Sueus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regne dels sueus (s. V-VI)
  •  Límits del Regne dels sueus
  •  Àrea amb canvi de domini
  •  Límits de les províncies romanes
La península Ibèrica cap al 560

Els sueus (suevi, Σοῆβοι o Σουῆβοι) són un dels pobles germànics, originaris de la mar Bàltica. El seu nom derivaria de swiban que vol dir "moviment irregular", pel costum dels sueus de traslladar-se d'un lloc a l'altre sense arribar a fixar poblacions estables; altres teories diuen que el nom era celta o eslau. És possible que el nom els fos aplicat perquè no eren purs germànics sinó barrejats amb eslaus i per això foren vistos com a diferents pels altres pobles germànics. Els romans els coneixien d'ençà almenys el 123 aC.

Escut d'armes de la ciutat de Coimbra del segle XV.[1] Segons una llegenda atribuïda a Bernardo de Brito,[2][3] el drac heràldic representaría l'emblema del rei sueu Hermeric, mentre que el lleó seria el del rei Ataces dels alans. Aquests símbols foren considerats per la comissió de la Catedral de Lugo, segons testimonia un document presentat el 15 de febrer de 1669 a la Junta del regne i recopilada el 1927 per l'historiador Pablo Pérez Costanti, a l'obra Notas Viejas Galicianas, editada per la Junta de Galicia,[4] durant el debat sobre els símbols del Regne de Galícia:
«  (...) de aquí tuvo principio y se originó borrar el Dragón verde y León rojo (armas de los Reyes suevos que al tiempo tenían en este Reyno su corte), y trasladar al dorado campo del escudo de sus armas, la Hostia, no dentro de vaso Sacramental oculta (...) »

Les notícies primitives d'aquest poble són confuses. Sembla que era el nom d'un conjunt de pobles germànics format per diferents tribus entre les quals els sèmnons, longobards i angles. Cèsar (finals del Segle I aC) els situava a la dreta del Rin, al país de Baden, quan el seu rei era Ariovist, assignant-los dos-cents mil combatents, xifra probablement exagerada (200.000 persones seria el nombre total d'integrants de la nació sueva), ja que Cèsar segurament pretenia augmentar la seva glòria per haver-los derrotat. Ariovist havia marxat a la Gàl·lia cap al 71 aC en ajut de la tribu gal·la dels sèquans (establerta al costat del Sena) en la seva guerra contra els eduins, i després es va establir al país, percebent tribut dels eduans, però exigint la cessió de terres als seus aliats sècuans; els dos pobles gals es van reconciliar, però van ser derrotats a la batalla de Magetobriga[5] pels sueus, per la qual cosa els gals van demanar ajuda a Roma, que va concedir la seva protecció als edus i altres tribus però es va abstenir d'intervenir militarment contra Ariovist per poder destinar les tropes a combatre contra els helvecis. Cèsar va derrotar a aquests darrers, i va acudir per combatre a Ariovist, al que va derrotar, i va expulsar als sueus més enllà del Rin. Una part dels sueus, que van formar les tribus dels vangions ("Els falsos"), els nèmets, i els tribocs (o tribocis o triboques), van quedar a l'esquerra del Rin (ocupant les terres de Worms, Spira i Estrasburg respectivament) i es van sotmetre a Roma, perdent al cap de dos segles el seu caràcter germànic al celtitzar-se i romanitzar-se.

Tàcit dóna noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'Imperi (segle I) i indica que van emigrar en dos grups: un que es va traslladar a Bohèmia i un altre a la regió de l'Elba (de fet entre l'Elba i l'Oder). Tàcit dóna a la Mar Bàltica el nom de Suebicum Mare (encara que també l'anomena com Oceanus Germanicus) la qual cosa fa pensar que ocupaven la costa bàltica des de l'Elba. Als pobles sueus en conjunt se'ls dóna la denominació de herminions o hermions (pel seu ancestre mitològic Irmí o Irminus). El seu país l'esmenta com a Suèvia (derivat després a Suàbia), vivint en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar.

Estrabó els situa entre el Rin i l'Elba, amb alguns grups havien arribat al nord de l'Elba (com els hermandurs i els longobards), i els qualifica com el poble germànic més important, indicant que els ubios van ser expulsats per ells (probablement per la tribu dels longobards sorgida dels sueus) de les seves terres entre el Rin i l'Elba i van haver d'assentar-se en territori romà. Es creu que els longobards, quades, hermundurs, semnons, cats i altres incloent els marcomans i els Nertereanes podien ser tribus esqueixades del tronc dels sueus. La capital dels sueus és fixada a la fortalesa de Buiaenum, a la selva herciniana.

Mentre que els sueus de Cèsar eren un grup relativament petit, els de Tàcit i Estrabó eren grups molt grans i segurament abraçaven més pobles dins el grup.

Segurament el rei marcomà Marobod o Marbod (Marobodus) va comptar amb l'aliança de diversos grups sueus en la seva lluita contra Roma. Cap a mitjans del segle primer després de Crist el rei sueu Bannuis, hostil a Roma, va ser enderrocat per les tribus orientals dels lugis (del grup que després va ser anomenat vàndal) aliades als hermundurs, que estaven en bones relacions amb Roma. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar una política hostil.

Claudi Ptolemeu considerava inclosos en els sueus als longobards, semnons i als angles de la regió de Magdeburg, esqueixats dels angles del Schleswig.

Quan els romans van conèixer millor Germània el nom de sueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom.

En temps de Domicià s'esmenta ja als sueus a la regió del Danubi, i Trajà va lluitar amb ells en la campanya de Dàcia, sense arribar a sotmetre'ls. Amb Marc Aureli els sueus tornen a ser citats, en ocasió de les lluites contra els marcomans. Aquestos sueus més moderns vivien a Suàbia i era un conjunt de pobles germànics que va agafar l'antic nom. Van ser aliats generalment dels alamans i dels burgundis. Un dels personatges més destacats fou Ricimer, que va tenir en les seves mans l'Imperi Romà occidental.

Durant el segle III el seu nom gairebé no és esmentat, i avançat el segle IV se'ls van unir una part dels quades, pertanyents a uns dels grups afins, que van reforçar al poble, i en l'any 406 es van unir als vàndals i alans i van penetrar en l'Imperi.

Els sueus van donar el seu nom a la regió alemanya de Suàbia.

Van migrar cap a la península Ibèrica, on el 409 es van assentar en un territori que compren les actuals Galícia, nord de Portugal, Província de Lleó i Astúries.

L'imperi Romà va tolerar aquesta invasió a canvi de tributs i aviat els sueus van formar un regne independent, amb les seves lleis i fins i tot la seva moneda.

El 449 els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueu Requiari.[6] i van atacar Turiaso (Tarassona), on es trobaven els foederatis amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac[7] i amb Requiari s'encaminaren contra Ilerda i Caesaraugusta,[8] sent derrotats a la batalla del riu Órbigo,[9] i Braga, la seva capial, saquejada. Va haver-hi diversos enfrontaments amb els visigots fins que finalment van ser derrotats el 584 i el regne fou eliminat i incorporat al Regne de Toledo.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Municipio de Coimbra, Armas, Bandeira e Brasão de Coimbra
  2. Universidad de Coimbra, Brasão da Cidade de Coimbra
  3. Lenda relatada originalmente por Frei Bernardo de Brito
  4. Pérez Costanti, Pablo. "La ofrenda del Reino de Galicia a la Catedral de Lugo". En: Notas viejas galicianas. Xunta de Galicia, 1993, p. 30
  5. Juli Cèsar, De bello gallico
  6. Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 85 entrada: "bagaudes". ISBN 84-297-3521-6. 
  7. de La Fuente, Vicente. Las santas iglesias de Tarazona y Tudela en sus estados antiguo y moderno (en castellà). Real Academia de la Historia, 1865, p.82. 
  8. Hispania Tardoantigua y Visigoda (en castellà). Akal, 2007, p.328. ISBN 8470904825. 
  9. Thompson, E. A.. The Conversion of the Spanish Suevi to Catholicism (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1980, p. 163. ISBN 0-19-822543-1. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sueus