Regne de Galícia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regne de Galícia
Reino de Galiza (gallec)
Galliciense Regnum (llatí)
Spqrstone.jpg
409 – 1833 Flag of Galicia.svg
de}}} de}}}
Bandera Escut
Lema nacional: Hoc hic misterium fidei firmiter profitemur (Aquest és el misteri de la fe que professem fermament)
Ubicació de
Localització del Regne de Galícia vers el segle XI
Capital Santiago de Compostel·la (*)
Forma de govern Monarquia
Rei
 • 409-438 Hermeric I
 • 1813-1833 Ferran VII d'Espanya
Història
 • Establiment 409
 • Dissolució 1833
(*) Prèviament Lugo i Braga. Des del segle XVI la capital estigué en disputa.

Regne de Galícia foren dues entitats polítiques diferents que van radicar en el Nord-oest de la Península ibèrica. El més antic d’ells va ser creat pels sueus, poble de llengua germànica que va irrompre al Imperi Romà d’Occident el 406 i va constituir un Estat en la província romana de Gallaecia. Aquest regne va ser annexionat pels Visigots l’any 584.

Després de la caiguda de l’Estat Visigot, la invasió musulmana i la formació del Regne d’Astúries, es va crear un nou Regne de Galícia, en 910, al dividir-se el Regne Asturià a la mort d’Alfons III i pertocar-li Galícia al seu fill Ordoni. A partir d’aquest moment hi hagué èpoques en que Galícia gaudia d’un rei privatiu amb altres en que depenia del Rei de Lleó, malgrat que la noblesa gallega actuava sempre amb actitud independent. En 1128, la zona meridional, el Comtat de Portugal, es desvinculà de la Corona de Castella i per tant de la resta de Galícia. Malgrat que ja sense reis privatius, el Regne de Galícia continuà existint de manera formal fins a 1833.

Territori i concepte[modifica | modifica el codi]

Per destacats autors coetanis a la fi de la dominació romana, i et vaig aconseguir transformació experimentada per Galícia, que passa de província romana a regne de máns dels sueus, es coneix l'extensió territorial d'una Galícia, que proporcions molt majors a les actuals, els límits de les quals permacen practicamente intactes fins i tot el segle XII, moment en el Portugal deixa de pertànyer a Galícia i Lleó deixa de ser-ho per a cobrar personalitat pròpia.

El territori de Galícia en aquesta època (segles IV-V d.C) apareix d'aquella relatada per nombrosos autors de l'època, així l'historiador i teólogo galaico-romà Paulo Orosio, al començament del segle V d.C en la seva obra Historiarum explica que Cantabri et Astures Gallaecie provinciae portio sunt[1], és a dir, Cántabros i Astures formen part de la província Galícia, idea que el cronista bracarense Hidacio reflecteix d'igual manera en la seva Cronicon a mitjan el segle V d.C, on denomina Campus Gallaeciae (Camps de Galícia) a la gran chaira coneguda avui com a Terra de Camps, en l'actual Castela i Lleó. Posteriors autors* com Sant Isidoro, en el segle VII continuan a fer hincapié en l'extensió de Galícia, ja sota el domini visigodo així en la seva obra Etymologiae matisa que "Asturia i Cantàbria, són regions situades a Galícia", regions parteixes sunt provinciarum (?) sicut in Gallicia; Cantàbria, Asturia[2].

Els autors posen en relleu a polisemia del concepte, per una part una Galícia àmplia, una província romana que incloïa el territori comprès entre Fisterra fins i tot l'actual La Rioja, on es trobaven galaicos, astures, cantabros, vacceos i altres pobles, i per una altra part a Galícia pròpiament dita, el territori que no sent ni astur ni cántabro estava habitat expressament pels galaicos, i que li donaria el nom la tot el nord-oest peninsular fins i tot el segle XII.

Amb l'arribada dels sueus des de Centroeuropa en l'any 411 d.C, Galícia deixa de ser una província romana (Gallaecia), per a convertir-se en un regne amb capital en Braga. Un regne que els suevos temptaran acréixer posar-ho sud a espensas de l'Imperi Romà, incorporant al seu domini i de manera permanent, bona part de la part de la província romana de Lusitania, arribant a fer-se temporalment amb la capital, Emerita Augusta (Mèrida),que finalment és abandonada.

Després de la batalla de Vogladum en l'any 507, els visigodos són expulsats de la Galia (agas de la Septimania) pels exercitos francs que liderava el rei Clovis I. Després del segle VI, el nom d'Espanya (Hispania) va a perdre el significat geogràfic que posseïa fins llavors, per a adquirir un d'índole política, el de designar el territori governat pels visigodos. Asi fins i tot, Galícia (Gallaecia) va a assumir de la mateix manera aquest concepte, el territori governat pols reis sueus. La Peninsula Ibèrica quedava repartida asi en dues entitats administratives, Hispania (Espanya) i Gallaecia (Galícia), mantendose durant de la mateix manera durant més de cinc segles.

Al començament del segle XII, l'àmplia Galícia comença la fragmentarse, decisivamente en l'any 1108 amb la independència de Portugal, i que acabarà per excloure a Lleó (amb Astúries i Extremadura) i la Castela de l'antiga demarcación gallega, tornandose en regnes propis en un lent procés de particularización. La finals del sécuo XII, Galícia, Lleó, Castela i Portugal ja són regnes diferents amb personalitat pròpia.

El Regne Sueu, 410-584[modifica | modifica el codi]

Regne sueu

El regne sueu de Galícia va existir entre els anys 410 i 584, i sembla que gaudí d'un govern relativament estable durant la major part del temps. L'historiador José António López Silva, traductor de les cròniques d'Hidaci, la font escrita més important per aquest període, opina que la part essencial de la cultura gallega es va establir en aquest període, al ser barrejades la cultura Gallega-Romana amb la sueva.

En un principi, a la Gallaecia, juntament al poble sueu, entraren el vàndals asdings, i hagueren de lluitar pel territori. Es va produir la victòria d'Hermeric dels sueus, sobre Gunderic dels vàndals, que van fugir cap a la Baetica, on s'havien establert els vàndals silings.

El nombre d'invasors sueus s'estima en menys de 30.000 persones, instal·lades principalment a les zones de Braga (Bracara Augusta), Porto, Lugo (Lucus Augusta) i Astorga (Asturica Augusta). La ciutat de Braga es va convertir en la capital, ja que fins al moment ho havia segut de la província romana de Gallaecia, regió que s'estenia fins al riu Duero i Àvila.

El 438 Hermeric ratificà la pau amb els Galaics i abdicà en favor del seu fill Requila.

El 448 Requila va morir, deixant un estat en expansió al seu fill Requiari que va imposar la seva fe catòlica a la població sueva. El 456 Requiari va morir, i aparegueren alguns candidats al tron, agrupats en dues faccions. Es produeix una divisió marcada pel riu Minius (Miño), probablement com a conseqüència de l'enfrontament entre les dues tribus, Quades i Marcomans, que constituïen la nació sueva de la península ibèrica.

Es van produir xocs ocasionals amb el visigots, que havien arribat a la península ibèrica el 416 i dominaven la major part de ella, però el Regne Sueu de Galícia va mantenir la seva independència fins al 584, quan el rei Leovigild, amb el pretext del conflictes succesoris, va envair el regne sueu i els derrotà. Andeca, últim rei sueu, fou forçat a exiliar-se fins que s'entregà el 585. Amb el seu lliurament, el regne sueu va ser absorbit pel regne visigòtic.

Per una història més detallada vegeu: Regne dels sueus

Reis sueus de Galícia[modifica | modifica el codi]

divisió del regne en dues parts
conquesta visigoda el 585

La Gallaecia visigòtica[modifica | modifica el codi]

En l'any 585, Leovigild, rei visigot d'Hispània i Septimània, aconsegueix rematar amb la independència política que els reis sueus havien mantingut en Galícia des de l'any 409, derrotant a l'últim rei sueu, Andeca. D'aquesta manera, el territori de la cridada llavors Gallaecia, passa a formar part de l'òrbita de poder de Toledo, des d'on els monarques visigots exercien el seu poder després de ser expulsats de la Galia pols francs. El període de govern visigot en Galícia no va suposar cap canvi brusc en relació a èpoques passades, de manera que l'excepció de les dioceses situades en la Lusitania, les dioceses gallegues van seguir a desenvolupar la seva activitat amb notable normalidade, mantenint-se actives les dioceses de Braga, Porto, Tui, Iria, Britonia, Lugo, Ourense, Astorga, Coimbra, Lamego, Viseu i Idanha.

L'organització territorial heretada de segles anteriors no muda, i fins i tot les elites culturals, religioses així com aristocráticas van acceptar als nous monarques, que, si bé tenien la seva cort a Toledo, assumien el control polític de tres antics regnes; Hispania, Septimania i Gallaecia, de manera que en els concilios religiosos com el realitzat a Toledo en l'any 589 estaven presents episcoporum totius Hispaniae, Galliae et Gallaetiae[7] és a dir, bisbes de tota Hispania, Galia i Gallaecia, aquesta concepció tripartida es troba al llarg del govern visigot des de l'any 585, diferenciant mitjançant diverses fórmules les tres entitats visigotiques en els documents com; moris Spanie, Gallie, Gallecie[8] o Spaniae et Galliae vel Gallitiae[9] entre unes altres. Destaca en aquest context a figura de San Fructuoso, bisbe galaico d'ascendencia visigotique, famós per les nombroses fundacións dutes a terme per ell en tot l'occident peninsular, gairebé sempre en llocs amagats en les muntanyes i fins i tot illes, sobresaíndo la seva austeridade.

El cert és que les últimes dècades de la monarquia visigotique van ser de marcada decadència, degut en bona part a la reducció del comerç amb una important reducció de la circulació monetària, conseqüència directa de la imposició del poder musulmà a principis del segle VIII pel mediterrani sud. La Gallaecia es veurà afectada per les mateixes pautes. ÉS d'aquella quan San Fructuoso va denunciar un estat generalitzat de reculada cultural, pèrdua de la dinàmica de temps endarrere, i de seguida abrollou un cert grau de descontent en alt clero galaico. Així, en el X Concilio de Toledo, en l'any 656, Fructuoso, pertanyent a cercles de poder visigots va assumir el maluc metropolità de Braga, acontecendo això prèvia renúncia del seu titular Potamio, qui a més reconeixia explicitamente la crisi de la vida eclesiàstica. En la mateixa ocasió els allí reunits anul·laven el testament deixat pol bisbe Recimiro de Dumio, car en ell donaba les riqueses de la diocese-convent als pobres.

La crisi final visigotique remuntaria al regnat d'Égica. Aquest monarca va declarar hereu al seu fill Vítiza i ja en vida ho va associar al tron, en l'any 698, malgrat que la llei visigotique obligava a l'elecció d'un nou rei i no a la transmissió hereditària. Dita associació va consistir a lliurar-li el govern de la Gallaecia, exercint com rei amb capital en Tui. Vítiza va a ser rei de la Gallaecia si més no fins i tot la mort del seu pare, el que suposa una situació novidosa en aquesta etapa final i conflitiva de la monarquia visigotique, evidenciant l'activitat política que Galícia conservava cent anys després de la fi de la monarquia sueva. En l'any 702 amb la mort d'Égica, Vítiza assumeix també el govern d'Hispania, traslladant-ho a Toledo on governaria fins i tot l'any 710. Després de la seva mort, un sector aristocrático visigot va impedir la pujada al tron del seu fill Àquila II, imposant per la força a Roderic, el que va suposar un irresoluble conflicte civil entre els seus partidaris i els dels fills de Vítiza. Serà en l'any 711 quan els enemics de Roderic assoleixin que un exèrcit musulmà encreuament l'estret de Xibraltar i present batalla a Roderic en Guadalete, on aquest és derrotat, fita que marca la fi del govern visigot en Hispania, i que tindrà una transcendència històrica total per a les dues restants entitats polítiques: Gallaecia i Septimania.

En l'any 715 Abd al-Aziz ibn Musa pren per esposa a la viúva de Roderic, cridada Exilona titulada reginam Spanie[10], confirmant la continuïtat dinástica, transferida així lexitimamente al governador musulmà. Amb aquest fet els governants musulmans es van considerar politicamente continuadores de l'anterior estat i van assumir els atributs detinguts abans posar-los reis visigots de Toledo. D'aquesta manera, amb la conquesta de tota Spania pols musulmans, a l'altre costat de les seves fronteres, els emires cordovesos serien coneguts amb el títol de rex Spanie[11]. A partir donés estona comença una nova concepció geogràfica, car Espanya va a ser el nom amb el qual es designi al territori musulmà, i Galícia al territori cristià. Així l'historiador Al-Maqqari deixa clar l'extensió del domini musulmà al referir-se la conquesta de començaments del segle VIII:

No va quedar lloc sense dominar en Al-Andalus s'exceptuem el país de Galícia[12].

Regne de Galícia i Portugal[modifica | modifica el codi]

El regne de Galícia i de Portugal va ser format el 1065 després que el comtat de Portugal declarés la seva independència a la mort de Ferran I de Castella. El 1063, Ferran havia dividit el seu regne entre els seus fills, sent Galícia assignada a Garcia I.

El comte de Portugal, Nuno Mendes, va aprofitar-se de la tensió interna per la guerra civil entre els fills de Ferran, i finalment es va declarar independent. No obstant això, el 1071 el rei Garcia II el va derrotar i el va matar a la batalla de Pedroso, annexant el seu territori i agregant el títol del rei de Portugal els seus anteriors. El 1072, el seu germà Sanç II de Castella el va derrotar i hagué de fugir de Galícia.

Després de l'assassinat de Sanç II, Alfons VI de Lleó, el tercer germà, va empresonar Garcia per a la resta de la seva vida, proclamant-se rei de Galícia i de Portugal. A partir d'aquell moment Galícia fou part del Regne de Lleó, encara que tingué certes quotes de govern autònom.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Historia de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum, editeur Jacques-Paul Migne, Patrologia Latina.
  • Liber Sancti Jacobi "Codex Calixtinus", Santiago de Compostela, Xunta de Galicia , 07/2004.
  • Arredor da conformación do Reino de Galicia (711-910), Xosé Antonio López Teixeira, Editorial Toxosoutos, S.L. 02/2003.
  • Galicia, todo un reino, Colin Smith. Universidade de Santiago de Compostela, 1996.
  • Martiño de Dumio : a creación dun reino, Anselmo López Carreira, Edicions do Cumio, S.A. 08/1996.
  • Documentos medievales del reino de Galicia: Fernando II (1155-1188), ISBN 84-453-2818-2.
  • Alfonso III El Magno : último rey de Oviedo y primero de Galicia, Armando Cotarelo Valledor, Tres Cantos, Ediciones Istmo, S.A. 04/1992.
  • Gregory of Tours, History of the Franks, Tradución por L Thorpe (Penguin, 1974).
  • Historia compostelana, Emma Falque Rey. Ediciones Akal, S.A. 11/1994.
  • La sociedad gallega en la Alta Edad Media, Isla Frez, Amancio, C.S.I.C, 02/1992, ISBN 84-00-07215-4.
  • Britonia: Camiños novos, YOUNG, Simon (2001),Editorial Toxosoutos, S.L. 84-95622-58-0.
  • O reino de Galiza, Anselmo López Carreira, Edicións A Nosa Terra. Promocións Culturais Galegas S.A., 1998, ISBN 84-89976-43-0.
  • O cronicón de Hidacio : Bispo de Chaves, César Candelas Colodrón, Editorial Toxosoutos S.L., 02/2004.
  • Bosquejo histórico político y religioso del antiguo reino de Galicia, Jacobo Araujo. Seminario de Estudios Terra de Viveiro. ISBN 84-606-2244-4
  • O reino medieval de Galicia, Anselmo López Carreira, Edicións A Nosa Terra, Promocións Culturais Galegas, S.A., 2005, ISBN 84-96403-54-8.
  • Las Juntas del Reino de Galicia y la recuperación del voto en Cortes, FERNÁNDEZ VEGA, Compostellanum, XXV, n. 1-4 (1980).


Coord.: 42° 52′ 57″ N, 8° 32′ 28″ O / 42.8825,-8.54111111