Drac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Drac de la cascada del parc de la Ciutadella (Barcelona)

El drac (del llatí draco, i aquest del grec δρακον, "víbora" o "serp") és un animal mitològic que apareix en diverses formes en bastants cultures de tot el món, amb diferents simbolismes associats.[1] És especialment molt conegut arreu d'Europa i Àsia. En la mitologia catalana té uns trets especials. Present a la corona del rei Jaume I, el drac és també un dels principals símbols heràldics de Catalunya i del País Valencià.

Generalitats[modifica | modifica el codi]

Escut de Jaume el Conqueridor coronat per un drac o vibra.

Un drac és bàsicament com una enorme serp amb dues potes o cap -rarament quatre- i a vegades amb un parell d'ales. El seu rostre, així com altres parts del cos, sol estar més relacionat amb tercers animals, com lleons o bous.

A tot arreu es diu que té un fort alè de foc, capaç de rostir qualsevol cosa. Els dracs catalans, a més, són capaços d'emetre un fètid alè capaç de podrir-ho tot amb la ferum que fa.

Normalment són salvatges i despietats. Maten els ramats i els seus amos. Custodien grans tresors en solitari i estan dotats d'una gran saviesa. Els defensen durant temps llarguíssims a causa de la seva llarga vida i de la capacitat de mirar a través de les parpelles, fins i tot quan dormen.

L'actuació dels sants ha aconseguit, però, d'amansir-los sovint, fins a tal punt que es morien de llàstima després que ho fes el sant que els havia beneït.

A cada civilització la figura del drac juga un paper important com a déu, guardià, i en alguns casos com a demoni, però tots aquests sentits mitològics estan d'acord que es tracta d'un ésser poderós i respectable, en algunes civilitzacions és reconegut també per posseir gran saviesa. Els dracs sovint passen per tenir un significat espiritual major en algunes religions i cultures del món.

El fet que tant cultures occidentals com orientals hagi imaginat rèptils gegants i alats es pot atribuir al contacte amb gavials, cocodrils i caimans; la troballa de fòssils de dinosaures barrejats amb altres d'animals voladors com pterosauris i a l'associació de llangardaixos i rèptils amb la sexualitat masculina.

El drac en diverses cultures[modifica | modifica el codi]

El tret comú de tots els dracs és com tot tipus de característiques d'animals de terra, mar i aire, es fusionen d'una forma tan harmoniosa, que sempre resulta ésser la criatura més bella i imposant que s'hagi vist, i que representa el més perfecte equilibri entre bellesa i lletgesa. Un animal diví i l'únic digne d'ésser l'emblema i guardià del poder de la naturalesa.

El simbolisme al voltant del drac és essencialment el de la lluita. La lluita entre el drac i un heroi o un déu té, tanmateix, distints significats. En aquestes mítiques pugnes el drac assumeix dos papers, el de devorador i el de guardià que tenen finalment una única arrel: el d'un ésser còsmic en espera, l'acció del qual implica la mort -o el naixement- d'un ordre universal. Assumeix sovint el paper de guardià del tresor que un déu o heroi ha d'aconseguir.

Així, en un principi foren els devoradors de déus - alguns mites refereixen als dracs la causa dels eclipsis, per exemple-, o els seus enemics - cas d'Apofis i Pithon, enemics del Sol-; posteriorment els dracs foren forces a les quals se'ls oferien donzelles de sacrifici i no trigaren a concebre's com a menjadors d'homes. Però aquest paper no s'allunya del de guardià, que implica l'espera i manteniment d'un ordre, sigui per una nova vida per l'univers o el d'un lloc sagrat. Justament perquè són guardians d'alguna cosa sagrada és que són simbòlicament el pont a l'altre món o la prova de tot heroi.

Les actituds preses en les cultures del món davant la figura del drac i la lluita que suposa es distancien a vegades. Particularment comparant la idea del drac en l'Orient llunyà a la del drac en Occident. Els dracs xinesos (long), els japonesos (riûs) i els coreans són vistos generalment com a benèvols, mentre que els europeus són generalment malèvols. Tanmateix, els dracs malèvols no estan restringits a Europa i ocorren també en la mitologia persa i altres cultures. El tema és evidentment complex, i ha variat al llarg de la història, per exemple, entre els romans, típics representants de l'Occident antic, el drac era considerat un símbol de poder i saviesa.

Extrem Orient[modifica | modifica el codi]

Article principal: Drac xinès

En moltes cultures orientals els dracs eren, i en alguns cultes encara hi són, reverenciats com a representants de les forces primitives de la natura i l'univers.

Drac xinès

A Orient, el drac sempre ha estat considerat una criatura benèfica i un símbol de bona fortuna.

A diferència dels seus congèneres occidentals, els dracs orientals no escupen foc ni tenen ales, tot i que normalment poden volar gràcies a la màgia. Un drac típic d'Orient té corns de cérvol, cap de cavall, coll de serp, urpes d'àguila, orelles de bou i bigotis llargs com els dels gats. En les llegendes xineses hi ha dracs que vigilen els cels, dracs que porten la pluja i dracs que controlen els rius i rierols. Al Japó, on se'ls té per éssers savis, amables i sempre disposats a ajudar, els dracs han estat durant segles l'emblema oficial de la família imperial.

Els dracs xinesos i japonesos simbolitzen el poder espiritual suprem, el poder terrenal i celestial, el coneixement i la força, i per tant són benèvols. El drac és la insígnia més antiga de l'art d'aquests països. Proporcionen salut i bona sort i viuen en l'aigua. Segons les antigues creences xineses, porten la pluja per la recol·lecció. És per això que el drac es convertí en el símbol imperial d'aquest país.

A l'Himàlaia hi representen la bona sort.

A corea, com s'ha dit més amunt, també tenen els seus dracs, de similar caràcter positiu.

També el drac es representa amb corns i escates, i el seu espinàs està estarrufat amb pues, i té una perla a la gola que pot escopir, la qual representa el poder del sol que en ell hi resideix i és la base de la seva força i poders. Aquesta poderosa perla és la pedra més sagrada i preciosa, de lluentor pròpia i molt pesant, l'anomenen: "pedra que concedeix tots els desigs" i està situada exactament al nivell nou del coll d'un drac. La perla pot regir, i de fet regeix, les marees, les fases de la lluna, la pluja, el tro, el llamp elèctric i el mateix cicle de la vida: mort > transformació > renaixement. Els dracs de vegades les escupen, i la seva lluentor pot il·luminar bé una casa sencera.

Occident[modifica | modifica el codi]

Sant Jordi en el moment de clavar la llança al drac. Claustre de la Catedral de Barcelona

Les tribus nòrdiques d'Europa associaven el seu folklor amb alguns aspectes terrorífics del drac.

La mitologia germana inclou al drac (Nidhug o Níðhöggr) entre les forces de l'inframón. S'alimenta de les arrels de Yggdrasil, el freixe sagrat que estén les seves arrels a través de tots els mons. Els antics escandinaus (els víkings), ornaven les proes de llurs naus esculpint-les-hi en forma de drac. Empraven aquesta decoració en la creença que així espantarien els esperits (Landvaettir) que vigilaven les costes a les quals arribaven. També els dracs apareixen en poemes germans: en Beowulf, un poema èpic anglosaxó, el més antic que es conserva. Un home anomenat Beowulf, que havia lliurat el seu poble d'un monstre mig home mig diable, després, ja convertit en rei, lluita contra un drac, pugna en la que ambdós moren. En el Cantar dels Nibelungs, un poema èpic medieval anònim, Sigfrid mata un drac, i en ungir-s'hi amb la seva sang es fa immune a tot mal o dolor.

Pels celtes, el drac era una divinitat dels boscs, la força del qual podia ser controlada i utilitzada pels mags. Entre els conqueridors celtes de Britània fou símbol de sobirania, i durant l'ocupació romana de l'illa ornà els estendards de guerra, convertint-se en un símbol heràldic i després militar.

Entre els romans, com s'ha dit més amunt, el drac era considerat un símbol de poder i saviesa.

Per a la mitologia eslava, el drac era una de les formes que adoptava el déu Veles, senyor del Món Subterrani, adversari de Perú, déu del tro.

Els cristians heretaren la idea hebrea del drac, que apareix en l'Apocalipsi, de l'apòstol Joan, i en altres tradicions posteriors. En l'art cristià medieval simbolitza el pecat i en aparèixer sota els peus dels sants i màrtirs representa el triomf de la fe i els regnes cristians sobre el diable. La llegenda de Sant Jordi i el drac, pròpia de Catalunya, mostra clarament aquest significat.

En el simbolisme medieval la idea de lluita contra dracs va servir per enfortir la motivació dels regnes cristians. Es presentaven sovint també com a representacions de l'apostasia, l'heretgia i la traïció, però també de còlera i enveja, i presagiaven grans calamitats. Algunes vegades significaven la decadència i l'opressió, tot i que serviren també com a símbols per la independència, el lideratge i la força. Els colors sovint determinaren el simbolisme que un drac tenia. En la pauta del viatge de l'heroi, els dracs representaren l'obstacle o el temor, i el pas necessari per tornar a la llar, i com molts dracs es presenten també com l'encarnació de la saviesa, en aquestes tradicions matar-ne un no només donava accés a les seves riqueses, sinó també significava que el cavaller havia vençut la criatura més intel·ligent. Un altre tret del drac en la mitologia clàssica de l'època cavalleresca és el drac com guardià que custodia o segresta princeses als seus castells.

A l'Occident de l'actualitat és gairebé sempre concebut a la "hollywoodesca", és malvat, poderós i cruel, una de les fetes clàssiques dels herois (Hèrcules, Sigurd, Sant Miquel, Sant Jordi) era arribar a matar un drac, en les llegendes alemanyes antigues protegien tresors i secrets. En el drac s'hi veuen la serp i l'au, com la terra i l'aire, els corns representen virilitat i força, prenent forma de corns de cérvol, cabra, antílop o bou. De la mateixa forma la cua és de cocodril o dinosaure, de peix o anguila, i fins de dofí o colobra. Sempre es resumeix en la combinació de Foc i Aigua. I alguns el caracteritzen com un tret de cada estació, una seca i l'altra humida. Així és com un pensaria que hauria de veure's com una cosa resolta i sense forma, però sempre ha anat d'un ésser formós, imponent i d'aparença única. El darc és sens dubte i seguirà essent el rei dels animals fantàstics i del món de la fantasia.

Bestiari[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: :Categoria:Dracs
Drac al Correfoc de la Mercè de Barcelona
El Drac de Vilafranca del Penedès (1600) ballant durant la Festa Major
Drac de la Llacuna. Festa Major 2006

El drac és un element recorrent en els cercaviles i correfocs d'arreu del país. La Llegenda de Sant Jordi i el Drac és emblemàtica, que hom situa a Montblanc (Conca de Barberà), així com la Llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt (Vallès Occidental i Bages) que, al segle IX, fou vençut pel comte Guifré el Pilós. A continuació hi ha una llista de dracs del bestiari popular:

Catalunya[modifica | modifica el codi]

País Valencià[modifica | modifica el codi]

  • Dracs de Castelló

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.180. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 de novembre de 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dracs en general
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dracs (Bestiari popular)