Tió de Nadal
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ser posada en dubte o eliminada. Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Tió de Nadal}}--~~~~ |
El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, així com als veïns Aragó[1] (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal) i Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal). Malgrat les múltiples variants locals, la tradició consisteix en aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment a l'inici de l'Advent, i portar-lo a casa, on se'l col·loca en algun racó amb una manta perquè no tingui fred i on se l'alimenta diàriament fins el dia que es fa cagar. Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta (una o diverses cadires, per exemple), un tros de suro, una caixa, etc. de mides diferents segons convé per l'espai i mides dels regals que haurà de cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern.[2]
Els darrers anys ha proliferat una imatge del Tió desvirtuada i folcloritzada, segurament com a resultat d'estratègies comercials davant d'influències anglosaxones, com un personatge amb cara, potes, etc. que buida de qualsevol contingut cultural una tradició milenària que precisament rau en fer que un element vegetal, en representació de tota la Natura, adquireixi temporalment com a tal (com a vegetal), qualitats animals màgiques, i no pas físiques.
 |
Aquesta pàgina és candidata per ser moguda a Viquitexts usant el procés d'importació. La Viquipèdia no és un recopilador de texts. Si la pàgina es pot escriure de nou com un article enciclopèdic, traieu aquest avís. Verifiqueu les polítiques de Viquitexts. |
Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons comencen amb aquests mots, on "caga" és de fet el verb en imperatiu, però no és una denominació amb tradició. Per exemple:
"Tió, Tió caga turró, d'aquell tan bo. Si no cagues bé et daré un cop de bastó." (Versió de l'Empordà)
"Caga, Tió, caga turró, d'avellanes i pinyó. Si no cagues ben aviat et faré un cop de bastó. Pam, pam i pam!" (Versió del Vallès)
"Rabassó de vinya vella, tu que ets tort i mal igual, jo pagaré la garnatxa i tu el turró de Nadal. Caga, Tió, caga turró i pixa vin blanc." (Versió de la Catalunya Nova)
"Caga, Tió avellanes i turrons. No caguis arengades que són massa salades. Caga turrons, que són més bons." (Versió del Barcelonès)
"Caga, Tió, xocolata i turrons. No caguis arengades que són salades, caga joguines, que són més fines!" (Versió de St. Boi de Llobregat)
Taula de continguts |
[modifica] Tradició
Pels volts del dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua. En realitat hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
El Tió es fa cagar per la vigília de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el Tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no se l'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el Tió recolzant-lo a dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc. de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un Tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel Tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referencies
- ↑ La Tronca de Navidad
- ↑ Costa, Roger. «Quin significat té la tradició de fer cagar el tió?». Sàpiens [Barcelona], núm. 74 (desembre 2008), p. 5. ISSN 1695-2014.
