Minairó
De Viquipèdia
Els minairons són uns éssers fantàstics de mida diminuta. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Al Pais Basc es diuen mamurrak, mamarruak, galtzagorriak, famerijaleak, beharreztanak, aidetikakoak, patuek, zaingorriak, ximelgorriak. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats dintre d'un canut d'agulles.
Els minairons neixen de l'herba menaironera , anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del Solstici d'Estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.
Sobre la natura real d'aquests éssers, també hi ha diversitat d'opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exemple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé invisibles. N'hi ha que prefereixen comparar-los amb els borinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n'hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball dient "què farem? què direm?".
La llegenda diu que moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d'aquests follets, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l'ampolleta o canut i desesperat per les seves amenaces ( "què farem, què direm?") els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.
Un bon grapat d'hereus del Pirineu han estat, en alguna ocasió, amos del canut dels minairons, gràcies al qual la casa ha anat amunt com un bolet. Entre els propietaris del canut, hi ha, per descomptat, els hereus de les cases bones, però no hi manquen tampoc els vividors amb fama d'emprar males arts per poder viure amb l'esquena dreta. Encara avui, els padrins es recorden de les cases que disposaven d'aquests jornalers incansables que, de més a més, treballaven de franc. Si fes una relació completa de les cases que, des de Benasc fins a Andorra, havien estat posseïdores del misteriós canut, no hi faltarien aquests noms: Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d'Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d'Alós, Badinet d'Isil, Sidro d'Estaon i el Feu de la Guàrdia d'Ares.
En altres històries, la propietat del canut és atribuïda a un jornaler valent i forçut —generalment anònim—, capaç, ell tot sol, d'enllestir la mateixa feina que tres o quatre persones. De tots aquests ganàpies, el Marçal de Farrera és dels pocs que s'esmenten pel seu nom. Conten que quan anava a jornal pels pobles de la Coma de Burg, arrossegava un tros de dalla, llarg com la veracreu. Un cop al prat, s'eixarrancava davant de l'herba i obria a cops de dalla un rem de quinze o vint pams. Quan després del jornal, algun tafaner li preguntava si era veritat que els minairons li feien la feina, ell responia: «¿Saps qui són els meus minairons? Bona dalla i bons collons!»
Les històries de minairons abunden especialment en els poblets de les serralades que separen les valls de la Noguera i del Segre, des del massís del Boumort fins a Andorra. La majoria dels relats són variacions a l'entorn de dues trames que es van repetint, canviant els protagonistes i els indrets geogràfics. Podríem titular-les com «el mosso tafaner» —els mana que atarterin rocs— i «el dallador preufetaire» —els fa dallar un prat d'herba de molts jornals—. Mossèn Serafí, en el recull esmentat, Quan Judes era fadrí, fa viure ambdues facècies a un mateix protagonista, un dallaire de casa Marçal de Farrera. Personalment, ambdues històries les he trobat sempre separades. Lo Tarter dels Minairons és una versió de la primera facècia, ambientada en aquest cas a la Guàrdia d'Ares. Un jornal de mil dimonis recrea la història del dallaire, curiosament un gavatx, el qual enllesteix, en un girar d'ulls, l'extensa prada de Saverneda.
Lluny de constituir una espècie estranya, exclusiva del Pirineu, els minairons formen part d'una gran família de follets diminuts que viuen i treballen als boscos dels contes de fades europeus.
A les Valls d'Aguilar, a l'Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets curiosos amb l'anomenada ruta dels manairons. Prop de la planúria de Taüs hi ha una sorprenent i inexplicable tartera enmig d'un bosc.
A la Seu d'Urgell dins del marc "el Mòn Màgic de les Muntanyes" durant les festes de Nadal, els Minairons en són els principals protagonistes i són els responsables d'organitzar el Tió de la Freita (o el Caga Tió)
