Dinastia almoràvit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
المرابطون (ar)
Al-Murabitun

Almoràvits

Imperi

Blank.png
Blank.png
1040 – 1147 Bandera
Bandera

de}}}

Bandera

Ubicació de
Màxima expansió del domini almoràvit
Capital Aghmat (1040-1062) Marràqueix (1062-1147) Còrdova
Idioma oficial Àrab
Altres idiomes Berber (predominant)
Àrab andalusí
Mossàrab hispànic
Mossàrab africà
Hebreu
Religió Malikisme sunnita (oficial)
Sufisme
Judaisme
Cristianisme mossàrab
Forma de govern Emirat
Emir
 • 1040-1059 Abdallah ibn Yasin
 • 1146–1147 Ishaq ibn Ali
Període històric Edat mitjana
 • Establiment 1040
 • Dissolució 1147
Moneda Dinar i maravedí

Els almoràvits (en àrab المرابطون, al-murābiṭūn, en singular المرابط, al-murābiṭ) foren un poble del nord d'Àfrica nòmades berbers del Sàhara que al segle XI fundaren la quarta dinastia del Marroc.

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens, expansió i religió[modifica | modifica el codi]

Al segle XI els lamtuna exercien la supremacia entre els berbers; vers el 1034 Yahya ibn Ibrahim cap dels gudala del Sahàra occidental, emparentat als lamtuna (de Mauritània) encara que a vegades enfrontats, va enviar a un jurista de la tribu anomenat Jawhar ibn Sakkun a fer la peregrinació a la Meca vers 1040. Quan feia el viatge de tornada va anar a Kairuan on es va entrevistar amb el prestigiós alfaquí Abu-Imran al-Fassí per islamitzar el seu poble, que el va remetre a un mestre maliquita del Sus, Uggwag ibn Zalwi i aquesta va encarregar la tasca a un antic alumne seu, Abd-Al·lah ibn Yassín al-Ghazulí que va fundar un ribat on es va originar la secta dels almoràvits aconseguint el suport primer dels gudala i després dels lamtuna.

Mort Yahya, els lamtuna estaven dirigits per Yahya ibn Úmar al-Lamtuní i a la seva mort a la Batalla de Tabfarilla pel seu germà Abu-Bakr ibn Úmar al-Lamtuní. Els gudala es van separar dels almoràvits i es van retirar al sud. Cap al 1053, els almoràvits van començar a expandir les seves creences religioses a les tribus del Sàhara, després d'això van començar a expandir al seu poder primer a les tribus del voltant, després cap al Magrib on funden ciutats com Marràqueix el 1062, el 1075 conquereixen l'imperi de Ghana i el 1080 el regne de Tlemcen (l'actual Algèria).

Invasió d'al-Àndalus[modifica | modifica el codi]

Quan el 1085 Alfons VI de Castella (1040-1109) va conquerir Tulaytula, l'emir d'Isbiliya es va alarmar de tal manera que va decidir demanar ajuda als guerrers almoràvits, sobretot els de la tribu dels lamtunes. Es diu que el seu cap Yússuf ibn Taixfín, un dervix auster, anava vestit amb pell d'ovella i s'alimentava de dàtils i llet de cabra.

Yússuf va creuar l'estret de Gibraltar amb el seu exèrcit, derrotant els cristians a la batalla d'az-Zal·laqa el 23 d'octubre de 1086,[1] i es trobà amb una terra fèrtil i pròspera; també va observar el relaxament dels preceptes doctrinals de l'islam i la gran tolerància amb els jueus i cristians. Això, li va provocar la determinació d'apoderar-se d'aquests regnes, animat per la divisió entre les diferents taifes. Els almoràvits van anar conquerint les diferents taifes entre el 1090 i el 1116. Les van conquerir en el següent ordre: Màlaga i Granada (1090), Sevilla[2] i Almeria el (1091), Badajoz el (1094), València que en aquell moment era cristiana (1102), Albarrasí (1104), Alpont (1106), Saragossa (1110) i finalment Mallorca el 1116.

Decadència[modifica | modifica el codi]

Després d'aquestes ràpides conquestes els almoràvits van anar perdent terreny tan ràpidament com l'havien guanyat, amb la caiguda de Saragossa el 1118 i van ser derrotats contra el regne de Portugal el 1139 a la batalla d'Ourique. Uns anys més tard l'imperi almoràvit va quedar atrapat per l'extensió de la segona croada a la península Ibèrica, la revolta dels almohades a l'actual Marroc i la revolta de Xarq al-Àndalus.

La conquesta de Marràqueix per part dels almohades va suposar la desintegració de l'imperi almoràvit, encara que a les Balears van continuar governant els Banu Ghàniya fins al 1184 i van continuar lluitant contra els almohades a Tunísia fins al (1236).

Art almoràvit[modifica | modifica el codi]

Durant el regnat del Yússuf ibn Taixfín, les obres realitzades encara acusaren l'austeritat i desornamentació imposades per la seua fervor religiosa. Tot i això, aquest rigoror va decaure amb el seu fill Alí ibn Yússuf qui enlluernat pel refinat ambient cortesà de les taifes andalusines, patrocinà diverses empreses plenes dels més bells elements decoratius.

Tot i trobar-se el focus originari d'al-Àndalus, les construccions documentades es troben al nord d'Àfrica. Els edificis de caràcter religiós són els millor representats. A ells corresponen les mesquites de Tilimsen i d'Alger, les quals segueixen el model habitual de naus perpendiculars al mur de la qibla. Excepcionalment, com succeeix a la mesquita Qarawiyin de Fez, s'usen naus paralel·les a la qibla seguint el model de la mesquita de Damasc. En ambdós casos, les naus dels extrems es perllonguen formant les galeries que marquen el pati, de manera que aquest passa a tenir unes dimensions més reduïdes.

El suport preferit és el pilar en substitució de la columna. Adopten l'arc de ferradura i lobulat als que afegeixen arcs de ferradura apuntats, lobulats trebolats, mixtilinis i de llambrequins, formats aquests últims per xicotetes corbes, angles rectes i claus penjants. En relació al desenvolupament dels arcs apliquen des del salmer un motiu en "S", denominat serpentiforme, ja utilitzat anteriorment en el Palau de l'Aljaferia de Saraqusta. El sistema de cobertes preferit és a dos aigües, creant sostres de fusta a la mateixa volta que aconseguiren un gran desenvolupament en l'art mudèjar. Al mateix temps realitzaren belles cobertes cupulades. Unes, representades per la cúpula davant del mihrab de la mesquita de Tilimsen, seguiran el model cordovès d'arcs entrecreuats que deixen la clau lliure si bé, en aquest cas, arranquen de trompes angulars de muqarnes i usen uns plements d'estuc calat decorats amb exuberants motius florals. A partir d'aquesta obra, en què es documenta la introducció al Magrib de la muqarna o mocarab, apareix altre tipus de cúpula denominada de muqarnes, exemplificada per l'existent en la mesquita de Qarawiyin en Fez.

Les produccions artístiques continuaren vinculades a les tradicions anteriors. El taller de tèxtil d'Almeria arribà al seu complet clímax realitzant els anomenats attabi. Aquests teixits es caracteritzen per la utilització de tons més suaus amb tocs d'or formant grans cercles dobles, tangents o enllaçats, disposats en files, interior del qual es tanquen parelles d'animals. La semblança amb els teixits sicilians ha induït a confusió entre ambdós tallers. Un problema similar plantegen els ivoris, que contenen inscripcions impersonals que no acaben d'aclarir l'adscripció a un dels dos tallers. La ceràmica, per la seua part, continuà desenvolupant la tècnica de "corda seca parcial" o "total" depenent de què la decoració cobrira tota la superfície o part d'ella. Junt a aquesta, fan la seua aparició dos noves tècniques aplicades a la ceràmica no vidriada: l'esgrafiat i l'estampillat, que es generalitzarà en època almohade.

Llista d'emirs[modifica | modifica el codi]

governs duals[modifica | modifica el codi]

govern únic[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. anònim. La conquista de Al-Andalus (en castellà). Editorial CSIC, 2002, p. 108. ISBN 8400080653. 
  2. Blanco Freijeiro, Antonio; Morales Padrón, Francisco. Historia de Sevilla (en anglès). Universidad de Sevilla, 1992, p. 152. ISBN 847405818X. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia almoràvit