Abu-Hàmid al-Ghazalí

Abu-Hàmid al-Ghazalí

Filosofia islàmica (Pèrsia)
Naixement:	1058
Mort:	19 de desembre del 1111
Escola/tradició filosòfica:	xafiisme
Influí a:	Tomàs d'Aquino, Abdul-Qader Bedil, René Descartes, Maimònides, Ramón Martí, Fakhruddin Razi, Shah Waliullah.
Vegeu el Portal:Filosofia

Abu-Hàmid al-Ghazalí, conegut també amb el nom catalanitzat d'Algatzell i, entre els musulmans, com l'Imam al-Ghazalí o Hújjat-al-Islam, (en persa محمد غزالی; en àrab ابو حامد محمد بن محمد الغزالي الشافعي الطوسي حجة الإسلام, Abū Ḥāmid Muḥammad ibn Muḥammad al-Ḡazālī ax-Xāfiʿī aṭ-Ṭūsī Ḥujjat al-Islām; en llatí Algazelus o Algazel) (Tus, Coràsmia, 1058 - 1111) fou un teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí considerat un dels pensadors més importants del món islàmic. Eixit de l'escola xafiïta, els seus treballs van permetre per primer cop que el sunnisme acceptés el sufisme com a ortodox. Se li deu igualment la introducció de la lògica i la sil·logística aristotèlica en la jurisprudència i la teologia islàmiques.

Biografia

Va créixer en una família sunnita de tradició intel·lectual i, com a conseqüència, tant ell com el seu germà Àhmad des de petits es van dedicar estudiar. Es va formar a les ciutats veïnes de Ghazala –d'aquí el seu sobrenom (Ghazalí)–, Gorgan i Nishapur (que en aquell temps, era un dels centres intel·lectuals més importants del món islàmic), seguint la tradició islàmica: estudi de l'Alcorà, de la tradició o hadits, de comentaris, del dret islàmic i de la xaria, i encara de ciències auxiliars com la gramàtica i lexicografia.

Va tenir, a més, l'oportunitat d'estudiar amb el teòleg més prestigiós de l'època, Imam al-Haramayní, i es convertí en el seu deixeble. L'any 1085, en morir el seu mestre, va entrar sota la protecció de Nizam al-Mulk, visir del soldà de Seljuk i fundador de la universitat de Bagdad (la madrassa Nizàmiyya). Nizam al-Mulk ja tenia coneixement de la ja molt bona reputació d'Al-Ghazalí com a erudit. El 1091 el va nomenar professor de la madrassa de Bagdad, on Al-Ghazalí va ensenyar fins l'any 1096. La seva fama s'estengué i el seu mestratge va atreure centenars d'erudits que assistien a les seves lliçons magistrals.

L'any 1095 una crisi espiritual portà Al-Ghazalí a abandonar el seu càrrec de rector i deixar també la seva família per poder dedicar-se completament a la recerca de la veritat. Va patir una profunda crisi personal i es convertí en un asceta errant, un dervix, que freqüentava els cercles sufís. Va emprendre un llarg viatge espiritual de deu anys i va estar a Damasc, Jerusalem, Hebron, Alexandria, el Caire, Medina i la Meca, abans de tornar a Bagdad. Es consagrà a les pràctiques espirituals pròpies de la via sufí, i va estar un temps retirat amb els místics sufí a Tus.

Superada aquesta crisi retornà al seu país natal on, a través de diverses obres, exposà la seva nova comprensió religiosa. Va ensenyar durant quatre anys a l'escola Nezamiyeh de Nishapur, però posteriorment va rebutjar la tasca docent, tot i que el soldà seljúcida Sanya li va proposar ser-ne el director. Finalment es va retirar definitivament a Tus, on va morir el 19 de desembre de l'any 1111.

Obra

L'obra d'Al-Ghazalí va donar a l'islam un impuls durador vers l'essencialisme, soscavant la tradició racionalista que existia anteriorment i mostrant l'íntima compenetració entre les pràctiques exteriors de la comunitat en general i la ascesi unitiva dels místics sufís; el seu paper espiritual en l'islam ha estat comparat amb el de Sant Agustí dins el cristianisme i, de fet, va compondre unes Confessions com aquest darrer, titulades El qui deslliura de l'error (al-Munqīd min al-dalāl).

Al-Ghazalí fou un autor molt prolífic i la seva obra és molt nombrosa; ha estat calculada entre els 130 i, segons altres, els 70 títols, pràcticament tots sobre filosofia i religió. Les obres més destacades són:

• Al-Basit, sobre la doctrina xafiïta.

• Tahāfut al-falāsifa (La incoherència dels filòsofs, en llatí Destructio philosophorum), en què exposa la seva crisi d'escepticisme i ataca aferrissadament als filòsofs en general i Avicenna en particular. Aquesta obra provocà una rèplica d'Averrois, línia per línia, en la seva obra Tahāfut al-tahāfut (La destrucció de la destrucció o L'ensorrament de l'ensorrament, en llatí Destructio destructionum).

• Mustazhari, on refuta els esotèrics o batinies.

• Maqāsid al-falāsifa (Les intencions dels filòsofs). El propòsit inicial d'Algatzell era dividir aquesta obra en tres parts: en la primera féu una exposició de les teories i tesis dels filòsofs, en la segona es proposà escriure una crítica de les tesis dels filòsofs contràries a l'islam (aquesta segona part es convertí en l'obra independent Tahāfut al-falāsifa) i, finalment, en la tercera part volia exposar la seva pròpia filosofia dins del marc de la religió islàmica (aquesta última part no se sap si finalment es va redactar, perquè no es té cap constància de la seva existència). D'aquesta obra Ramon Llull en féu una versió en àrab, llatí i català, amb el títol de Lògica del Gatzel o Lògica en rims. A l'Escola de traductors de Toledo, abans del 1185, Domingo Gundisalvo també n'havia fet una traducció al llatí.

• Ihyā' 'ulūm al-dūn (Revivificació de les ciències de la religió), una apologia mística que data de la seva època contemplativa i que constitueix la seva obra principal. Hi presenta la seva nova concepció de la religió, on s'integren elements provinents de tres fonts considerades fins aleshores com a contradictòries: la tradició musulmana, l'intel·lectualisme de la filosofia grega i el misticisme sufí. L'obra està dividida en quatre parts. La primera tracta de qüestions generals sobre els preceptes i formes pròpies dels ritus i les cerimònies religioses islàmiques. La segona parla de temes que es podrien anomenar de "bona educació" o "bon comportament". En la cosmovisió islàmica, de manera que en la jueva, aquestes normes són en majoria determinades pels preceptes religiosos, com per exemple: com s'ha de beure i menjar, com s'ha de viure el matrimoni], etc. La tercera part tracta de tot el que fa malbé les persones o els resulta negatiu. La quarta part tracta de les virtuts i estats que porten vers la via de la santedat: pobresa, paciència, agraïment, amor, etc. La va escriure en àrab i després ell mateix va resumir i traduir al persa amb el títol de Kimiya-ye-Sa'dat (L'alquímia de la felicitat).

• al-Munqīd min al-dalāl (El qui deslliura de l'error), autobiografia en forma d'epístola en la qual exposa el procés interior i intel·lectual pel qual passà fins a obtenir la certesa que havia arribat a conèixer la Veritat. En la traducció castellana, el professor E. Tornero la titulà Confesiones (vegeu la bibliografia).

• Mixqāt al-anwār (El nínxol de les llums), obra de teoria sufí.

Altres contribucions

Atomisme

Ghazalí va fundar l'escola aixarita d'atomisme. Sostenia que els àtoms són les úniques coses materials perpètues que existeixen, i que totes les altres coses del món són "accidentals", és a dir, efímeres. Res d'efímer no pot ser la causa d'una altra cosa, tret de la percepció, ja que existeix durant un moment. Els esdeveniments contingents no estan subjectes a causes físiques naturals, sinó que són el resultat directe de la intervenció constant de Déu, sense la qual res no podria tenir lloc. Així doncs, la natura depèn totalment de Déu, en consistència amb altres idees islàmiques aixarites sobre la causació o la manca de causació.

Bibliografia

• al-Ghazalí, Abu-Hàmid. Confesiones: El salvador del error. Madrid: Alianza, 1989. ISBN 8420603899. 
• Asín Palacios, Miguel. La espiritualidad de Algazel y su sentido cristiano (en castellà). Madrid: [s.e.], 1934-1941. 
• Cruz Hernández, M. Historia del pensamiento en el mundo islámico. Vol. I (Desde los orígenes hasta el siglo XII) (en castellà), 1981. 
• Rubió i Balaguer, Jordi. La Lògica del Gazzali : Posada en rims per en Ramon Llull. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1914. 
• Smith, Margaret. al-Ghazālī, the mystic; a study of the life and personality of Abū Ḥāmid Muḥammad -Ṭūsī al-Ghazālī (en anglès). Londres: Luzac & co., 1944. 
• Wensinck, Arent Jan. La pensée de Ghazzali (en francès). París: A. Maisonneuve, 1940. 

Enllaços externs

• Al-Ghazali per Frank Griffel dins de la Stanford Encyclopedia of Philosophy. [Consulta: 7 de febrer de 2011]
• Pàgina web d'al-Ghazalí