte Gutenberg.
• (anglès) Tomàs d'Aquino a l'Enciclopèdia Catòlica.