Ràbita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La ràbita de Monastir, a Tunísia

Una ràbita o ribat (de l'àrab رباط ribāʈ, 'fonda', 'hostal') era, en els primers temps de la conquesta musulmana del Magrib, un indret fortificat (un recinte fortificat o un bastió a la costa destinat a protegir l'àrea i descoratjar als enemics d'atacar per mar) edificat als confins de les zones frontereres que servia per a protegir les rutes comercials però també per a difondre l'islam. De mica en mica, a més de funcionar com a allotjaments per als viatgers, aquests fortins es van convertir en refugis per als místics dedicats a l'oració i a l'estudi, però també dels monjos guerrers. En aquest sentit, són potser a l'origen dels primers corrents del sufisme. La paraula avui dia apareix com a ràbida, ràpita, ràpida o ràvita. Encara que a vegades se'ls hi a dit ribat, aquest es pròpiament un monestir ocupat per guerrers de la gihad mentre els defensors de les ràbites eren voluntaris que es rellevaven periòdicament però portaven una vida ascètica.

A l'Àfrica del Nord, el morabit o marabut, terme que designa indistintament els sants, els caps de tribu i els guaridors populars, és 'aquell qui viu en una ràbita'.

A l'Àndalus, amb els almoràvits, les ràbites van prendre molta importància com a punts de defensa territorial. A Catalunya, d'acord amb la toponímia, hi havia «ràpites» al Penedès, al Camp de Tarragona, al delta de l'Ebre, al Priorat i a tocar de Balaguer.

Les restes de la ràbita més ben conservada són situades a la Ràpita (la Noguera). Tot i no ésser tan espectaculars com les trobades al nord d'Àfrica o bé com les descobertes a Guardamar (País Valencià), hi ha una torre de planta rectangular, datada al segle IX i feta amb grans carreus col·locats al llarg i de través. En la base dels murs, té una sabata lleugerament esglaonada, formada per tres filades.[1]

Potser la més coneguda de les rabites fou la del cap de Gata; a la part atlàntica de l'estret de Gibraltar destacava la d'al-Tawba (la Penitència) situada prop de Huelva a la boca del riu Tinto, on avui dia hi ha el Monestir de la Rábida. Als Països Catalans el nom s'ha conservat en Sant Carles de la Ràpita.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 217.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ràbita
  • I. Torres Balbás, Rábitas hispano-musulmanes, Al-Andalus, XIII/2, 1948 (castellà)